Categories
cinema Fantàstic literatura

RATES: D’ANIMALONS SIMPÀTICS A MONSTRES REPUGNANTS.

Sí, ja ho sé, pot semblar un títol desconcertant, però veieu tot seguit com s’acosta a la realitat.

En la literatura infantil, per exemple, els ratolins i les ratetes han estat protagonistes de les més tendres històries, algunes de les quals són patrimoni universal, per anomenar-les d’alguna manera.

La que crec, és una opinió personal, que mereix el primer lloc diria que és: LA RATETA QUE ESCOMBRAVA L’ESCALETA. Un conte que parla d’ingenuïtat, d’aparences, de perills i d’amistat.  Versionat una i mil vegades en infinitat d’idiomes. Aquí teniu un enllaç on podeu escoltar-lo en català (no s’és mai prou gran per escoltar un conte, no us sembla?). 

A continuació, per popular,  potser caldria esmentar EL FLAUTISTA D’HAMELIN, però en aquest cas, les rates del conte no són precisament els personatges més adorables de la història, així que no els inclouré en aquesta selecció.

Pel que he pogut comprovar HISTÒRIES DE RATOLINS, d’Arnold Lobel, és un dels contes infantils sobre ratetes més prestigiat, de fet són set contes que un pare explica als seus fills. N’he trobat una versió per escoltar. Enllaç al conte. 

El que he observat és que en la literatura infantil, i em refereixo tant a la narració com a la il·lustració,  els ratolins adopten actituds gairebé humanes per exposar tant defectes com virtuts dels éssers, ja siguin animals o humans. N’hi ha un bon grapat d’exemples, i jo n’he triat alguns, recordeu que sempre és una tria subjectiva i personal.

El Ratolí que es va menjar la lluna, de Petr Horácek – Un ratolí que es menja un boci de lluna i com afronta les conseqüències d’aquesta acció. He trobat aquesta versió en àudio conte: enllaç al conte.

El ratolí Pérez, encarregat de recollir les dents que els cauen als menuts i que ha donat peu a una sèrie de contes dels quals n’és el protagonista. Enllaç al conte.

Petit Ós i els sis ratolins blancs, de Chris Wormel. Un conte que parla d’amistat i de tendresa entre animals de diversa condició. Us adreço a una versió per escoltar en aquest enllaç.

La casa dels ratolins, de Schaapman, Karina. Una llar on el Sam i la Júlia viuen un sens fi d’aventures. Podreu veure de què van les històries que protagonitzen aquest parell de ratolins en aquest enllaç.

El lleó i el ratolí, de Nój, Natha – Un conte on es parla de com un animal petit por ajudar a un de gran, una metàfora que es pot aplicar a la vida, en general. D’aquest n’he trobat una versió per escoltar en aquest enllaç.

Les vacances del Ratolí Carter, de Marianne Dubuc. Aquí teniu una de les moltes .aventures d’aquest personatge.

En podria esmentar d’altres, és clar, com ara:

“El ratolí del camp i el ratolí de ciutat

“Ratolí, ves amb compte”

“El ratolí i la muntanya”

És evident que la llista seria llarga i el que vull destacar és el fet que en la literatura infantil les ratetes i els ratolins acostumen a ser personatges simpàtics, actius i entremaliats que gaudeixen de l’estimació de la quitxalla.

Aquest fenomen es reprodueix potser amb més intensitat en el cinema infantil, sobretot en el de dibuixos animats. Posaré un exemple que em sembla puntual. Una de les cintes de dibuixos que crec que ha fet plorar més gent ha estat “DUMBO”, el petit elefant de grans orelles que a través de la seva amistat amb un ratolí passa de ser un pària en la societat a l’estrella del circ. Un n’ofereixo un  tast.

Una altra pel·lícula a destacar és “Basil el Ratón Superdetective”, en la qual el personatge de l’investigador protagonista està interpretat per una rata d’allò més intel·ligent. Aquí en teniu un tràiler de la cinta.

No podia faltar una versió cinematogràfica barreja d’animació i realitat del popular Pérez, el Ratoncito de tus Sueños,  en la qual el ratolí desenvolupa la seva admirada professió d’obsequiar amb regals els menuts als quals els ha caigut una dent. Veieu aquí una curiosa versió d’aquest conte.

 I me’n deixo molts, sens dubte, però és evident que els ratolins, per la seva astúcia i vivacitat física, resulten uns protagonistes de primera en l’apartat dels dibuixos animats. Especialment, pel que fa a les series de dibuixos de televisió, amb personatges com  l’”Speedy Gonzalez,  de la Warners; el Micky mouse,  de la Dysney; o el Jerry,  de la Metro.  

Com que no puc evitar tenir unes preferències personals, vull destacar tant per la qualitat dels dibuixos com pel guió la pel·lícula Ratatouille.  Un heroi que més aviat és un antiheroi, una rateta més humana que els humans i un final “ni per a tu ni per a mi”, que estic convençuda complau a gairebé tothom.

Després d’aquesta exposició, que es podria dir que conforma la cara dolça de la moneda, tornem a la literatura però, en aquest cas, a la narrativa per a adults on les rates deixen de ser els animalons simpàtics per esdevenir monstres de destrucció. Quan no son presentades com animals perniciosos i destructius s’utilitzen, en ocasions, per reflectir els més indignes aspectes de la naturalesa humana, les conductes reprovables i les angoixes més íntimes. El protagonisme d’aquesta metàfora ignominiosa està en la base d’una bona quantitat de literatura, tan realista com fantàstica.

