Categories
Esdeveniments literatura llibres Relats

“VINT-I-QUATRE HORES DE LA FAMÍLIA CAMINS”, d’Àngels Blasco Ros

Una novel·la quotidiana i alhora singular.

Aquí teniu la portada de la meva novel·la, la primera i espero que no sigui la darrera. Podría parlar-vos d’ella, però prefereixo que la descobriu vosaltres.

La presentació oficial serà a:

Lloc: Biblioteca Gòtic Andreu Nin, a La Rambla núm, 30

Dia:  22 de novembre vinent – 22/11/22

Hora:  18:30

Sereu benvinguts i benvingudes!

Booktrailer

Categories
literatura Reflexions

TERROR: LA NARRATIVA DE LA POR

Ja tenia previst un article sobre aquest tema i justament fa uns dies vaig assistir a una conferència sobre “La filosofia de la por”, impartida notablement pel professor Bernat Castany Prado, i considerada la qüestió sota l’esguard de filòsofs de la categoria d’Epicur, Lucreci, Sèneca, Erasme, Montaigne, Spinoza, Nietzsche, entre d’altres.

Deixant a banda les consideracions de les diferents escoles filosòfiques respecte a la por, vaig confirmar els temors ancestrals a la mort, al sobrenatural, al desconegut, al patiment, tant físic com moral, a la vulnerabilitat de l’ésser humà davant els entorns agressius (por al deshonor, al ridícul, a la humiliació…), a la virulència de la natura, a la pèrdua d’éssers estimats, a la fam, és a dir, comprovo que les pors fonamentals no han canviat gaire amb el pas del temps perquè la majoria perduren avui en dia.

Actualment a aquests conceptes bàsics de la por hem d’afegir alguns fenòmens propis de l’època, com podrien ser la por a les guerres nuclears, o a la invasió d’extraterrestres, o a les tortures refinades, físiques o psíquiques, a les manipulacions directes o indirectes, a les pertorbacions psíquiques causades per l’estrès i la vida agitada, a patir una suplantació d’identitat digital, a sucumbir al xoc d’un meteorit, a les epidèmies que esdevenen pandèmies amb una velocitat descontrolada, a un metavers dels qual se’n parla molt; fins diria que el pànic a envellir es pot incloure en la llarga llista de pors que ens torturen, i segur que me’n deixo més d’una a la bossa.

Alguns filòsofs, antics i actuals, sostenen que la por és una creació interior i que si la deixem créixer i apoderar-se de nosaltres ens impedeix de desenvolupar-nos lliurement i ens converteix en esclaus de les nostres limitacions, dels nostres temors. Deuen tenir raó, saberuts com són, però és més fàcil alliçonar que aconseguir que d’altres puguin  viure sense por a res, o gairebé res.

Lluitar contra la por que posseeix a molts de nosaltres no és gens fàcil. De fet, un filòsof francès, Alain, de finals del segle XIX, va dir que “L’home que té por sense perill, inventa el perill per tenir por”. No sortim gaire afavorits en aquesta màxima. És clar que, abans que ell, Sòfocles ja va afirmar que “Per a l’home que té por, tot són sorolls”.

Dit això, a tall d’introducció, em consta que els esforços són inhumans per deslliurar les persones de les seves angoixes. Resulta evident que “la por”, com a subjecte de sensacions radicals i fins i tot passions singulars, és objecte d’un culte notable i segons com d’una admiració incomparables.

En una altra ocasió tocaré el tema del terror en el cinema o en el còmic, ara em refereixo al camp de la narrativa per a adults, en particular.  I quan dic narrativa també incloc els primers transmissors orals de fets i fantasies, els xerrameques antics que recorrien els pobles i viles amb els seus contes, que es troben a gairebé totes les cultures i que s’encarregaven de difondre i mantenir les històries (algunes inspirades en fets reals) i les llegendes (fonamentades en la mitologia i en les gestes del herois locals, moltes d’elles), fins que es van poder escriure per conservar-les i apropar-les a les persones. Un bon nombre d’aquelles històries eren veritables contes de terror i parlaven de monstres fantàstics, d’éssers sobrenaturals, de fantasmes i d’esperits venjatius que atemorien la població, assassinant criatures i dones, sobretot.

M’ha sorprès, en la meva cerca sobre “la por”, que la majoria de vells relats, transformats en llibres, no han estat bandejats pels contes actuals, ans al contrari, moltes de les històries antigues han assolit llocs privilegiats en les llistes de contes de terror, fins i tot superant la producció moderna d’aquest gènere.

Podria estar dies parlant de la literatura de terror, però aquí  només puc donar pinzellades de fets que m’han sorprès o, si més no, xocat. Deixo de banda tota la narrativa “occidental” de terror, de sobres coneguda.

Preparant aquest article, m’he trobat amb informació que m’ha sobtat, sobre indrets (continents o països) amb un singular historial de relats de terror.  Com que no els puc citar tots, n’assenyalaré alguns, per ordre alfabètic, perquè ningú no se senti menyspreat.

Àfrica: Potser sembla molt genèric, però no he sabut trobar massa informació sobre les particularitats per països d’aquesta producció narrativa, ni antiga ni actual. Tot i que em consta que la tradició oral de contes i llegendes es troba a gairebé tots els països del continent. Tanmateix, sí que he localitzat alguns webs que parlen de la proliferació d’autors, alguns força coneguts localment (em disculpo per la meva ignorància en aquest sentit), que donen una idea de l’evolució del gènere en el conjunt heterogeni d’Âfrica. En els webs següents es parla de la literatura africana de terror, actual, de la qual em confesso ignorant total.

Parlant de transmissió oral, aquest bloc és força exhaustiu:

Lanaveva.wordpress.com – L’eficàcia de les cultures transmeses per via oral.

Kiriko.org – Narrativa de terror africana actual.

Relatoscortos.org – Llegendes africanes de terror.

Com a curiositat, aquí teniu l’enllaç a un video que presenta algunes de les llegendes més conegudes:.

Video – Llegendes africanes de terror.

Tot seguit, passo ara a un país amb una notable producció de literatura de la por:

Argentina – On als fantasmes i zombis tradicionals, s’afegeixen les pors sorgides últimament de caire polític, catastròfic i fins i tot social. La revista “Estudios de Teoría Literaria”, parla d’aquesta deriva i m’ha semblat destacable la seva anàlisi.

Jo vull ressaltar una de les representants del gènere, la Mariana Enriquez que no necessita gaire presentació; només dir-vos, per corroborar-ho, que aquest any la tindrem com a jurat al Sitges Film Festival 2022.

He trobat un article que parla de la puixança de la literatura de la por en aquell país, amb una empenta destacable d’autores, tot i que no acabo de copsar el sentit positiu o negatiu dels comentaris. Jutgeu vosaltres mateixos. Article.

Continuo la meva exploració i m’aturo a:

ÀsiaDeixant de banda el Japó, al qual em refereixo més endavant, us incloc l’enllaç a un audiovisual, si més no curiós, que parla de la producció de llibres de terror al continent, en diversos països,  i que pot ser interessant, tot i que diria no és massa acadèmic, però sí molt entusiasta.

Bloc de Malik – Literatura de terror al continent asiàtic.

També he localitzat un bloc Caninomag.es que parla de llegendes de terror de diversos territoris asiàtics.

Canviant de continent m’aturo a:

Brasil – Encara ara un país d’una gran tradició fantàstica;  destaquen les històries d’éssers sobrenaturals i fantasmes. Per cert, a l’enllaç que us he posat per conèixer més del Brasil “El portal del miedo” de les tres històries dues estan protagonitzades per criatures perverses amb cos de dona, i en la tercera un dels dos malvats és una dona. Sortim mal parades com a éssers terrorífics. Hi ha un personatge que sembla dels més populars del gènere en aquell territori, em refereixo a “La pisadeira”, a l’enllaç podreu aprofundir en aquest terrorífic personatge que, per variar, es tracta d’una dona.

Anem a l’altra banda del planeta:

Japó – Dir que és un dels principals productors de terror seria just. Tot i que molta de la seva narrativa encara no es prou coneguda, el cinema i el còmic han recollit la tradició que cultiva el gènere de la por i han col·locat  el Japó a l’avantguarda del sector.

He trobat material força interessant i la llista podria ser llarga, però us deixo aquest tast per anar fent boca.

Magnet.xataka.com – Llegendes japoneses d’horror.

Japonalternativo.com – Llegendes urbanes de terror.

I aquí tenim un  altre indret amb una vasta tradició de narrativa de la por:

Mèxic –  Aquest país gaudeix d’una arrelada pràctica, tant de transmissió oral antiga, com de narrativa literària de terror actual, ampliada a la seva producció cinematogràfica, que recull relats tant actuals com ancestrals i de la qual se’n parla en el bloc següent:  animal.mx.

Fantasmes, éssers sobrenaturals, zombis, extraterrestres, monstres, súper assassins i tot el ventall de personatges terrorífics, fantàstics o no,  emplenen la literatura mexicana de terror. Curiosament, quatre dones estan considerades de les més rellevants del gènere: Amparo Dávila, Guadalupe Dueñas, Inés Arredondo y Adela Fernández

Us incloc l’enllaç al bloc Xataca, que parla de tretze escriptors mexicans destacats i reconeguts, i dona una idea de la situació d’aquest gènere al país.

Xataca – Escriptors mexicans de terror. 

Com us podeu imaginar, això és només un entremès, i molt escarit, perquè aquí es podria afegir la tradició nòrdica i centro-europea, a més de diversos països d’Amèrica del Sud, i l’Àsia meridional i no acabaria mai. El gènere està a la primera línia d’audiència i la proliferació d’autores i autors és constant.

Haig de reconèixer, però, que per la meva base cultural occidentalitzada he ignorat fins fa poc la riquesa narrativa d’alguns pobles. Una llàstima, considero, i un buit que m’he proposat d’omplir en la mesura del possible.

Com a curiositat, per acompanyar aquesta senzilla reflexió sobre la por en la literatura, he realitzat una repassada a trenta-dues llistes, nacionals i internacionals, dels considerats millors autors i autores d’aquesta categoria narrativa, que malgrat estar inclosa en el ventall del Fantàstic, té característiques singulars i pròpies.

Jo diria que el número 1, sense discussió, atès que apareix en 29 de les 32 llistes escrutades és:

STEPHEN KING      –    En algunes llistes amb més d’una obra.

