Categories
Esdeveniments literatura llibres Relats

“VINT-I-QUATRE HORES DE LA FAMÍLIA CAMINS”, d’Àngels Blasco Ros

Una novel·la quotidiana i alhora singular.

Aquí teniu la portada de la meva novel·la, la primera i espero que no sigui la darrera. Podría parlar-vos d’ella, però prefereixo que la descobriu vosaltres.

La presentació oficial serà a:

Lloc: Biblioteca Gòtic Andreu Nin, a La Rambla núm, 30

Dia:  22 de novembre vinent – 22/11/22

Hora:  18:30

Sereu benvinguts i benvingudes!

Booktrailer

Categories
literatura Reflexions

TERROR: LA NARRATIVA DE LA POR

Ja tenia previst un article sobre aquest tema i justament fa uns dies vaig assistir a una conferència sobre “La filosofia de la por”, impartida notablement pel professor Bernat Castany Prado, i considerada la qüestió sota l’esguard de filòsofs de la categoria d’Epicur, Lucreci, Sèneca, Erasme, Montaigne, Spinoza, Nietzsche, entre d’altres.

Deixant a banda les consideracions de les diferents escoles filosòfiques respecte a la por, vaig confirmar els temors ancestrals a la mort, al sobrenatural, al desconegut, al patiment, tant físic com moral, a la vulnerabilitat de l’ésser humà davant els entorns agressius (por al deshonor, al ridícul, a la humiliació…), a la virulència de la natura, a la pèrdua d’éssers estimats, a la fam, és a dir, comprovo que les pors fonamentals no han canviat gaire amb el pas del temps perquè la majoria perduren avui en dia.

Actualment a aquests conceptes bàsics de la por hem d’afegir alguns fenòmens propis de l’època, com podrien ser la por a les guerres nuclears, o a la invasió d’extraterrestres, o a les tortures refinades, físiques o psíquiques, a les manipulacions directes o indirectes, a les pertorbacions psíquiques causades per l’estrès i la vida agitada, a patir una suplantació d’identitat digital, a sucumbir al xoc d’un meteorit, a les epidèmies que esdevenen pandèmies amb una velocitat descontrolada, a un metavers dels qual se’n parla molt; fins diria que el pànic a envellir es pot incloure en la llarga llista de pors que ens torturen, i segur que me’n deixo més d’una a la bossa.

Alguns filòsofs, antics i actuals, sostenen que la por és una creació interior i que si la deixem créixer i apoderar-se de nosaltres ens impedeix de desenvolupar-nos lliurement i ens converteix en esclaus de les nostres limitacions, dels nostres temors. Deuen tenir raó, saberuts com són, però és més fàcil alliçonar que aconseguir que d’altres puguin  viure sense por a res, o gairebé res.

Lluitar contra la por que posseeix a molts de nosaltres no és gens fàcil. De fet, un filòsof francès, Alain, de finals del segle XIX, va dir que “L’home que té por sense perill, inventa el perill per tenir por”. No sortim gaire afavorits en aquesta màxima. És clar que, abans que ell, Sòfocles ja va afirmar que “Per a l’home que té por, tot són sorolls”.

Dit això, a tall d’introducció, em consta que els esforços són inhumans per deslliurar les persones de les seves angoixes. Resulta evident que “la por”, com a subjecte de sensacions radicals i fins i tot passions singulars, és objecte d’un culte notable i segons com d’una admiració incomparables.

En una altra ocasió tocaré el tema del terror en el cinema o en el còmic, ara em refereixo al camp de la narrativa per a adults, en particular.  I quan dic narrativa també incloc els primers transmissors orals de fets i fantasies, els xerrameques antics que recorrien els pobles i viles amb els seus contes, que es troben a gairebé totes les cultures i que s’encarregaven de difondre i mantenir les històries (algunes inspirades en fets reals) i les llegendes (fonamentades en la mitologia i en les gestes del herois locals, moltes d’elles), fins que es van poder escriure per conservar-les i apropar-les a les persones. Un bon nombre d’aquelles històries eren veritables contes de terror i parlaven de monstres fantàstics, d’éssers sobrenaturals, de fantasmes i d’esperits venjatius que atemorien la població, assassinant criatures i dones, sobretot.

M’ha sorprès, en la meva cerca sobre “la por”, que la majoria de vells relats, transformats en llibres, no han estat bandejats pels contes actuals, ans al contrari, moltes de les històries antigues han assolit llocs privilegiats en les llistes de contes de terror, fins i tot superant la producció moderna d’aquest gènere.

Podria estar dies parlant de la literatura de terror, però aquí  només puc donar pinzellades de fets que m’han sorprès o, si més no, xocat. Deixo de banda tota la narrativa “occidental” de terror, de sobres coneguda.

Preparant aquest article, m’he trobat amb informació que m’ha sobtat, sobre indrets (continents o països) amb un singular historial de relats de terror.  Com que no els puc citar tots, n’assenyalaré alguns, per ordre alfabètic, perquè ningú no se senti menyspreat.

Àfrica: Potser sembla molt genèric, però no he sabut trobar massa informació sobre les particularitats per països d’aquesta producció narrativa, ni antiga ni actual. Tot i que em consta que la tradició oral de contes i llegendes es troba a gairebé tots els països del continent. Tanmateix, sí que he localitzat alguns webs que parlen de la proliferació d’autors, alguns força coneguts localment (em disculpo per la meva ignorància en aquest sentit), que donen una idea de l’evolució del gènere en el conjunt heterogeni d’Âfrica. En els webs següents es parla de la literatura africana de terror, actual, de la qual em confesso ignorant total.

Parlant de transmissió oral, aquest bloc és força exhaustiu:

Lanaveva.wordpress.com – L’eficàcia de les cultures transmeses per via oral.

Kiriko.org – Narrativa de terror africana actual.

Relatoscortos.org – Llegendes africanes de terror.

Com a curiositat, aquí teniu l’enllaç a un video que presenta algunes de les llegendes més conegudes:.

Video – Llegendes africanes de terror.

Tot seguit, passo ara a un país amb una notable producció de literatura de la por:

Argentina – On als fantasmes i zombis tradicionals, s’afegeixen les pors sorgides últimament de caire polític, catastròfic i fins i tot social. La revista “Estudios de Teoría Literaria”, parla d’aquesta deriva i m’ha semblat destacable la seva anàlisi.

Jo vull ressaltar una de les representants del gènere, la Mariana Enriquez que no necessita gaire presentació; només dir-vos, per corroborar-ho, que aquest any la tindrem com a jurat al Sitges Film Festival 2022.

He trobat un article que parla de la puixança de la literatura de la por en aquell país, amb una empenta destacable d’autores, tot i que no acabo de copsar el sentit positiu o negatiu dels comentaris. Jutgeu vosaltres mateixos. Article.

Continuo la meva exploració i m’aturo a:

ÀsiaDeixant de banda el Japó, al qual em refereixo més endavant, us incloc l’enllaç a un audiovisual, si més no curiós, que parla de la producció de llibres de terror al continent, en diversos països,  i que pot ser interessant, tot i que diria no és massa acadèmic, però sí molt entusiasta.

Bloc de Malik – Literatura de terror al continent asiàtic.

També he localitzat un bloc Caninomag.es que parla de llegendes de terror de diversos territoris asiàtics.

Canviant de continent m’aturo a:

Brasil – Encara ara un país d’una gran tradició fantàstica;  destaquen les històries d’éssers sobrenaturals i fantasmes. Per cert, a l’enllaç que us he posat per conèixer més del Brasil “El portal del miedo” de les tres històries dues estan protagonitzades per criatures perverses amb cos de dona, i en la tercera un dels dos malvats és una dona. Sortim mal parades com a éssers terrorífics. Hi ha un personatge que sembla dels més populars del gènere en aquell territori, em refereixo a “La pisadeira”, a l’enllaç podreu aprofundir en aquest terrorífic personatge que, per variar, es tracta d’una dona.

Anem a l’altra banda del planeta:

Japó – Dir que és un dels principals productors de terror seria just. Tot i que molta de la seva narrativa encara no es prou coneguda, el cinema i el còmic han recollit la tradició que cultiva el gènere de la por i han col·locat  el Japó a l’avantguarda del sector.

He trobat material força interessant i la llista podria ser llarga, però us deixo aquest tast per anar fent boca.

Magnet.xataka.com – Llegendes japoneses d’horror.

Japonalternativo.com – Llegendes urbanes de terror.

I aquí tenim un  altre indret amb una vasta tradició de narrativa de la por:

Mèxic –  Aquest país gaudeix d’una arrelada pràctica, tant de transmissió oral antiga, com de narrativa literària de terror actual, ampliada a la seva producció cinematogràfica, que recull relats tant actuals com ancestrals i de la qual se’n parla en el bloc següent:  animal.mx.

Fantasmes, éssers sobrenaturals, zombis, extraterrestres, monstres, súper assassins i tot el ventall de personatges terrorífics, fantàstics o no,  emplenen la literatura mexicana de terror. Curiosament, quatre dones estan considerades de les més rellevants del gènere: Amparo Dávila, Guadalupe Dueñas, Inés Arredondo y Adela Fernández

Us incloc l’enllaç al bloc Xataca, que parla de tretze escriptors mexicans destacats i reconeguts, i dona una idea de la situació d’aquest gènere al país.

Xataca – Escriptors mexicans de terror. 

Com us podeu imaginar, això és només un entremès, i molt escarit, perquè aquí es podria afegir la tradició nòrdica i centro-europea, a més de diversos països d’Amèrica del Sud, i l’Àsia meridional i no acabaria mai. El gènere està a la primera línia d’audiència i la proliferació d’autores i autors és constant.

Haig de reconèixer, però, que per la meva base cultural occidentalitzada he ignorat fins fa poc la riquesa narrativa d’alguns pobles. Una llàstima, considero, i un buit que m’he proposat d’omplir en la mesura del possible.