Com d’habitud, he hagut de fer una tria perquè l’abundància de material es gairebé impossible d’encabir en aquest article, però, en un ordre cronològic he considerat dignes d’esment les obres següents:

1722Diario del año de la peste, de Daniel Dafoe – Escrita amb el rerefons de la pesta a Londres del 1665 i el protagonisme de les rates. Un paisatge dantesc expressat amb la màxima escrupolositat i versemblança.

1842 La torre de las ratas, de Victor Hugo – Narra les tribulacions d’un arquebisbe malvat delmador de pobres als quals fa assassinar impunement. Les indefenses víctimes cerquen venjança convertides en rates. És un veritable conte de terror. 

1878El entierro de las ratas, de Bram Stoker – Un jove anglès condemnat a viure als baixos fons del Paris del segle XIX. Una mirada macabra dels barris de la ciutat.  Por gòtica en essència.

1935El día de las ratas”, Dytonelia Machado – Una novel·la plena d’angoixa, patiment i esforços per sobreviure d’un individu qualsevol que lluita per trobar diners per comprar llet per al seu fill.

1936Las ratas del cementerio, Henry Kuttner – La relació del guàrdia del cementeri més antic de Salem amb les rates, mestresses del lloc. 

1942El rey de las ratas, de James Clavell – En un camp de concentració un dels presoners es dedica a la cria de rates per sobreviure.

1947La peste, d’Albert Camus – D’un realisme descarnat, l’obra curiosament comença amb una cita de Dafoe.

1961La rebelión de las ratas, de Fernando Soto – L’angoixa d’uns miners sobreexplotats portats a l’extrem, que fan el que calgui per sobreviure.   

1962Las ratas, de Miguel Delibes – Un fill i un pare d’un poble abandonat a la seva sort que es dediquen a la cacera de rates per subsistir.

1979La rata, Andrzej Zaniewski – La protagonista és una jove rata enlairada a l’alçada humana amb vicis, passions, debilitats i forces. És un elogi de la por i de fins a on ens pot portar l’afany per sobreviure, retratat a través d’una societat de rosegadors sense límits definits.

2022Pepe, el rata, de Fernando Antonio i Hernández Rodríguez – Un home es converteix en rosegador per defensar-se i sobreviure. Una història fantàstica i diferent, per variar una mica.

En qualsevol cas, en la literatura d’adults les rates, ratolins, ratetes i ratotes, surten gairebé sempre mal parades. Aquella empatia que despertaven en els contes infantils s’ha trastocat en una aversió obsessiva que impulsa les persones a eliminar aquests animals. És a dir, la majoria d’històries per a adults, on les rates apareixen, cal qualificar-les de relats de terror. Més que una connexió tòxica és una relació absolutament destructiva que ha incentivat els contes més macabres i esgarrifosos de la literatura universal.

Aquesta actitud vers els rosegadors també es reflecteix en el cinema per a adults, en el qual els rosegaires representen sempre una amenaça per als humans.

M’ha costat triar alguns exemples de cinematografia sobre aquests animals perquè apareixen de fons en infinitat de pel·lícules, però em sembla que la tria que he fet servirà de mostra per al que exposo aquí:

1961 El pozo y el péndulo – Basada en un relat de E. A Poe. La tortura, humiliació i angoixa d’un condemnat a mort que té per únics companys de cel·la a un grup de rates. Considerat un dels contes més esgarrifosos de l’autor.

1971 – La revolución de las ratas (Willard)Un jove portat al límit per la societat que l’envolta i amic de les rates, escampa el terror arreu per aplicar la seva venjança.

1976El alimento de los dioses   – Basada en una història de ciència ficció d’H. G. Wells. Científics, experiments, un aliment extraordinari i un creixement descontrolat d’humans i animals.  

1982 Fieras radiactivas  –  Adaptació de la novel·la  de James Herbert “La invasión de las ratas”.  Aliments contaminats, rates gegantines i destrucció total.

1983 De origen desconocido  –  Està basada en la novel·la “El visitant” de Chauncey G. Parker. Un banquer benestant contra una rata gegant al seu domicili. 

1985 Año 225, después del holocausto – Un entorn apocalíptic, una banda de rodamons que arriba a una ciutat enrunada, on s’ha d’enfrontar a les veritables mestresses del lloc que son les rates.

1990La fosa común  –  Un poble, un molí abandonat al costat del cementiri, un grup d’homes es proposa netejar-lo però les rates s’han apoderat del lloc.

1995Cementerio de alimañas  –  Fantasia total. Un jove de nom Bram Stoker de viatge, és capturat per unes dones rata, encapçalades per la del Flautista d’Hamelin, i és obligat a escriure contes de terror.  

2001 Altered species   Rates de laboratori, experiments, rates que esdevenen monstres. 

2006Ratas, Alerta en París. –  Vaga d’escombriaires que dura una eternitat, les rates que s’apoderen de la ciutat, conseqüències desastroses per Paris. 

