Categoria: cinema

Categories
cinema Esdeveniments literatura llibres Reflexió

CANVI CLIMÀTIC: Que ve el llop!

No pretenc esdevenir una profetessa o una activista del canvi climàtic, no és això. Però davant el bombardeig massiu d’advertiments diversos i notícies apocalíptiques, d’una banda; manifestacions que menystenen la radicalitat de les recomanacions i continuen amb les polítiques econòmiques i socials que ens han dut on som, de l’altra, he decidit dir la meva per expressar alguns dubtes que, com jo, tenen moltes persones a peu de carrer. Per a fer-ho he escollit la narrativa i la filmografia de ficció, dos camps que m’entusiasmen.

Per posar-nos en context una mirada enrere. Està clar que tot el que fem té conseqüències. Després de la primera revolució industrial es van constatar canvis en la concentració de gasos que podrien ocasionar un augment de la temperatura (John Tyndall). He comprovat que a finals dels segle XIX es va mesurar la temperatura mitjana global que era de 13,6 oC.

Al tombant del segle XIX ja es van realitzar les primeres apreciacions específiques sobre l’escalfament global, en les quals alguns investigadors es van adonar d’alteracions evidents en la climatologia, sembla que degudes en gran mesura a les activitats econòmiques desenvolupades durant aquella centúria.

A començament del segle XX, en plena segona revolució industrial es va accelerar el creixement de gasos contaminants. El que significava progrés per una banda, ens complicava la sostenibilitat d’un benestar saludable. És a dir, tot té un preu i llavors, pel que sembla, es va considerar que certes variacions climàtiques es podien assumir. Curiós, oi? Irresponsable, potser?

En aquella època la literatura de ficció, com no podia ser de cap altra manera, es va interessar en el problema i trobem ja una novel·la  dedicada especialment al canvi climàtic. “LA MORT DE LA TERRA”, de J. H. Rosny (1910). Una meteorologia adversa, grans sequeres, poblacions desplaçades,  formes de vida no humanes amenaçadores i el desastre total per a la humanitat. Com a obra de ficció hi apareixia un component fantàstic, però la suposició no anava desencaminada en referència al camí que havia endegat l’anomenat primer món, si més no, una part important del planeta amb poder absolut de decisió i gran riquesa econòmica. Estem parlant de fa més de cent anys.

L’entorn científic del món real va avisar de la direcció perillosa que havíem acceptat i pocs anys després, el 1919, després de la primera guerra mundial,  en James Lovelock parlava ja del forat a la capa d’ozó, un fantasma que amenaçava l’equilibri del planeta. Es confirmava la tendència a l’escalfament global i l’obertura de grans camps petrolífers s’afegia a l’evolució del problema. Es va fer cas a les recomanacions dels especialistes?

Un altre científic, Guy Callendar, a la dècada dels trenta, insistia en els factors de l’escalfament global del planeta, però en cercles econòmics influents es negava l’evidència.

Després d’aquesta introducció, dono pas a la narrativa de ficció, que sempre atenta als canvis de qualsevol índole que puguin alimentar-ne la creativitat, va aportar el seu granet de sorra amb l’obra “LA VINGUDA DELS GELS”, de Peyton Wertenbauer, publicada el 1926. Es tracta d’una història on les glaçades cobreixen la Terra i els homes s’extingeixen sota la implacable duresa dels elements, amb un protagonista de tints fantàstics. Potser no era exactament un clam concret contra el canvi climàtic, però en ella ja s’intueix com es pot defensar la Terra davant d’una agressió.

Repassant la realitat de l’època, la segona guerra mundial va conferir un protagonisme màxim a la possessió de camps de petroli, una indústria que governava i malauradament encara ho fa,  l’economia mundial. En acabar la conflagració es van posar en marxa centres d’investigació, sobretot a EE.UU., per estudiar, entre d’altres factors, el del canvi climàtic. Encara l’estant “estudiant”.

Tornant a la literatura, poc després d’acabada la gran guerra, el 1949, es publica “LA TERRA ROMAN”, de George G. Stewart.  Considerat un gran clàssic de la fi del món. Una plaga que gairebé elimina tota la humanitat. Uns quants supervivents que malden per continuar la vida el millor possible, i una Natura, desfermada i implacable que mostra com pot regenerar-se arraconant les persones per defensar-se de les conductes destructives a les que ha estat sotmesa. Un càstig merescut per ignorar els senyals?

