Categories
Esdeveniments literatura llibres Relats

“VINT-I-QUATRE HORES DE LA FAMÍLIA CAMINS”, d’Àngels Blasco Ros

Una novel·la quotidiana i alhora singular.

Aquí teniu la portada de la meva novel·la, la primera i espero que no sigui la darrera. Podría parlar-vos d’ella, però prefereixo que la descobriu vosaltres.

La presentació oficial serà a:

Lloc: Biblioteca Gòtic Andreu Nin, a La Rambla núm, 30

Dia:  22 de novembre vinent – 22/11/22

Hora:  18:30

Sereu benvinguts i benvingudes!

Booktrailer

Categories
Esdeveniments Fotografies Relats

“FESTA MAJOR DE GRÀCIA 2022”

No recordo quan de temps fa que gaudeixo d’aquesta festa tan especial i, després de l’excepcionalitat dels darrers dos anys, recuperar-la en tota la seva intensitat ha estat commovedor.

La Festa Major de Gràcia aplega el conreu de les tradicions populars més diverses i la modernitat més punyent amb l’atractiu d’un esdeveniment en plena temporada de vacances que convoca centenars, potser milers, de forans que s’hi aboquen àvids d’experiències culturals i d’esbarjo.

M’hi he passejat al matí, quan els noctàmbuls encara no han abandonat el son reparador i els carrers, encara transitables, són patrimoni d’infants i residents que juguen, ballen, organitzen tallers variats, llegeixen fragments de llibres o reciten poemes, els petits es refresquen en piscines improvisades, a més d’una infinitat d’activitats producte de la imaginació dels organitzadors que m’empeny a felicitar-los.

Al migdia el caire dels actes s’encamina cap el món gastronòmic i et pots trobar, a gairebé tots els carrers guarnits, un vermut popular. En d’altres s’afanyen en la preparació d’un àpat veïnal, que pot ser una gran paella, una botifarrada, una immensa graella de carn a la brasa o de verdures al caliu, o una truitada, la imaginació no té límit, alguns amenitzats amb música. Les taules al mig del carrer són patrimoni veïnal i els forans, quan poden accedir als carrers per visitar els guarniments, s’ho han de mirar de lluny, sovint amb una certa enveja, en el millor sentit. No me n’he pogut estar d’endur-me’n algunes imatges de recordatori.

A la tarda, malgrat la forta calor i la presència massiva de curiosos, la festa s’engalana de tallers de balls, concerts refrescants de músiques tradicionals, campionats de jocs de taula, xocolatades, espectacles infantils, correfocs, en suma, de qualsevol acció que sigui capaç d’animar la sobretaula i mantenir l’atracció fins arribar al vespre. Amb una llum potent del sol abrusador els guarniments accentuen l’acoloriment.

I arriba el vespre, l’hora màgica en què les il·luminacions  dels carrers s’encenen i els guarniments adquireixen una fesomia quasi màgica. És el punt àlgid, diria que per agosarats que no els fa por endinsar-se en una gernació de persones adelerades del gaudi que ofereixen, un darrere l’altre, els espectacles de música amb concerts de tot estil i procedència, ballades populars, si queda un racó per fer-ho. És un espectacle colpidor i alhora magnífic, que no vaig immortalitzar.

Segons he comprovat al web de la Festa, es calcula que durant la setmana s’hi han realitzat més de 900 activitats, tot un èxit. Com en d’altres edicions, s’han concedit premis als guarniments per més destacats, com consta a la llista de guardonats.

És clar que, no només les entitats dels carrers s’afanyen en la fesomia encisadora de les disfresses monumentals, perquè alguns edificis privats o particulars també participen de l’ambient guarnint les façanes amb una creativitat i excel·lència que enamoren. Vegeu-ne uns exemples.

Veure els carrers guarnits en ebullició, l’oferta de restauració inacabable amb els locals ataquinats de personal, les places amb activitats per a totes les edats, concerts, mercadets i espectacles com els castellers de clausura de la setmana, m’omple d’il·lusió per una festa que em doldria de debò que es perdés. L’esforç de les entitats que treballen tot l’any per fer-ho possible és lloable i el resultat és una celebració trepidant difícil d’oblidar.

Dit això, que només poden ser elogis per a la Festa, per als organitzadors i per als que n’han gaudit, jo la primera, voldria comentar que tinc la sensació, davant l’acceptació i l’assistència de públic d’enguany, que aquella temible frase de “es pot morir d’èxit”, m’ha vingut al cap en més d’una ocasió, mentre tractava de seguir, sense perdre-me’n cap, tots els carrers i racons guarnits del barri.

L’efecte de les sensacions i emocions que m’ha provocat la Festa Major de Gràcia, s’ha plasmat en un relat que podreu llegir a continuació, o escoltar-lo al meu canal de youtube: “Festa Major”.

“FESTA MAJOR”

Ens hem perdut. La nostra segona sortida i l’he espatllat. He suggerit que m’acompanyessis a fer una passejada pels carrers guarnits del barri  i, enmig d’una aglomeració inesperada ens hem separat. Tu t’has deixat el mòbil a casa i ara estem incomunicats, envoltats d’estranys que ignoren la nostra angoixa, si més no, la meva, i incapaços de pensar amb claredat com retrobar-nos. No havíem considerat aquesta possibilitat, jo no ho havia fet.

Jo, romàntic desbocat,  desubicat temporal, m’arrossego rodejat d’una multitud que m’absorbeix com un mal alè. Deambulo amb inquietud a la cerca de la teva figura. Travesso el pòrtic de cartró plàstic que simula l’entrada a uns estudis de cinema atapeïts de curiosos que s’aturen per fotografiar-se amb les coses més inversemblants o sota la gola del King Kong i, repenjat en el llom d’un tauró gegantí, escruto l’espai.