Com a curiositat, per acompanyar aquesta senzilla reflexió sobre la por en la literatura, he realitzat una repassada a trenta-dues llistes, nacionals i internacionals, dels considerats millors autors i autores d’aquesta categoria narrativa, que malgrat estar inclosa en el ventall del Fantàstic, té característiques singulars i pròpies.

Jo diria que el número 1, sense discussió, atès que apareix en 29 de les 32 llistes escrutades és:

STEPHEN KING      –    En algunes llistes amb més d’una obra.

En segon lloc, no gaire lluny de King, figura, en 23 de les 32 llistes:

HOWARD PHILIPS LOVECRAFT – En algunes llistes amb més d’una novel·la, com l’anterior.

En tercer lloc, gairebé sempre amb la mateixa obra, apareix en 22 de les 32 llistes:

BRAM STOKER     –    La novel·la  és el seu “Dràcula”. 

En quarta posició, apareixen en 18 de les 32 llistes, dos mestres de la por:

EDGAR ALAN POE   –   Amb diverses obres.

MARY SHELLEY     –    Amb el seu “Frankenstein”.

M’atreviria a dir, després de veure els resultats de la meva repassada  que aquests autors i autora estan molt lluny de qualsevol altre escriptor o escriptora, en el sentit de popularitat. El seu treball, si tenim en compte que n’hi ha que no són precisament actuals, està considerat com a obra mestra de la narrativa de terror i marca la pauta de mínims per a moltes generacions posteriors d’artistes del gènere que aspiren a perpetuar el seu nom en aquest difícil i controvertit sector.

Darrere seu, he trobat, en un altre ordre, que en 11 de les llistes apareix:

CLIVE BARKER

Figurant en 10 de les 32 llistes, apareixen:

ANNE RICE

SHIRLEY JACKSON

Tot seguit, esmentats en 8 de les 32 llistes:

DEAN KOONTZ

PETER STRAUB

RICHARD MATHESON

En 5 de les 32 llistes hi consten:

OSCAR WILDE 

RAY BRADBURY

En 4 de les llistes figura el nom de:

DAPHNE DU MAURIER

JACK KETCHUM

MARIANA ENRÍQUEZ

RAMSEY CAMPBELL

En 3 llistes de les 32 de la consulta apareixen:

GRADY HENDRIX

HENRY JAMES

JOE HILL

JOHN ALVIDE LINDQVIST

JOSH MATERMAN

KOJI SUZUKI

ROBERT LOUIS STEVENSON

SUSAN HILL

La resta, potser més d’una cinquantena d’escriptors i escriptores surten en “1” de les llistes, i no m’he volgut estendre en aquest detall.

De la majoria dels esmentats aquí dalt, s’han filmat pel·lícules basades en els seus relats, en alguns casos en més d’una versió, i una infinitat, gosaria dir, de sèries per televisió inspirades en les obres d’aquests autors i autores.

Faré un parèntesi per parlar d’algunes de les sèries antigues de TVE, de les quals títols com “Tras la puerta cerrada o “Historias para no dormir”, van tenir una gran influència en el públic televisiu en introduir un gènere tan particular com el de terror. Darrere d’aquestes produccions estava la dedicació i bon fer de Narciso Ibañez Serrador.

No voldria acabar sense parlar d’uns mitjans en els qual la por és transmesa per via oral, però no per això menys impactant, que és la ràdio, els podcasts i els audiollibres, sovint amb creacions pròpies. He localitzat un grapat de programes o podcasts sobre radio-teatre, alguns basats en narrativa coneguda, però d’altres amb guions creats especialment per a la radiodifusió. Jo, particularment, n’he trobat alguns de molt aconseguits. És el misteri del desconegut, d’allò que no es veu, que s’afegeix a la història. Haig de dir que alguns molt ben ambientats i narrats. Aquí en teniu alguns exemples:

IVOOX – Relats de terror.

Per acabar, m’agradaria parlar de la narrativa de terror catalana, al meu parer encara insuficient. El bloc “El Biblionauta”, el 2019, proposava una selecció de libres en català (traduccions i escrits originals), entre els quals hi havia alguns autors i autores catalans, no gaires. Jo, per afinitat amb l’autora, voldria destacar l’obra “Fòrbid”, d’Elena Bartomeu. Una publicació de l’editorial Males Herbes, que us recomano.

Us convido a escoltar, al meu canal d’audiollibres ANBLARO PRAT on trobareu diversos relats breus inclosos en aquest gènere:

Relats de terror – Breus històries per fer patir.

Per acabar, no me’n puc estar de recollir dues frases sobre el tema de “la por” que considero molt encertades:

“Para quien tiene miedo, todo son ruidos”Sófocles.

“Los monstruos son reales y los fantasmas también. Viven dentro de nosotros… y a veces ganan”. Stephen King

No cal dir que la por, en sí mateixa, ha generat molta tinta, com se sol dir. Per tal que us en feu una idea incloc alguns enllaços a webs que recopilen frases sobre la por, en diferents vessants, algunes provinents d’escrits, de pel·lícules o de personatges famosos.

Psicología y mente

Cosmopolitan

Smashmexico

Categories
Esdeveniments Fotografies Relats

“FESTA MAJOR DE GRÀCIA 2022”

No recordo quan de temps fa que gaudeixo d’aquesta festa tan especial i, després de l’excepcionalitat dels darrers dos anys, recuperar-la en tota la seva intensitat ha estat commovedor.

La Festa Major de Gràcia aplega el conreu de les tradicions populars més diverses i la modernitat més punyent amb l’atractiu d’un esdeveniment en plena temporada de vacances que convoca centenars, potser milers, de forans que s’hi aboquen àvids d’experiències culturals i d’esbarjo.

M’hi he passejat al matí, quan els noctàmbuls encara no han abandonat el son reparador i els carrers, encara transitables, són patrimoni d’infants i residents que juguen, ballen, organitzen tallers variats, llegeixen fragments de llibres o reciten poemes, els petits es refresquen en piscines improvisades, a més d’una infinitat d’activitats producte de la imaginació dels organitzadors que m’empeny a felicitar-los.

Al migdia el caire dels actes s’encamina cap el món gastronòmic i et pots trobar, a gairebé tots els carrers guarnits, un vermut popular. En d’altres s’afanyen en la preparació d’un àpat veïnal, que pot ser una gran paella, una botifarrada, una immensa graella de carn a la brasa o de verdures al caliu, o una truitada, la imaginació no té límit, alguns amenitzats amb música. Les taules al mig del carrer són patrimoni veïnal i els forans, quan poden accedir als carrers per visitar els guarniments, s’ho han de mirar de lluny, sovint amb una certa enveja, en el millor sentit. No me n’he pogut estar d’endur-me’n algunes imatges de recordatori.

A la tarda, malgrat la forta calor i la presència massiva de curiosos, la festa s’engalana de tallers de balls, concerts refrescants de músiques tradicionals, campionats de jocs de taula, xocolatades, espectacles infantils, correfocs, en suma, de qualsevol acció que sigui capaç d’animar la sobretaula i mantenir l’atracció fins arribar al vespre. Amb una llum potent del sol abrusador els guarniments accentuen l’acoloriment.

I arriba el vespre, l’hora màgica en què les il·luminacions  dels carrers s’encenen i els guarniments adquireixen una fesomia quasi màgica. És el punt àlgid, diria que per agosarats que no els fa por endinsar-se en una gernació de persones adelerades del gaudi que ofereixen, un darrere l’altre, els espectacles de música amb concerts de tot estil i procedència, ballades populars, si queda un racó per fer-ho. És un espectacle colpidor i alhora magnífic, que no vaig immortalitzar.

Segons he comprovat al web de la Festa, es calcula que durant la setmana s’hi han realitzat més de 900 activitats, tot un èxit. Com en d’altres edicions, s’han concedit premis als guarniments per més destacats, com consta a la llista de guardonats.

És clar que, no només les entitats dels carrers s’afanyen en la fesomia encisadora de les disfresses monumentals, perquè alguns edificis privats o particulars també participen de l’ambient guarnint les façanes amb una creativitat i excel·lència que enamoren. Vegeu-ne uns exemples.

Veure els carrers guarnits en ebullició, l’oferta de restauració inacabable amb els locals ataquinats de personal, les places amb activitats per a totes les edats, concerts, mercadets i espectacles com els castellers de clausura de la setmana, m’omple d’il·lusió per una festa que em doldria de debò que es perdés. L’esforç de les entitats que treballen tot l’any per fer-ho possible és lloable i el resultat és una celebració trepidant difícil d’oblidar.

Dit això, que només poden ser elogis per a la Festa, per als organitzadors i per als que n’han gaudit, jo la primera, voldria comentar que tinc la sensació, davant l’acceptació i l’assistència de públic d’enguany, que aquella temible frase de “es pot morir d’èxit”, m’ha vingut al cap en més d’una ocasió, mentre tractava de seguir, sense perdre-me’n cap, tots els carrers i racons guarnits del barri.

L’efecte de les sensacions i emocions que m’ha provocat la Festa Major de Gràcia, s’ha plasmat en un relat que podreu llegir a continuació, o escoltar-lo al meu canal de youtube: “Festa Major”.

“FESTA MAJOR”

Ens hem perdut. La nostra segona sortida i l’he espatllat. He suggerit que m’acompanyessis a fer una passejada pels carrers guarnits del barri  i, enmig d’una aglomeració inesperada ens hem separat. Tu t’has deixat el mòbil a casa i ara estem incomunicats, envoltats d’estranys que ignoren la nostra angoixa, si més no, la meva, i incapaços de pensar amb claredat com retrobar-nos. No havíem considerat aquesta possibilitat, jo no ho havia fet.

Jo, romàntic desbocat,  desubicat temporal, m’arrossego rodejat d’una multitud que m’absorbeix com un mal alè. Deambulo amb inquietud a la cerca de la teva figura. Travesso el pòrtic de cartró plàstic que simula l’entrada a uns estudis de cinema atapeïts de curiosos que s’aturen per fotografiar-se amb les coses més inversemblants o sota la gola del King Kong i, repenjat en el llom d’un tauró gegantí, escruto l’espai.