2017Ratas  –   Documental que es pot qualificar d’horripilant sobre la presència de rates a tot el món. Adaptabilitat, supervivència, enginy, tots els aspectes puntuals d’aquests rosegadors que per dessota les ciutats més importants formen una societat que podria ser l’única en sobreviure davant un apocalipsi com els anunciats tant en pel·lícules de ciència ficció com en articles científics d’allò més seriosos. Una veritable tortura per als estómacs delicats.  

20171922   – Basada en un relat de l’Stephen King. Un assassinat, l’encobriment, els implicats, i una munió de rates que s’escampa arreu fins a infestar-ho tot.

Bé, encara en podria afegir algunes més, però crec que la mostra és prou eloqüent, tot i que no es pot dir que siguin totes elles pel·lícules de gran qualitat.  La gran esquerda que hi ha entre la imatge de cinemes i narrativa infantil sobre els rosegadors i la que domina literatura i cinematografia en el món dels adults és d’una distorsió bàrbara de la realitat, tant en un cas com en l’altre, tot i que si atenem els auguris i els pronòstics al voltant de les “rates”, potser si que hauríem de començar a preocupar-nos. Qui sap.  

He estat a punt d’incloure en l’article l’apartat de “rates en el món del còmic”, però he trobat prou interessant el tema per dedicar-li un article exclusiu.

Fins aviat!

Categories
Esdeveniments Fantàstic

El món del “FANTÀSTIC” amo de la tardor 2021.

Es podria dir que el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya  2021 (per a mi sempre serà de Sitges) va obrir les portes d’una tardor fantàstica. Es va recuperar la presencialitat dels actes del festival, punt de trobada indiscutible de professionals i fans del gènere, a més de curiosos  que es deixen portar per la màgia de l’espectacle, dins i fora dels escenaris o de les grans pantalles.

És excitant compartir sensacions colpidores en els visionats de cintes que es presenten especialment a Sitges; és engrescador destapar les capses de sorpreses, que no s’acaben mai.

Una magnífica oportunitat de gaudir de la participació d’experts en el fantàstic que amb les seves aportacions personals ens apropen les produccions fins la intimitat, parlo per exemple de l’entrevista amb la directora Mary Harron:

Ho considero un privilegi poder assistir a les presentacions, xerrades i exposicions que s’ofereixen paral·lelament a les projeccions i submergir-nos en l’atmosfera que, sense nau ni artefactes ens transporta a altres mons; diria que irreals però, ateses les circumstàncies actuals, les línies que els separen estan massa properes i sembla que tinguin la intenció d’envair-se l’un a l’altre.

No vull deixar de banda el gaudi d’una ciutat com Sitges que, més que mirar i viure el mar, ja viu en una dimensió aliena a la majoria de poblacions costaneres d’arreu del món. S’ha deixat seduir pel fantàstic, l’ha fet seu i s’ha lliurat a l’experiència novedosa i agosarada del gènere que viu en constant regeneració.

Només cal veure el regitxell de pel.lícules que es van presentar en aquesta edició: https://sitgesfilmfestival.com/cat/programa/pel_licules

Ara vull destacar la celebració de la 52ena Trobada Ter-Cat, de la Societat Catalana de Ciència Ficció, que tingué lloc el dia 16 d’octubre, celebrada a la Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró. La primera després d’un any i més de sequera per culpa del que ens és de tots conegut. Un feliç retrobament que esperem no es vegi torbat per noves mesures restrictives.

Aquí teniu unes imatges de les intervencions de membres de la societat i convidats a l’acte.

El mateix dia, es va fer lliurament del Premi Manuel de Pedrolo de Ciència Ficció 2021, precedit d’una xerrada d’Edgar Cotes i Argelich sobre “Manuel de Pedrolo: punt final? Una història de la ciència-ficció catalana sobre la fi del món després del Mecanoscrit”. Una interessant exposició, fins i tot, massa curta, potser perquè no en tinc mai prou d’en Pedrolo.

Arnau Domènech, de Vic, va ser el guanyador de la 18ena edició del Premi Manel de Pedrolo de Ciència Ficció, amb l’obra “Indis de l’asfalt”.

Aquí teniu més detalls de l’acte: i del guanyador.

https://www.mataro.cat/ca/actualitat/noticies/2021/arnau-domenech-guanya-el-18e-premi-de-narrativa-de-ciencia-ficcio-manuel-de-pedrolo-ciutat-de-mataro

A cavall entre octubre i novembre va tenir lloc el 27 Manga Barcelona.

Ho incloc en el meu recorregut fantàstic de tardor perquè crec que sovint s’oblida que és un viver de “fantàstics” en potència. Per algun lloc s’ha de començar i sovint el Manga/Còmic pot ser un pont molt interessant per arribar a la literatura en format tradicional (ho dic en el sentit més ampli de la paraula).

Veure tota aquella joventut, i no tant joves, mimetitzats en els seus personatges preferits, la presència d’editorials de còmics i de llibreries especialitzades, també d’exposicions, amb un públic completament lliurat, és gratificant.

Conec persones que, per limitacions d’aforament i per anar tard, no van poder accedir al saló. És genial!

El novembre va començar de forma espectacular amb el “42 1er Festival de Gèneres Fantàstics de Barcelona”. Reclamat, esperat, desitjat, què es pot dir? El director de l’esdeveniment, en Ricard Ruíz Garzón, del qual podria estar parlant una bona estona però no afegiria res que els “fans” del gènere no coneixeu, i els que no ho sou hauríeu de saber, ho va fer possible.