De nou al món real, durant el tercer quart del segle XX hi ha un esclat en la investigació sobre el canvi climàtic. D’una banda neix la cèl·lula solar. Ewing i Donn aporten un model de retroalimentació per al canvi climàtic abrupte.  Gilbert N. Plass apunta el balanç de radiació resultant d’afegir més CO2 a l’atmosfera. Roger Revelle descobreix que el CO2 produït pels humans no serà fàcilment absorbit pels oceans. El Dr. Charles David Keeling afirma que els combustibles fòssils són culpables del canvi climàtic. Keeling mesura amb precisió un augment anual de temperatura. A Boulder, Colorado, es sosté una reunió sobre les causes del canvi climàtic: Lorenz i altres assenyalen la naturalesa caòtica del sistema climàtic i la possibilitat de canvis sobtats. Colleen Mercer-Clarke apunta el perill del desglaç dels gels àrtics amb el conseqüent augment del nivell del mar. Té lloc la primera reunió d’experts preocupats per l’escalfament global. El satèl·lit Nimbus III proporciona per primer cop mesures sobre la temperatura de la Terra. Se celebra el Primer Dia de la Terra. Reid Bryson adverteix sobre els aerosols i la seva influència en l’esclafament global. Terribles sequeres a Àfrica, Ucraïna i Índia ajuden a estendre la por sobre el canvi climàtic. Es produeix la primera crisi energètica per l’embargament de crus. No sé a vosaltres, però tot això va passar fa quaranta anys o més i a mi em sembla que són les capçaleres dels articles actuals.

I mentre es parla, s’elucubra, s’endeguen estudis i es presenten teories en el món real, sense arribar a les veritables accions per contenir el que sembla inevitable, a la narrativa de ficció es publica, el 1962,  “EL MÓN SUBMERGIT”, de J.G. Ballard, on ens presenta una  Terra devastada pel desglaç i la conseqüent alça del nivell del mar.  El 1965, en Brian Aldiss estrena “UN MÓN DEVASTAT”, un  planeta que pateix una destrucció ecològica insostenible.  D’altra banda, Ursula K. Legin, publica, el 1971, “LA RODA CELESTE” on ens mostra un món superpoblat, insalubre amb deficiències alimentàries amb els somnis del protagonista com a presumptes causants de les catàstrofes que arrassen el planeta.

La inquietud que produeix l’ombra de la manca de recursos en un món esgotat i convuls que s’encamina a un escalfament global imparable i incapaç de mantenir una població que creix sense aturador s’exposa a l’obra “MAKE ROOM! FACIN LLOC!”, d’Harry Harrison, publicada el 1966, que ens transporta a una Nova York, on la població viu amuntegada on pot, en condicions precàries, els combustibles s’han esgotat, la manca d’aliments fa que la gent consumeixi un component sintètic d’origen ignorat distribuït pel poder governant i les condicions ambientals en extrem degradades són inhumanes. D’aquesta novel·la se’n va fer una pel·lícula, el 1973, dirigida per Richard Fleischer, “SOYLENT GREEN”, que recreava encertadament l’atmosfera claustrofòbica, angoixant i desesperançada dels humans atrapats pel desastre.

Un cop d’ull a la realitat del moment ens presenta l’últim quart del segle vint, una època en què malgrat els congressos, les trobades, els propòsits de moltes institucions nacionals i internacionals  i les actuacions de moviments socials emergents per exigir als respectius governs accions contundents per aturar el canvi climàtic, no es van aconseguir uns resultats satisfactoris. La capa d’ozó es deteriorava. Hi havia proves de l’efecte hivernacle que generaven els CFCs. La temperatura global augmentava per la presència de CO2. Es constatava el perill imminent de desforestació i altres canvis detectats en ecosistemes condicionants de la bona salut del clima del planeta. El món científic semblava d’acord en què les conseqüències de l’escalfament seria un dels perills més importants per al nou segle.

A finals dels 70 es produeix la segona gran crisi energètica i els moviments socials clamen per polítiques que donin suport a la utilització d’energies renovables per substituir progressivament els combustibles fòssils, amb tot, l’energia nuclear augmenta. L’any 1983 es confirma que ha estat el més calorós des que se’n tenen dades. La qüestió del canvi climàtic entra a formar part dels afers prioritaris d’alguns països, davant l’evidència d’un esdevenidor compromès. L’any 1985 es descobreix un forat a la capa d’ozó a l’Antàrtida. L’escalfament global actua més ràpid del que es preveia. A la Village Conference es confirma que l’escalfament és inevitable i es recomana a les institucions internacionals i als governs polítiques radicals de restricció en l’emissió de gasos efecte hivernacle i altres elements provocadors de la situació. L’accident al reactor de Chernobyl, el 1986,  posa en alerta tot el món pel perill que l’ona de radioactivitat comporta i l’afectació que representa per als ecosistemes propers en els que incloc a les persones.