En segon lloc, no gaire lluny de King, figura, en 23 de les 32 llistes:

HOWARD PHILIPS LOVECRAFT – En algunes llistes amb més d’una novel·la, com l’anterior.

En tercer lloc, gairebé sempre amb la mateixa obra, apareix en 22 de les 32 llistes:

BRAM STOKER     –    La novel·la  és el seu “Dràcula”. 

En quarta posició, apareixen en 18 de les 32 llistes, dos mestres de la por:

EDGAR ALAN POE   –   Amb diverses obres.

MARY SHELLEY     –    Amb el seu “Frankenstein”.

M’atreviria a dir, després de veure els resultats de la meva repassada  que aquests autors i autora estan molt lluny de qualsevol altre escriptor o escriptora, en el sentit de popularitat. El seu treball, si tenim en compte que n’hi ha que no són precisament actuals, està considerat com a obra mestra de la narrativa de terror i marca la pauta de mínims per a moltes generacions posteriors d’artistes del gènere que aspiren a perpetuar el seu nom en aquest difícil i controvertit sector.

Darrere seu, he trobat, en un altre ordre, que en 11 de les llistes apareix:

CLIVE BARKER

Figurant en 10 de les 32 llistes, apareixen:

ANNE RICE

SHIRLEY JACKSON

Tot seguit, esmentats en 8 de les 32 llistes:

DEAN KOONTZ

PETER STRAUB

RICHARD MATHESON

En 5 de les 32 llistes hi consten:

OSCAR WILDE 

RAY BRADBURY

En 4 de les llistes figura el nom de:

DAPHNE DU MAURIER

JACK KETCHUM

MARIANA ENRÍQUEZ

RAMSEY CAMPBELL

En 3 llistes de les 32 de la consulta apareixen:

GRADY HENDRIX

HENRY JAMES

JOE HILL

JOHN ALVIDE LINDQVIST

JOSH MATERMAN

KOJI SUZUKI

ROBERT LOUIS STEVENSON

SUSAN HILL

La resta, potser més d’una cinquantena d’escriptors i escriptores surten en “1” de les llistes, i no m’he volgut estendre en aquest detall.

De la majoria dels esmentats aquí dalt, s’han filmat pel·lícules basades en els seus relats, en alguns casos en més d’una versió, i una infinitat, gosaria dir, de sèries per televisió inspirades en les obres d’aquests autors i autores.

Faré un parèntesi per parlar d’algunes de les sèries antigues de TVE, de les quals títols com “Tras la puerta cerrada o “Historias para no dormir”, van tenir una gran influència en el públic televisiu en introduir un gènere tan particular com el de terror. Darrere d’aquestes produccions estava la dedicació i bon fer de Narciso Ibañez Serrador.

No voldria acabar sense parlar d’uns mitjans en els qual la por és transmesa per via oral, però no per això menys impactant, que és la ràdio, els podcasts i els audiollibres, sovint amb creacions pròpies. He localitzat un grapat de programes o podcasts sobre radio-teatre, alguns basats en narrativa coneguda, però d’altres amb guions creats especialment per a la radiodifusió. Jo, particularment, n’he trobat alguns de molt aconseguits. És el misteri del desconegut, d’allò que no es veu, que s’afegeix a la història. Haig de dir que alguns molt ben ambientats i narrats. Aquí en teniu alguns exemples:

IVOOX – Relats de terror.

Per acabar, m’agradaria parlar de la narrativa de terror catalana, al meu parer encara insuficient. El bloc “El Biblionauta”, el 2019, proposava una selecció de libres en català (traduccions i escrits originals), entre els quals hi havia alguns autors i autores catalans, no gaires. Jo, per afinitat amb l’autora, voldria destacar l’obra “Fòrbid”, d’Elena Bartomeu. Una publicació de l’editorial Males Herbes, que us recomano.

Us convido a escoltar, al meu canal d’audiollibres ANBLARO PRAT on trobareu diversos relats breus inclosos en aquest gènere:

Relats de terror – Breus històries per fer patir.

Per acabar, no me’n puc estar de recollir dues frases sobre el tema de “la por” que considero molt encertades:

“Para quien tiene miedo, todo son ruidos”Sófocles.

“Los monstruos son reales y los fantasmas también. Viven dentro de nosotros… y a veces ganan”. Stephen King

No cal dir que la por, en sí mateixa, ha generat molta tinta, com se sol dir. Per tal que us en feu una idea incloc alguns enllaços a webs que recopilen frases sobre la por, en diferents vessants, algunes provinents d’escrits, de pel·lícules o de personatges famosos.

Psicología y mente

Cosmopolitan

Smashmexico

Categories
cinema Fantàstic literatura

RATES: D’ANIMALONS SIMPÀTICS A MONSTRES REPUGNANTS.

Sí, ja ho sé, pot semblar un títol desconcertant, però veieu tot seguit com s’acosta a la realitat.

En la literatura infantil, per exemple, els ratolins i les ratetes han estat protagonistes de les més tendres històries, algunes de les quals són patrimoni universal, per anomenar-les d’alguna manera.

La que crec, és una opinió personal, que mereix el primer lloc diria que és: LA RATETA QUE ESCOMBRAVA L’ESCALETA. Un conte que parla d’ingenuïtat, d’aparences, de perills i d’amistat.  Versionat una i mil vegades en infinitat d’idiomes. Aquí teniu un enllaç on podeu escoltar-lo en català (no s’és mai prou gran per escoltar un conte, no us sembla?). 

A continuació, per popular,  potser caldria esmentar EL FLAUTISTA D’HAMELIN, però en aquest cas, les rates del conte no són precisament els personatges més adorables de la història, així que no els inclouré en aquesta selecció.

Pel que he pogut comprovar HISTÒRIES DE RATOLINS, d’Arnold Lobel, és un dels contes infantils sobre ratetes més prestigiat, de fet són set contes que un pare explica als seus fills. N’he trobat una versió per escoltar. Enllaç al conte. 

El que he observat és que en la literatura infantil, i em refereixo tant a la narració com a la il·lustració,  els ratolins adopten actituds gairebé humanes per exposar tant defectes com virtuts dels éssers, ja siguin animals o humans. N’hi ha un bon grapat d’exemples, i jo n’he triat alguns, recordeu que sempre és una tria subjectiva i personal.

El Ratolí que es va menjar la lluna, de Petr Horácek – Un ratolí que es menja un boci de lluna i com afronta les conseqüències d’aquesta acció. He trobat aquesta versió en àudio conte: enllaç al conte.

El ratolí Pérez, encarregat de recollir les dents que els cauen als menuts i que ha donat peu a una sèrie de contes dels quals n’és el protagonista. Enllaç al conte.

Petit Ós i els sis ratolins blancs, de Chris Wormel. Un conte que parla d’amistat i de tendresa entre animals de diversa condició. Us adreço a una versió per escoltar en aquest enllaç.

La casa dels ratolins, de Schaapman, Karina. Una llar on el Sam i la Júlia viuen un sens fi d’aventures. Podreu veure de què van les històries que protagonitzen aquest parell de ratolins en aquest enllaç.

El lleó i el ratolí, de Nój, Natha – Un conte on es parla de com un animal petit por ajudar a un de gran, una metàfora que es pot aplicar a la vida, en general. D’aquest n’he trobat una versió per escoltar en aquest enllaç.

Les vacances del Ratolí Carter, de Marianne Dubuc. Aquí teniu una de les moltes .aventures d’aquest personatge.

En podria esmentar d’altres, és clar, com ara:

“El ratolí del camp i el ratolí de ciutat

“Ratolí, ves amb compte”

“El ratolí i la muntanya”

És evident que la llista seria llarga i el que vull destacar és el fet que en la literatura infantil les ratetes i els ratolins acostumen a ser personatges simpàtics, actius i entremaliats que gaudeixen de l’estimació de la quitxalla.

Aquest fenomen es reprodueix potser amb més intensitat en el cinema infantil, sobretot en el de dibuixos animats. Posaré un exemple que em sembla puntual. Una de les cintes de dibuixos que crec que ha fet plorar més gent ha estat “DUMBO”, el petit elefant de grans orelles que a través de la seva amistat amb un ratolí passa de ser un pària en la societat a l’estrella del circ. Un n’ofereixo un  tast.

Una altra pel·lícula a destacar és “Basil el Ratón Superdetective”, en la qual el personatge de l’investigador protagonista està interpretat per una rata d’allò més intel·ligent. Aquí en teniu un tràiler de la cinta.

No podia faltar una versió cinematogràfica barreja d’animació i realitat del popular Pérez, el Ratoncito de tus Sueños,  en la qual el ratolí desenvolupa la seva admirada professió d’obsequiar amb regals els menuts als quals els ha caigut una dent. Veieu aquí una curiosa versió d’aquest conte.

 I me’n deixo molts, sens dubte, però és evident que els ratolins, per la seva astúcia i vivacitat física, resulten uns protagonistes de primera en l’apartat dels dibuixos animats. Especialment, pel que fa a les series de dibuixos de televisió, amb personatges com  l’”Speedy Gonzalez,  de la Warners; el Micky mouse,  de la Dysney; o el Jerry,  de la Metro.  

Com que no puc evitar tenir unes preferències personals, vull destacar tant per la qualitat dels dibuixos com pel guió la pel·lícula Ratatouille.  Un heroi que més aviat és un antiheroi, una rateta més humana que els humans i un final “ni per a tu ni per a mi”, que estic convençuda complau a gairebé tothom.

Després d’aquesta exposició, que es podria dir que conforma la cara dolça de la moneda, tornem a la literatura però, en aquest cas, a la narrativa per a adults on les rates deixen de ser els animalons simpàtics per esdevenir monstres de destrucció. Quan no son presentades com animals perniciosos i destructius s’utilitzen, en ocasions, per reflectir els més indignes aspectes de la naturalesa humana, les conductes reprovables i les angoixes més íntimes. El protagonisme d’aquesta metàfora ignominiosa està en la base d’una bona quantitat de literatura, tan realista com fantàstica.

Com d’habitud, he hagut de fer una tria perquè l’abundància de material es gairebé impossible d’encabir en aquest article, però, en un ordre cronològic he considerat dignes d’esment les obres següents:

1722Diario del año de la peste, de Daniel Dafoe – Escrita amb el rerefons de la pesta a Londres del 1665 i el protagonisme de les rates. Un paisatge dantesc expressat amb la màxima escrupolositat i versemblança.