El somni va esdevenir realitat i vam poder amarar-nos amb les intervencions, presentacions de llibres, entrevistes, taules rodones, exposicions, xerrades de passadís, de la imponent llista d’experts/es en la temàtica fantàstica en tots els seus àmbits: creadors/es, editors/es, directors/es d’altres festivals, membres d’associacions lligades al gènere, autors/es de blocs, representants de formes de manifestació literària no escrites, i ja em perdonareu, perquè segur que me’n deixo, però el ventall era tan intens i interessant que encara em bull el cervell.

Vaig tenir l’oportunitat de participar en una de les taules rodones, la de “Noves Oralitats”, dirigida per Miquel Codony @Qdony, amb la intervenció d’Alex Pàez @InfinitoAlex i Inés Macpherson @InesMacpherson. Una veritable satisfacció ser una de les actuants en aquesta primera edició del festival.

No puc deixar de parlar de la creació dels Premis 42, el reconeixement a les obres i trajectòries de persones que es dediquen d’una forma o altra al gènere. Un petó molt especial a la Inés Macpherson, pel seu premi “Revelació en català”, amb qui he tingut el plaer de compartir taula rodona al festival i antologia de contes a “Extraordinàries”.

Comproveu vosaltres mateixos la categoria dels convidats en la pàgina “Transmèdia” del festival: https://www.barcelona.cat/festival42/ca/transmedia

Hi ha un bon assortiment de vídeos, àudios i fotografies dels esdeveniments més rellevants.

A nivell personal haig de dir que em va emocionar veure la gran assistència de públic als diferents actes, tot i que vull destacar que m’hauria anat bé tenir un holograma per doblar-me en diferents entitats, en certs moments, per poder assistir a totes les activitats que m’interessaven.

Dos dies després de començar el “42”, al País Valencià s’inaugurava el “Golem Fest”, una altra explosió de ciència ficció, fantasia i terror que es va allargar fins el 14 de novembre.

Presentacions de llibres, entrevistes, conferències, taules rodones, jocs, teatre, totes les eines per analitzar els diferents aspectes del fantàstic. Una llarga llista de convidats i convidades que podeu comprovar en l’enllaç: https://golemfest.es/va/llistat-d-autors/

Ja veieu que la tardor ha estat pletòrica del “fantàstic” sense distincions. Què puc afegir? Per als amants del gènere és una satisfacció veure que, encara que sigui a poc a poc, es perfila una actitud normalitzadora del fantàstic en l’univers literari i una proliferació d’editorials especialitzades que s’arrisquen en la promoció de nous autors, en traduccions de clàssics al català d’obres llarg temps esperades, a més de l’augment de llibreries on el fantàstic ja no és una anècdota; i, per descomptat, en la consolidació d’un públic lector i participatiu que dona fermesa al projecte.

Amb tot aquest ventall de bones notícies se’m fa difícil parlar de la pèrdua que representa la recent mort de Miquel Barceló. Jo, com tants d’altres, el vaig prendre com a guia, mai tan ben dit, en els primers passos dins el gènere i no ha deixat mai de ser una font consolidada per a consultes, un referent acreditat i valuós.

Només em veig amb cor de dir que sento una tristesa immensa. No conec ningú que emuli la seva vitalitat, entusiasme, coneixements, dedicació i passió pel gènere com ell, que va gosar portar el fantàstic, sobretot la ciència ficció, a l’àmbit universitari, diria que desafiant els sistemes més arcaics.

He trobat una conferència que va donar al País Basc que em sembla molt representativa del seu esforç per normalitzar el gènere i us poso l’enllaç com a homenatge a la seva tasca difusora:

Las dos culturas: ciencia ficción en la universidad’, por Miquel Barceló García.

Incloc altres enllaços que em semblen rellevants;:

La Vanguardia: article amb motiu de la seva mort.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20211123/7883645/mor-l-editor-i-escriptor-ciencia-ficcio-miquel-barcelo.html

Article i entrevista el 2015 de Nius diario:

https://www.niusdiario.es/cultura/miquel-barcelo-ciencia-ficcion-escritor-nova_18_3242145383.html

Categories
Artistes Fantàstic

DONES VAMPIR: pel·lícules que marquen la diferència

És evident que la meva anàlisi és completament subjectiva, però el cert és que, com a cinèfila incansable, soc capaç d’acabar una pel·lícula encara que no sigui del meu gust, per donar-li una oportunitat de convèncer-me o seduir-me.

Al llarg dels anys d’espectadora he comprovat que, malgrat que moltes cintes comencen de forma gens engrescadora, algunes, més aviat poques, tenen la capacitat de progressar a mesura que avancen i enganxar-me fins visionar els crèdits finals.

Avui vull parlar de les “dones vampir”, perquè així com en els cas dels “mascles” del gènere que han protagonitzat pel·lícules amb actors d’allò més populars, grans directors, magnífics pressupostos i campanyes publicitàries escandaloses, en el cas de les “vampires” la producció cinematogràfica, que no és extremadament àmplia, s’ha vist sovint supeditada a cintes de baix pressupost, amb guions no gaire interessants, per dir-ho d’alguna manera i, en massa ocasions, amb un enfocament del tot sexual sense més propòsit que abocar un títol més a la llarga llista de pel·lícules on s’exhibeix el cos femení com a reclam fonamental, en aquest cas transformat en dones o assassines assedegades de sang i sexe, resumint tot l’argument.