No et localitzo, m’angoixo. Desfaig el camí, deixo enrere la gran plaça on una munió de criatures s’enjogassen en piscines inflables plenes d’aigua per a l’esbarjo dels menuts.

Enfilo carrers estrets que encabeixen una gernació d’esverats per la festa i la calor i el brogit d’actuacions musicals, còmiques o teatrals, i em trobo cara a cara amb el llop que, ajagut al llit i vestit amb la roba de l’àvia, m’amenaça mostrant unes dents llargues i esgrogueïdes, esmolades com espases de justa. Tremolo, no pel brivall del conte, tremolo perquè no veig el que busco. Penetro en el bosc fantàstic, poc llòbrec de tan fantàstic, ple de formigues, grans com conills, més pertorbadores que el propi llop. A l’altre extrem del carrer i, malgrat el somriure de la caputxeta, jo romanc amb les mans buides de tu, i no apaivago el desassossec.

Lluitant contra els badocs que augmenten a mesura que passa el temps vaig a petar a un parc d’atraccions impossible de travessar, atestat d’infants que criden esvalotats i pares que lluiten per controlar-los. Respiro ple d’angoixa, m’encercla un estol d’encantats que m’impedeix d’avançar, estic empresonat com una estàtua en un pedestal de marbre.

Gairebé al límit de la desesperació, després de girar-me a dreta i esquerra, d’avançar i retrocedir uns mil·límetres sense anar enlloc, m’enfilo en un pedrís de casa antiga i llanço l’esguard enllà, com un pescador que bat la canya de la platja estant, desafiant les onades d’humanitat que, escopint “ais” i “os” d’admiració extrema, espanten la captura desitjada.

Ressegueixo la maregassa una vegada i una altra i, al punt de l’abatiment, diviso  la teva silueta i m’adono que també t’has enfilat en un pilar improvisat per fer-te’m visible.

Somric, somrius, bellugues els braços com una gavina mou les ales per anunciar la seva arribada, gesticules amb moviments deliciosos,  i tractes de dir-me on ens podem trobar. Sí. M’esforço per entendre’t. Una torre, sí, ja ho tinc, després m’assenyales el rellotge. Està clar, sí, la plaça de la torre del rellotge. Una empenta gairebé em tomba. T’he perdut de vista un segon i ja has desaparegut, però sé on trobar-te, i em sento feliç i esperonat i navego per  entre els cossos hostils interposats en la meva singladura, però que no poden impedir el meu pas perquè he esdevingut el capità més expert dels grans mars, i al final del camí m’espera la sirena dels meus somnis.

Categories
audiollibres Esdeveniments Relats

AUDIOLLIBRES EN CATALÀ D’ÀNGELS BLASCO ROS

PRIMER ANIVERSARI DEL CANAL ANBLARO PRAT

Fa més d’un any em vaig veure obligada, per circumstàncies sobre les que no m’estendré, a escollir entre escriure o llegir, o llegir molt menys. Escriure era vital i va sortir afavorit, però llavors vaig buscar la manera de substituir  la lectura física clàssica i la cerca em va duu als audiollibres.

No us podeu imaginar el que em va costar llegir sense llibres, sense percebre l’olor del paper imprès, sense acaronar els fulls verges oberts a la llum per mi, el tornar enrere unes línies per gaudir d’una frase, el contemplar làmines artístiques en llibres antics, o aqdmirar-me amb tipografies ja obsoletes amb lletres majors decorades com reliquiaris. L’esforç va ser titànic, però a la fi vaig comprendre que era la manera de continuar “llegint” tot el que volia, tot el que tenia al meu abast.

Poc a poc em vaig acostumar a escoltar, a concentrar-me per entrar en la història, com ho feia amb els llibres, també a separar la veu lectora, no sempre del meu gust, del que  audiollegia. Avui puc dir que em considero una audiolectora consumada, capaç d’endinsar-me en els mons dels relats (novel·la, teatre, poesia, assaig…), gairebé com quan llegia un text. Ja veieu que dic “gairebé”.

No us penseu que m’ha resultat fàcil, però m’he acostumat a aturar el so i assaborir una frase, o un paràgraf, a tornar enrere, si cal, per recuperar un moment, i a apreciar allò que m’està permès de fer, no a mortificar-me pel que no puc assolir. He aconseguit reunir una important audioteca, amb alguns títols en català (per sort cada cop més), que m’ofereix tant narracions clàssiques com actuals, i això és prou important, si més no, per a mi.

Va ser llavors, endinsada en aquesta dimensió de “nova lectora” que vaig valorar la importància de disposar de textos en català enormat “àudio” o podcast” o com li vulguin dir en un futur. La qüestió és que n’hi hagi perquè tothom pugui gaudir d’un llibre, encara que no sigui en el format del negre sobre blanc tan poètic.

En l’afany d’aportar el meu granet de sorra, vaig considerar la possibilitat de col·laborar amb alguns dels meus relats curts, en l’oferta audible d’escrits en català.

Encertada o no, vaig prendre la decisió de crear el canal ANBLARO PRAT, d’audiollibres en català, a YouTube. Es tracta de contes curts que he distribuït en quatre apartats genèrics:

PETITES REALITATS – Històries quotidianes de les quals qualsevol de nosaltres en pot ser protagonista. Fins avui, aquests son els títols inclosos en aquest apartat.

“A la terrassa del cafè” – La casualitat ens depara situacions inesperades. Algunes sorprenents, poques d’engrescadores.

“Aurora”– Parla dels afectes quotidians, dels moments significatius que ens marquen per sempre, que deixen empremta.

“De boca en boca” – El que ens diuen, el que entenem i el que comuniquem no sempre concorda.

“El que deixem pel camí” – Sovint retrobem persones del passat que han estat importants per a nosaltres, però inevitablement tots hem canviat.