1842 La torre de las ratas, de Victor Hugo – Narra les tribulacions d’un arquebisbe malvat delmador de pobres als quals fa assassinar impunement. Les indefenses víctimes cerquen venjança convertides en rates. És un veritable conte de terror. 

1878El entierro de las ratas, de Bram Stoker – Un jove anglès condemnat a viure als baixos fons del Paris del segle XIX. Una mirada macabra dels barris de la ciutat.  Por gòtica en essència.

1935El día de las ratas”, Dytonelia Machado – Una novel·la plena d’angoixa, patiment i esforços per sobreviure d’un individu qualsevol que lluita per trobar diners per comprar llet per al seu fill.

1936Las ratas del cementerio, Henry Kuttner – La relació del guàrdia del cementeri més antic de Salem amb les rates, mestresses del lloc. 

1942El rey de las ratas, de James Clavell – En un camp de concentració un dels presoners es dedica a la cria de rates per sobreviure.

1947La peste, d’Albert Camus – D’un realisme descarnat, l’obra curiosament comença amb una cita de Dafoe.

1961La rebelión de las ratas, de Fernando Soto – L’angoixa d’uns miners sobreexplotats portats a l’extrem, que fan el que calgui per sobreviure.   

1962Las ratas, de Miguel Delibes – Un fill i un pare d’un poble abandonat a la seva sort que es dediquen a la cacera de rates per subsistir.

1979La rata, Andrzej Zaniewski – La protagonista és una jove rata enlairada a l’alçada humana amb vicis, passions, debilitats i forces. És un elogi de la por i de fins a on ens pot portar l’afany per sobreviure, retratat a través d’una societat de rosegadors sense límits definits.

2022Pepe, el rata, de Fernando Antonio i Hernández Rodríguez – Un home es converteix en rosegador per defensar-se i sobreviure. Una història fantàstica i diferent, per variar una mica.

En qualsevol cas, en la literatura d’adults les rates, ratolins, ratetes i ratotes, surten gairebé sempre mal parades. Aquella empatia que despertaven en els contes infantils s’ha trastocat en una aversió obsessiva que impulsa les persones a eliminar aquests animals. És a dir, la majoria d’històries per a adults, on les rates apareixen, cal qualificar-les de relats de terror. Més que una connexió tòxica és una relació absolutament destructiva que ha incentivat els contes més macabres i esgarrifosos de la literatura universal.

Aquesta actitud vers els rosegadors també es reflecteix en el cinema per a adults, en el qual els rosegaires representen sempre una amenaça per als humans.

M’ha costat triar alguns exemples de cinematografia sobre aquests animals perquè apareixen de fons en infinitat de pel·lícules, però em sembla que la tria que he fet servirà de mostra per al que exposo aquí:

1961 El pozo y el péndulo – Basada en un relat de E. A Poe. La tortura, humiliació i angoixa d’un condemnat a mort que té per únics companys de cel·la a un grup de rates. Considerat un dels contes més esgarrifosos de l’autor.

1971 – La revolución de las ratas (Willard)Un jove portat al límit per la societat que l’envolta i amic de les rates, escampa el terror arreu per aplicar la seva venjança.

1976El alimento de los dioses   – Basada en una història de ciència ficció d’H. G. Wells. Científics, experiments, un aliment extraordinari i un creixement descontrolat d’humans i animals.  

1982 Fieras radiactivas  –  Adaptació de la novel·la  de James Herbert “La invasión de las ratas”.  Aliments contaminats, rates gegantines i destrucció total.

1983 De origen desconocido  –  Està basada en la novel·la “El visitant” de Chauncey G. Parker. Un banquer benestant contra una rata gegant al seu domicili. 

1985 Año 225, después del holocausto – Un entorn apocalíptic, una banda de rodamons que arriba a una ciutat enrunada, on s’ha d’enfrontar a les veritables mestresses del lloc que son les rates.

1990La fosa común  –  Un poble, un molí abandonat al costat del cementiri, un grup d’homes es proposa netejar-lo però les rates s’han apoderat del lloc.

1995Cementerio de alimañas  –  Fantasia total. Un jove de nom Bram Stoker de viatge, és capturat per unes dones rata, encapçalades per la del Flautista d’Hamelin, i és obligat a escriure contes de terror.  

2001 Altered species   Rates de laboratori, experiments, rates que esdevenen monstres. 

2006Ratas, Alerta en París. –  Vaga d’escombriaires que dura una eternitat, les rates que s’apoderen de la ciutat, conseqüències desastroses per Paris. 

2017Ratas  –   Documental que es pot qualificar d’horripilant sobre la presència de rates a tot el món. Adaptabilitat, supervivència, enginy, tots els aspectes puntuals d’aquests rosegadors que per dessota les ciutats més importants formen una societat que podria ser l’única en sobreviure davant un apocalipsi com els anunciats tant en pel·lícules de ciència ficció com en articles científics d’allò més seriosos. Una veritable tortura per als estómacs delicats.  

20171922   – Basada en un relat de l’Stephen King. Un assassinat, l’encobriment, els implicats, i una munió de rates que s’escampa arreu fins a infestar-ho tot.

Bé, encara en podria afegir algunes més, però crec que la mostra és prou eloqüent, tot i que no es pot dir que siguin totes elles pel·lícules de gran qualitat.  La gran esquerda que hi ha entre la imatge de cinemes i narrativa infantil sobre els rosegadors i la que domina literatura i cinematografia en el món dels adults és d’una distorsió bàrbara de la realitat, tant en un cas com en l’altre, tot i que si atenem els auguris i els pronòstics al voltant de les “rates”, potser si que hauríem de començar a preocupar-nos. Qui sap.  

He estat a punt d’incloure en l’article l’apartat de “rates en el món del còmic”, però he trobat prou interessant el tema per dedicar-li un article exclusiu.

Fins aviat!

Categories
Reflexió Relats

PRONOMS: INCONGRUÈNCIA DEL GÈNERE?

Pot sonar estrany, i de ben segur que és una qüestió personal, però a mesura que escric m’adono que el llenguatge no camina a la mateixa velocitat que les necessitats reals dels individus. Em refereixo aquí als pronoms (abans personals, ara forts/febles, demà qui sap què), el quals considero  que, en alguns casos, no representen el “gènere” amb el que designen.

La naturalesa d’algunes persones, cada cop més, està sacsejada, actualment,  per un moviment de transformació dels paràmetres definitoris de la pertinença fisiològica dels humans, fins ara basada en la distinció morfològica originària: mascle o femella.

 El moviment LGTBIQ+ que engloba els col·lectius de lesbianes, gais, trans-sexuals, bisexuals, intersexuals, queer i més, pugna per enderrocar les velles assignacions limitades a uns paràmetres de base fisiològica primària, quan no moralista.

Per declaracions, articles, llibres i moviments, entenc que d’alguna forma les limitacions lingüístiques són un topall per a la lliure diversitat de gènere i, com a conseqüència, una determinada part de la societat veu discriminada la seva voluntat de pertinença.

Darrerament, he estat revisant enquestes, formularis d’inscripcions a entitats, a seminaris, a cursos, obertures a comerç digital, plataformes de serveis, entre d’altres, i he confirmat que quan s’arriba a l’apartat sexe/gènere del client/estudiant/subscriptor… (aquí no entro en si cal o no) hi ha les dues definicions clàssiques: home/masculí o dona/femení (per sort han descartat allò de “varón o hembra/mascle o femella”). En alguns casos, haig de dir que també inclouen una tercera opció “altres”, però reconec que és un terme que encara no sé si em causa estupor o tristesa. En qualsevol cas, no comprèn el total de la societat, si més no, no ara, i al meu entendre, tampoc de forma respectuosa. Potser ha arribat el moment de deixar de banda aquest paràmetre? Cal buscar solucions inclusives?

Veiem doncs que mentre que el singular de la primera persona, és a dir el “jo” (jo t’estimo), o de la segona persona, el “tu” (tu m’estimes) podríem dir que són a-sexuats, fixeu-vos en el quadre comparatiu de diverses llengües (no n’excloc cap altra, si assenyalo aquestes és per una qüestió d’espai i perquè em són més properes):

CatalàCastellàGallecFrancèsAnglèsItaliàPortuguèsAlemanyLLatí
         
JoYoEuJeIIoEuIchEgo
TuTuTiTuYouTuTuDuTu

Ara bé, quan arribem al singular de la tercera persona ell/ella la designació, en molts casos,  es bifurca en dues direccions: masculí i femení. No incloc aquí el neutre per a les designacions d’objectes perquè, en aquest cas, no ho considero rellevant i s’hauria de tractar en un altre context d’anàlisi.

He recollit un quadre exemple d’aquestes diferències, a més de les dels plurals,  en el qual s’observen aquells pronoms que mantenen l’a-sexualitat i com, en la mateixa persona, d’altres es bifurquen, segons quines accepcions.

CatalàCastellàGallecFrancèsAnglèsItaliàPortuguèsAlemany
        
El /ellaEl/ellaEl/elaIl/elleHe/sheLui/leiEle/elaEr/sie
NosaltresNosotros / NosotrasNósNousWeNoiNósWir
VosaltresVosotros /VosotrasVósVousYouVoiVocêsIhr
Ells/ellesEllos/ellasElesIls/ellesTheyLoroElesSie

Bé, està clar que en el singular de la tercera persona tots coincideixen a separar la designació per sexes clàssics. En el cas dels plurals moltes llengües tenen una designació comuna per als plurals de la primera i segona persona, tret del castellà que hi manté la diferenciació. Per als plurals de la tercera persona també el català i el francès fan distincions entre sexes clàssics.

La qual cosa, si atenem les necessitats reals de la societat per designar la naturalesa fisiològica dels seus membres, empeses pels canvis existencials i biocientífics, que ja s’experimenten actualment, es dona el cas que amb aquestes mancances designatives s’invisibilitza  un sector important i emergent del col·lectiu humà.

Ens trobem doncs en una cruïlla transcendent, al meu entendre. Mantindrem encotillats els llenguatges en unes designacions que exclouen ja una part de la societat? Obrirem definitivament els llenguatges, encara que resulti difícil i complex, a una nova realitat? És de valents, és clar, adoptar mesures tan radicals, però si no ho fem estem exposats a què, com en anteriors ocasions, la societat vagi per davant, en aquest cas, de les filologies quotidianes.