Entre aquesta munió de pel·lícules del tema, la meva opinió és que n’hi ha tres que, de forma destacada, eleven el llistó de les exigències cinematogràfiques i ens ofereixen uns espectacles dignes de ser elogiats.

La primera d’elles, i per ordre cronològic, per no enredar la troca, és “EL ANSIA”, dirigida per Tony Scott, el 1983. La distingeixo, a més, perquè les dues protagonistes estan a la meva llista d’actrius preferides. Poc puc afegir de la Catherine Deneuve que no s’hagi dit en tots els idiomes possibles. Versàtil com poques i adorada per la càmera, encarna el paper de col·leccionista d’antiguitats, especialment d’amants, com si l’haguessin escrit a la seva mida. Una dona vampir distingida i exigent lluny de les exuberants i massa sensuals núvies del Dràcula clàssic.

L’altra protagonista femenina, que també mantinc a la meva llista d’especials, és la Susan Sarandon, que amb la seva vitalitat i passió dona un contrapunt perfectament estudiat als personatges foscos i gairebé dramàtics dels seus oponents; fins els físics es contraposen per enfortir l’estranya relació que s’estableix entre ambdues dones.

No vull oblidar que el protagonista masculí [per dir-ho d’alguna manera] és el David Bowie. Discutit, gairebé sempre; tan elogiat com depreciat, però amb unes maneres, figura i ambigüitat seductores que encaixen amb genialitat en el vampir centenari que interpreta. Mai em deixa o em deixava indiferent.

En segon lloc, la pel·lícula em va cridar l’atenció perquè sortia de l’escenari gòtic, tan abusat, fins i tot grotesc, de vegades, per situar-nos enmig d’una gran ciutat i cercar el terror en la proximitat del perill, dissimulat en la quotidianitat més moderna, en aquell moment. És cert que l’atmosfera d’una casa opulenta i singular, decorada amb una magnificència impròpia de la practicitat urbana, ens pot recordar els ambients aristocràtics que sovint envolten el vampirisme, però en tot cas disfressat amb una excentricitat de la pròpia New York en la que tot hi cap. No ho intuïm, però el perill és a prop nostre. Ho vaig trobar molt interessant.

Si hi afegim una escenografia acurada fins al mínim detall, uns efectes especials o de maquillatge, per dir-ho d’alguna forma, colpidors i esgarrifosos, una fotografia d’allò més acurat i una música que ens transporta des de Schubert a Iggy Pop, amb una intensitat aclaparadora, no és difícil entendre que resulti una cinta de les millors del gènere.

No he pogut trobar que n’opinava l’autor de la novel·la, de la qual se’n va extraure el guió, el Louis Whitley Strieber, una llàstima perquè m’hagués agradat saber que en pensava de la versió cinematogràfica de la seva obra. Un escriptor ben curiós, segons he llegit, perquè assegurava haver tingut contactes amb extraterrestres, unes afirmacions que diuen molt d’ell en el seu aspecte creatiu i vívid.

Aquí teniu el tràiler oficial de la cinta “EL ANSIA”:

La segona pel·lícula de la qual vull parlar és “ADDICTION”, de l’Abel Ferrara, del 1995. Què voleu que us digui, em declaro admiradora del blanc-i-negre ben aplicat, i considero que en aquesta pel·lícula afegeix un aspecte demolidor a l’atmosfera llòbrega que incrementa la tensió de l’argument fins a fer-se insuportable. Ambientada a un New York que sota la batuta de Ferrara resulta gairebé surrealista. La sang vermella i gratuïta perd protagonisme, per la imposició de l’unicolor,  deixant pas a la pròpia addicció i l’esclavatge que imposa als “convertits”.

D’entrada, ens trobem amb les imatges d’una guerra que, com passa sovint, s’acarnissa en els més dèbils, que es repeteixen cruentes en diferents moments de la cinta. La protagonista, interpretada de forma magistral per Lili Taylor, és una estudiant de filosofia, una ment inquieta, encuriosida, disconforme amb el sistema i amb algunes opcions polítiques, que durant tota la pel·lícula  contraposa allò que estudia amb el que realment li succeeix. Una contradicció en el sentit moral que la martiritza, alhora que va transformant la seva voluntat, que cada cop es fixa més en el salvatgisme que regna en les societats de tots els temps, i s’hi deixa endur. Amb tot, la lluita de la protagonista contra ella mateixa és pertorbadora.

Les pinzellades tradicionals apareixen sense trencar el fil: l’aversió a la llum, l’imperi de la nit, l’animadversió als miralls, a més de l’aparició en un moment de l’embranzida mortal de la protagonista d’una mena de vampir aristocràtic i podríem dir que socialitzat, encarnat per Christopher Walken, que en paraules seves “fins i tot defeca”. Una expressió realment insòlita en el context de l’argument.

Vull destacar una festa, escena rellevant en l’argument, en què es reuneix una varietat de subjectes representatius de la diversitat de ciutadans d’una metròpoli com New York. Vull entendre amb aquesta concentració que ningú no estem al marge de les conseqüències negatives de comportaments desenfrenats i destructors.