Mentrestant al món literari, més inclinat encara vers els desastres apocalíptics enfocats als efectes de les guerres nuclears, dels errors científics que acaben transformant humans en zombis, i fins en els cataclismes provinents d’accions exoplanetàries, es publica la novel·la “LES OVELLES MIREN CAP AMUNT”, de John Brunner, el 1972; una obra amb estil diferent del que acostuma a presentar-se en aquest gènere, que ens mostra un planeta destruït, amb grans carències alimentàries, un canvi climàtic extrem que ho exigeix tots dels humans, i uns sectors que s’aprofiten de les mancances de la majoria. Una crida a tenir en compte les advertències sobre el futur que estem construint, o potser hauríem de dir destruint.  També vull fer esment de la novel.la gràfica francesa  “LE TRANSPERCENEIGE”, de Jacques Lob i Jean-Marc Rochette, del 1982, que presenta un món devastat climatològicament per un desastre nuclear i als supervivents habitant un tren que roda en un circuit imparable; una història que anys més tard donaria peu a una pel·lícula.

En el sector del cinema destaco dues pel·lícules que entren de ple en la temàtica de l’article. El 1979, es va estrenar la cinta “MAD MAX, SALVAJES DE L’AUTOPISTA”, dirigida per  George Miller, que va coincidir amb l’esclat de la segona crisi energètica. Al film se’ns mostren uns paratges desolats, erms, deserts immensos on la manca d’agricultura i aliments, l’escassetat de combustible i la barbàrie social impedeixen de viure amb harmonia a les comunitats afectades per aquella devastació. Molts grups supervivents somnien en trobar un destí on puguin establir-se en pau. Uns anys més tard, el 1982, es va estrenar “BLADE RUNNER”, dirigida per Ridley Scott, en la qual es plantegen l’efecte de la superpoblació, de la substitució d’elements productius per androides especialitzats d’una intel·ligència superior a la de molts humans, a més del problema del canvi climàtic amb la conseqüent degeneració atmosfèrica. Està ambientada en una ciutat on el cel ha deixat de ser blau, les persones viuen en torres immenses, amuntegades com en una colònia d’insectes, i els animals són artificials.

Els darrers quinze anys del segle XX estan farcits de trobades, reunions, declaracions, articles, projectes, intencions i algunes imposicions a nivell global per a la restricció d’emissions de gasos, seguides amb més o menys cura. Mentrestant el planeta continua sota la pressió de l’escalfament, es destrueixen ecosistemes per l’increment de la temperatura, augmenta el desglaç dels gels àrtics, es tem per la continuació del permafrost siberià, es pateixen meteorologies radicals de gran impacte arreu. Cal afegir que els escèptics encara mantenen posicions contràries pel que fa al motiu de l’escalfament, que alguns adjudiquen al sol. No m’estendré en la descripció perquè als enllaços podeu trobar informació exhaustiva sobre el tema.

En l’àmbit de la narrativa de ficció, durant aquests deu anys,  remarco la novel·la de Margaret Atwood “EL CONTE DE LA SERVENTA”, publicada el 1985, que ens transporta a un món on els efectes del canvi climàtic han trastornat completament la societat, en la qual les dones són simples màquines per a la procreació (les que poden fer-ho) i el treball. També hi trobem la novel·la “PARÁBOLA DEL SEMBRADOR”, d’Octavia Butler, publicada el 1993. Ens situa a l’any 2024, amb una megacrisi als EE.UU. a resultes del canvi climàtic, on es proposa la fe com a canvi esperançador, amb l’acceptació d’un culte propi. Una visió diferent del problema.

Gosaria afirmar que a partir del 2000 hi ha una major inquietud en tots els àmbits respecte a la certesa de l’escalfament global i sobre les repercussions que ja es donen per fermes en la climatologia  del planeta. Tot i que les accions per reconduir els estralls causats per la irresponsabilitat col·lectiva  i, sobretot, en l’àmbit polític i econòmic per enfrontar-ne les conseqüències són, al meu veure, lamentables.

Durant la primera dècada del segle XXI hi ha enfrontaments entre les institucions internacionals que lluiten per modificar la tendència a l’alça en l’escalfament i alguns lobbies econòmics, particularment el del petroli i el de les energies fòssils. No vull allargar-me més en el tema perquè hi ha força documentació que ho sintetitza millor del que jo ho faria, però aquí teniu una cronologia que ens situa amb prou precisió en l’època.

