Categories
literatura Reflexions

TERROR: LA NARRATIVA DE LA POR

Ja tenia previst un article sobre aquest tema i justament fa uns dies vaig assistir a una conferència sobre “La filosofia de la por”, impartida notablement pel professor Bernat Castany Prado, i considerada la qüestió sota l’esguard de filòsofs de la categoria d’Epicur, Lucreci, Sèneca, Erasme, Montaigne, Spinoza, Nietzsche, entre d’altres.

Deixant a banda les consideracions de les diferents escoles filosòfiques respecte a la por, vaig confirmar els temors ancestrals a la mort, al sobrenatural, al desconegut, al patiment, tant físic com moral, a la vulnerabilitat de l’ésser humà davant els entorns agressius (por al deshonor, al ridícul, a la humiliació…), a la virulència de la natura, a la pèrdua d’éssers estimats, a la fam, és a dir, comprovo que les pors fonamentals no han canviat gaire amb el pas del temps perquè la majoria perduren avui en dia.

Actualment a aquests conceptes bàsics de la por hem d’afegir alguns fenòmens propis de l’època, com podrien ser la por a les guerres nuclears, o a la invasió d’extraterrestres, o a les tortures refinades, físiques o psíquiques, a les manipulacions directes o indirectes, a les pertorbacions psíquiques causades per l’estrès i la vida agitada, a patir una suplantació d’identitat digital, a sucumbir al xoc d’un meteorit, a les epidèmies que esdevenen pandèmies amb una velocitat descontrolada, a un metavers dels qual se’n parla molt; fins diria que el pànic a envellir es pot incloure en la llarga llista de pors que ens torturen, i segur que me’n deixo més d’una a la bossa.

Alguns filòsofs, antics i actuals, sostenen que la por és una creació interior i que si la deixem créixer i apoderar-se de nosaltres ens impedeix de desenvolupar-nos lliurement i ens converteix en esclaus de les nostres limitacions, dels nostres temors. Deuen tenir raó, saberuts com són, però és més fàcil alliçonar que aconseguir que d’altres puguin  viure sense por a res, o gairebé res.

Lluitar contra la por que posseeix a molts de nosaltres no és gens fàcil. De fet, un filòsof francès, Alain, de finals del segle XIX, va dir que “L’home que té por sense perill, inventa el perill per tenir por”. No sortim gaire afavorits en aquesta màxima. És clar que, abans que ell, Sòfocles ja va afirmar que “Per a l’home que té por, tot són sorolls”.

Dit això, a tall d’introducció, em consta que els esforços són inhumans per deslliurar les persones de les seves angoixes. Resulta evident que “la por”, com a subjecte de sensacions radicals i fins i tot passions singulars, és objecte d’un culte notable i segons com d’una admiració incomparables.

En una altra ocasió tocaré el tema del terror en el cinema o en el còmic, ara em refereixo al camp de la narrativa per a adults, en particular.  I quan dic narrativa també incloc els primers transmissors orals de fets i fantasies, els xerrameques antics que recorrien els pobles i viles amb els seus contes, que es troben a gairebé totes les cultures i que s’encarregaven de difondre i mantenir les històries (algunes inspirades en fets reals) i les llegendes (fonamentades en la mitologia i en les gestes del herois locals, moltes d’elles), fins que es van poder escriure per conservar-les i apropar-les a les persones. Un bon nombre d’aquelles històries eren veritables contes de terror i parlaven de monstres fantàstics, d’éssers sobrenaturals, de fantasmes i d’esperits venjatius que atemorien la població, assassinant criatures i dones, sobretot.

M’ha sorprès, en la meva cerca sobre “la por”, que la majoria de vells relats, transformats en llibres, no han estat bandejats pels contes actuals, ans al contrari, moltes de les històries antigues han assolit llocs privilegiats en les llistes de contes de terror, fins i tot superant la producció moderna d’aquest gènere.

Podria estar dies parlant de la literatura de terror, però aquí  només puc donar pinzellades de fets que m’han sorprès o, si més no, xocat. Deixo de banda tota la narrativa “occidental” de terror, de sobres coneguda.

Preparant aquest article, m’he trobat amb informació que m’ha sobtat, sobre indrets (continents o països) amb un singular historial de relats de terror.  Com que no els puc citar tots, n’assenyalaré alguns, per ordre alfabètic, perquè ningú no se senti menyspreat.