“Enyor” – La pèrdua d’un ésser estimat ens estigmatitza per sempre, sovint s’enduu una part de nosaltres.

“Extrems reconciliats” – Enfortir les xarxes afectives requereix sempre d’esforç, però sovint la recompensa s’ho mereix.

“Final inesperat” – Fins la situació més desastrosa ens pot portar alguna sorpresa, eventualment agradable.

“Quasi una vida” – No és el temps, és la intensitat de la vivència el que importa. Un instant de felicitat és un tresor del qual no tothom en pot gaudir.

“Record de l’àvia – Petits detalls ens apropen a les persones que hem estimat i hem perdut.

CONTES DE CIÈNCIA-FICCIÓ, FANTASIA I TERROR – Relats  que s’aparten d’allò conegut, i ens transporten a indrets inesperats, a voltes esgarrifosos i ens fan conèixer éssers diferents en situacions inversemblants. De moment podeu gaudir-ne dels següents:

“Cataclisme còsmic” – Els científics avisen, però la majoria els ignora. Quan el dia arriba no estem preparats per rebre’l. Ni tan sols sabem si és un final o un principi.

“Inútil mirar enrere” – El destí sotmet els éssers humans a l’acompliment de proeses inimaginables.

“Investigació arriscada” – Quan es furga en l’inexplicable s’ha d’estar preparat per a tot.

“La cova” – La violència i l’avarícia no sempre porten al destí desitjat.

“Mitologia absurda” – El mite del barquer i de la mort des d’un extrem surrealista.

“Morfotransformació– No estem preparats per l’inesperat que, a vegades, irromp en la nostra vida.

“Natures Divergents” – L’e4nfrontament de dos universos fruit de la mateixa arrel.

“Obscuritat” – Sabem que pot arribar el moment crític, però preferim ignorar els senyals. El preu és alt.

“Producte defectuós” – Quan les expectatives es fan realitat no sempre ho fan com desitjaríem.

“Renaixença artificiosa” – Aconseguir el que desitgem no sempre ens proporciona la felicitat.

“Riscos laborals” – Sovint no sabem a què ens enfrontem i quan ho esbrinem ja és massa tard.

“Sota terra” – Què podem fer per combatre la por, auguri de desgràcies? Res? Cridar?

PODRIEN SER HISTÒRIES D’AMOR – Contes on els sentiments més autèntiques juguen un paper important en la vida dels protagonistes. No sempre de forma favorable. Son pocs perquè és complicat parlar d’amor sense banalitzar-lo.

“Cisca enamorada” – Una història de pèrdua i fidelitat fins al darrer extrem.

“Declaració” – Ell o ella, tots dos o qui sap? Una declaració d’amor no te gènere, no te amo.

“El quadre” – Sovint els sentiments ens dominen i sembla impossible defugir la seva influència.

“Intimitat compartida” – És en els pitjors moments quan els lligams íntims es posen a prova.

“L’Olimp en joc” – L’amor, la bondat, la bellesa sobreviuen en les pitjors circumstàncies.

“Més enllà del temps” – Hi ha sentiments que perduren en el temps, en la separació.

“Senzillament amor”  – L’amor perdurable, a vegades una quimera, en ocasions esdevé el motiu per viure, l’únic.

“Supragènere” – Un intent de desencotillar els sentiments de l’ortodòxia ancestral i obrir-los a la més absoluta llibertat.

PROSA DEL RELAT POÈTIC – L’expressió d’uns moments, records o vivències a cavall entre la realitat viscuda i el discurs versàtil de la poesia. Joc de paraules per expressar sensacions, records, passions.

“Acoblament harmònic” – El poder dels sentiments que ens mena a adoptar decisions quasi bé heroiques.

“Desig impossible” – Desitjar, un sentiment legítim, però sovint feridor. Pretendre l’inabastable ens fa infeliços i ens impedeix de gaudir del present, d’allò que sí tenim a l’abast.

“Essència” – Buscar refugi en la font de la vida és una alternativa.

“Un dia més” – Els sentiments més profunds difícils de comunicar.

D’altra banda, he inclòs alguns fragments d’autors i autores catalans, anteriors al segle XX, que m’han agradat. Espero afegir-ne alguns més el proper any. Evidentment, es tracta d’una selecció subjectiva i de ben segur no compartida per tothom. Però aquí els teniu:

“Desvari” – de Maria de Bell-Lloch

“El català de la Mancha” – de Santiago Rusiñol

“La fabricanta” – de Dolors Monserdà

“Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa” – de Cristòfor Despuig.

D’altra banda, he inclós dues obres, versions en català, del meu admirat Howard Philips Lovecraft:

“El vell terrible”

“Hypnos”

Bé, aquest és el balanç del primer any de vida del canal ANBLARO PRAT d’audiollibres. Us asseguro que he gaudit de valent alimentant-lo.

Als que seguiu el canal, gràcies! Al que no el coneixeu, encara, us convido a visitar-lo.

Categories
Esdeveniments Reflexió

EL MAR, MOBY DICK I JO

Soc conscient que moltes figures preeminents de la literatura han parlat del mar, en un sentit o altre, per això faig aquesta reflexió des del punt de vista d’una enamorada del mar, que no pot viure lluny d’ell, però que refusa la moderna cultura de consum-platja que tantes satisfaccions sembla que proporciona a molts humans, però tantes contrarietats comporta per al medi marí i no diguem per a les criatures, animals o vegetals, costaneres o profundes que conformen el sistema aquàtic del planeta. Malauradament el medi marí ha esdevingut rebost descontrolat, autopista nàutica, abocador de deixalles, receptacle de residus perillosos i altres abusos que semblen no tenir fi.