De fet, segons he llegit, l’Abel Ferrara, amb aquesta pel·lícula pretenia mostrar el dolor de l’addició en general, i va escollir el tema del vampirisme per mostrar-ho, potser per l’eloqüència de les imatges.

Jo, en algun moment, he entès que la maldat pot actuar i progressar perquè el bé és massa tolerant i passiu. Potser m’equivoco, és clar.

Aquí teniu l’enllaç a la versió en anglès (amb subtítols en castellà):

ADDICTION” – 1995

En tercer lloc, vull destacar “SOLO LOS AMANTES SOBREVIVEN”. Dirigida per Jim Jarmuch, del 2013. Haig de dir que una de les meves predilectes. La protagonista, l’Eva, una vampira socialitzada i encoberta de prop de tres-mil anys, està interpretada per Tilda Swinton, la qual figura encaixa sense esforç en el personatge. Representa una entitat il·lustrada, amant de la música, de la ciència i, sobretot, la literatura, que en el moment temporal de l’argument resideix a Tànger, on hi té un nucli íntim, molt íntim d’amics.

Bàsicament és una història d’amor ancestral entre ella, i la seva parella, l’Adam, un vampir de gairebé cinc-cents anys, interpretat per Tom Hiddleston, que,  podríem definir com un romàntic underground, instal·lat  al Detroit més deslluït, sovint amb aparença de ciutat apocalíptica, on viu absolutament retirat i amb el pensament posat en la seva parella, l’Eva, de la qual depèn anímicament, si es pot dir així.

Ambdós viuen moments difícils perquè la sang dels humans està corrompuda pels hàbits i les infeccions i els costa trobar sang prou neta per al consum segur, atès que es neguen a tornar als hàbits antics de xuclar humans.

Eva ha de viatjar per ajudar l’Adam, que malgrat ser un gran músic, es nega a actuar en públic i manté un retir absolut. Només el retrobament amb l’Eva el treu del seu aïllament.

Naturalment tot es complica amb l’arribada de la germana encara salvatge de l’Eva que trencarà l’harmonia de la parella, a més de carregar-se el muntatge de protecció i intimitat que havien establert a la seva residència.

Vull destacar per sobre l’escenografia que considero d’un encert meticulós i genial, la música d’aquesta cinta. La banda sonora  correspon a Jozef van Missem i a Soürl, a banda d’una sèrie de temes que s’escolten en diferents moments, i considero que aporta a la pel·lícula l’ambient d’angoixa i depressió que plana en la vida dels dos amants.

No m’estranya gens que s’endugués el Premi del Jurat de Sitges, en el moment de la seva presentació en aquell festival.

Aqui us incloc l’enllaç al tràiler oficial de la pel·lícula:

Dit això, m’agradaria fer un esment especial a la pel·lícula “CARMILLE”, dirigida per Emily Harris, del 2020, basada en la novel·la de Sheridan Le Fanu, del 1871, del mateix nom. En la qual el tractament de la “dona/noia vampir”, tot i l’ambient gòtic i barroc a què estem acostumats, es manté en una línia austera i d’una severitat inquietant, al marge de la línia sexista/sensacionalista de la majoria de cintes d’aquest tipus.

Per tal que us en feu una idea us poso l’enllaç al tràiler d’aquesta cinta.

Per no deixar-vos amb la mel a la boca, he seleccionat algunes pel·lícules, segons la meva opinió, no tan ben aconseguides, però que us donaran una idea de la generalitat del tema “dona vampir/dona sotmesa, nimfòmana amb tendències lèsbiques” en el cinema, al llarg de molts anys.

1962 – SANTO VS LAS MUJERES VAMPIRO. Dirigida per Alfonso Corona Blake.

1971 – LA VENGANZA DE LAS MUJERES VAMPIRO. Dirigida per Federico Curiel.

1996 – ABIERTO HASTA EL AMANECER (sèrie) – Dirigida per Roberto Rodríguez

2002 – LA REINA DE LOS CONDENADOS – Dirigida per Michael Rymer (tràiler)

2021 – VIRUS VAMPÍRICO – Dirigida per Charlie Steeds

Vull destacar dues famílies de pel·lícules que mereixen una certa atenció, per la cura, els efectes especials, i els guions, en les quals apareixen dones/vampir, algunes força interessants, tot i que sempre supeditades a l’hegemonia masculina.

SAGA UNDERWORLD:

1 – UNDERWORLD – Dirigida per Len Wiseman – 2003 (tràiler)

2. UNDERWORLD EVOLUTION – Dirigida per Len Wiseman – 2006 (tràiler)

3. UNDERWORLD RISE OF THE LYCANS  – Dirigida per Patrick Tatopoulos – 2009 (tràiler)

4. UNDERWORLD AWAKENING – Dirigida per Mans Marlind i Björn Stein – 2021  (tràiler)

5. UNDERWORLD BLOOD WARS – Dirigida per Anna Foerster – 2017 (tràiler)

SAGA CREPÚSCULO:

CREPÚSCULO – Dirigida per Catherine Hardwicke – 2008

LUNA NUEVA – Dirigida per Chris Weitz – 2009

ECLIPSE – Dirigida per David Slade – 2010

AMANECER I i II – Dirigides per Bill Condon – 2011 i 2012

Categories
Fantàstic

SUPERHEROIS: “The Phantom”, o “l’home emmascarat”, o l’esperit que camina”…

El 1936, segons les fonts, un guió de Lee Falk, il·lustrat amb dibuixos de Ray Moore, va donar vida a un personatge que tot i ser fantàstic, es podria dir que és un dels més humans dels superherois: “l’home emmascarat”.