Àfrica: Potser sembla molt genèric, però no he sabut trobar massa informació sobre les particularitats per països d’aquesta producció narrativa, ni antiga ni actual. Tot i que em consta que la tradició oral de contes i llegendes es troba a gairebé tots els països del continent. Tanmateix, sí que he localitzat alguns webs que parlen de la proliferació d’autors, alguns força coneguts localment (em disculpo per la meva ignorància en aquest sentit), que donen una idea de l’evolució del gènere en el conjunt heterogeni d’Âfrica. En els webs següents es parla de la literatura africana de terror, actual, de la qual em confesso ignorant total.

Parlant de transmissió oral, aquest bloc és força exhaustiu:

Lanaveva.wordpress.com – L’eficàcia de les cultures transmeses per via oral.

Kiriko.org – Narrativa de terror africana actual.

Relatoscortos.org – Llegendes africanes de terror.

Com a curiositat, aquí teniu l’enllaç a un video que presenta algunes de les llegendes més conegudes:.

Video – Llegendes africanes de terror.

Tot seguit, passo ara a un país amb una notable producció de literatura de la por:

Argentina – On als fantasmes i zombis tradicionals, s’afegeixen les pors sorgides últimament de caire polític, catastròfic i fins i tot social. La revista “Estudios de Teoría Literaria”, parla d’aquesta deriva i m’ha semblat destacable la seva anàlisi.

Jo vull ressaltar una de les representants del gènere, la Mariana Enriquez que no necessita gaire presentació; només dir-vos, per corroborar-ho, que aquest any la tindrem com a jurat al Sitges Film Festival 2022.

He trobat un article que parla de la puixança de la literatura de la por en aquell país, amb una empenta destacable d’autores, tot i que no acabo de copsar el sentit positiu o negatiu dels comentaris. Jutgeu vosaltres mateixos. Article.

Continuo la meva exploració i m’aturo a:

ÀsiaDeixant de banda el Japó, al qual em refereixo més endavant, us incloc l’enllaç a un audiovisual, si més no curiós, que parla de la producció de llibres de terror al continent, en diversos països,  i que pot ser interessant, tot i que diria no és massa acadèmic, però sí molt entusiasta.

Bloc de Malik – Literatura de terror al continent asiàtic.

També he localitzat un bloc Caninomag.es que parla de llegendes de terror de diversos territoris asiàtics.

Canviant de continent m’aturo a:

Brasil – Encara ara un país d’una gran tradició fantàstica;  destaquen les històries d’éssers sobrenaturals i fantasmes. Per cert, a l’enllaç que us he posat per conèixer més del Brasil “El portal del miedo” de les tres històries dues estan protagonitzades per criatures perverses amb cos de dona, i en la tercera un dels dos malvats és una dona. Sortim mal parades com a éssers terrorífics. Hi ha un personatge que sembla dels més populars del gènere en aquell territori, em refereixo a “La pisadeira”, a l’enllaç podreu aprofundir en aquest terrorífic personatge que, per variar, es tracta d’una dona.

Anem a l’altra banda del planeta:

Japó – Dir que és un dels principals productors de terror seria just. Tot i que molta de la seva narrativa encara no es prou coneguda, el cinema i el còmic han recollit la tradició que cultiva el gènere de la por i han col·locat  el Japó a l’avantguarda del sector.

He trobat material força interessant i la llista podria ser llarga, però us deixo aquest tast per anar fent boca.

Magnet.xataka.com – Llegendes japoneses d’horror.

Japonalternativo.com – Llegendes urbanes de terror.

I aquí tenim un  altre indret amb una vasta tradició de narrativa de la por:

Mèxic –  Aquest país gaudeix d’una arrelada pràctica, tant de transmissió oral antiga, com de narrativa literària de terror actual, ampliada a la seva producció cinematogràfica, que recull relats tant actuals com ancestrals i de la qual se’n parla en el bloc següent:  animal.mx.

Fantasmes, éssers sobrenaturals, zombis, extraterrestres, monstres, súper assassins i tot el ventall de personatges terrorífics, fantàstics o no,  emplenen la literatura mexicana de terror. Curiosament, quatre dones estan considerades de les més rellevants del gènere: Amparo Dávila, Guadalupe Dueñas, Inés Arredondo y Adela Fernández

Us incloc l’enllaç al bloc Xataca, que parla de tretze escriptors mexicans destacats i reconeguts, i dona una idea de la situació d’aquest gènere al país.