Dic això des d’una preocupació personal i sense propòsit de ser impertinent ni pensar que la meva visió és més ampla que la d’experts que estic segura estan ja treballant en aquesta qüestió.

Bé, com que el que m’agrada és escriure relats, breus o extensos; en aquesta ocasió n’he escollit un de curt. És una exercici narratiu a-sexuat on el protagonisme és una incògnita  que manté el discurs. Ell o ella? Ell o ell? Ella o ella? La totalitat?

DECLARACIÓ

Per què? Per què em costa tant obrir-me a tu? Sé el que sento i el que m’empeny a tu, cada cop amb més intensitat, però no t’ho se explicar, no et se traslladar la força dels sentiments que dominen cada una de les meves accions, de les quals tu n’ets receptacle.

Per amagar aquesta incapacitat de trobar paraules per fer-te saber què em mou, què em pertorba, què m’importa, t’ho dono tot. És un recurs poc creatiu, ja ho se, però ho faig.

Vols que mantinguem el secret de la nostra relació fins obtenir el treball que t’interessa, i he accedit malgrat que el veure’t cada dia a la feina i no poder-te besar o acaronar-te em produeix un dolor insuportable. Però no t’ho se transmetre sense exposar la nostra relació, sense que sembli un acte de coacció del teu somni, i em sotmeto a l’exigència d’aquesta oportunitat venturosa per a tu. L’orgull del teu assoliment compartit serà el meu premi.

Vols que tinguem dos fills, tan aviat com puguem viure plegats,  i malgrat que  per a mi no és important, consento en el desig  en apreciar el teu entusiasme i tinc la seguretat que després no podré viure sense ells. Amb tot, no he sabut transmetre’t el perquè de la meva aparent indiferència inicial, i deploro que tu puguis tenir alguna reticència amagada sobre la meva devoció per la canalla.

Vols residir en una casa a rural, per criar-los en la natura i per treballar a prop d’ells, perquè les feines ens ho permetran.  Jo, amant de la ciutat, m’avinc al trasllat d’ambient perquè adverteixo com n’és d’importat per a tu el benestar de la llar i, ara, encara que tu sovint tens dubtes, se que seré feliç en l’ambient que crearem per a la nostra família. T’ho hauré de demostrar amb fets, perquè els mots  no m’obeeixen.

Vols ser el més important per a mi, i ho ets, però no et se participar la magnitud dels meus sentiments, no tinc el teu do de paraula que m’embolcalla, quan em parles, com  un mantell de vellut protector. Hauré de confiar que els meus ulls, els meus llavis i tot el meu cos siguin missatgers avinents de la profunditat del meu sentir, de la meva adoració.

Podeu escoltar el relat, si ho preferiu, a través de l’enllaç al meu canal d’audiollibres: DECLARACIÓ

Haig de confessar que, degut a moltes de les meves relacions, molt bones relacions, fa temps que aquesta qüestió em preocupa. M’agradaria pensar que, ben aviat, fins i tot les persones que no vulguin estar incloses en les tradicionals designacions sexuals o de gènere podran tenir el seu propi espai en les lingüístiques actualitzades.

Com acostumo a fer, incloc alguns enllaços que considero interessants per al tema:

Nacions Unides: drets humans

Comisión europea

Amnistia Internacional:

Associació catalana d’asexuals:

Federación Estatal de Lesbianas, Gais, Trans, Bisexuales, Intersexuales i más

Categories
Esdeveniments Reflexió

EL MAR, MOBY DICK I JO

Soc conscient que moltes figures preeminents de la literatura han parlat del mar, en un sentit o altre, per això faig aquesta reflexió des del punt de vista d’una enamorada del mar, que no pot viure lluny d’ell, però que refusa la moderna cultura de consum-platja que tantes satisfaccions sembla que proporciona a molts humans, però tantes contrarietats comporta per al medi marí i no diguem per a les criatures, animals o vegetals, costaneres o profundes que conformen el sistema aquàtic del planeta. Malauradament el medi marí ha esdevingut rebost descontrolat, autopista nàutica, abocador de deixalles, receptacle de residus perillosos i altres abusos que semblen no tenir fi.

No parlaré aquí del mar com a inspiració de transcendentals poemes d’escriptors tan puntuals com Lord Byron, poeta i aventurer, coneixedor dels mars com pocs, o d’autors posteriors que n’han lloat tant la grandesa com la perversitat. Em refereixo a noms com Machado, Lorca, Baroja, Alberti, Neruda i, per citar casa nostra destacar en Jacint Verdaguer amb “L’Atlàntida. Ara, però, no toca parlar de poesia i mar.

Pel que fa al teatre, un apunt per destacar dues obres que considero rellevants en aquest apartat. La primera, en la que coincideixen un bon grapat d’entesos, és “La tempesta”, de William Shakespeare, una obra que lloa el mar com un entorn màgic on tot hi és possible, la vaig llegir en anglès, però amb un diccionari al costat i amb molta paciència. La segona és l’adaptació dramàtica de “El viejo y el mar”, d’Ernest Hemingway, un relat quotidià en la vida d’un pescador senzill portat a l’extrem, d’un realisme colpidor. Tornant a casa nostra, cal esmentar “La filla del mar” i “Mar i cel”, d’Àngel Guimerà, que he tingut la sort de llegir i visionar en diferents representacions dutes a terme al país.

Dit això, avui vull parlar de narrativa, especialment de novel·la, amb el mar de protagonista.

Com moltes persones, vaig començar les meves lectures sobre el tema amb obres com “L’illa del tresor”, de Robert Louis Stevenson; o “20.000 llegues de viatge submarí”, “L’illa misteriosa” i “El far de la fi del món, d’en JulesVerne. Després van arribar alguns relats de Jack London, com “Llop de mar” i “Contes dels mars del sud”, també el “Lord Jim”, de Josep Conrad. Me’n deixo algunes, és clar. Llavors, com és natural, no tenia criteri selectiu i les lectures venien filtrades pel meu pare, un lector compulsiu que era qui m’introduí en el viciós món dels llibres, en general, i de les novel·les en particular.

En la meva evolució lectora es van introduir els clàssics grecs i, destacat entre ells L’odissea”, d’Homer. Per ser justa haig de dir que n’hauré llegit unes quatre versions, des d’una de caire més juvenil, fins a una traducció en català, adaptació en prosa. En tot moment em va cridar l’atenció el protagonisme del mar com a subjecte provocador de l’acció: a voltes rival, sovint protector, en ocasions botxí i sempre de rerefons, com un més dels personatges de la història.

Fent un incís, a nivell més antic destacaria la història del Diluvi universal, en la qual els mars cobriren la totalitat de la terra. Una història comuna, amb diferències, que es troba a les religions cristiana, musulmana i hebrea, que alguns consideren té les arrels en un mite sumeri. Apareix també en alguns relats hinduistes. Una narració semblant, encara que no del tot igual, la trobem a la mitologia grega. El mar, en tot cas, s’alça amb el protagonisme del fet relatat, ja sigui mite o realitat. La història, per se, ha donat lloc a no poques versions, re-invencions i adaptacions: el mar com amo i senyor de la Terra, amb capacitat punitiva.

A partir d’aquí el mar ha arribat a mi, narrativament parlant, amb obres tan diverses com estils es puguin catalogar.

Des d’obres més poètiques com “El mar”, de Pablo Neruda, d’una riquesa expressiva colpidora; o Las olas, de Virginia Wolf, d’un intimisme provocador i agosarat de descobriment dels “jo” interiors de les protagonistes de les històries que componen la novel.la; i també L’Atlàntida”, de Jacint Verdaguer, escrita mentre navegava i on el món perdut centra l’atenció de l’argument, amb un nàufrag de fil conductor.

No cal dir que les novel·les d’aventures, en el sentit més ampli de la paraula, m’han acompanyat sempre: “Capitanes intrépidos”, del Rudyard Kipling, l’odissea d’un  noiet que cau al mar; “Os Lusiadas”, de Luis de Camoes, l’epopeia barreja de fabulós i realitat, amb el monstre Adamaster, gegant de la mitologia portuguesa; “La vida de pi, de Yann Martel, un jovenet que sobreviu no tan sols al mar sinó al tigre que l’acompanya en la peripècia; “Lobas de mar”, de Zoé Valdés, dones pirata que emulen als més agosarats bucaners; o les aventures d’”Erik el Roig, per esmentar la literatura nòrdica.

En aquest sentit, he anat afegint literatura del fantàstic actual que es construeix al voltant, dins o en la profunditat del mar com “El Silmarilion, de Talkien, que requerí un esforç titànic per part meva per la profusió de noms i referències noves que m’eren del tot desconegudes. Uns escrits que em van interessar són els que conformen l’antologia “Fábulas y leyendas del mar”, d’Álvaro Cunqueiro, una redacció rica i vigorosa que no em deixà indiferent. En aquest sentit voldria destacar el món submarí, fantàstic i espectacular de les històries de Lovecraft, tot i que sovint em costa identificar les originals de les posteriors.

Això podria eternitzar-se perquè la literatura que m’ha caigut a les mans sobre el mar és inacabable, així que he decidit fer-vos un llistat al final de la que més m’ha impactat, a mi, és clar. i segurament me’n deixo molta.

Haig de dir que sempre m’ha admirat que aquest tipus de narrativa que parla de grans viatges, uns d’exploració, els altres de pura aventura; de naufragis, un tema recurrent, on persones soles o acompanyades sobreviuen en illes o territoris inexplorats durant dies, mesos o fins i tot anys; de la visió del mar des de la costa, recreada per poetes i novel·listes; i, per descomptat, els llibres novel·lats o no, sobre les travesses nàutiques en embarcacions de tot tipus, desafiant les inclemències de les aigües marines, destacant la perícia dels protagonistes per sobreviure i vèncer al més aviat considerat enemic: el mar.

És aquí on “Moby Dick” em va captivar, per damunt de les altres històries. Herman Neville, desconec si conscient o no, va gosar escriure una novel·la, amb el desafiament més esgarrifós que he llegit fins l’època, que acaba malament per al protagonista principal, em refereixo al capità Ahab. Bé, per a mi, és el personatge principal indiscutible, malgrat que l’Ismael en sigui l’únic testimoni supervivent de la batalla contra la terrible balena blanca.