L’esperit que camina”, un altre dels noms que rep el personatge, habita generalment en el cor de la selva de Bengala, enmig de la tribu dels “bandar”, pigmeus de fletxes enverinades d’una reputació esfereïdora, temuts i respectats per les altres tribus. Un entorn d’un misteri absolut per a l’època de creació del còmic.

Quan he  comentat abans que és un dels més humans, em referia a què no té superpoders com altres herois. “L’home emmascarat” té coratge, astúcia, l’ajuda dels seus bandars i el compromís ineludible adquirit pels seus avantpassats de defensar per sempre més els dèbils i oprimits de les forces del mal; promesa que, com a home d’honor, està disposat a complir. Sembla mentida com sonen d’actuals les necessitats de molts col·lectius assetjats, oi?

Cal dir que en les seves històries hi trobem tòpics com la procedència del protagonista d’una família rica o aposentada, com altres herois d’aventures. Vegem: “La pimpinela escarlata,  d’Emma Orczy; el “Tarzan”, d’Edgar Rice Burroughs; “el Coyote”, de José Mallorquí; “Batman”, de Bill Finger, Tom King y Bob Kane; o els protagonistes de “Linterna verde”, de la qual  en vaig veure la pel·lícula del 2011, dirigida per Martin Campbell, a la qual no li manca cap dels tòpics dels superherois. Us incloc el tràiler per fer-vos-en memòria:

Com la majoria dels superherois coneguts “l’home emmascarat”, o “la sombra”, com també se l’anomena, evita matar els enemics; tracta sempre que pot de capturar-los i lliurar-los a la justícia. Això resulta molt familiar, no és cert? Superman, Flash Gordon, Batman, la Lliga de la justícia….

D’altra banda també té un distintiu que identifica la seva personalitat: la calavera. L’anell, el cinto i la cova amb aquesta imatge conformen l’entorn misteriós en què es mou.

No podia faltar l’enemic etern contra el qual lluita sense treva: els terribles pirates Sing, amb el seu regne submarí de Krakatan, i una gernació de fidels assassins al seu servei, disposats  a actuar a nivell planetari per perpetrar les seves fellonies i perseguir “l’home emmascarat”. M’agradaria destacar que és un dels pocs còmics en el qual una banda de les més perilloses a les que s’enfronta l’heroi està dirigida i composta per dones: la terrorífica i efectiva banda de l’aire, de les dones pirata.

Una curiositat de “l’esperit que camina” és que, a diferència d’alguns dels primers herois que no en parlaven o no podien tenir fills, “l’home emmascarat” està obligat a perpetuar el seu llinatge per mantenir la promesa feta per un dels seus ancestres. Aquí entra la famosa Diana Palmer que, ja abans de conèixer-ne la veritable identitat, no es pot resistir al magnetisme del “fantasma”. La dona per la qual l’heroi es capaç de deixar-se la pell no pot faltar en aquests relats, ja siguin literaris o il·lustracions.

Recentment he visualitzat la versió de la Paramount, del 1996, dirigida per Simon Vincer, “The Phantom”, i tot i que acostumo a ser molt crítica amb algunes adaptacions de còmics, crec que no és de les pitjors. Per descomptat, s’hi han esmerçar mitjans i el film disposa de tots els efectes admissibles i més. Per si la voleu recordar:

Jo he heretat una bona quantitat de fascicles dels publicats aquí els anys cinquanta i haig de dir que, malgrat el temps, conserven l’encant de l’aventura en indrets enigmàtics i l’atractiu d’uns personatges que, en altres contextos, no han perdut actualitat.

Cal tenir en compte, a més, que en Lee Falk apunta el compromís dels descendents de continuar la lluita, per això no descarto que algun dia veiem recuperades les aventures de “l’home emmascarat” encarnat per un fill o un net de l’original.

Com sempre, aquí teniu alguns enllaços sobre el tema:

TEBEOSFERA

MARIANO BAYONA bloc

THE PHANTOM tiendas comic

Categories
Fantàstic

TERIANTROPIA I EL MÓN FANTÀSTIC – Setembre, 2021

Avui m’agradaria parlar de les persones que tenen la facultat, màgica o provocada per la ciència, de transformar-se en animals, els anomenats metamòrfics, canviants, mimètics, transformadors, canvi-formes, i altres denominacions del folklore popular pròpies de molts indrets lligades a les llegendes mítiques ancestrals.

En aquest enllaç podeu veure una visió un xic abstracte del concepte.

La Teriantropia s’ocupa d’aquests casos de transformisme en general, perquè està subjecta a algunes subdivisions. Deixaré de banda el tema més que garbellat dels licantrops i sinantrops perquè se n’ha parlat, escrit, representat i discutit des de tots els angles imaginables.

En vull centrar en la metamorfosi humana en altres espècies animals, que són la base d’algunes obres literàries i que han influït de forma destacable en el món cinematogràfic.