Xataca – Escriptors mexicans de terror. 

Com us podeu imaginar, això és només un entremès, i molt escarit, perquè aquí es podria afegir la tradició nòrdica i centro-europea, a més de diversos països d’Amèrica del Sud, i l’Àsia meridional i no acabaria mai. El gènere està a la primera línia d’audiència i la proliferació d’autores i autors és constant.

Haig de reconèixer, però, que per la meva base cultural occidentalitzada he ignorat fins fa poc la riquesa narrativa d’alguns pobles. Una llàstima, considero, i un buit que m’he proposat d’omplir en la mesura del possible.

Com a curiositat, per acompanyar aquesta senzilla reflexió sobre la por en la literatura, he realitzat una repassada a trenta-dues llistes, nacionals i internacionals, dels considerats millors autors i autores d’aquesta categoria narrativa, que malgrat estar inclosa en el ventall del Fantàstic, té característiques singulars i pròpies.

Jo diria que el número 1, sense discussió, atès que apareix en 29 de les 32 llistes escrutades és:

STEPHEN KING      –    En algunes llistes amb més d’una obra.

En segon lloc, no gaire lluny de King, figura, en 23 de les 32 llistes:

HOWARD PHILIPS LOVECRAFT – En algunes llistes amb més d’una novel·la, com l’anterior.

En tercer lloc, gairebé sempre amb la mateixa obra, apareix en 22 de les 32 llistes:

BRAM STOKER     –    La novel·la  és el seu “Dràcula”. 

En quarta posició, apareixen en 18 de les 32 llistes, dos mestres de la por:

EDGAR ALAN POE   –   Amb diverses obres.

MARY SHELLEY     –    Amb el seu “Frankenstein”.

M’atreviria a dir, després de veure els resultats de la meva repassada  que aquests autors i autora estan molt lluny de qualsevol altre escriptor o escriptora, en el sentit de popularitat. El seu treball, si tenim en compte que n’hi ha que no són precisament actuals, està considerat com a obra mestra de la narrativa de terror i marca la pauta de mínims per a moltes generacions posteriors d’artistes del gènere que aspiren a perpetuar el seu nom en aquest difícil i controvertit sector.

Darrere seu, he trobat, en un altre ordre, que en 11 de les llistes apareix:

CLIVE BARKER

Figurant en 10 de les 32 llistes, apareixen:

ANNE RICE

SHIRLEY JACKSON

Tot seguit, esmentats en 8 de les 32 llistes:

DEAN KOONTZ

PETER STRAUB

RICHARD MATHESON

En 5 de les 32 llistes hi consten:

OSCAR WILDE 

RAY BRADBURY

En 4 de les llistes figura el nom de:

DAPHNE DU MAURIER

JACK KETCHUM

MARIANA ENRÍQUEZ

RAMSEY CAMPBELL

En 3 llistes de les 32 de la consulta apareixen:

GRADY HENDRIX

HENRY JAMES

JOE HILL

JOHN ALVIDE LINDQVIST

JOSH MATERMAN

KOJI SUZUKI

ROBERT LOUIS STEVENSON

SUSAN HILL

La resta, potser més d’una cinquantena d’escriptors i escriptores surten en “1” de les llistes, i no m’he volgut estendre en aquest detall.

De la majoria dels esmentats aquí dalt, s’han filmat pel·lícules basades en els seus relats, en alguns casos en més d’una versió, i una infinitat, gosaria dir, de sèries per televisió inspirades en les obres d’aquests autors i autores.

Faré un parèntesi per parlar d’algunes de les sèries antigues de TVE, de les quals títols com “Tras la puerta cerrada o “Historias para no dormir”, van tenir una gran influència en el públic televisiu en introduir un gènere tan particular com el de terror. Darrere d’aquestes produccions estava la dedicació i bon fer de Narciso Ibañez Serrador.