No et localitzo, m’angoixo. Desfaig el camí, deixo enrere la gran plaça on una munió de criatures s’enjogassen en piscines inflables plenes d’aigua per a l’esbarjo dels menuts.

Enfilo carrers estrets que encabeixen una gernació d’esverats per la festa i la calor i el brogit d’actuacions musicals, còmiques o teatrals, i em trobo cara a cara amb el llop que, ajagut al llit i vestit amb la roba de l’àvia, m’amenaça mostrant unes dents llargues i esgrogueïdes, esmolades com espases de justa. Tremolo, no pel brivall del conte, tremolo perquè no veig el que busco. Penetro en el bosc fantàstic, poc llòbrec de tan fantàstic, ple de formigues, grans com conills, més pertorbadores que el propi llop. A l’altre extrem del carrer i, malgrat el somriure de la caputxeta, jo romanc amb les mans buides de tu, i no apaivago el desassossec.

Lluitant contra els badocs que augmenten a mesura que passa el temps vaig a petar a un parc d’atraccions impossible de travessar, atestat d’infants que criden esvalotats i pares que lluiten per controlar-los. Respiro ple d’angoixa, m’encercla un estol d’encantats que m’impedeix d’avançar, estic empresonat com una estàtua en un pedestal de marbre.

Gairebé al límit de la desesperació, després de girar-me a dreta i esquerra, d’avançar i retrocedir uns mil·límetres sense anar enlloc, m’enfilo en un pedrís de casa antiga i llanço l’esguard enllà, com un pescador que bat la canya de la platja estant, desafiant les onades d’humanitat que, escopint “ais” i “os” d’admiració extrema, espanten la captura desitjada.

Ressegueixo la maregassa una vegada i una altra i, al punt de l’abatiment, diviso  la teva silueta i m’adono que també t’has enfilat en un pilar improvisat per fer-te’m visible.

Somric, somrius, bellugues els braços com una gavina mou les ales per anunciar la seva arribada, gesticules amb moviments deliciosos,  i tractes de dir-me on ens podem trobar. Sí. M’esforço per entendre’t. Una torre, sí, ja ho tinc, després m’assenyales el rellotge. Està clar, sí, la plaça de la torre del rellotge. Una empenta gairebé em tomba. T’he perdut de vista un segon i ja has desaparegut, però sé on trobar-te, i em sento feliç i esperonat i navego per  entre els cossos hostils interposats en la meva singladura, però que no poden impedir el meu pas perquè he esdevingut el capità més expert dels grans mars, i al final del camí m’espera la sirena dels meus somnis.

Categories
audiollibres Esdeveniments Relats

AUDIOLLIBRES EN CATALÀ D’ÀNGELS BLASCO ROS

PRIMER ANIVERSARI DEL CANAL ANBLARO PRAT

Fa més d’un any em vaig veure obligada, per circumstàncies sobre les que no m’estendré, a escollir entre escriure o llegir, o llegir molt menys. Escriure era vital i va sortir afavorit, però llavors vaig buscar la manera de substituir  la lectura física clàssica i la cerca em va duu als audiollibres.

No us podeu imaginar el que em va costar llegir sense llibres, sense percebre l’olor del paper imprès, sense acaronar els fulls verges oberts a la llum per mi, el tornar enrere unes línies per gaudir d’una frase, el contemplar làmines artístiques en llibres antics, o aqdmirar-me amb tipografies ja obsoletes amb lletres majors decorades com reliquiaris. L’esforç va ser titànic, però a la fi vaig comprendre que era la manera de continuar “llegint” tot el que volia, tot el que tenia al meu abast.

Poc a poc em vaig acostumar a escoltar, a concentrar-me per entrar en la història, com ho feia amb els llibres, també a separar la veu lectora, no sempre del meu gust, del que  audiollegia. Avui puc dir que em considero una audiolectora consumada, capaç d’endinsar-me en els mons dels relats (novel·la, teatre, poesia, assaig…), gairebé com quan llegia un text. Ja veieu que dic “gairebé”.

No us penseu que m’ha resultat fàcil, però m’he acostumat a aturar el so i assaborir una frase, o un paràgraf, a tornar enrere, si cal, per recuperar un moment, i a apreciar allò que m’està permès de fer, no a mortificar-me pel que no puc assolir. He aconseguit reunir una important audioteca, amb alguns títols en català (per sort cada cop més), que m’ofereix tant narracions clàssiques com actuals, i això és prou important, si més no, per a mi.

Va ser llavors, endinsada en aquesta dimensió de “nova lectora” que vaig valorar la importància de disposar de textos en català enormat “àudio” o podcast” o com li vulguin dir en un futur. La qüestió és que n’hi hagi perquè tothom pugui gaudir d’un llibre, encara que no sigui en el format del negre sobre blanc tan poètic.

En l’afany d’aportar el meu granet de sorra, vaig considerar la possibilitat de col·laborar amb alguns dels meus relats curts, en l’oferta audible d’escrits en català.

Encertada o no, vaig prendre la decisió de crear el canal ANBLARO PRAT, d’audiollibres en català, a YouTube. Es tracta de contes curts que he distribuït en quatre apartats genèrics:

PETITES REALITATS – Històries quotidianes de les quals qualsevol de nosaltres en pot ser protagonista. Fins avui, aquests son els títols inclosos en aquest apartat.

“A la terrassa del cafè” – La casualitat ens depara situacions inesperades. Algunes sorprenents, poques d’engrescadores.

“Aurora”– Parla dels afectes quotidians, dels moments significatius que ens marquen per sempre, que deixen empremta.

“De boca en boca” – El que ens diuen, el que entenem i el que comuniquem no sempre concorda.

“El que deixem pel camí” – Sovint retrobem persones del passat que han estat importants per a nosaltres, però inevitablement tots hem canviat.

“Enyor” – La pèrdua d’un ésser estimat ens estigmatitza per sempre, sovint s’enduu una part de nosaltres.

“Extrems reconciliats” – Enfortir les xarxes afectives requereix sempre d’esforç, però sovint la recompensa s’ho mereix.

“Final inesperat” – Fins la situació més desastrosa ens pot portar alguna sorpresa, eventualment agradable.

“Quasi una vida” – No és el temps, és la intensitat de la vivència el que importa. Un instant de felicitat és un tresor del qual no tothom en pot gaudir.

“Record de l’àvia – Petits detalls ens apropen a les persones que hem estimat i hem perdut.

CONTES DE CIÈNCIA-FICCIÓ, FANTASIA I TERROR – Relats  que s’aparten d’allò conegut, i ens transporten a indrets inesperats, a voltes esgarrifosos i ens fan conèixer éssers diferents en situacions inversemblants. De moment podeu gaudir-ne dels següents:

“Cataclisme còsmic” – Els científics avisen, però la majoria els ignora. Quan el dia arriba no estem preparats per rebre’l. Ni tan sols sabem si és un final o un principi.

“Inútil mirar enrere” – El destí sotmet els éssers humans a l’acompliment de proeses inimaginables.

“Investigació arriscada” – Quan es furga en l’inexplicable s’ha d’estar preparat per a tot.

“La cova” – La violència i l’avarícia no sempre porten al destí desitjat.

“Mitologia absurda” – El mite del barquer i de la mort des d’un extrem surrealista.

“Morfotransformació– No estem preparats per l’inesperat que, a vegades, irromp en la nostra vida.

“Natures Divergents” – L’e4nfrontament de dos universos fruit de la mateixa arrel.

“Obscuritat” – Sabem que pot arribar el moment crític, però preferim ignorar els senyals. El preu és alt.

“Producte defectuós” – Quan les expectatives es fan realitat no sempre ho fan com desitjaríem.

“Renaixença artificiosa” – Aconseguir el que desitgem no sempre ens proporciona la felicitat.

“Riscos laborals” – Sovint no sabem a què ens enfrontem i quan ho esbrinem ja és massa tard.

“Sota terra” – Què podem fer per combatre la por, auguri de desgràcies? Res? Cridar?

PODRIEN SER HISTÒRIES D’AMOR – Contes on els sentiments més autèntiques juguen un paper important en la vida dels protagonistes. No sempre de forma favorable. Son pocs perquè és complicat parlar d’amor sense banalitzar-lo.

“Cisca enamorada” – Una història de pèrdua i fidelitat fins al darrer extrem.

“Declaració” – Ell o ella, tots dos o qui sap? Una declaració d’amor no te gènere, no te amo.

“El quadre” – Sovint els sentiments ens dominen i sembla impossible defugir la seva influència.

“Intimitat compartida” – És en els pitjors moments quan els lligams íntims es posen a prova.

“L’Olimp en joc” – L’amor, la bondat, la bellesa sobreviuen en les pitjors circumstàncies.

“Més enllà del temps” – Hi ha sentiments que perduren en el temps, en la separació.

“Senzillament amor”  – L’amor perdurable, a vegades una quimera, en ocasions esdevé el motiu per viure, l’únic.

“Supragènere” – Un intent de desencotillar els sentiments de l’ortodòxia ancestral i obrir-los a la més absoluta llibertat.

PROSA DEL RELAT POÈTIC – L’expressió d’uns moments, records o vivències a cavall entre la realitat viscuda i el discurs versàtil de la poesia. Joc de paraules per expressar sensacions, records, passions.

“Acoblament harmònic” – El poder dels sentiments que ens mena a adoptar decisions quasi bé heroiques.

“Desig impossible” – Desitjar, un sentiment legítim, però sovint feridor. Pretendre l’inabastable ens fa infeliços i ens impedeix de gaudir del present, d’allò que sí tenim a l’abast.

“Essència” – Buscar refugi en la font de la vida és una alternativa.

“Un dia més” – Els sentiments més profunds difícils de comunicar.