No parlaré aquí del mar com a inspiració de transcendentals poemes d’escriptors tan puntuals com Lord Byron, poeta i aventurer, coneixedor dels mars com pocs, o d’autors posteriors que n’han lloat tant la grandesa com la perversitat. Em refereixo a noms com Machado, Lorca, Baroja, Alberti, Neruda i, per citar casa nostra destacar en Jacint Verdaguer amb “L’Atlàntida. Ara, però, no toca parlar de poesia i mar.

Pel que fa al teatre, un apunt per destacar dues obres que considero rellevants en aquest apartat. La primera, en la que coincideixen un bon grapat d’entesos, és “La tempesta”, de William Shakespeare, una obra que lloa el mar com un entorn màgic on tot hi és possible, la vaig llegir en anglès, però amb un diccionari al costat i amb molta paciència. La segona és l’adaptació dramàtica de “El viejo y el mar”, d’Ernest Hemingway, un relat quotidià en la vida d’un pescador senzill portat a l’extrem, d’un realisme colpidor. Tornant a casa nostra, cal esmentar “La filla del mar” i “Mar i cel”, d’Àngel Guimerà, que he tingut la sort de llegir i visionar en diferents representacions dutes a terme al país.

Dit això, avui vull parlar de narrativa, especialment de novel·la, amb el mar de protagonista.

Com moltes persones, vaig començar les meves lectures sobre el tema amb obres com “L’illa del tresor”, de Robert Louis Stevenson; o “20.000 llegues de viatge submarí”, “L’illa misteriosa” i “El far de la fi del món, d’en JulesVerne. Després van arribar alguns relats de Jack London, com “Llop de mar” i “Contes dels mars del sud”, també el “Lord Jim”, de Josep Conrad. Me’n deixo algunes, és clar. Llavors, com és natural, no tenia criteri selectiu i les lectures venien filtrades pel meu pare, un lector compulsiu que era qui m’introduí en el viciós món dels llibres, en general, i de les novel·les en particular.

En la meva evolució lectora es van introduir els clàssics grecs i, destacat entre ells L’odissea”, d’Homer. Per ser justa haig de dir que n’hauré llegit unes quatre versions, des d’una de caire més juvenil, fins a una traducció en català, adaptació en prosa. En tot moment em va cridar l’atenció el protagonisme del mar com a subjecte provocador de l’acció: a voltes rival, sovint protector, en ocasions botxí i sempre de rerefons, com un més dels personatges de la història.

Fent un incís, a nivell més antic destacaria la història del Diluvi universal, en la qual els mars cobriren la totalitat de la terra. Una història comuna, amb diferències, que es troba a les religions cristiana, musulmana i hebrea, que alguns consideren té les arrels en un mite sumeri. Apareix també en alguns relats hinduistes. Una narració semblant, encara que no del tot igual, la trobem a la mitologia grega. El mar, en tot cas, s’alça amb el protagonisme del fet relatat, ja sigui mite o realitat. La història, per se, ha donat lloc a no poques versions, re-invencions i adaptacions: el mar com amo i senyor de la Terra, amb capacitat punitiva.

A partir d’aquí el mar ha arribat a mi, narrativament parlant, amb obres tan diverses com estils es puguin catalogar.

Des d’obres més poètiques com “El mar”, de Pablo Neruda, d’una riquesa expressiva colpidora; o Las olas, de Virginia Wolf, d’un intimisme provocador i agosarat de descobriment dels “jo” interiors de les protagonistes de les històries que componen la novel.la; i també L’Atlàntida”, de Jacint Verdaguer, escrita mentre navegava i on el món perdut centra l’atenció de l’argument, amb un nàufrag de fil conductor.

No cal dir que les novel·les d’aventures, en el sentit més ampli de la paraula, m’han acompanyat sempre: “Capitanes intrépidos”, del Rudyard Kipling, l’odissea d’un  noiet que cau al mar; “Os Lusiadas”, de Luis de Camoes, l’epopeia barreja de fabulós i realitat, amb el monstre Adamaster, gegant de la mitologia portuguesa; “La vida de pi, de Yann Martel, un jovenet que sobreviu no tan sols al mar sinó al tigre que l’acompanya en la peripècia; “Lobas de mar”, de Zoé Valdés, dones pirata que emulen als més agosarats bucaners; o les aventures d’”Erik el Roig, per esmentar la literatura nòrdica.

En aquest sentit, he anat afegint literatura del fantàstic actual que es construeix al voltant, dins o en la profunditat del mar com “El Silmarilion, de Talkien, que requerí un esforç titànic per part meva per la profusió de noms i referències noves que m’eren del tot desconegudes. Uns escrits que em van interessar són els que conformen l’antologia “Fábulas y leyendas del mar”, d’Álvaro Cunqueiro, una redacció rica i vigorosa que no em deixà indiferent. En aquest sentit voldria destacar el món submarí, fantàstic i espectacular de les històries de Lovecraft, tot i que sovint em costa identificar les originals de les posteriors.

Això podria eternitzar-se perquè la literatura que m’ha caigut a les mans sobre el mar és inacabable, així que he decidit fer-vos un llistat al final de la que més m’ha impactat, a mi, és clar. i segurament me’n deixo molta.

Haig de dir que sempre m’ha admirat que aquest tipus de narrativa que parla de grans viatges, uns d’exploració, els altres de pura aventura; de naufragis, un tema recurrent, on persones soles o acompanyades sobreviuen en illes o territoris inexplorats durant dies, mesos o fins i tot anys; de la visió del mar des de la costa, recreada per poetes i novel·listes; i, per descomptat, els llibres novel·lats o no, sobre les travesses nàutiques en embarcacions de tot tipus, desafiant les inclemències de les aigües marines, destacant la perícia dels protagonistes per sobreviure i vèncer al més aviat considerat enemic: el mar.