Tot i que haig de dir que el tema és tan antic com la memòria. Sembla ser que hi ha pintures rupestres en les quals es poden observar éssers humans amb trets d’animals, generalment associades a creences i mites. Potser no és exactament Teriantropia pura, però per a alguns antropòlegs, segons he observat, està considerada com a tal.

En la mitologia egípcia hi trobem diverses figures de deïtats formades per una part humana i una d’animal, com el mateix Ra.  En la Grècia mítica es parla de figures com Proteu que tenia la facultat de transformar-se en qualsevol bèstia, a més de tots els déus olímpics que sembla ser podien adoptar la forma de qualsevol criatura. En l’antiga Xina es descriu els dons de certs homes que es podien convertir en gossos, associats a la seva mitologia. D’altra banda en els països nòrdics es fa referència a Loki, el déu de l’engany, capaç d’adoptar aparença d’animal per apropar-se a la gent.

En l’àmbit literari més antic, apareixen referències d’aquesta facultat metamòrfica a l’Epopeia de Gilgamesh i també a la Ilíada.

Dit això, en el camp de la literatura fantàstica i concretament en l’apartat de la ciència ficció, he observat que destaca Robert Louis Stevenson, amb la seva obra “L’estrany cas del Dr. Jekil i Mr. Hyde”, tot i que no he trobat que defineixi exactament en quin animal es materialitza la seva transformació. 

En l’apartat de fantasia jo, particularment, destacaria “La bella i la bèstia”, un conte popular francès de Jeanne-Marie Leprince de Beaumont, on el subjecte sota un malefici esdevé una criatura semblant a un lleó, tot i que camina sobre les extremitats inferiors. Parlant de la narrativa fantàstica més actual, alguns assenyalen el Beorn, de l’Hobbit de Tolkien, com un exemple de canviant, atès que tant ell com el seu clan es poden transformar en ossos.

En la cerca d’antecedents per aquest article, i ja en el camp de la cinematografia, he observat que s’atribueix aquesta facultat metamòrfica a entitats que no són pròpiament humanes, com ara el terminator de matèria liquida de la pel·lícula “El judici final”, o a diferents entitats extraterrestres protagonistes de filmografia més fantàstica que científica, com els invasors reptilians d’algunes cintes i sèries.

Seguint amb la cinematografia, crec que puc afirmar que el tema de la Teriantropia s’hi ha guanyat un lloc d’honor. Homes-llop a part, he trobart una representació substancial de diverses espècies animals en les quals un home o una dona s’hi ha transformat. Haig de recalcar que és anecdòtic que siguin dones les que es converteixen en animals, tant en el camp literari com del cinema, tot i això hi ha un parell d’exemples. Un d’ells i potser una de les cintes més antigues d’aquest gènere es:

La mujer pantera, del 1942. Una transformació malèfica que afecta la protagonista fins destruir-la.

Aquí teniu alguns exemples per ordre cronològic d’aquest tipus de filmografia basada en les facultats teriantròpiques dels seus protagonistes:

La bella y la bestia, del 1946. La versió en blanc-i-negre de Jean Cocteau, amb uns efectes impressionants atesa l’època en què va ser filmada i una escenografia barroca a l’extrem. La bèstia ens recorda un felí, com al conte original.

La novia del gorila, del 1951. Ubicada enmig de la selva amazònica ens submergeix en el món de les malediccions i les seves conseqüències. El protagonista es veu afectat pel seu comportament inadequat i la manca de respecte a les tradicions locals.

La mosca, del 1958. És la primera d’aquest títol que posa en relleu el tema, sovint abordat, dels experiments realitzats per científics en la pròpia naturalesa.

La  mujer avispa, del 1959. En aquest cas podríem dir que la transformació de la noia es deu a un científic boig i als seus experiments per assolir l’eterna joventut.

La mosca, del 1986. Si haig de ser sincera, per a mi, és la millor pel·lícula sobre Teriantropia induïda per la ciència. Sense una gran escenificació efectista i una magnífica interpretació de Jeff Goldblum, el David Cronenberg ens va oferir una impactant cinta.

El hombre delfín, del  2011. Em costa considerar el valor de la pel·lícula còmica que considera la transformació d’un ésser humà amb tanta superficialitat i amb un tractament tan poc elaborat, però estic convençuda que hi va haver-hi qui la va trobar divertida i fins encertada. Ja ho diuen: hi ha públic per a tot.

La bella y la bestia, del  2017. La factoria Disney presenta el conte interpretat per persones, seguint el guió de la versió anterior en dibuixos animats., tot i que el protagoniste té una cara entre lleó i bùfal, i banyes de cabra.

The velocipastor, del 2019. Destaco que la majoria de comentaris sobre aquesta pel·lícula la defineixen com la pitjor de la història. Jo no m’atreviria a dir tant perquè hi ha moltes obres que no he vist, però en tot cas, coincideixo en què és impresentable. La transformació és terrible i el guió més que qüestionable.

Dr. Jekyll y Mr. Hide, del 2020. Una nova versió amb una escenografia efectista i ben cuidada del tema, però que com les anteriors, no acaba de definir el tipus d’animal en què es converteix el protagonista.

Tusk, del  2014. He trobat aquest tràiler que il·lustra l’ambient i la composició de la pel·lícula. A mi em sembla una història ben realitzada i representada que no aporta una gran novetat pel que fa als motius de la transformació, però que té un rerefons emotiu i de vegades esgarrifós.

Fins aviat!