El primer cop que la vaig llegir vaig acabar amb el cap com un timbal, per dir-ho sense més. Tenia la sensació d’haver fet un màster en pesca de balenes; d’haver realitzar una professionalització en construcció i reparació de vaixells de captura; d’haver-me sotmès a un curs accelerat de com proveir  una nau per resistir una travessia de tres o quatre anys; d’haver assistit a un seminari sobre càrrecs i sots-càrrecs en les naus pesqueres; experimentar la sensació que no havia vist mai el mar després de les descripcions, unes bucòliques i les altres aterridores, que en Neville esgrimia durant tota la novel·la, i gairebé podia contemplar com en una fotografia les imatges gravades al meu cervell de la tripulació del Pequod que en acabar de llegir-la em semblaven del tot familiar.

Durant anys la vaig tenir arraconada i em vaig limitar a veure, un parell de vegades, la pel·lícula  de John Huston, del mateix títol, conscient que una bona part de la riquesa literària es perdia pel camí.

Recentment vaig tenir l’oportunitat de visionar la versió de Moby Dick del 2010, dirigida per Trey Stokes, i vaig tenir la sensació que m’havien estafat perquè les novetats introduïdes (efectes especials, color, imatges espectaculars), no m’afegien res que millorés la història, ans al contrari, em vaig sentir un xic traïda i aquella sensació em va obligar a recuperar de nou la novel.la.

Amb l’avantatge de la familiaritat em vaig endinsar en els petits detalls que se m’havien escapat en una primera lectura i em vaig proposar d’absorbir tota l’opulència descriptiva, d’una banda, i la intimitat que Neville transmet en el seu relat, de l’altra, fins al punt que em va fer sentir com una tripulant més del Pequod, a mi que soc una bestiola de secà, ja em tens enmig d’una munió d’homes de diferents procedències, fins i tot races i creences, embarcats en un viatge que gairebé es podria comparar amb  l’Odisea, d’Ulises, o el viatge dels Argonautes.

Si haig de ser sincera, hi havia moments de tal intensitat literària en què gairebé podia percebre la barreja de sentors de les aigües, els homes i el vaixell, i podia contemplar en el meu interior els colors del mar, tan  diferents segons la llum i les circumstàncies, que tan encertadament es descrivien al llarg de la novel·la. Crec que, aquesta darrera, va ser una experiència lectora tridimensional, per dir-ho d’alguna manera.

Un cop més vaig patir en la desfeta de la tripulació, lluitant amb senzilles embarcacions per capturar gegants, i en la imatge fantàstica i escruixidora del capità Ahab, dominat per l’obsessiva fita de conquerir la bèstia blanca (simbolisme a l’extrem), entortolligat a la balena per les cordes del arpons i unit a ella per sempre  per desaparèixer en el mar que tantes vegades havia desafiat. L’heroi vençut que en tan poques històries he pogut trobar, que a més, és el culpable directe de la desfeta de tripulació i vaixell.

Tinc entès que en Neville es va inspirar o va beure d’algunes desgràcies reals de l’època, no és difícil d’imaginar, atès que els pescadors no disposaven d’un submarí nuclear per anar a caçar els monumentals mamífers. Fins i tot, una neòfita com jo pot comprendre el risc de vides i vaixells que corrien aquells mariners a l’hora de perseguir el que podia ser una magnífica recompensa o un grans desastre. És en aquest sentit, que considero en Neville com un referent de gosadia literària, en escriure una novel·la d’aventures on l’heroi resulta vençut pel seu contrincant, en aquest cas una balena blanca anomenada Moby Dick.

A partir d’aquí us incloc un  petit llistat d’obres sobre el mar, no esmentades abans,  que m’han impressionat, per no dir captivat, algunes d’elles:

Benasar, SebastiàCants de sirena negra

Benedetti, Mario – “El mar

Bonchley, Peter Tiburón

Cabús, Carme – “Miralls d’aigua

Defoe, Daniel – “Robinson Crusoe”

Felipe, León  – “Canción marinera

García Márquez, Gabriel – “Relato de un náufrago”

García Lorca, Federico – “Mar

Lluís, Joan-Lluís – “El navegant”

Machado, Antonio  – “El mar triste

Maragall, Joan  – “Vistes al mar”,

Neruda, Pablo – “Recuerdo el mar

Pla, Josep Cinc històries del mar

Storni, Alfonsina – “Frente al mar

Verdaguer, Jacint – “L’Atlàntida

Vicent, Manuel   “Son de mar

Categories
Esdeveniments Fantàstic

El món del “FANTÀSTIC” amo de la tardor 2021.

Es podria dir que el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya  2021 (per a mi sempre serà de Sitges) va obrir les portes d’una tardor fantàstica. Es va recuperar la presencialitat dels actes del festival, punt de trobada indiscutible de professionals i fans del gènere, a més de curiosos  que es deixen portar per la màgia de l’espectacle, dins i fora dels escenaris o de les grans pantalles.

És excitant compartir sensacions colpidores en els visionats de cintes que es presenten especialment a Sitges; és engrescador destapar les capses de sorpreses, que no s’acaben mai.

Una magnífica oportunitat de gaudir de la participació d’experts en el fantàstic que amb les seves aportacions personals ens apropen les produccions fins la intimitat, parlo per exemple de l’entrevista amb la directora Mary Harron:

Ho considero un privilegi poder assistir a les presentacions, xerrades i exposicions que s’ofereixen paral·lelament a les projeccions i submergir-nos en l’atmosfera que, sense nau ni artefactes ens transporta a altres mons; diria que irreals però, ateses les circumstàncies actuals, les línies que els separen estan massa properes i sembla que tinguin la intenció d’envair-se l’un a l’altre.

No vull deixar de banda el gaudi d’una ciutat com Sitges que, més que mirar i viure el mar, ja viu en una dimensió aliena a la majoria de poblacions costaneres d’arreu del món. S’ha deixat seduir pel fantàstic, l’ha fet seu i s’ha lliurat a l’experiència novedosa i agosarada del gènere que viu en constant regeneració.

Només cal veure el regitxell de pel.lícules que es van presentar en aquesta edició: https://sitgesfilmfestival.com/cat/programa/pel_licules

Ara vull destacar la celebració de la 52ena Trobada Ter-Cat, de la Societat Catalana de Ciència Ficció, que tingué lloc el dia 16 d’octubre, celebrada a la Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró. La primera després d’un any i més de sequera per culpa del que ens és de tots conegut. Un feliç retrobament que esperem no es vegi torbat per noves mesures restrictives.

Aquí teniu unes imatges de les intervencions de membres de la societat i convidats a l’acte.

El mateix dia, es va fer lliurament del Premi Manuel de Pedrolo de Ciència Ficció 2021, precedit d’una xerrada d’Edgar Cotes i Argelich sobre “Manuel de Pedrolo: punt final? Una història de la ciència-ficció catalana sobre la fi del món després del Mecanoscrit”. Una interessant exposició, fins i tot, massa curta, potser perquè no en tinc mai prou d’en Pedrolo.

Arnau Domènech, de Vic, va ser el guanyador de la 18ena edició del Premi Manel de Pedrolo de Ciència Ficció, amb l’obra “Indis de l’asfalt”.

Aquí teniu més detalls de l’acte: i del guanyador.

https://www.mataro.cat/ca/actualitat/noticies/2021/arnau-domenech-guanya-el-18e-premi-de-narrativa-de-ciencia-ficcio-manuel-de-pedrolo-ciutat-de-mataro

A cavall entre octubre i novembre va tenir lloc el 27 Manga Barcelona.

Ho incloc en el meu recorregut fantàstic de tardor perquè crec que sovint s’oblida que és un viver de “fantàstics” en potència. Per algun lloc s’ha de començar i sovint el Manga/Còmic pot ser un pont molt interessant per arribar a la literatura en format tradicional (ho dic en el sentit més ampli de la paraula).

Veure tota aquella joventut, i no tant joves, mimetitzats en els seus personatges preferits, la presència d’editorials de còmics i de llibreries especialitzades, també d’exposicions, amb un públic completament lliurat, és gratificant.

Conec persones que, per limitacions d’aforament i per anar tard, no van poder accedir al saló. És genial!

El novembre va començar de forma espectacular amb el “42 1er Festival de Gèneres Fantàstics de Barcelona”. Reclamat, esperat, desitjat, què es pot dir? El director de l’esdeveniment, en Ricard Ruíz Garzón, del qual podria estar parlant una bona estona però no afegiria res que els “fans” del gènere no coneixeu, i els que no ho sou hauríeu de saber, ho va fer possible.

El somni va esdevenir realitat i vam poder amarar-nos amb les intervencions, presentacions de llibres, entrevistes, taules rodones, exposicions, xerrades de passadís, de la imponent llista d’experts/es en la temàtica fantàstica en tots els seus àmbits: creadors/es, editors/es, directors/es d’altres festivals, membres d’associacions lligades al gènere, autors/es de blocs, representants de formes de manifestació literària no escrites, i ja em perdonareu, perquè segur que me’n deixo, però el ventall era tan intens i interessant que encara em bull el cervell.

Vaig tenir l’oportunitat de participar en una de les taules rodones, la de “Noves Oralitats”, dirigida per Miquel Codony @Qdony, amb la intervenció d’Alex Pàez @InfinitoAlex i Inés Macpherson @InesMacpherson. Una veritable satisfacció ser una de les actuants en aquesta primera edició del festival.

No puc deixar de parlar de la creació dels Premis 42, el reconeixement a les obres i trajectòries de persones que es dediquen d’una forma o altra al gènere. Un petó molt especial a la Inés Macpherson, pel seu premi “Revelació en català”, amb qui he tingut el plaer de compartir taula rodona al festival i antologia de contes a “Extraordinàries”.

Comproveu vosaltres mateixos la categoria dels convidats en la pàgina “Transmèdia” del festival: https://www.barcelona.cat/festival42/ca/transmedia

Hi ha un bon assortiment de vídeos, àudios i fotografies dels esdeveniments més rellevants.

A nivell personal haig de dir que em va emocionar veure la gran assistència de públic als diferents actes, tot i que vull destacar que m’hauria anat bé tenir un holograma per doblar-me en diferents entitats, en certs moments, per poder assistir a totes les activitats que m’interessaven.

Dos dies després de començar el “42”, al País Valencià s’inaugurava el “Golem Fest”, una altra explosió de ciència ficció, fantasia i terror que es va allargar fins el 14 de novembre.