D’altra banda, he inclòs alguns fragments d’autors i autores catalans, anteriors al segle XX, que m’han agradat. Espero afegir-ne alguns més el proper any. Evidentment, es tracta d’una selecció subjectiva i de ben segur no compartida per tothom. Però aquí els teniu:

“Desvari” – de Maria de Bell-Lloch

“El català de la Mancha” – de Santiago Rusiñol

“La fabricanta” – de Dolors Monserdà

“Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa” – de Cristòfor Despuig.

D’altra banda, he inclós dues obres, versions en català, del meu admirat Howard Philips Lovecraft:

“El vell terrible”

“Hypnos”

Bé, aquest és el balanç del primer any de vida del canal ANBLARO PRAT d’audiollibres. Us asseguro que he gaudit de valent alimentant-lo.

Als que seguiu el canal, gràcies! Al que no el coneixeu, encara, us convido a visitar-lo.

Categories
cinema Fantàstic literatura

RATES: D’ANIMALONS SIMPÀTICS A MONSTRES REPUGNANTS.

Sí, ja ho sé, pot semblar un títol desconcertant, però veieu tot seguit com s’acosta a la realitat.

En la literatura infantil, per exemple, els ratolins i les ratetes han estat protagonistes de les més tendres històries, algunes de les quals són patrimoni universal, per anomenar-les d’alguna manera.

La que crec, és una opinió personal, que mereix el primer lloc diria que és: LA RATETA QUE ESCOMBRAVA L’ESCALETA. Un conte que parla d’ingenuïtat, d’aparences, de perills i d’amistat.  Versionat una i mil vegades en infinitat d’idiomes. Aquí teniu un enllaç on podeu escoltar-lo en català (no s’és mai prou gran per escoltar un conte, no us sembla?). 

A continuació, per popular,  potser caldria esmentar EL FLAUTISTA D’HAMELIN, però en aquest cas, les rates del conte no són precisament els personatges més adorables de la història, així que no els inclouré en aquesta selecció.

Pel que he pogut comprovar HISTÒRIES DE RATOLINS, d’Arnold Lobel, és un dels contes infantils sobre ratetes més prestigiat, de fet són set contes que un pare explica als seus fills. N’he trobat una versió per escoltar. Enllaç al conte. 

El que he observat és que en la literatura infantil, i em refereixo tant a la narració com a la il·lustració,  els ratolins adopten actituds gairebé humanes per exposar tant defectes com virtuts dels éssers, ja siguin animals o humans. N’hi ha un bon grapat d’exemples, i jo n’he triat alguns, recordeu que sempre és una tria subjectiva i personal.

El Ratolí que es va menjar la lluna, de Petr Horácek – Un ratolí que es menja un boci de lluna i com afronta les conseqüències d’aquesta acció. He trobat aquesta versió en àudio conte: enllaç al conte.

El ratolí Pérez, encarregat de recollir les dents que els cauen als menuts i que ha donat peu a una sèrie de contes dels quals n’és el protagonista. Enllaç al conte.

Petit Ós i els sis ratolins blancs, de Chris Wormel. Un conte que parla d’amistat i de tendresa entre animals de diversa condició. Us adreço a una versió per escoltar en aquest enllaç.

La casa dels ratolins, de Schaapman, Karina. Una llar on el Sam i la Júlia viuen un sens fi d’aventures. Podreu veure de què van les històries que protagonitzen aquest parell de ratolins en aquest enllaç.

El lleó i el ratolí, de Nój, Natha – Un conte on es parla de com un animal petit por ajudar a un de gran, una metàfora que es pot aplicar a la vida, en general. D’aquest n’he trobat una versió per escoltar en aquest enllaç.

Les vacances del Ratolí Carter, de Marianne Dubuc. Aquí teniu una de les moltes .aventures d’aquest personatge.

En podria esmentar d’altres, és clar, com ara:

“El ratolí del camp i el ratolí de ciutat

“Ratolí, ves amb compte”

“El ratolí i la muntanya”

És evident que la llista seria llarga i el que vull destacar és el fet que en la literatura infantil les ratetes i els ratolins acostumen a ser personatges simpàtics, actius i entremaliats que gaudeixen de l’estimació de la quitxalla.

Aquest fenomen es reprodueix potser amb més intensitat en el cinema infantil, sobretot en el de dibuixos animats. Posaré un exemple que em sembla puntual. Una de les cintes de dibuixos que crec que ha fet plorar més gent ha estat “DUMBO”, el petit elefant de grans orelles que a través de la seva amistat amb un ratolí passa de ser un pària en la societat a l’estrella del circ. Un n’ofereixo un  tast.

Una altra pel·lícula a destacar és “Basil el Ratón Superdetective”, en la qual el personatge de l’investigador protagonista està interpretat per una rata d’allò més intel·ligent. Aquí en teniu un tràiler de la cinta.

No podia faltar una versió cinematogràfica barreja d’animació i realitat del popular Pérez, el Ratoncito de tus Sueños,  en la qual el ratolí desenvolupa la seva admirada professió d’obsequiar amb regals els menuts als quals els ha caigut una dent. Veieu aquí una curiosa versió d’aquest conte.

 I me’n deixo molts, sens dubte, però és evident que els ratolins, per la seva astúcia i vivacitat física, resulten uns protagonistes de primera en l’apartat dels dibuixos animats. Especialment, pel que fa a les series de dibuixos de televisió, amb personatges com  l’”Speedy Gonzalez,  de la Warners; el Micky mouse,  de la Dysney; o el Jerry,  de la Metro.  

Com que no puc evitar tenir unes preferències personals, vull destacar tant per la qualitat dels dibuixos com pel guió la pel·lícula Ratatouille.  Un heroi que més aviat és un antiheroi, una rateta més humana que els humans i un final “ni per a tu ni per a mi”, que estic convençuda complau a gairebé tothom.

Després d’aquesta exposició, que es podria dir que conforma la cara dolça de la moneda, tornem a la literatura però, en aquest cas, a la narrativa per a adults on les rates deixen de ser els animalons simpàtics per esdevenir monstres de destrucció. Quan no son presentades com animals perniciosos i destructius s’utilitzen, en ocasions, per reflectir els més indignes aspectes de la naturalesa humana, les conductes reprovables i les angoixes més íntimes. El protagonisme d’aquesta metàfora ignominiosa està en la base d’una bona quantitat de literatura, tan realista com fantàstica.

Com d’habitud, he hagut de fer una tria perquè l’abundància de material es gairebé impossible d’encabir en aquest article, però, en un ordre cronològic he considerat dignes d’esment les obres següents:

1722Diario del año de la peste, de Daniel Dafoe – Escrita amb el rerefons de la pesta a Londres del 1665 i el protagonisme de les rates. Un paisatge dantesc expressat amb la màxima escrupolositat i versemblança.

1842 La torre de las ratas, de Victor Hugo – Narra les tribulacions d’un arquebisbe malvat delmador de pobres als quals fa assassinar impunement. Les indefenses víctimes cerquen venjança convertides en rates. És un veritable conte de terror. 

1878El entierro de las ratas, de Bram Stoker – Un jove anglès condemnat a viure als baixos fons del Paris del segle XIX. Una mirada macabra dels barris de la ciutat.  Por gòtica en essència.

1935El día de las ratas”, Dytonelia Machado – Una novel·la plena d’angoixa, patiment i esforços per sobreviure d’un individu qualsevol que lluita per trobar diners per comprar llet per al seu fill.

1936Las ratas del cementerio, Henry Kuttner – La relació del guàrdia del cementeri més antic de Salem amb les rates, mestresses del lloc. 

1942El rey de las ratas, de James Clavell – En un camp de concentració un dels presoners es dedica a la cria de rates per sobreviure.

1947La peste, d’Albert Camus – D’un realisme descarnat, l’obra curiosament comença amb una cita de Dafoe.

1961La rebelión de las ratas, de Fernando Soto – L’angoixa d’uns miners sobreexplotats portats a l’extrem, que fan el que calgui per sobreviure.   

1962Las ratas, de Miguel Delibes – Un fill i un pare d’un poble abandonat a la seva sort que es dediquen a la cacera de rates per subsistir.

1979La rata, Andrzej Zaniewski – La protagonista és una jove rata enlairada a l’alçada humana amb vicis, passions, debilitats i forces. És un elogi de la por i de fins a on ens pot portar l’afany per sobreviure, retratat a través d’una societat de rosegadors sense límits definits.

2022Pepe, el rata, de Fernando Antonio i Hernández Rodríguez – Un home es converteix en rosegador per defensar-se i sobreviure. Una història fantàstica i diferent, per variar una mica.

En qualsevol cas, en la literatura d’adults les rates, ratolins, ratetes i ratotes, surten gairebé sempre mal parades. Aquella empatia que despertaven en els contes infantils s’ha trastocat en una aversió obsessiva que impulsa les persones a eliminar aquests animals. És a dir, la majoria d’històries per a adults, on les rates apareixen, cal qualificar-les de relats de terror. Més que una connexió tòxica és una relació absolutament destructiva que ha incentivat els contes més macabres i esgarrifosos de la literatura universal.

Aquesta actitud vers els rosegadors també es reflecteix en el cinema per a adults, en el qual els rosegaires representen sempre una amenaça per als humans.

M’ha costat triar alguns exemples de cinematografia sobre aquests animals perquè apareixen de fons en infinitat de pel·lícules, però em sembla que la tria que he fet servirà de mostra per al que exposo aquí:

1961 El pozo y el péndulo – Basada en un relat de E. A Poe. La tortura, humiliació i angoixa d’un condemnat a mort que té per únics companys de cel·la a un grup de rates. Considerat un dels contes més esgarrifosos de l’autor.

1971 – La revolución de las ratas (Willard)Un jove portat al límit per la societat que l’envolta i amic de les rates, escampa el terror arreu per aplicar la seva venjança.

1976El alimento de los dioses   – Basada en una història de ciència ficció d’H. G. Wells. Científics, experiments, un aliment extraordinari i un creixement descontrolat d’humans i animals.  