No voldria acabar sense parlar d’uns mitjans en els qual la por és transmesa per via oral, però no per això menys impactant, que és la ràdio, els podcasts i els audiollibres, sovint amb creacions pròpies. He localitzat un grapat de programes o podcasts sobre radio-teatre, alguns basats en narrativa coneguda, però d’altres amb guions creats especialment per a la radiodifusió. Jo, particularment, n’he trobat alguns de molt aconseguits. És el misteri del desconegut, d’allò que no es veu, que s’afegeix a la història. Haig de dir que alguns molt ben ambientats i narrats. Aquí en teniu alguns exemples:

IVOOX – Relats de terror.

Per acabar, m’agradaria parlar de la narrativa de terror catalana, al meu parer encara insuficient. El bloc “El Biblionauta”, el 2019, proposava una selecció de libres en català (traduccions i escrits originals), entre els quals hi havia alguns autors i autores catalans, no gaires. Jo, per afinitat amb l’autora, voldria destacar l’obra “Fòrbid”, d’Elena Bartomeu. Una publicació de l’editorial Males Herbes, que us recomano.

Us convido a escoltar, al meu canal d’audiollibres ANBLARO PRAT on trobareu diversos relats breus inclosos en aquest gènere:

Relats de terror – Breus històries per fer patir.

Per acabar, no me’n puc estar de recollir dues frases sobre el tema de “la por” que considero molt encertades:

“Para quien tiene miedo, todo son ruidos”Sófocles.

“Los monstruos son reales y los fantasmas también. Viven dentro de nosotros… y a veces ganan”. Stephen King

No cal dir que la por, en sí mateixa, ha generat molta tinta, com se sol dir. Per tal que us en feu una idea incloc alguns enllaços a webs que recopilen frases sobre la por, en diferents vessants, algunes provinents d’escrits, de pel·lícules o de personatges famosos.

Psicología y mente

Cosmopolitan

Smashmexico

Categories
Esdeveniments

AUDIOLLIBRES: Una moda? Una alternativa? Una necessitat?

Quan qualifico els audiollibres com a moda em refereixo al fenomen en si mateix, atès que la reproducció oral de fets reals o inventats gosaria dir que és tan antiga com la pròpia humanitat.

Imagino en principi grups de persones d’èpoques prehistòriques, després de les activitats de supervivència, reunides en coves i abrics naturals per guarir-se dels elements, més tard al voltant dels focs; en aquells indrets de repòs els més vells i experimentats transmetien les vivències de la comunitat, de ben segur alimentades per la imaginació individual.

Partint d’aquest fonament, veiem com l’evolució presenta formes i subjectes diferents encarregats de transmetre, a través de la parla,  fets viscuts en indrets propers i llunyans, històries rebudes d’altres xerraires i, en darrer terme, contes inventats d’arrels metafísiques, mitològiques o religioses per sorprendre i atraure els públics de cada moment, no necessàriament amb finalitats pedagògiques.

Els contistes, relataires, xerraires, poetes, joglars, comediants que recorrien els pobles i les ciutats foren els transmissors d’una informació de difícil accés per a la societat bàsica d’un bon grapat d’èpoques, en les quals la lectura i l’escriptura, de fet el coneixement en general, estava en mans d’una minoria privilegiada.

En aquest sentit vull destacar una entrevista a Boni Ofogo que afirma: “Quan es mor un ancià, es crema una biblioteca”. https://www.elperiodico.cat/ca/societat/20151018/boni-ofogo-quan-es-mor-un-ancia-es-crema-una-biblioteca-4598463

Una funció, la de rondallaire que, encara que pugui semblar estrany, perviu fins avui, en àmbits de comunitats voluntàriament aïllades, majoritàriament per casos confessionals,  i en grups ètnics que conserven les tradicions ancestrals, malgrat l’empenta uniformadora de la globalització.

D’altra banda, quan em refereixo a l’audiollibre com a alternativa, ho faig des de la perspectiva d’eina relacional que s’afegeix a la diversitat de mitjans orals dels quals disposem els humans, val a recalcar que encara no tots, per accedir a la informació i al coneixement.

Crec que puc afirmar que la radiofonia, a finals del anys vint, va obrir una porta transcendental per acostar el coneixement, la informació i fins i tot la pedagogia a les societats sense accés a les fonts de coneixement més tradicionals. Ben cert que es disposava dels discs anomenats de pedra des de finals dels segles dinou, i del cilindre de fonògraf des de principis del segle vint, però la seva reproducció exigia uns aparells que la majoria de la gent no es podia permetre.