És aquí on “Moby Dick” em va captivar, per damunt de les altres històries. Herman Neville, desconec si conscient o no, va gosar escriure una novel·la, amb el desafiament més esgarrifós que he llegit fins l’època, que acaba malament per al protagonista principal, em refereixo al capità Ahab. Bé, per a mi, és el personatge principal indiscutible, malgrat que l’Ismael en sigui l’únic testimoni supervivent de la batalla contra la terrible balena blanca.

El primer cop que la vaig llegir vaig acabar amb el cap com un timbal, per dir-ho sense més. Tenia la sensació d’haver fet un màster en pesca de balenes; d’haver realitzar una professionalització en construcció i reparació de vaixells de captura; d’haver-me sotmès a un curs accelerat de com proveir  una nau per resistir una travessia de tres o quatre anys; d’haver assistit a un seminari sobre càrrecs i sots-càrrecs en les naus pesqueres; experimentar la sensació que no havia vist mai el mar després de les descripcions, unes bucòliques i les altres aterridores, que en Neville esgrimia durant tota la novel·la, i gairebé podia contemplar com en una fotografia les imatges gravades al meu cervell de la tripulació del Pequod que en acabar de llegir-la em semblaven del tot familiar.

Durant anys la vaig tenir arraconada i em vaig limitar a veure, un parell de vegades, la pel·lícula  de John Huston, del mateix títol, conscient que una bona part de la riquesa literària es perdia pel camí.

Recentment vaig tenir l’oportunitat de visionar la versió de Moby Dick del 2010, dirigida per Trey Stokes, i vaig tenir la sensació que m’havien estafat perquè les novetats introduïdes (efectes especials, color, imatges espectaculars), no m’afegien res que millorés la història, ans al contrari, em vaig sentir un xic traïda i aquella sensació em va obligar a recuperar de nou la novel.la.

Amb l’avantatge de la familiaritat em vaig endinsar en els petits detalls que se m’havien escapat en una primera lectura i em vaig proposar d’absorbir tota l’opulència descriptiva, d’una banda, i la intimitat que Neville transmet en el seu relat, de l’altra, fins al punt que em va fer sentir com una tripulant més del Pequod, a mi que soc una bestiola de secà, ja em tens enmig d’una munió d’homes de diferents procedències, fins i tot races i creences, embarcats en un viatge que gairebé es podria comparar amb  l’Odisea, d’Ulises, o el viatge dels Argonautes.

Si haig de ser sincera, hi havia moments de tal intensitat literària en què gairebé podia percebre la barreja de sentors de les aigües, els homes i el vaixell, i podia contemplar en el meu interior els colors del mar, tan  diferents segons la llum i les circumstàncies, que tan encertadament es descrivien al llarg de la novel·la. Crec que, aquesta darrera, va ser una experiència lectora tridimensional, per dir-ho d’alguna manera.

Un cop més vaig patir en la desfeta de la tripulació, lluitant amb senzilles embarcacions per capturar gegants, i en la imatge fantàstica i escruixidora del capità Ahab, dominat per l’obsessiva fita de conquerir la bèstia blanca (simbolisme a l’extrem), entortolligat a la balena per les cordes del arpons i unit a ella per sempre  per desaparèixer en el mar que tantes vegades havia desafiat. L’heroi vençut que en tan poques històries he pogut trobar, que a més, és el culpable directe de la desfeta de tripulació i vaixell.

Tinc entès que en Neville es va inspirar o va beure d’algunes desgràcies reals de l’època, no és difícil d’imaginar, atès que els pescadors no disposaven d’un submarí nuclear per anar a caçar els monumentals mamífers. Fins i tot, una neòfita com jo pot comprendre el risc de vides i vaixells que corrien aquells mariners a l’hora de perseguir el que podia ser una magnífica recompensa o un grans desastre. És en aquest sentit, que considero en Neville com un referent de gosadia literària, en escriure una novel·la d’aventures on l’heroi resulta vençut pel seu contrincant, en aquest cas una balena blanca anomenada Moby Dick.

A partir d’aquí us incloc un  petit llistat d’obres sobre el mar, no esmentades abans,  que m’han impressionat, per no dir captivat, algunes d’elles:

Benasar, SebastiàCants de sirena negra

Benedetti, Mario – “El mar

Bonchley, Peter Tiburón

Cabús, Carme – “Miralls d’aigua

Defoe, Daniel – “Robinson Crusoe”

Felipe, León  – “Canción marinera

García Márquez, Gabriel – “Relato de un náufrago”

García Lorca, Federico – “Mar

Lluís, Joan-Lluís – “El navegant”

Machado, Antonio  – “El mar triste

Maragall, Joan  – “Vistes al mar”,

Neruda, Pablo – “Recuerdo el mar

Pla, Josep Cinc històries del mar

Storni, Alfonsina – “Frente al mar

Verdaguer, Jacint – “L’Atlàntida

Vicent, Manuel   “Son de mar

Categories
Esdeveniments Fantàstic

El món del “FANTÀSTIC” amo de la tardor 2021.

Es podria dir que el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya  2021 (per a mi sempre serà de Sitges) va obrir les portes d’una tardor fantàstica. Es va recuperar la presencialitat dels actes del festival, punt de trobada indiscutible de professionals i fans del gènere, a més de curiosos  que es deixen portar per la màgia de l’espectacle, dins i fora dels escenaris o de les grans pantalles.

És excitant compartir sensacions colpidores en els visionats de cintes que es presenten especialment a Sitges; és engrescador destapar les capses de sorpreses, que no s’acaben mai.

Una magnífica oportunitat de gaudir de la participació d’experts en el fantàstic que amb les seves aportacions personals ens apropen les produccions fins la intimitat, parlo per exemple de l’entrevista amb la directora Mary Harron:

Ho considero un privilegi poder assistir a les presentacions, xerrades i exposicions que s’ofereixen paral·lelament a les projeccions i submergir-nos en l’atmosfera que, sense nau ni artefactes ens transporta a altres mons; diria que irreals però, ateses les circumstàncies actuals, les línies que els separen estan massa properes i sembla que tinguin la intenció d’envair-se l’un a l’altre.