1982 Fieras radiactivas  –  Adaptació de la novel·la  de James Herbert “La invasión de las ratas”.  Aliments contaminats, rates gegantines i destrucció total.

1983 De origen desconocido  –  Està basada en la novel·la “El visitant” de Chauncey G. Parker. Un banquer benestant contra una rata gegant al seu domicili. 

1985 Año 225, después del holocausto – Un entorn apocalíptic, una banda de rodamons que arriba a una ciutat enrunada, on s’ha d’enfrontar a les veritables mestresses del lloc que son les rates.

1990La fosa común  –  Un poble, un molí abandonat al costat del cementiri, un grup d’homes es proposa netejar-lo però les rates s’han apoderat del lloc.

1995Cementerio de alimañas  –  Fantasia total. Un jove de nom Bram Stoker de viatge, és capturat per unes dones rata, encapçalades per la del Flautista d’Hamelin, i és obligat a escriure contes de terror.  

2001 Altered species   Rates de laboratori, experiments, rates que esdevenen monstres. 

2006Ratas, Alerta en París. –  Vaga d’escombriaires que dura una eternitat, les rates que s’apoderen de la ciutat, conseqüències desastroses per Paris. 

2017Ratas  –   Documental que es pot qualificar d’horripilant sobre la presència de rates a tot el món. Adaptabilitat, supervivència, enginy, tots els aspectes puntuals d’aquests rosegadors que per dessota les ciutats més importants formen una societat que podria ser l’única en sobreviure davant un apocalipsi com els anunciats tant en pel·lícules de ciència ficció com en articles científics d’allò més seriosos. Una veritable tortura per als estómacs delicats.  

20171922   – Basada en un relat de l’Stephen King. Un assassinat, l’encobriment, els implicats, i una munió de rates que s’escampa arreu fins a infestar-ho tot.

Bé, encara en podria afegir algunes més, però crec que la mostra és prou eloqüent, tot i que no es pot dir que siguin totes elles pel·lícules de gran qualitat.  La gran esquerda que hi ha entre la imatge de cinemes i narrativa infantil sobre els rosegadors i la que domina literatura i cinematografia en el món dels adults és d’una distorsió bàrbara de la realitat, tant en un cas com en l’altre, tot i que si atenem els auguris i els pronòstics al voltant de les “rates”, potser si que hauríem de començar a preocupar-nos. Qui sap.  

He estat a punt d’incloure en l’article l’apartat de “rates en el món del còmic”, però he trobat prou interessant el tema per dedicar-li un article exclusiu.

Fins aviat!

Categories
Relats

“ENYOR”, d’Àngels Blasco Ros

Com recuperar la seva imatge enmig del brogit de la ciutat embogida de sons i colors, que no respecta la meva tristesa? No ho sé, però em cal intentar-ho. Ho necessito.

Em lliuro un cop més a la contemplació que em condueix a ell, malgrat el dolor i l’amargor de l’absència. Li retrec, una vegada més, que m’hagi abandonat. M’hauria d’haver dut amb ell.

De fons, música d’arpa celta, un disc que em va regalar en la primera cita, escoltat fins el cansament, emplena la infinitat de buits al meu voltant.

M’he assegut en una cadira amb reposa-mans davant del finestral, deixant-me acaronar pel sol del migdia, abatuda com una fulla marcida repenjada en el voral d’un test a l’espera del descarnat final.

M’he col·locat uns auriculars  que m’han aïllat de tot, i he clos els ulls. Ell, la nostra música i jo. He mirat endins, perfilant aquelles faccions quasi perfectes, que la pols deu haver desfigurat. No estava preparada per renunciar-hi. Encara no ho estic malgrat els mil jorns d’allunyament.

L’efecte de l’escalfor del sol sobre la pell m’ha fet esgarrifar i ser més conscient del meu cos, que ell no s’estava d’acaronar. L’he recorregut sense pressa com si examinés el d’un estrany, en cerca del seu tacte sobre la pell. Des dels dits dels peus fins els cabells he anat recuperant-me com si fos una troballa egípcia, de temps amagada. Només ell em feia sentir única.

La remor compassada de la meva respiració emulava la de l’oratge en una mar plana, i ho ha emplenat tot. M’he eixamplat i he ocupat tot l’espai, tot era jo. M’he perdut en el seu record, en les faccions bellament perfilades que em torbaven, i l’aroma que m’embolcallava fins a l’èxtasi.

De sobte, una intensa flaire de bosc m’ha revingut trencant la recreació i, quan he obert els ulls, he vist la meva mixa, a la tauleta del costat, espolsant amb la cua un ram d’eucaliptus sec, mentre es llepava amb desfici el pelatge cendrós, d’una espessor uniforme. En advertir el meu desensopiment s’ha apropat per acaronar-me l’espatlla amb tocs de cap subtils com un frec de vent càlid, acompanyats d’un roncs xiuxiuejats sobre la galta; tot per cridar la meva atenció.

Ell n’estava captivat amb la petita pantera, com l’anomenava,  i la mixa el corresponia amb afalacs melosos; també l’ha perdut. Li he resseguit el llom enlairat generós per acollir la carícia. Sovint tinc la impressió que endevina la tristor que em sotmet, que la comparteix

M’he tret els auriculars. Ha tornat la llum, els sons, els colors, tot menys ell i, aclaparada per l’evidència,  m’he deixat anar a l’absolut.

Podeu escoltar-lo a: https://www.youtube.com/watch?v=7VXn_86CZxs&t=3s

Categories
Artistes Exposició Fotografies

GRAFITTIES: art, comunicació. vindicació o instrument temporal.

Murals, street art, art al carrer, graffities, se’ls pot anomenar de moltes maneres però, en tot cas, és una forma d’art esdevingut una via de comunicació contundent i colpidora que sovint va més enllà del simple missatge telegràfic d’una paraula, d’una imatge senzilla o de la firma de l’autor florejada de colors i formes, com era usual en els inicis del fenomen.

És cert que, actualment, aquesta forma d’expressió té un bon grapat de seguidors, tant pel que fa a la creació com a la contemplació, entre els quals m’incloc, però també ha suscitat rebuig social respecte a la invasió de murs, parets o edificis històrics o artístics. En aquest aspecte comparteixo la inquietud del respecte de l’art per l’art, i m’agradaria pensar que es pot arribar a un enteniment perquè  estic convençuda que ambdós tenen cabuda en la nostra societat.

Dic això, atès que fa anys que em fixo i recullo imatges repartides per tot el territori, perquè vagis on vagis, per petit que sigui l’indret, és gairebé impossible no trobar-te algun mural, ja sigui en la mateixa estació del tren, si en té, darrera l’església, o en els encontorns on hi ha magatzems, indústries o locals en construcció o abandonats que constitueixen un bon espai per als nous artistes.

Em refereixo, en principi, a Barcelona, per on acostumo a passejar, recorrent barris i descobrint el que amaga cadascun de vell i de nou.  Estaria hores parlant de tot el que he trobat, però prefereixo donar-vos un tast i convidar-vos a sortir al carrer per gaudir de l’art lliure, així que em limitaré a mostrar-vos alguns dels grafitties que he fotografiat els darrers mesos, que podeu veure en les fotografies següents:

El de dalt és una paret presa de nit, a la festa de la Llum del Poblenou, una representació on predomina l’escrit, però amb una acurada grafia. L’altre està fotografiat al metro de Barcelona que, cal assenyalar, és una font molt interessant de murals, alguns de gran qualitat, tot i que aquest no és de bon tros dels millors que he vist, però és dels més abundants.

En la imatge següent, veureu diferents pintades de carrer:

La primera és de camí al Poble Nou, un barri convertit gairebé en una galeria d’art al carrer, on s’hi poden trobar murals d’una gran qualitat al costat de senzilles pintades, purament testimonials.

La segona, com us comentava abans, està realitzada  en la porta d’un edifici d’un cert interès arquitectònic, tot i que sembla mal conservat. Potser no caldria, tenint en compte que hi ha prou espai  a la ciutat per servir-se’n a pleret.

La tercera, una atractiva i elaborada pintada, és en un edifici en construcció del carrer Marina. Un mural efímer que, de ben segur, desapareixerà en acabar l’obra.

A continuació us mostro el fragment d’un mural realitzat a l’entrada de la biblioteca Mercè Rodoreda, que em va cridar l’atenció perquè entenc que hi han participat moltes persones, en la seva elaboració.

Em vaig entretenir a desxifrar els missatges i les simbologies d’alguns signes, encara que em van quedar molts dubtes.

En la següent imatge la creativitat és extrema i la realització molt acurada.

La primera pintada es troba en una paret del carrer Lleida, molt a prop del Caixa Forum, una petita història continguda en unes imatges suggeridores. Hi ha un canvi de matisos i paleta en els murals dels darrers temps, potser més a la cerca de l’harmonia i la creació que no la crida simplificada que empra colors estridents per atraure l’atenció sense massa exigència il·lustrativa.

La segona, la vaig descobrir en un carrer de Gràcia, amagada en una entrada a l’edifici. JOEL ARROYO ART signa uns murals expressius, acolorits i captivadors davant dels quals resulta difícil no aturar-se. Sembla sentir una predilecció per la figura humana, particularment la femenina, com podeu veure a l’enllaç, a la qual confereix uns trets dels anys cinquanta, plens de misteri i seducció.

M’ha sorprès, haig de dir que gratament, la quantitat de material que hi ha a les xarxes sobre el tema. Alguns enllaços emulen la guia per visitar el modernisme i s’afanyen a assenyalar algunes rutes grafiteres per la ciutat. Comproveu-ho:

Ruta para instagramers

https://www.guiarepsol.com/es/viajar/vamos-de-excursion/ruta-de-grafiti-en-barcelona/

El giroscopia viajero

El giroscopio viajero – Ruta de los grafitis del Poble Nou, Barcelona

Metropoli

https://www.metropoliabierta.com/vivir-en-barcelona/cultura/la-ruta-de-los-graffitis-de-barcelona_714_102.html

Street Art Barcelona

Street Art Barcelona

Mochileros de viaje

Ruta del graffiti i Street Art por Poblenou y Sagrera

BCN confidential

Ara sortim de Barcelona. Fa uns mesos, i mercès a una amiga excursionista que recorre les terres catalanes, fins els racons més recòndits, vaig descobrir amb gran plaer la tasca modernitzadora que estan realitzant  al poble de Penelles on, segons diuen alguns articulistes, hi ha més murals que cases. A mi, particularment, em sembla una gran iniciativa.