Presentacions de llibres, entrevistes, conferències, taules rodones, jocs, teatre, totes les eines per analitzar els diferents aspectes del fantàstic. Una llarga llista de convidats i convidades que podeu comprovar en l’enllaç: https://golemfest.es/va/llistat-d-autors/

Ja veieu que la tardor ha estat pletòrica del “fantàstic” sense distincions. Què puc afegir? Per als amants del gènere és una satisfacció veure que, encara que sigui a poc a poc, es perfila una actitud normalitzadora del fantàstic en l’univers literari i una proliferació d’editorials especialitzades que s’arrisquen en la promoció de nous autors, en traduccions de clàssics al català d’obres llarg temps esperades, a més de l’augment de llibreries on el fantàstic ja no és una anècdota; i, per descomptat, en la consolidació d’un públic lector i participatiu que dona fermesa al projecte.

Amb tot aquest ventall de bones notícies se’m fa difícil parlar de la pèrdua que representa la recent mort de Miquel Barceló. Jo, com tants d’altres, el vaig prendre com a guia, mai tan ben dit, en els primers passos dins el gènere i no ha deixat mai de ser una font consolidada per a consultes, un referent acreditat i valuós.

Només em veig amb cor de dir que sento una tristesa immensa. No conec ningú que emuli la seva vitalitat, entusiasme, coneixements, dedicació i passió pel gènere com ell, que va gosar portar el fantàstic, sobretot la ciència ficció, a l’àmbit universitari, diria que desafiant els sistemes més arcaics.

He trobat una conferència que va donar al País Basc que em sembla molt representativa del seu esforç per normalitzar el gènere i us poso l’enllaç com a homenatge a la seva tasca difusora:

Las dos culturas: ciencia ficción en la universidad’, por Miquel Barceló García.

Incloc altres enllaços que em semblen rellevants;:

La Vanguardia: article amb motiu de la seva mort.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20211123/7883645/mor-l-editor-i-escriptor-ciencia-ficcio-miquel-barcelo.html

Article i entrevista el 2015 de Nius diario:

https://www.niusdiario.es/cultura/miquel-barcelo-ciencia-ficcion-escritor-nova_18_3242145383.html

Categories
Artistes Fantàstic

DONES VAMPIR: pel·lícules que marquen la diferència

És evident que la meva anàlisi és completament subjectiva, però el cert és que, com a cinèfila incansable, soc capaç d’acabar una pel·lícula encara que no sigui del meu gust, per donar-li una oportunitat de convèncer-me o seduir-me.

Al llarg dels anys d’espectadora he comprovat que, malgrat que moltes cintes comencen de forma gens engrescadora, algunes, més aviat poques, tenen la capacitat de progressar a mesura que avancen i enganxar-me fins visionar els crèdits finals.

Avui vull parlar de les “dones vampir”, perquè així com en els cas dels “mascles” del gènere que han protagonitzat pel·lícules amb actors d’allò més populars, grans directors, magnífics pressupostos i campanyes publicitàries escandaloses, en el cas de les “vampires” la producció cinematogràfica, que no és extremadament àmplia, s’ha vist sovint supeditada a cintes de baix pressupost, amb guions no gaire interessants, per dir-ho d’alguna manera i, en massa ocasions, amb un enfocament del tot sexual sense més propòsit que abocar un títol més a la llarga llista de pel·lícules on s’exhibeix el cos femení com a reclam fonamental, en aquest cas transformat en dones o assassines assedegades de sang i sexe, resumint tot l’argument.

Entre aquesta munió de pel·lícules del tema, la meva opinió és que n’hi ha tres que, de forma destacada, eleven el llistó de les exigències cinematogràfiques i ens ofereixen uns espectacles dignes de ser elogiats.

La primera d’elles, i per ordre cronològic, per no enredar la troca, és “EL ANSIA”, dirigida per Tony Scott, el 1983. La distingeixo, a més, perquè les dues protagonistes estan a la meva llista d’actrius preferides. Poc puc afegir de la Catherine Deneuve que no s’hagi dit en tots els idiomes possibles. Versàtil com poques i adorada per la càmera, encarna el paper de col·leccionista d’antiguitats, especialment d’amants, com si l’haguessin escrit a la seva mida. Una dona vampir distingida i exigent lluny de les exuberants i massa sensuals núvies del Dràcula clàssic.

L’altra protagonista femenina, que també mantinc a la meva llista d’especials, és la Susan Sarandon, que amb la seva vitalitat i passió dona un contrapunt perfectament estudiat als personatges foscos i gairebé dramàtics dels seus oponents; fins els físics es contraposen per enfortir l’estranya relació que s’estableix entre ambdues dones.

No vull oblidar que el protagonista masculí [per dir-ho d’alguna manera] és el David Bowie. Discutit, gairebé sempre; tan elogiat com depreciat, però amb unes maneres, figura i ambigüitat seductores que encaixen amb genialitat en el vampir centenari que interpreta. Mai em deixa o em deixava indiferent.

En segon lloc, la pel·lícula em va cridar l’atenció perquè sortia de l’escenari gòtic, tan abusat, fins i tot grotesc, de vegades, per situar-nos enmig d’una gran ciutat i cercar el terror en la proximitat del perill, dissimulat en la quotidianitat més moderna, en aquell moment. És cert que l’atmosfera d’una casa opulenta i singular, decorada amb una magnificència impròpia de la practicitat urbana, ens pot recordar els ambients aristocràtics que sovint envolten el vampirisme, però en tot cas disfressat amb una excentricitat de la pròpia New York en la que tot hi cap. No ho intuïm, però el perill és a prop nostre. Ho vaig trobar molt interessant.

Si hi afegim una escenografia acurada fins al mínim detall, uns efectes especials o de maquillatge, per dir-ho d’alguna forma, colpidors i esgarrifosos, una fotografia d’allò més acurat i una música que ens transporta des de Schubert a Iggy Pop, amb una intensitat aclaparadora, no és difícil entendre que resulti una cinta de les millors del gènere.

No he pogut trobar que n’opinava l’autor de la novel·la, de la qual se’n va extraure el guió, el Louis Whitley Strieber, una llàstima perquè m’hagués agradat saber que en pensava de la versió cinematogràfica de la seva obra. Un escriptor ben curiós, segons he llegit, perquè assegurava haver tingut contactes amb extraterrestres, unes afirmacions que diuen molt d’ell en el seu aspecte creatiu i vívid.

Aquí teniu el tràiler oficial de la cinta “EL ANSIA”:

La segona pel·lícula de la qual vull parlar és “ADDICTION”, de l’Abel Ferrara, del 1995. Què voleu que us digui, em declaro admiradora del blanc-i-negre ben aplicat, i considero que en aquesta pel·lícula afegeix un aspecte demolidor a l’atmosfera llòbrega que incrementa la tensió de l’argument fins a fer-se insuportable. Ambientada a un New York que sota la batuta de Ferrara resulta gairebé surrealista. La sang vermella i gratuïta perd protagonisme, per la imposició de l’unicolor,  deixant pas a la pròpia addicció i l’esclavatge que imposa als “convertits”.

D’entrada, ens trobem amb les imatges d’una guerra que, com passa sovint, s’acarnissa en els més dèbils, que es repeteixen cruentes en diferents moments de la cinta. La protagonista, interpretada de forma magistral per Lili Taylor, és una estudiant de filosofia, una ment inquieta, encuriosida, disconforme amb el sistema i amb algunes opcions polítiques, que durant tota la pel·lícula  contraposa allò que estudia amb el que realment li succeeix. Una contradicció en el sentit moral que la martiritza, alhora que va transformant la seva voluntat, que cada cop es fixa més en el salvatgisme que regna en les societats de tots els temps, i s’hi deixa endur. Amb tot, la lluita de la protagonista contra ella mateixa és pertorbadora.

Les pinzellades tradicionals apareixen sense trencar el fil: l’aversió a la llum, l’imperi de la nit, l’animadversió als miralls, a més de l’aparició en un moment de l’embranzida mortal de la protagonista d’una mena de vampir aristocràtic i podríem dir que socialitzat, encarnat per Christopher Walken, que en paraules seves “fins i tot defeca”. Una expressió realment insòlita en el context de l’argument.

Vull destacar una festa, escena rellevant en l’argument, en què es reuneix una varietat de subjectes representatius de la diversitat de ciutadans d’una metròpoli com New York. Vull entendre amb aquesta concentració que ningú no estem al marge de les conseqüències negatives de comportaments desenfrenats i destructors.

De fet, segons he llegit, l’Abel Ferrara, amb aquesta pel·lícula pretenia mostrar el dolor de l’addició en general, i va escollir el tema del vampirisme per mostrar-ho, potser per l’eloqüència de les imatges.

Jo, en algun moment, he entès que la maldat pot actuar i progressar perquè el bé és massa tolerant i passiu. Potser m’equivoco, és clar.

Aquí teniu l’enllaç a la versió en anglès (amb subtítols en castellà):

ADDICTION” – 1995

En tercer lloc, vull destacar “SOLO LOS AMANTES SOBREVIVEN”. Dirigida per Jim Jarmuch, del 2013. Haig de dir que una de les meves predilectes. La protagonista, l’Eva, una vampira socialitzada i encoberta de prop de tres-mil anys, està interpretada per Tilda Swinton, la qual figura encaixa sense esforç en el personatge. Representa una entitat il·lustrada, amant de la música, de la ciència i, sobretot, la literatura, que en el moment temporal de l’argument resideix a Tànger, on hi té un nucli íntim, molt íntim d’amics.

Bàsicament és una història d’amor ancestral entre ella, i la seva parella, l’Adam, un vampir de gairebé cinc-cents anys, interpretat per Tom Hiddleston, que,  podríem definir com un romàntic underground, instal·lat  al Detroit més deslluït, sovint amb aparença de ciutat apocalíptica, on viu absolutament retirat i amb el pensament posat en la seva parella, l’Eva, de la qual depèn anímicament, si es pot dir així.

Ambdós viuen moments difícils perquè la sang dels humans està corrompuda pels hàbits i les infeccions i els costa trobar sang prou neta per al consum segur, atès que es neguen a tornar als hàbits antics de xuclar humans.

Eva ha de viatjar per ajudar l’Adam, que malgrat ser un gran músic, es nega a actuar en públic i manté un retir absolut. Només el retrobament amb l’Eva el treu del seu aïllament.