No vull deixar de banda el gaudi d’una ciutat com Sitges que, més que mirar i viure el mar, ja viu en una dimensió aliena a la majoria de poblacions costaneres d’arreu del món. S’ha deixat seduir pel fantàstic, l’ha fet seu i s’ha lliurat a l’experiència novedosa i agosarada del gènere que viu en constant regeneració.

Només cal veure el regitxell de pel.lícules que es van presentar en aquesta edició: https://sitgesfilmfestival.com/cat/programa/pel_licules

Ara vull destacar la celebració de la 52ena Trobada Ter-Cat, de la Societat Catalana de Ciència Ficció, que tingué lloc el dia 16 d’octubre, celebrada a la Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró. La primera després d’un any i més de sequera per culpa del que ens és de tots conegut. Un feliç retrobament que esperem no es vegi torbat per noves mesures restrictives.

Aquí teniu unes imatges de les intervencions de membres de la societat i convidats a l’acte.

El mateix dia, es va fer lliurament del Premi Manuel de Pedrolo de Ciència Ficció 2021, precedit d’una xerrada d’Edgar Cotes i Argelich sobre “Manuel de Pedrolo: punt final? Una història de la ciència-ficció catalana sobre la fi del món després del Mecanoscrit”. Una interessant exposició, fins i tot, massa curta, potser perquè no en tinc mai prou d’en Pedrolo.

Arnau Domènech, de Vic, va ser el guanyador de la 18ena edició del Premi Manel de Pedrolo de Ciència Ficció, amb l’obra “Indis de l’asfalt”.

Aquí teniu més detalls de l’acte: i del guanyador.

https://www.mataro.cat/ca/actualitat/noticies/2021/arnau-domenech-guanya-el-18e-premi-de-narrativa-de-ciencia-ficcio-manuel-de-pedrolo-ciutat-de-mataro

A cavall entre octubre i novembre va tenir lloc el 27 Manga Barcelona.

Ho incloc en el meu recorregut fantàstic de tardor perquè crec que sovint s’oblida que és un viver de “fantàstics” en potència. Per algun lloc s’ha de començar i sovint el Manga/Còmic pot ser un pont molt interessant per arribar a la literatura en format tradicional (ho dic en el sentit més ampli de la paraula).

Veure tota aquella joventut, i no tant joves, mimetitzats en els seus personatges preferits, la presència d’editorials de còmics i de llibreries especialitzades, també d’exposicions, amb un públic completament lliurat, és gratificant.

Conec persones que, per limitacions d’aforament i per anar tard, no van poder accedir al saló. És genial!

El novembre va començar de forma espectacular amb el “42 1er Festival de Gèneres Fantàstics de Barcelona”. Reclamat, esperat, desitjat, què es pot dir? El director de l’esdeveniment, en Ricard Ruíz Garzón, del qual podria estar parlant una bona estona però no afegiria res que els “fans” del gènere no coneixeu, i els que no ho sou hauríeu de saber, ho va fer possible.

El somni va esdevenir realitat i vam poder amarar-nos amb les intervencions, presentacions de llibres, entrevistes, taules rodones, exposicions, xerrades de passadís, de la imponent llista d’experts/es en la temàtica fantàstica en tots els seus àmbits: creadors/es, editors/es, directors/es d’altres festivals, membres d’associacions lligades al gènere, autors/es de blocs, representants de formes de manifestació literària no escrites, i ja em perdonareu, perquè segur que me’n deixo, però el ventall era tan intens i interessant que encara em bull el cervell.

Vaig tenir l’oportunitat de participar en una de les taules rodones, la de “Noves Oralitats”, dirigida per Miquel Codony @Qdony, amb la intervenció d’Alex Pàez @InfinitoAlex i Inés Macpherson @InesMacpherson. Una veritable satisfacció ser una de les actuants en aquesta primera edició del festival.

No puc deixar de parlar de la creació dels Premis 42, el reconeixement a les obres i trajectòries de persones que es dediquen d’una forma o altra al gènere. Un petó molt especial a la Inés Macpherson, pel seu premi “Revelació en català”, amb qui he tingut el plaer de compartir taula rodona al festival i antologia de contes a “Extraordinàries”.

Comproveu vosaltres mateixos la categoria dels convidats en la pàgina “Transmèdia” del festival: https://www.barcelona.cat/festival42/ca/transmedia

Hi ha un bon assortiment de vídeos, àudios i fotografies dels esdeveniments més rellevants.

A nivell personal haig de dir que em va emocionar veure la gran assistència de públic als diferents actes, tot i que vull destacar que m’hauria anat bé tenir un holograma per doblar-me en diferents entitats, en certs moments, per poder assistir a totes les activitats que m’interessaven.

Dos dies després de començar el “42”, al País Valencià s’inaugurava el “Golem Fest”, una altra explosió de ciència ficció, fantasia i terror que es va allargar fins el 14 de novembre.

Presentacions de llibres, entrevistes, conferències, taules rodones, jocs, teatre, totes les eines per analitzar els diferents aspectes del fantàstic. Una llarga llista de convidats i convidades que podeu comprovar en l’enllaç: https://golemfest.es/va/llistat-d-autors/

Ja veieu que la tardor ha estat pletòrica del “fantàstic” sense distincions. Què puc afegir? Per als amants del gènere és una satisfacció veure que, encara que sigui a poc a poc, es perfila una actitud normalitzadora del fantàstic en l’univers literari i una proliferació d’editorials especialitzades que s’arrisquen en la promoció de nous autors, en traduccions de clàssics al català d’obres llarg temps esperades, a més de l’augment de llibreries on el fantàstic ja no és una anècdota; i, per descomptat, en la consolidació d’un públic lector i participatiu que dona fermesa al projecte.