El fet és que, no tan sols decoren els murs grisos i impersonals de les cases, sinó que l’èxit de l’obra ha esperonat la convocatòria d’un certamen muralista: el GAR GAR Festival de Murals i d’Art Rural.

Trobo que és una fórmula creativa i engrescadora per mantenir viu el poble i cercar nous camins per a la reconstrucció i revitalització de Penelles. Us recomano de consultar les dates de celebració d’aquest singular acte a l’enllaç anterior.

Potser penseu que em deixo un dels principals artistes de l’street art, però he decidit que avui no parlaré d’en Bansky.

Com faig en els meus articles, incloc tot seguit, un bon nombre d’enllaços relatius als murals/graffities/art al carrer, com vulgueu dir-li, però que sovint s’agraeix que decorin els murs d’alguns indrets inhòspits i a vegades abandonats de ciutats i pobles.

Liga Nacional de Graffiti

https://liganacionaldegraffiti.com/

digerible.com  – arte urbano

https://digerible.com/arte-urbano/digerible/

Burgos conecta

https://www.burgosconecta.es/graffities

Meraviglia

Ruta por los graffiti de Astorga

Street Art London

https://streetartlondon.co.uk/

Dutch girl in London

#ExploreParis

https://exploreparis.com/fr/29-street-art

street art NYC

https://streetartnyc.org/

Street art bio – Bansky

https://www.streetartbio.com/artists/banksy/

Article sobre l’antiga Roma – art mural al carrer Widewalls

https://www.widewalls.ch/magazine/roman-graffiti

També us suggereixo una visita a aquests vídeos sobre l’art al carrer:

Beyond the wall (documental sobre graffitis)

Las calles hablan (documental)

Wall writers

El fenomen ha trobat ressò en el cinema, i he localitzat aquestes pel·lícules, força interessants, que tenen com a argument o temàtica el món dels graffiters:

AEROSOL

Guerra de estilos

Whole traint

Fins aviat!

Categories
Reflexió Relats

PRONOMS: INCONGRUÈNCIA DEL GÈNERE?

Pot sonar estrany, i de ben segur que és una qüestió personal, però a mesura que escric m’adono que el llenguatge no camina a la mateixa velocitat que les necessitats reals dels individus. Em refereixo aquí als pronoms (abans personals, ara forts/febles, demà qui sap què), el quals considero  que, en alguns casos, no representen el “gènere” amb el que designen.

La naturalesa d’algunes persones, cada cop més, està sacsejada, actualment,  per un moviment de transformació dels paràmetres definitoris de la pertinença fisiològica dels humans, fins ara basada en la distinció morfològica originària: mascle o femella.

 El moviment LGTBIQ+ que engloba els col·lectius de lesbianes, gais, trans-sexuals, bisexuals, intersexuals, queer i més, pugna per enderrocar les velles assignacions limitades a uns paràmetres de base fisiològica primària, quan no moralista.

Per declaracions, articles, llibres i moviments, entenc que d’alguna forma les limitacions lingüístiques són un topall per a la lliure diversitat de gènere i, com a conseqüència, una determinada part de la societat veu discriminada la seva voluntat de pertinença.

Darrerament, he estat revisant enquestes, formularis d’inscripcions a entitats, a seminaris, a cursos, obertures a comerç digital, plataformes de serveis, entre d’altres, i he confirmat que quan s’arriba a l’apartat sexe/gènere del client/estudiant/subscriptor… (aquí no entro en si cal o no) hi ha les dues definicions clàssiques: home/masculí o dona/femení (per sort han descartat allò de “varón o hembra/mascle o femella”). En alguns casos, haig de dir que també inclouen una tercera opció “altres”, però reconec que és un terme que encara no sé si em causa estupor o tristesa. En qualsevol cas, no comprèn el total de la societat, si més no, no ara, i al meu entendre, tampoc de forma respectuosa. Potser ha arribat el moment de deixar de banda aquest paràmetre? Cal buscar solucions inclusives?

Veiem doncs que mentre que el singular de la primera persona, és a dir el “jo” (jo t’estimo), o de la segona persona, el “tu” (tu m’estimes) podríem dir que són a-sexuats, fixeu-vos en el quadre comparatiu de diverses llengües (no n’excloc cap altra, si assenyalo aquestes és per una qüestió d’espai i perquè em són més properes):

CatalàCastellàGallecFrancèsAnglèsItaliàPortuguèsAlemanyLLatí
         
JoYoEuJeIIoEuIchEgo
TuTuTiTuYouTuTuDuTu

Ara bé, quan arribem al singular de la tercera persona ell/ella la designació, en molts casos,  es bifurca en dues direccions: masculí i femení. No incloc aquí el neutre per a les designacions d’objectes perquè, en aquest cas, no ho considero rellevant i s’hauria de tractar en un altre context d’anàlisi.

He recollit un quadre exemple d’aquestes diferències, a més de les dels plurals,  en el qual s’observen aquells pronoms que mantenen l’a-sexualitat i com, en la mateixa persona, d’altres es bifurquen, segons quines accepcions.

CatalàCastellàGallecFrancèsAnglèsItaliàPortuguèsAlemany
        
El /ellaEl/ellaEl/elaIl/elleHe/sheLui/leiEle/elaEr/sie
NosaltresNosotros / NosotrasNósNousWeNoiNósWir
VosaltresVosotros /VosotrasVósVousYouVoiVocêsIhr
Ells/ellesEllos/ellasElesIls/ellesTheyLoroElesSie

Bé, està clar que en el singular de la tercera persona tots coincideixen a separar la designació per sexes clàssics. En el cas dels plurals moltes llengües tenen una designació comuna per als plurals de la primera i segona persona, tret del castellà que hi manté la diferenciació. Per als plurals de la tercera persona també el català i el francès fan distincions entre sexes clàssics.

La qual cosa, si atenem les necessitats reals de la societat per designar la naturalesa fisiològica dels seus membres, empeses pels canvis existencials i biocientífics, que ja s’experimenten actualment, es dona el cas que amb aquestes mancances designatives s’invisibilitza  un sector important i emergent del col·lectiu humà.

Ens trobem doncs en una cruïlla transcendent, al meu entendre. Mantindrem encotillats els llenguatges en unes designacions que exclouen ja una part de la societat? Obrirem definitivament els llenguatges, encara que resulti difícil i complex, a una nova realitat? És de valents, és clar, adoptar mesures tan radicals, però si no ho fem estem exposats a què, com en anteriors ocasions, la societat vagi per davant, en aquest cas, de les filologies quotidianes.

Dic això des d’una preocupació personal i sense propòsit de ser impertinent ni pensar que la meva visió és més ampla que la d’experts que estic segura estan ja treballant en aquesta qüestió.

Bé, com que el que m’agrada és escriure relats, breus o extensos; en aquesta ocasió n’he escollit un de curt. És una exercici narratiu a-sexuat on el protagonisme és una incògnita  que manté el discurs. Ell o ella? Ell o ell? Ella o ella? La totalitat?

DECLARACIÓ

Per què? Per què em costa tant obrir-me a tu? Sé el que sento i el que m’empeny a tu, cada cop amb més intensitat, però no t’ho se explicar, no et se traslladar la força dels sentiments que dominen cada una de les meves accions, de les quals tu n’ets receptacle.

Per amagar aquesta incapacitat de trobar paraules per fer-te saber què em mou, què em pertorba, què m’importa, t’ho dono tot. És un recurs poc creatiu, ja ho se, però ho faig.

Vols que mantinguem el secret de la nostra relació fins obtenir el treball que t’interessa, i he accedit malgrat que el veure’t cada dia a la feina i no poder-te besar o acaronar-te em produeix un dolor insuportable. Però no t’ho se transmetre sense exposar la nostra relació, sense que sembli un acte de coacció del teu somni, i em sotmeto a l’exigència d’aquesta oportunitat venturosa per a tu. L’orgull del teu assoliment compartit serà el meu premi.

Vols que tinguem dos fills, tan aviat com puguem viure plegats,  i malgrat que  per a mi no és important, consento en el desig  en apreciar el teu entusiasme i tinc la seguretat que després no podré viure sense ells. Amb tot, no he sabut transmetre’t el perquè de la meva aparent indiferència inicial, i deploro que tu puguis tenir alguna reticència amagada sobre la meva devoció per la canalla.

Vols residir en una casa a rural, per criar-los en la natura i per treballar a prop d’ells, perquè les feines ens ho permetran.  Jo, amant de la ciutat, m’avinc al trasllat d’ambient perquè adverteixo com n’és d’importat per a tu el benestar de la llar i, ara, encara que tu sovint tens dubtes, se que seré feliç en l’ambient que crearem per a la nostra família. T’ho hauré de demostrar amb fets, perquè els mots  no m’obeeixen.

Vols ser el més important per a mi, i ho ets, però no et se participar la magnitud dels meus sentiments, no tinc el teu do de paraula que m’embolcalla, quan em parles, com  un mantell de vellut protector. Hauré de confiar que els meus ulls, els meus llavis i tot el meu cos siguin missatgers avinents de la profunditat del meu sentir, de la meva adoració.

Podeu escoltar el relat, si ho preferiu, a través de l’enllaç al meu canal d’audiollibres: DECLARACIÓ

Haig de confessar que, degut a moltes de les meves relacions, molt bones relacions, fa temps que aquesta qüestió em preocupa. M’agradaria pensar que, ben aviat, fins i tot les persones que no vulguin estar incloses en les tradicionals designacions sexuals o de gènere podran tenir el seu propi espai en les lingüístiques actualitzades.