Per curiositat podeu veure aquest vídeo: Historia de la radio: inventor y evolución. https://curiosfera-historia.com/historia-de-la-radio/

No entraré a analitzar la qualitat de les transmissions o la intencionalitat de la informació. El cas és que per primer cop el gran públic disposava d’un mitjà relativament assequible per escoltar notícies dels successos esdevinguts en el seu entorn i en  d’altres països. A través de la ràdio s’escoltaven retransmissions teatrals, comentaris sobre llibres, espais de contes infantils i per a adults, fins en alguns programes s’hi podia participar si es disposava de telèfon.

Després, i mercès a l’evolució tecnològica es van afegir altres sistemes que permetien la reproducció oral i més tard també visual; fent memòria diria els discs de vinil, les cintes magnètiques, la televisió, les cassets. Tot i que aquests suports requerien reproductors especials, la gran oferta i varietat de productes assolida pels fabricants va situar-los a l’abast d’una gran majoria i es van popularitzar en pocs anys, sense desplaçar la ràdio com a mitjà important de comunicació. Tot plegat eren noves alternatives per a la comunicació.

L’arribada d’Internet va capgirar els límits imposats per les tecnologies conegudes. D’una forma meteòrica, a través de diferents plataformes, en evolució permanent, des d’un ordinador es podia accedir al cinema, al teatre, als esports, a la música, fins a la ràdio, a més de fonts d’informació que ara per ara semblen inesgotables. Però aquesta no era la revolució definitiva perquè els telèfons mòbils van reblar el clau permetent, des de la petitesa d’aquests enginys, gaudir de totes les possibilitats que s’ofereixen a les xarxes, més, si compten la fotografia.

Tots aquests avenços han accelerat la forma de viure, d’administrar els nostres horaris, de gaudir de les coses al nostre abast i durant un temps va semblar que la lectura de llibres tradicionals esdevenia la germana oblidada de les aficions. Asseure’s còmodament, agafar un bon llibre, novel·la, assaig, revista o conte esdevenia un impossible per a molta gent. El ritme trepidant imposat per un model exigent i de constants novetats excloïa la lectura de la llista de preferències d’un sector important de la societat. Fins alguns pessimistes es van atrevir a parlar de la mort del llibre.

Aquest article m’ha semblat interessant sobre aquest aspecte: “La muerte del libro”, El Historiador Roger Chartier, En Medellín. https://www.semana.com/entretenimiento/articulo/la-muerte-del-libro/88313-3/

L’audiollibre irromp en el panorama lector modernitzant el vell concepte de la transmissió oral, no com a substitut d’altres ofertes, jo diria que més aviat com una alternativa per acostar la lectura a sectors que es belluguen de forma principal per les “xarxes”, que valoren el temps i la forma d’aprofitar-lo fins l’extenuació. Llegir un llibre sense carretejar-lo tot el dia, o portar-lo penjat en una bossa a la bicicleta o a la passejada atlètica. Escoltar una novel.la mentre es condueix cap a la feina, àudio-llegir una obra durant un trajecte de metro de més de mitja hora. Reconec que poden ser maneres inacceptables per als més puristes de la lectura, però és una realitat, i crec sincerament que ha vingut per quedar-se.

En català, concretament, podeu trobar informació al respecte en aquest enllaç: https://llengua.gencat.cat/ca/serveis/informacio_i_difusio/accions_sensibilitzacio/audiollibres/

Per acabar, i no menys important, m’agradaria parlar de la “necessitat” de l’audiollibre. Els condicionants individuals, ja siguin congènits, accidentals o per desgast biològic, en qualsevol cas excloents de l’entorn lector tradicional, troben en l’audiollibre un substitut apreciat, una eina que els permet gaudir de la literatura, en particular, i els proporciona una via per accedir a la ingent producció d’obres originals en format podcast, en les que incloc els assaigs, les adaptacions radiofòniques, les pel·lícules comentades, el teatre, entre d’altres.

És una alternativa més. L’àudio-lectura és un fet i crec que molt profitós per a un important col·lectiu de lectores i lectores, lletraferits de mena, entre els que m’incloc.

Alguns enllaços sobre el tema:

ANBLARO PRAT

FUNDACIÓ CONTES PEL MÓN

PAIPORTA MÓN DE CONTES