Amb tot aquest ventall de bones notícies se’m fa difícil parlar de la pèrdua que representa la recent mort de Miquel Barceló. Jo, com tants d’altres, el vaig prendre com a guia, mai tan ben dit, en els primers passos dins el gènere i no ha deixat mai de ser una font consolidada per a consultes, un referent acreditat i valuós.

Només em veig amb cor de dir que sento una tristesa immensa. No conec ningú que emuli la seva vitalitat, entusiasme, coneixements, dedicació i passió pel gènere com ell, que va gosar portar el fantàstic, sobretot la ciència ficció, a l’àmbit universitari, diria que desafiant els sistemes més arcaics.

He trobat una conferència que va donar al País Basc que em sembla molt representativa del seu esforç per normalitzar el gènere i us poso l’enllaç com a homenatge a la seva tasca difusora:

Las dos culturas: ciencia ficción en la universidad’, por Miquel Barceló García.

Incloc altres enllaços que em semblen rellevants;:

La Vanguardia: article amb motiu de la seva mort.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20211123/7883645/mor-l-editor-i-escriptor-ciencia-ficcio-miquel-barcelo.html

Article i entrevista el 2015 de Nius diario:

https://www.niusdiario.es/cultura/miquel-barcelo-ciencia-ficcion-escritor-nova_18_3242145383.html

Categories
Esdeveniments

AUDIOLLIBRES: Una moda? Una alternativa? Una necessitat?

Quan qualifico els audiollibres com a moda em refereixo al fenomen en si mateix, atès que la reproducció oral de fets reals o inventats gosaria dir que és tan antiga com la pròpia humanitat.

Imagino en principi grups de persones d’èpoques prehistòriques, després de les activitats de supervivència, reunides en coves i abrics naturals per guarir-se dels elements, més tard al voltant dels focs; en aquells indrets de repòs els més vells i experimentats transmetien les vivències de la comunitat, de ben segur alimentades per la imaginació individual.

Partint d’aquest fonament, veiem com l’evolució presenta formes i subjectes diferents encarregats de transmetre, a través de la parla,  fets viscuts en indrets propers i llunyans, històries rebudes d’altres xerraires i, en darrer terme, contes inventats d’arrels metafísiques, mitològiques o religioses per sorprendre i atraure els públics de cada moment, no necessàriament amb finalitats pedagògiques.

Els contistes, relataires, xerraires, poetes, joglars, comediants que recorrien els pobles i les ciutats foren els transmissors d’una informació de difícil accés per a la societat bàsica d’un bon grapat d’èpoques, en les quals la lectura i l’escriptura, de fet el coneixement en general, estava en mans d’una minoria privilegiada.

En aquest sentit vull destacar una entrevista a Boni Ofogo que afirma: “Quan es mor un ancià, es crema una biblioteca”. https://www.elperiodico.cat/ca/societat/20151018/boni-ofogo-quan-es-mor-un-ancia-es-crema-una-biblioteca-4598463

Una funció, la de rondallaire que, encara que pugui semblar estrany, perviu fins avui, en àmbits de comunitats voluntàriament aïllades, majoritàriament per casos confessionals,  i en grups ètnics que conserven les tradicions ancestrals, malgrat l’empenta uniformadora de la globalització.

D’altra banda, quan em refereixo a l’audiollibre com a alternativa, ho faig des de la perspectiva d’eina relacional que s’afegeix a la diversitat de mitjans orals dels quals disposem els humans, val a recalcar que encara no tots, per accedir a la informació i al coneixement.

Crec que puc afirmar que la radiofonia, a finals del anys vint, va obrir una porta transcendental per acostar el coneixement, la informació i fins i tot la pedagogia a les societats sense accés a les fonts de coneixement més tradicionals. Ben cert que es disposava dels discs anomenats de pedra des de finals dels segles dinou, i del cilindre de fonògraf des de principis del segle vint, però la seva reproducció exigia uns aparells que la majoria de la gent no es podia permetre.

Per curiositat podeu veure aquest vídeo: Historia de la radio: inventor y evolución. https://curiosfera-historia.com/historia-de-la-radio/

No entraré a analitzar la qualitat de les transmissions o la intencionalitat de la informació. El cas és que per primer cop el gran públic disposava d’un mitjà relativament assequible per escoltar notícies dels successos esdevinguts en el seu entorn i en  d’altres països. A través de la ràdio s’escoltaven retransmissions teatrals, comentaris sobre llibres, espais de contes infantils i per a adults, fins en alguns programes s’hi podia participar si es disposava de telèfon.

Després, i mercès a l’evolució tecnològica es van afegir altres sistemes que permetien la reproducció oral i més tard també visual; fent memòria diria els discs de vinil, les cintes magnètiques, la televisió, les cassets. Tot i que aquests suports requerien reproductors especials, la gran oferta i varietat de productes assolida pels fabricants va situar-los a l’abast d’una gran majoria i es van popularitzar en pocs anys, sense desplaçar la ràdio com a mitjà important de comunicació. Tot plegat eren noves alternatives per a la comunicació.

L’arribada d’Internet va capgirar els límits imposats per les tecnologies conegudes. D’una forma meteòrica, a través de diferents plataformes, en evolució permanent, des d’un ordinador es podia accedir al cinema, al teatre, als esports, a la música, fins a la ràdio, a més de fonts d’informació que ara per ara semblen inesgotables. Però aquesta no era la revolució definitiva perquè els telèfons mòbils van reblar el clau permetent, des de la petitesa d’aquests enginys, gaudir de totes les possibilitats que s’ofereixen a les xarxes, més, si compten la fotografia.