Com acostumo a fer, incloc alguns enllaços que considero interessants per al tema:

Nacions Unides: drets humans

Comisión europea

Amnistia Internacional:

Associació catalana d’asexuals:

Federación Estatal de Lesbianas, Gais, Trans, Bisexuales, Intersexuales i más

Categories
Esdeveniments Reflexió

EL MAR, MOBY DICK I JO

Soc conscient que moltes figures preeminents de la literatura han parlat del mar, en un sentit o altre, per això faig aquesta reflexió des del punt de vista d’una enamorada del mar, que no pot viure lluny d’ell, però que refusa la moderna cultura de consum-platja que tantes satisfaccions sembla que proporciona a molts humans, però tantes contrarietats comporta per al medi marí i no diguem per a les criatures, animals o vegetals, costaneres o profundes que conformen el sistema aquàtic del planeta. Malauradament el medi marí ha esdevingut rebost descontrolat, autopista nàutica, abocador de deixalles, receptacle de residus perillosos i altres abusos que semblen no tenir fi.

No parlaré aquí del mar com a inspiració de transcendentals poemes d’escriptors tan puntuals com Lord Byron, poeta i aventurer, coneixedor dels mars com pocs, o d’autors posteriors que n’han lloat tant la grandesa com la perversitat. Em refereixo a noms com Machado, Lorca, Baroja, Alberti, Neruda i, per citar casa nostra destacar en Jacint Verdaguer amb “L’Atlàntida. Ara, però, no toca parlar de poesia i mar.

Pel que fa al teatre, un apunt per destacar dues obres que considero rellevants en aquest apartat. La primera, en la que coincideixen un bon grapat d’entesos, és “La tempesta”, de William Shakespeare, una obra que lloa el mar com un entorn màgic on tot hi és possible, la vaig llegir en anglès, però amb un diccionari al costat i amb molta paciència. La segona és l’adaptació dramàtica de “El viejo y el mar”, d’Ernest Hemingway, un relat quotidià en la vida d’un pescador senzill portat a l’extrem, d’un realisme colpidor. Tornant a casa nostra, cal esmentar “La filla del mar” i “Mar i cel”, d’Àngel Guimerà, que he tingut la sort de llegir i visionar en diferents representacions dutes a terme al país.

Dit això, avui vull parlar de narrativa, especialment de novel·la, amb el mar de protagonista.

Com moltes persones, vaig començar les meves lectures sobre el tema amb obres com “L’illa del tresor”, de Robert Louis Stevenson; o “20.000 llegues de viatge submarí”, “L’illa misteriosa” i “El far de la fi del món, d’en JulesVerne. Després van arribar alguns relats de Jack London, com “Llop de mar” i “Contes dels mars del sud”, també el “Lord Jim”, de Josep Conrad. Me’n deixo algunes, és clar. Llavors, com és natural, no tenia criteri selectiu i les lectures venien filtrades pel meu pare, un lector compulsiu que era qui m’introduí en el viciós món dels llibres, en general, i de les novel·les en particular.

En la meva evolució lectora es van introduir els clàssics grecs i, destacat entre ells L’odissea”, d’Homer. Per ser justa haig de dir que n’hauré llegit unes quatre versions, des d’una de caire més juvenil, fins a una traducció en català, adaptació en prosa. En tot moment em va cridar l’atenció el protagonisme del mar com a subjecte provocador de l’acció: a voltes rival, sovint protector, en ocasions botxí i sempre de rerefons, com un més dels personatges de la història.

Fent un incís, a nivell més antic destacaria la història del Diluvi universal, en la qual els mars cobriren la totalitat de la terra. Una història comuna, amb diferències, que es troba a les religions cristiana, musulmana i hebrea, que alguns consideren té les arrels en un mite sumeri. Apareix també en alguns relats hinduistes. Una narració semblant, encara que no del tot igual, la trobem a la mitologia grega. El mar, en tot cas, s’alça amb el protagonisme del fet relatat, ja sigui mite o realitat. La història, per se, ha donat lloc a no poques versions, re-invencions i adaptacions: el mar com amo i senyor de la Terra, amb capacitat punitiva.

A partir d’aquí el mar ha arribat a mi, narrativament parlant, amb obres tan diverses com estils es puguin catalogar.

Des d’obres més poètiques com “El mar”, de Pablo Neruda, d’una riquesa expressiva colpidora; o Las olas, de Virginia Wolf, d’un intimisme provocador i agosarat de descobriment dels “jo” interiors de les protagonistes de les històries que componen la novel.la; i també L’Atlàntida”, de Jacint Verdaguer, escrita mentre navegava i on el món perdut centra l’atenció de l’argument, amb un nàufrag de fil conductor.

No cal dir que les novel·les d’aventures, en el sentit més ampli de la paraula, m’han acompanyat sempre: “Capitanes intrépidos”, del Rudyard Kipling, l’odissea d’un  noiet que cau al mar; “Os Lusiadas”, de Luis de Camoes, l’epopeia barreja de fabulós i realitat, amb el monstre Adamaster, gegant de la mitologia portuguesa; “La vida de pi, de Yann Martel, un jovenet que sobreviu no tan sols al mar sinó al tigre que l’acompanya en la peripècia; “Lobas de mar”, de Zoé Valdés, dones pirata que emulen als més agosarats bucaners; o les aventures d’”Erik el Roig, per esmentar la literatura nòrdica.

En aquest sentit, he anat afegint literatura del fantàstic actual que es construeix al voltant, dins o en la profunditat del mar com “El Silmarilion, de Talkien, que requerí un esforç titànic per part meva per la profusió de noms i referències noves que m’eren del tot desconegudes. Uns escrits que em van interessar són els que conformen l’antologia “Fábulas y leyendas del mar”, d’Álvaro Cunqueiro, una redacció rica i vigorosa que no em deixà indiferent. En aquest sentit voldria destacar el món submarí, fantàstic i espectacular de les històries de Lovecraft, tot i que sovint em costa identificar les originals de les posteriors.

Això podria eternitzar-se perquè la literatura que m’ha caigut a les mans sobre el mar és inacabable, així que he decidit fer-vos un llistat al final de la que més m’ha impactat, a mi, és clar. i segurament me’n deixo molta.

Haig de dir que sempre m’ha admirat que aquest tipus de narrativa que parla de grans viatges, uns d’exploració, els altres de pura aventura; de naufragis, un tema recurrent, on persones soles o acompanyades sobreviuen en illes o territoris inexplorats durant dies, mesos o fins i tot anys; de la visió del mar des de la costa, recreada per poetes i novel·listes; i, per descomptat, els llibres novel·lats o no, sobre les travesses nàutiques en embarcacions de tot tipus, desafiant les inclemències de les aigües marines, destacant la perícia dels protagonistes per sobreviure i vèncer al més aviat considerat enemic: el mar.

És aquí on “Moby Dick” em va captivar, per damunt de les altres històries. Herman Neville, desconec si conscient o no, va gosar escriure una novel·la, amb el desafiament més esgarrifós que he llegit fins l’època, que acaba malament per al protagonista principal, em refereixo al capità Ahab. Bé, per a mi, és el personatge principal indiscutible, malgrat que l’Ismael en sigui l’únic testimoni supervivent de la batalla contra la terrible balena blanca.

El primer cop que la vaig llegir vaig acabar amb el cap com un timbal, per dir-ho sense més. Tenia la sensació d’haver fet un màster en pesca de balenes; d’haver realitzar una professionalització en construcció i reparació de vaixells de captura; d’haver-me sotmès a un curs accelerat de com proveir  una nau per resistir una travessia de tres o quatre anys; d’haver assistit a un seminari sobre càrrecs i sots-càrrecs en les naus pesqueres; experimentar la sensació que no havia vist mai el mar després de les descripcions, unes bucòliques i les altres aterridores, que en Neville esgrimia durant tota la novel·la, i gairebé podia contemplar com en una fotografia les imatges gravades al meu cervell de la tripulació del Pequod que en acabar de llegir-la em semblaven del tot familiar.

Durant anys la vaig tenir arraconada i em vaig limitar a veure, un parell de vegades, la pel·lícula  de John Huston, del mateix títol, conscient que una bona part de la riquesa literària es perdia pel camí.

Recentment vaig tenir l’oportunitat de visionar la versió de Moby Dick del 2010, dirigida per Trey Stokes, i vaig tenir la sensació que m’havien estafat perquè les novetats introduïdes (efectes especials, color, imatges espectaculars), no m’afegien res que millorés la història, ans al contrari, em vaig sentir un xic traïda i aquella sensació em va obligar a recuperar de nou la novel.la.

Amb l’avantatge de la familiaritat em vaig endinsar en els petits detalls que se m’havien escapat en una primera lectura i em vaig proposar d’absorbir tota l’opulència descriptiva, d’una banda, i la intimitat que Neville transmet en el seu relat, de l’altra, fins al punt que em va fer sentir com una tripulant més del Pequod, a mi que soc una bestiola de secà, ja em tens enmig d’una munió d’homes de diferents procedències, fins i tot races i creences, embarcats en un viatge que gairebé es podria comparar amb  l’Odisea, d’Ulises, o el viatge dels Argonautes.

Si haig de ser sincera, hi havia moments de tal intensitat literària en què gairebé podia percebre la barreja de sentors de les aigües, els homes i el vaixell, i podia contemplar en el meu interior els colors del mar, tan  diferents segons la llum i les circumstàncies, que tan encertadament es descrivien al llarg de la novel·la. Crec que, aquesta darrera, va ser una experiència lectora tridimensional, per dir-ho d’alguna manera.

Un cop més vaig patir en la desfeta de la tripulació, lluitant amb senzilles embarcacions per capturar gegants, i en la imatge fantàstica i escruixidora del capità Ahab, dominat per l’obsessiva fita de conquerir la bèstia blanca (simbolisme a l’extrem), entortolligat a la balena per les cordes del arpons i unit a ella per sempre  per desaparèixer en el mar que tantes vegades havia desafiat. L’heroi vençut que en tan poques històries he pogut trobar, que a més, és el culpable directe de la desfeta de tripulació i vaixell.