Naturalment tot es complica amb l’arribada de la germana encara salvatge de l’Eva que trencarà l’harmonia de la parella, a més de carregar-se el muntatge de protecció i intimitat que havien establert a la seva residència.

Vull destacar per sobre l’escenografia que considero d’un encert meticulós i genial, la música d’aquesta cinta. La banda sonora  correspon a Jozef van Missem i a Soürl, a banda d’una sèrie de temes que s’escolten en diferents moments, i considero que aporta a la pel·lícula l’ambient d’angoixa i depressió que plana en la vida dels dos amants.

No m’estranya gens que s’endugués el Premi del Jurat de Sitges, en el moment de la seva presentació en aquell festival.

Aqui us incloc l’enllaç al tràiler oficial de la pel·lícula:

Dit això, m’agradaria fer un esment especial a la pel·lícula “CARMILLE”, dirigida per Emily Harris, del 2020, basada en la novel·la de Sheridan Le Fanu, del 1871, del mateix nom. En la qual el tractament de la “dona/noia vampir”, tot i l’ambient gòtic i barroc a què estem acostumats, es manté en una línia austera i d’una severitat inquietant, al marge de la línia sexista/sensacionalista de la majoria de cintes d’aquest tipus.

Per tal que us en feu una idea us poso l’enllaç al tràiler d’aquesta cinta.

Per no deixar-vos amb la mel a la boca, he seleccionat algunes pel·lícules, segons la meva opinió, no tan ben aconseguides, però que us donaran una idea de la generalitat del tema “dona vampir/dona sotmesa, nimfòmana amb tendències lèsbiques” en el cinema, al llarg de molts anys.

1962 – SANTO VS LAS MUJERES VAMPIRO. Dirigida per Alfonso Corona Blake.

1971 – LA VENGANZA DE LAS MUJERES VAMPIRO. Dirigida per Federico Curiel.

1996 – ABIERTO HASTA EL AMANECER (sèrie) – Dirigida per Roberto Rodríguez

2002 – LA REINA DE LOS CONDENADOS – Dirigida per Michael Rymer (tràiler)

2021 – VIRUS VAMPÍRICO – Dirigida per Charlie Steeds

Vull destacar dues famílies de pel·lícules que mereixen una certa atenció, per la cura, els efectes especials, i els guions, en les quals apareixen dones/vampir, algunes força interessants, tot i que sempre supeditades a l’hegemonia masculina.

SAGA UNDERWORLD:

1 – UNDERWORLD – Dirigida per Len Wiseman – 2003 (tràiler)

2. UNDERWORLD EVOLUTION – Dirigida per Len Wiseman – 2006 (tràiler)

3. UNDERWORLD RISE OF THE LYCANS  – Dirigida per Patrick Tatopoulos – 2009 (tràiler)

4. UNDERWORLD AWAKENING – Dirigida per Mans Marlind i Björn Stein – 2021  (tràiler)

5. UNDERWORLD BLOOD WARS – Dirigida per Anna Foerster – 2017 (tràiler)

SAGA CREPÚSCULO:

CREPÚSCULO – Dirigida per Catherine Hardwicke – 2008

LUNA NUEVA – Dirigida per Chris Weitz – 2009

ECLIPSE – Dirigida per David Slade – 2010

AMANECER I i II – Dirigides per Bill Condon – 2011 i 2012

Categories
Personatge destacat

JAUME PLENSA: la poètica de l’escultura

No puc negar que és l’admiració la que em porta a parlar de Jaume Plensa. La delicadesa de la seva monumentalitat em produeix una sensació tan forta com si els materials pesants i consistents amb els que treballa esdevinguessin teixits de seda o gasa de les més fines i transparents. Comproveu-ho a Invisibles”, del Palacio de Cristal de Madrid. On la grandària no impedeix la gracilitat de les escultures.

Vaig començar a seguir-lo els anys vuitanta quan va fer la primera exposició individual a la Fundació Miró, de Barcelona. Em va captivar, així de senzill. La netedat de les línies, la rotunditat dels materials, la profunditat dels arguments. Cada escultura em semblava una història amb entre línies i secrets amagats. Vaig esdevenir còmplice dels missatges encoberts i sovint críptics de les seves obres.

D’aleshores ençà, el vaig seguir, sempre que em va ser possible. Quan exposava alguna obra a Barcelona, jo ja hi era. El 1981, 1982 i 1983 el vaig gaudir en diferents galeries de la ciutat. El 1986 hi va tornar, després d’estar per diferents capitals europees, en el que ja va esdevenir un contínuum. Havíem de compartir el Jaume Plensa, era inevitable.

No faré història, hi ha molt bons articles que parlen dels seus inicis. I jo podria afegir-hi ben poca cosa. Aquí incloc un article de “Temps de les arts”que descriu el seu itinerari artístic de forma breu però molt específica.

JAUME PLENSA, L’ESCULTOR DEL QUE ÉS HUMÀ

El defineixen com l’escultor “del que és humà”, i hi estic d’acord. Les escultures d’en Plensa enlloc d’allunyar-te per la sobrietat i sovint immensitat, t’embolcallen,  com les gàbies de vidre i llum  que et permeten formar-ne part. Les escultures de cossos o part de cossos d’acer inoxidable, buides i formades per símbols o lletres t’interioritzen com una part més de la seva estructura. T’aixopluguen per tornar-te a la matriu vital. No contemples  l’obra, n’ets un componen essencial.

El 2016 el vàrem recuperar. La Galeria Senda va exposar “El bosc blanc”. Us recomano de veure la presentació que en feien.

JAUME PLENSA: “El bosc blanc”

Jo m’hi vaig immergir com qui penetra en un bosc màgic esperant commoure’s amb les sensacions inspirades pel conjunt escultòric. En aquells moments la influència poètica en les obres de Plensa ja era evident, fins i tot per a una afeccionada i prou com jo, amb més voluntat que coneixements.

D’aquell any és el llibre “El cor secret”, on Jaume Plensa es deixa entrevistar per dotze personatges de reconegut renom dins l’entorn de l’art. Jean Fremont, al pròleg diu: “…oblidem el metall o la pedra, el so o la llum; ell (Plensa) només treballa amb un sol material, la vida, i Henry James tenia raó, perquè és el material més difícil”.

No hi ha dubte que és una gran frase, però comparteixo aquesta afirmació perquè crec que Plensa va més enllà de la simple transformació d’una idea amb els mitjans físics habituals; hi ha un alè de vida en cada obra.

A l’exposició del 2019 al MACBA em vaig trobar enfront d’una varietat d’arguments esculturals vius i colpidors com la galeria de les ampolles de memòria, les Islands;  o la cortina de lletres que en travessar-la t’inundava de sons enigmàtics obligant-la a travessar-la de nou, i també  la més que representada interrogant de ferro que expressa tots els dubtes que cadascun de nosaltres portem dins, i sovint no gosem reconèixer. Vull destacar la impressió causada pels címbals que jugaven amb el so i el silenci embriagant-me els sentits, crec que em vaig comportar com una criatura que descobreix quelcom atractiu i no vol abandonar-ho, però tractant-se d’una composició d’en Plensa, m’autoperdono.

Vegeu aquest vídeo en el que en Plensa comentava aquella exposició. Escoltar-lo és reviure impressions i rememorar sensacions.

https://www.macba.cat/ca/exposicions-activitats/exposicions/jaume-plensa

Haig de dir que vaig veure l’exposició en tres ocasions, amb companyies diferents, i cada cop vaig descobrir o em van fer descobrir detalls que em semblaven nous i inexplorats.

El mateix any Institut Català de les Empreses Culturals va realitzar un documental sobre l’escultor-poeta: “Jaume Plensa, pots sentir-me?”

http://catalanfilms.cat/ca/produccions/jaume-plensa-pots-sentir-me

En aquest reportatge Plensa ens deixa entrar al seu taller i el que és més important, en la seva intimitat i ens convida a explorar la nostra, a buscar més enllà del que veiem o d’allò que ja hem acceptat com a quotidià.

Vull comentar que quan vaig visionar aquest documental em va fer goig comprovar que compartia una cosa amb l’artista: flotabilitat zero. O potser és que jo encara no he trobat el mar adequat, com va descobrir ell.

Darrerament m’interesso de manera especial pel tractament de la llum i com Plensa la utilitza per aconseguir que algunes escultures semblin modificar-se segons les hores del dia, o les il·luminacions  nocturnes i fins i tot aconseguir efectes hipnòtics i engrescadors amb llum artificial.

Veieu alguns enllaços que il·lustren el meu interès:

LAMURAD Southern Journal of Research in Art and Design

Jaume Plensa at YSP

El 2020-2021 Plensa torna a la Galeria Senda amb “la llarga nit”. La presentació de la galeria és força eloqüent: “Jaume Plensa presenta La llarga nit en Galeria SENDA, una exposició amb la qual elogia el temps misteriós de la nit, capaç d’infondre quietud i inspiració a l’ànima de tot poeta. Les obres incloses en l’exposició, des de grans escultures suspeses per fils subtils a delicats treballs en paper, es presenten com un cor polifònic de figures en aparença dorments i silents, de les quals destaca la dimensió lírica i contemplativa típica del treball de l’artista barceloní”.

No us perdeu aquesta visita virtual de l’exhibició: Visita virtual

Avui he estat fullejant altre cop el llibre “Jaume Plensa” d’Edicions Polígrafa. Un recull molt exhaustiu i documentat de l’obra de Plensa i m’he emocionat en comprovar com les obres d’aquest magnífic escultor, investigador de l’art i de la vida, poeta de les dimensions i, sobretot, un humà inquiet que no deixa de cercar mai el que sigui que hi ha més enllà d’ell mateix, s’escampen arreu del món portant a més de la bellesa l’aura d’espiritualitat que envolta l’autor.

 

 

Categories
Fantàstic

SUPERHEROIS: “The Phantom”, o “l’home emmascarat”, o l’esperit que camina”…

El 1936, segons les fonts, un guió de Lee Falk, il·lustrat amb dibuixos de Ray Moore, va donar vida a un personatge que tot i ser fantàstic, es podria dir que és un dels més humans dels superherois: “l’home emmascarat”.

L’esperit que camina”, un altre dels noms que rep el personatge, habita generalment en el cor de la selva de Bengala, enmig de la tribu dels “bandar”, pigmeus de fletxes enverinades d’una reputació esfereïdora, temuts i respectats per les altres tribus. Un entorn d’un misteri absolut per a l’època de creació del còmic.