Tots aquests avenços han accelerat la forma de viure, d’administrar els nostres horaris, de gaudir de les coses al nostre abast i durant un temps va semblar que la lectura de llibres tradicionals esdevenia la germana oblidada de les aficions. Asseure’s còmodament, agafar un bon llibre, novel·la, assaig, revista o conte esdevenia un impossible per a molta gent. El ritme trepidant imposat per un model exigent i de constants novetats excloïa la lectura de la llista de preferències d’un sector important de la societat. Fins alguns pessimistes es van atrevir a parlar de la mort del llibre.

Aquest article m’ha semblat interessant sobre aquest aspecte: “La muerte del libro”, El Historiador Roger Chartier, En Medellín. https://www.semana.com/entretenimiento/articulo/la-muerte-del-libro/88313-3/

L’audiollibre irromp en el panorama lector modernitzant el vell concepte de la transmissió oral, no com a substitut d’altres ofertes, jo diria que més aviat com una alternativa per acostar la lectura a sectors que es belluguen de forma principal per les “xarxes”, que valoren el temps i la forma d’aprofitar-lo fins l’extenuació. Llegir un llibre sense carretejar-lo tot el dia, o portar-lo penjat en una bossa a la bicicleta o a la passejada atlètica. Escoltar una novel.la mentre es condueix cap a la feina, àudio-llegir una obra durant un trajecte de metro de més de mitja hora. Reconec que poden ser maneres inacceptables per als més puristes de la lectura, però és una realitat, i crec sincerament que ha vingut per quedar-se.

En català, concretament, podeu trobar informació al respecte en aquest enllaç: https://llengua.gencat.cat/ca/serveis/informacio_i_difusio/accions_sensibilitzacio/audiollibres/

Per acabar, i no menys important, m’agradaria parlar de la “necessitat” de l’audiollibre. Els condicionants individuals, ja siguin congènits, accidentals o per desgast biològic, en qualsevol cas excloents de l’entorn lector tradicional, troben en l’audiollibre un substitut apreciat, una eina que els permet gaudir de la literatura, en particular, i els proporciona una via per accedir a la ingent producció d’obres originals en format podcast, en les que incloc els assaigs, les adaptacions radiofòniques, les pel·lícules comentades, el teatre, entre d’altres.

És una alternativa més. L’àudio-lectura és un fet i crec que molt profitós per a un important col·lectiu de lectores i lectores, lletraferits de mena, entre els que m’incloc.

Alguns enllaços sobre el tema:

ANBLARO PRAT

FUNDACIÓ CONTES PEL MÓN

PAIPORTA MÓN DE CONTES

Categories
Esdeveniments

SUPERORDINADOR MARE NOSTRUM – Juliol, 2021

Enmig d’un parc, mig amagat, a la zona universitària de Pedralbes, es pot trobar el superordinador Mare Nostrum.

Em va sorprendre del tot veure aquella impressionant màquina , o conjunt d’elles, encaixada en una estructura de l’antiga capella de la Torre Girona.

Antic i supermodern formen un conjunt que a mi, personalment, em va captivar. El contrast d’èpoques és impactant.

No vaig poder resistir la temptació de fer algunes fotografies:

Aquesta em sembla molt representativa del contrast entre estils i èpoques.

No vaig parar de fer preguntes al responsable del centre que ens va acompanyar en el recorregut. Francament, quan es fa esment a magnituds com els “petaflops” em costa seguir el ritme.

Vaig trobar molt interessant el petit museu d’anteriors computadores que vam poder visitar abans d’abandonar les instal.lacións. La comparació amb l’actual les deixava totes enrere.

Enllaços:

Supercomputadora Mare Nostrum – web

Visita virtual al centre de supercomputació

Recerca al centre

Categories
Esdeveniments

Visita exposició BANSKY – Maig, 2021

Un artista, tot i que aquest apel.latiu no li fa tots els honors que mereix, que mai no em deixa indiferent.

La seva gosadia combinada amb una sensibilitat punyent per tot allò que l’envolta aconsegueix obres que remouen els sentits i generen sentiments a voltes contradictoris.

Tot i que està previst mantenir l’exposició fins el desembre d’enguany, he sentit comentaris que parlen de la possibilitat de què s’allargui l’estada d’aquesta mostra a Barcelona. Per a gaudi dels seus admiradors, entre ells, jo.

Premsa i enllaços:

Barcelona cultura

Betevé

Espai Trafalgar

Categories
Esdeveniments

32è Premi Literari de Novel.la Ciutat de Mollerussa – Abril, 2020

En aquesta edició em van atorgar l’accèssit per la meva novel.la “Amics, relacions i secrets“. Una gran satisfacció.

El certamen de Mollerussa és un dels més antics vigents, i de gran prestigi. Enguany es van presentar 56 originals que optaven al premi.

Article premsa:

El Prat al dia

Categories
Esdeveniments

Extraordinàries – Les autores – Febrer, 2020

Un somni fet realitat. La publicació de l’antologia de Noves Autores de l’Insòlit.

El món del fantàstic, en català, de la mà de quinze autores.

“La carn vol carn” d’Aina R.S., “El conte” d’Eva Espinosa, “Perduda” de Laura Tomàs Mora, “Soc la llevadora” de Roser Cabré-Verdiell, “A dins” d’Anna Martínez, “Una de la marea”, de Maria Arazo, “Solastalgia”, de Gemma Martí O’Toole, “Si a flor d’aigua surt un peix”, d’Esperança Carrió, “NEAT”, d’Inés MacPherson, “El plor del fènix” d’Àngels Blasco Ros, “En perill d’extinció” de Cristina Xifra, “Comando butxaca” d’Elena Bartomeu Magaña, “Memento morí” de Gemma Nafria, “L’univers als seus ulls”, d’Elena Polanco, “Secrets” de Muntsa Mimó.

Direcció de l’antologia a càrrec de Ricard Ruiz Garzón.

Editorial: Males Herbes.