Tinc entès que en Neville es va inspirar o va beure d’algunes desgràcies reals de l’època, no és difícil d’imaginar, atès que els pescadors no disposaven d’un submarí nuclear per anar a caçar els monumentals mamífers. Fins i tot, una neòfita com jo pot comprendre el risc de vides i vaixells que corrien aquells mariners a l’hora de perseguir el que podia ser una magnífica recompensa o un grans desastre. És en aquest sentit, que considero en Neville com un referent de gosadia literària, en escriure una novel·la d’aventures on l’heroi resulta vençut pel seu contrincant, en aquest cas una balena blanca anomenada Moby Dick.

A partir d’aquí us incloc un  petit llistat d’obres sobre el mar, no esmentades abans,  que m’han impressionat, per no dir captivat, algunes d’elles:

Benasar, SebastiàCants de sirena negra

Benedetti, Mario – “El mar

Bonchley, Peter Tiburón

Cabús, Carme – “Miralls d’aigua

Defoe, Daniel – “Robinson Crusoe”

Felipe, León  – “Canción marinera

García Márquez, Gabriel – “Relato de un náufrago”

García Lorca, Federico – “Mar

Lluís, Joan-Lluís – “El navegant”

Machado, Antonio  – “El mar triste

Maragall, Joan  – “Vistes al mar”,

Neruda, Pablo – “Recuerdo el mar

Pla, Josep Cinc històries del mar

Storni, Alfonsina – “Frente al mar

Verdaguer, Jacint – “L’Atlàntida

Vicent, Manuel   “Son de mar

Categories
Esdeveniments Fantàstic

El món del “FANTÀSTIC” amo de la tardor 2021.

Es podria dir que el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya  2021 (per a mi sempre serà de Sitges) va obrir les portes d’una tardor fantàstica. Es va recuperar la presencialitat dels actes del festival, punt de trobada indiscutible de professionals i fans del gènere, a més de curiosos  que es deixen portar per la màgia de l’espectacle, dins i fora dels escenaris o de les grans pantalles.

És excitant compartir sensacions colpidores en els visionats de cintes que es presenten especialment a Sitges; és engrescador destapar les capses de sorpreses, que no s’acaben mai.

Una magnífica oportunitat de gaudir de la participació d’experts en el fantàstic que amb les seves aportacions personals ens apropen les produccions fins la intimitat, parlo per exemple de l’entrevista amb la directora Mary Harron:

Ho considero un privilegi poder assistir a les presentacions, xerrades i exposicions que s’ofereixen paral·lelament a les projeccions i submergir-nos en l’atmosfera que, sense nau ni artefactes ens transporta a altres mons; diria que irreals però, ateses les circumstàncies actuals, les línies que els separen estan massa properes i sembla que tinguin la intenció d’envair-se l’un a l’altre.

No vull deixar de banda el gaudi d’una ciutat com Sitges que, més que mirar i viure el mar, ja viu en una dimensió aliena a la majoria de poblacions costaneres d’arreu del món. S’ha deixat seduir pel fantàstic, l’ha fet seu i s’ha lliurat a l’experiència novedosa i agosarada del gènere que viu en constant regeneració.

Només cal veure el regitxell de pel.lícules que es van presentar en aquesta edició: https://sitgesfilmfestival.com/cat/programa/pel_licules

Ara vull destacar la celebració de la 52ena Trobada Ter-Cat, de la Societat Catalana de Ciència Ficció, que tingué lloc el dia 16 d’octubre, celebrada a la Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró. La primera després d’un any i més de sequera per culpa del que ens és de tots conegut. Un feliç retrobament que esperem no es vegi torbat per noves mesures restrictives.

Aquí teniu unes imatges de les intervencions de membres de la societat i convidats a l’acte.

El mateix dia, es va fer lliurament del Premi Manuel de Pedrolo de Ciència Ficció 2021, precedit d’una xerrada d’Edgar Cotes i Argelich sobre “Manuel de Pedrolo: punt final? Una història de la ciència-ficció catalana sobre la fi del món després del Mecanoscrit”. Una interessant exposició, fins i tot, massa curta, potser perquè no en tinc mai prou d’en Pedrolo.

Arnau Domènech, de Vic, va ser el guanyador de la 18ena edició del Premi Manel de Pedrolo de Ciència Ficció, amb l’obra “Indis de l’asfalt”.

Aquí teniu més detalls de l’acte: i del guanyador.

https://www.mataro.cat/ca/actualitat/noticies/2021/arnau-domenech-guanya-el-18e-premi-de-narrativa-de-ciencia-ficcio-manuel-de-pedrolo-ciutat-de-mataro

A cavall entre octubre i novembre va tenir lloc el 27 Manga Barcelona.

Ho incloc en el meu recorregut fantàstic de tardor perquè crec que sovint s’oblida que és un viver de “fantàstics” en potència. Per algun lloc s’ha de començar i sovint el Manga/Còmic pot ser un pont molt interessant per arribar a la literatura en format tradicional (ho dic en el sentit més ampli de la paraula).

Veure tota aquella joventut, i no tant joves, mimetitzats en els seus personatges preferits, la presència d’editorials de còmics i de llibreries especialitzades, també d’exposicions, amb un públic completament lliurat, és gratificant.

Conec persones que, per limitacions d’aforament i per anar tard, no van poder accedir al saló. És genial!

El novembre va començar de forma espectacular amb el “42 1er Festival de Gèneres Fantàstics de Barcelona”. Reclamat, esperat, desitjat, què es pot dir? El director de l’esdeveniment, en Ricard Ruíz Garzón, del qual podria estar parlant una bona estona però no afegiria res que els “fans” del gènere no coneixeu, i els que no ho sou hauríeu de saber, ho va fer possible.

El somni va esdevenir realitat i vam poder amarar-nos amb les intervencions, presentacions de llibres, entrevistes, taules rodones, exposicions, xerrades de passadís, de la imponent llista d’experts/es en la temàtica fantàstica en tots els seus àmbits: creadors/es, editors/es, directors/es d’altres festivals, membres d’associacions lligades al gènere, autors/es de blocs, representants de formes de manifestació literària no escrites, i ja em perdonareu, perquè segur que me’n deixo, però el ventall era tan intens i interessant que encara em bull el cervell.

Vaig tenir l’oportunitat de participar en una de les taules rodones, la de “Noves Oralitats”, dirigida per Miquel Codony @Qdony, amb la intervenció d’Alex Pàez @InfinitoAlex i Inés Macpherson @InesMacpherson. Una veritable satisfacció ser una de les actuants en aquesta primera edició del festival.

No puc deixar de parlar de la creació dels Premis 42, el reconeixement a les obres i trajectòries de persones que es dediquen d’una forma o altra al gènere. Un petó molt especial a la Inés Macpherson, pel seu premi “Revelació en català”, amb qui he tingut el plaer de compartir taula rodona al festival i antologia de contes a “Extraordinàries”.

Comproveu vosaltres mateixos la categoria dels convidats en la pàgina “Transmèdia” del festival: https://www.barcelona.cat/festival42/ca/transmedia

Hi ha un bon assortiment de vídeos, àudios i fotografies dels esdeveniments més rellevants.

A nivell personal haig de dir que em va emocionar veure la gran assistència de públic als diferents actes, tot i que vull destacar que m’hauria anat bé tenir un holograma per doblar-me en diferents entitats, en certs moments, per poder assistir a totes les activitats que m’interessaven.

Dos dies després de començar el “42”, al País Valencià s’inaugurava el “Golem Fest”, una altra explosió de ciència ficció, fantasia i terror que es va allargar fins el 14 de novembre.

Presentacions de llibres, entrevistes, conferències, taules rodones, jocs, teatre, totes les eines per analitzar els diferents aspectes del fantàstic. Una llarga llista de convidats i convidades que podeu comprovar en l’enllaç: https://golemfest.es/va/llistat-d-autors/

Ja veieu que la tardor ha estat pletòrica del “fantàstic” sense distincions. Què puc afegir? Per als amants del gènere és una satisfacció veure que, encara que sigui a poc a poc, es perfila una actitud normalitzadora del fantàstic en l’univers literari i una proliferació d’editorials especialitzades que s’arrisquen en la promoció de nous autors, en traduccions de clàssics al català d’obres llarg temps esperades, a més de l’augment de llibreries on el fantàstic ja no és una anècdota; i, per descomptat, en la consolidació d’un públic lector i participatiu que dona fermesa al projecte.

Amb tot aquest ventall de bones notícies se’m fa difícil parlar de la pèrdua que representa la recent mort de Miquel Barceló. Jo, com tants d’altres, el vaig prendre com a guia, mai tan ben dit, en els primers passos dins el gènere i no ha deixat mai de ser una font consolidada per a consultes, un referent acreditat i valuós.

Només em veig amb cor de dir que sento una tristesa immensa. No conec ningú que emuli la seva vitalitat, entusiasme, coneixements, dedicació i passió pel gènere com ell, que va gosar portar el fantàstic, sobretot la ciència ficció, a l’àmbit universitari, diria que desafiant els sistemes més arcaics.

He trobat una conferència que va donar al País Basc que em sembla molt representativa del seu esforç per normalitzar el gènere i us poso l’enllaç com a homenatge a la seva tasca difusora:

Las dos culturas: ciencia ficción en la universidad’, por Miquel Barceló García.

Incloc altres enllaços que em semblen rellevants;:

La Vanguardia: article amb motiu de la seva mort.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20211123/7883645/mor-l-editor-i-escriptor-ciencia-ficcio-miquel-barcelo.html

Article i entrevista el 2015 de Nius diario:

https://www.niusdiario.es/cultura/miquel-barcelo-ciencia-ficcion-escritor-nova_18_3242145383.html