Quan he  comentat abans que és un dels més humans, em referia a què no té superpoders com altres herois. “L’home emmascarat” té coratge, astúcia, l’ajuda dels seus bandars i el compromís ineludible adquirit pels seus avantpassats de defensar per sempre més els dèbils i oprimits de les forces del mal; promesa que, com a home d’honor, està disposat a complir. Sembla mentida com sonen d’actuals les necessitats de molts col·lectius assetjats, oi?

Cal dir que en les seves històries hi trobem tòpics com la procedència del protagonista d’una família rica o aposentada, com altres herois d’aventures. Vegem: “La pimpinela escarlata,  d’Emma Orczy; el “Tarzan”, d’Edgar Rice Burroughs; “el Coyote”, de José Mallorquí; “Batman”, de Bill Finger, Tom King y Bob Kane; o els protagonistes de “Linterna verde”, de la qual  en vaig veure la pel·lícula del 2011, dirigida per Martin Campbell, a la qual no li manca cap dels tòpics dels superherois. Us incloc el tràiler per fer-vos-en memòria:

Com la majoria dels superherois coneguts “l’home emmascarat”, o “la sombra”, com també se l’anomena, evita matar els enemics; tracta sempre que pot de capturar-los i lliurar-los a la justícia. Això resulta molt familiar, no és cert? Superman, Flash Gordon, Batman, la Lliga de la justícia….

D’altra banda també té un distintiu que identifica la seva personalitat: la calavera. L’anell, el cinto i la cova amb aquesta imatge conformen l’entorn misteriós en què es mou.

No podia faltar l’enemic etern contra el qual lluita sense treva: els terribles pirates Sing, amb el seu regne submarí de Krakatan, i una gernació de fidels assassins al seu servei, disposats  a actuar a nivell planetari per perpetrar les seves fellonies i perseguir “l’home emmascarat”. M’agradaria destacar que és un dels pocs còmics en el qual una banda de les més perilloses a les que s’enfronta l’heroi està dirigida i composta per dones: la terrorífica i efectiva banda de l’aire, de les dones pirata.

Una curiositat de “l’esperit que camina” és que, a diferència d’alguns dels primers herois que no en parlaven o no podien tenir fills, “l’home emmascarat” està obligat a perpetuar el seu llinatge per mantenir la promesa feta per un dels seus ancestres. Aquí entra la famosa Diana Palmer que, ja abans de conèixer-ne la veritable identitat, no es pot resistir al magnetisme del “fantasma”. La dona per la qual l’heroi es capaç de deixar-se la pell no pot faltar en aquests relats, ja siguin literaris o il·lustracions.

Recentment he visualitzat la versió de la Paramount, del 1996, dirigida per Simon Vincer, “The Phantom”, i tot i que acostumo a ser molt crítica amb algunes adaptacions de còmics, crec que no és de les pitjors. Per descomptat, s’hi han esmerçar mitjans i el film disposa de tots els efectes admissibles i més. Per si la voleu recordar:

Jo he heretat una bona quantitat de fascicles dels publicats aquí els anys cinquanta i haig de dir que, malgrat el temps, conserven l’encant de l’aventura en indrets enigmàtics i l’atractiu d’uns personatges que, en altres contextos, no han perdut actualitat.

Cal tenir en compte, a més, que en Lee Falk apunta el compromís dels descendents de continuar la lluita, per això no descarto que algun dia veiem recuperades les aventures de “l’home emmascarat” encarnat per un fill o un net de l’original.

Com sempre, aquí teniu alguns enllaços sobre el tema:

TEBEOSFERA

MARIANO BAYONA bloc

THE PHANTOM tiendas comic

Categories
Esdeveniments

AUDIOLLIBRES: Una moda? Una alternativa? Una necessitat?

Quan qualifico els audiollibres com a moda em refereixo al fenomen en si mateix, atès que la reproducció oral de fets reals o inventats gosaria dir que és tan antiga com la pròpia humanitat.

Imagino en principi grups de persones d’èpoques prehistòriques, després de les activitats de supervivència, reunides en coves i abrics naturals per guarir-se dels elements, més tard al voltant dels focs; en aquells indrets de repòs els més vells i experimentats transmetien les vivències de la comunitat, de ben segur alimentades per la imaginació individual.

Partint d’aquest fonament, veiem com l’evolució presenta formes i subjectes diferents encarregats de transmetre, a través de la parla,  fets viscuts en indrets propers i llunyans, històries rebudes d’altres xerraires i, en darrer terme, contes inventats d’arrels metafísiques, mitològiques o religioses per sorprendre i atraure els públics de cada moment, no necessàriament amb finalitats pedagògiques.

Els contistes, relataires, xerraires, poetes, joglars, comediants que recorrien els pobles i les ciutats foren els transmissors d’una informació de difícil accés per a la societat bàsica d’un bon grapat d’èpoques, en les quals la lectura i l’escriptura, de fet el coneixement en general, estava en mans d’una minoria privilegiada.

En aquest sentit vull destacar una entrevista a Boni Ofogo que afirma: “Quan es mor un ancià, es crema una biblioteca”. https://www.elperiodico.cat/ca/societat/20151018/boni-ofogo-quan-es-mor-un-ancia-es-crema-una-biblioteca-4598463

Una funció, la de rondallaire que, encara que pugui semblar estrany, perviu fins avui, en àmbits de comunitats voluntàriament aïllades, majoritàriament per casos confessionals,  i en grups ètnics que conserven les tradicions ancestrals, malgrat l’empenta uniformadora de la globalització.

D’altra banda, quan em refereixo a l’audiollibre com a alternativa, ho faig des de la perspectiva d’eina relacional que s’afegeix a la diversitat de mitjans orals dels quals disposem els humans, val a recalcar que encara no tots, per accedir a la informació i al coneixement.

Crec que puc afirmar que la radiofonia, a finals del anys vint, va obrir una porta transcendental per acostar el coneixement, la informació i fins i tot la pedagogia a les societats sense accés a les fonts de coneixement més tradicionals. Ben cert que es disposava dels discs anomenats de pedra des de finals dels segles dinou, i del cilindre de fonògraf des de principis del segle vint, però la seva reproducció exigia uns aparells que la majoria de la gent no es podia permetre.

Per curiositat podeu veure aquest vídeo: Historia de la radio: inventor y evolución. https://curiosfera-historia.com/historia-de-la-radio/

No entraré a analitzar la qualitat de les transmissions o la intencionalitat de la informació. El cas és que per primer cop el gran públic disposava d’un mitjà relativament assequible per escoltar notícies dels successos esdevinguts en el seu entorn i en  d’altres països. A través de la ràdio s’escoltaven retransmissions teatrals, comentaris sobre llibres, espais de contes infantils i per a adults, fins en alguns programes s’hi podia participar si es disposava de telèfon.

Després, i mercès a l’evolució tecnològica es van afegir altres sistemes que permetien la reproducció oral i més tard també visual; fent memòria diria els discs de vinil, les cintes magnètiques, la televisió, les cassets. Tot i que aquests suports requerien reproductors especials, la gran oferta i varietat de productes assolida pels fabricants va situar-los a l’abast d’una gran majoria i es van popularitzar en pocs anys, sense desplaçar la ràdio com a mitjà important de comunicació. Tot plegat eren noves alternatives per a la comunicació.

L’arribada d’Internet va capgirar els límits imposats per les tecnologies conegudes. D’una forma meteòrica, a través de diferents plataformes, en evolució permanent, des d’un ordinador es podia accedir al cinema, al teatre, als esports, a la música, fins a la ràdio, a més de fonts d’informació que ara per ara semblen inesgotables. Però aquesta no era la revolució definitiva perquè els telèfons mòbils van reblar el clau permetent, des de la petitesa d’aquests enginys, gaudir de totes les possibilitats que s’ofereixen a les xarxes, més, si compten la fotografia.

Tots aquests avenços han accelerat la forma de viure, d’administrar els nostres horaris, de gaudir de les coses al nostre abast i durant un temps va semblar que la lectura de llibres tradicionals esdevenia la germana oblidada de les aficions. Asseure’s còmodament, agafar un bon llibre, novel·la, assaig, revista o conte esdevenia un impossible per a molta gent. El ritme trepidant imposat per un model exigent i de constants novetats excloïa la lectura de la llista de preferències d’un sector important de la societat. Fins alguns pessimistes es van atrevir a parlar de la mort del llibre.

Aquest article m’ha semblat interessant sobre aquest aspecte: “La muerte del libro”, El Historiador Roger Chartier, En Medellín. https://www.semana.com/entretenimiento/articulo/la-muerte-del-libro/88313-3/

L’audiollibre irromp en el panorama lector modernitzant el vell concepte de la transmissió oral, no com a substitut d’altres ofertes, jo diria que més aviat com una alternativa per acostar la lectura a sectors que es belluguen de forma principal per les “xarxes”, que valoren el temps i la forma d’aprofitar-lo fins l’extenuació. Llegir un llibre sense carretejar-lo tot el dia, o portar-lo penjat en una bossa a la bicicleta o a la passejada atlètica. Escoltar una novel.la mentre es condueix cap a la feina, àudio-llegir una obra durant un trajecte de metro de més de mitja hora. Reconec que poden ser maneres inacceptables per als més puristes de la lectura, però és una realitat, i crec sincerament que ha vingut per quedar-se.

En català, concretament, podeu trobar informació al respecte en aquest enllaç: https://llengua.gencat.cat/ca/serveis/informacio_i_difusio/accions_sensibilitzacio/audiollibres/

Per acabar, i no menys important, m’agradaria parlar de la “necessitat” de l’audiollibre. Els condicionants individuals, ja siguin congènits, accidentals o per desgast biològic, en qualsevol cas excloents de l’entorn lector tradicional, troben en l’audiollibre un substitut apreciat, una eina que els permet gaudir de la literatura, en particular, i els proporciona una via per accedir a la ingent producció d’obres originals en format podcast, en les que incloc els assaigs, les adaptacions radiofòniques, les pel·lícules comentades, el teatre, entre d’altres.

És una alternativa més. L’àudio-lectura és un fet i crec que molt profitós per a un important col·lectiu de lectores i lectores, lletraferits de mena, entre els que m’incloc.

Alguns enllaços sobre el tema:

ANBLARO PRAT

FUNDACIÓ CONTES PEL MÓN

PAIPORTA MÓN DE CONTES