Pel que fa a la ficció, observo que hi ha un moviment que ja considera el canvi climàtic com una de les principals fons de problemàtica mundial a tenir en compte i, per tant, com a argument principal de la narrativa del sector. Comprovem-ho a continuació.

2001 – Es publica “NOVA YORK 2140”, de Kim Stanley Robinson. On es representa una Nova York inundada per la pujada del nivell de les aigües, gratacels esdevinguts illes, i carrers convertits en canals.

2002 – L’argentí Rafael Pinedo va publicar l’obra “PLOP”, en descriu un món devastat on l’única aigua que es pot veure és la que cau del cel i on s’han alterat totes les normes socials conegudes.

2004 – “L’ESTAT DE LA POR”, de Michael Crichton – Grup d’activistes ecologistes pretenen conscienciar la població de les calamitats mediambientals amb maneres pròpies de terroristes.

2005 – En Kim Stanley Robinson publica “SENYALS DE PLUJA”. Dos membres de diferents institucions, una política i una científica, lluiten junts per conscienciar a governs que encara es pot salvar el planeta.

2007 – En la novel·la  “LES TORRES DE L’OBLIT”, de George Turner, ens situem a Austràlia, el 2040, en una ciutat abatuda per l’efecte hivernacle i una societat distòpica i fraccionada.

2009 – Es publica “LA NOIA MECÀNICA”, de Paolo Bacigalupi. Degut a l’augment del nivell dels oceans per culpa de l’escalfament global, els combustibles fòssils s’han esgotat. La producció d’aliments està en mans de megacorporacions; els aliments genèticament alterats causen plagues, i malalties; s’estén el bioterrorisme i la concentració de poder econòmic. Un petit regne i una monarca nena en són protagonistes.

2009 – Ens porta una altra obra de Margaret Atwood, “L’ANY DEL DILUVI”. Un món amb un gran desequilibri ambiental i un sector científic que ha alterat les espècies animals amb barreges entre elles i amb elements humans. El caos és total i un grup sectari creu que la solució vindrà de Déu en forma d’un gran diluvi.

Encara que sembli estrany, si més no a mi, en aquest decenni, en el món del cinema, i sobre aquesta temàtica en concret, he trobat alguns documentals molt interessants sobre el canvi climàtic, però no gaires pel·lícules comercials, no tantes com m’havia imaginat en començar l’article. Una d’elles és “EL DIA DE DEMÀ”, del 2002, dirigida per Roland Eymerich, que ens fa viure una sèrie de catàstrofes provocades per l’escalfament global amb grans gelades, fenòmens atmosfèrics inesperats, nevades d’una magnitud mai vista abans, en summa, calamitats i devastació a tot el món. L’altre pel·lícula que vull incloure aquí és “WALL-e”, del 2008, dirigida per Andrew Stanton, i no per la rigorositat en el tractament de la temàtica ambiental, que ho fa, sens dubte, sinó per la poesia que és capaç d’aportar a través d’una màquina que se’ns fa més propera que moltes persones que ens envolten. El desastre hi és, però el bri d’esperança que destil·la la cinta ens impedeix sortir un cop més del visionat amb l’estómac encongit.

I arribo a l’actualitat en el món real que comprèn des del 2010, on l’activisme ecològic, els investigadors i els científics, els governs amb opinions confrontades sobre el tema, els poders econòmics encapçalats per indústries energètiques, armamentístiques  i alimentàries  i fins i tot algunes espiritualitats negacionistes,  estan immersos en una lluita que cada cop s’acosta més, si no hi és ja, a la línia vermella per evitar que una catàstrofe climàtica anorreï aquest bonic planeta.

No insistiré més en la realitat actual del fenomen del canvi climàtic perquè els articles, les opinions, els projectes i els objectius són notícia cada dia.

Ara vull destacar la marea d’obres de ficció, tant novel·les com pel·lícules,  sobre les conseqüències de l’escalfament global i el canvi climàtic que apareixen a partir del 2010. No hi seran totes, és evident, però la mostra que he aconseguit és prou il·lustrativa.

Començo per la narrativa:

2010 – Es publica “SOLAR”, de l’Ian McEwan, en la qual un científic  decebut i solitari tracta de solucionar el problema del canvi climàtic basant-se en l’energia solar.

2015 – “AIXÒ HO CANVIA TOT”” de l’autora Naomi Klein. Tot i que és més assaig que novel.la, crec que ha de ser en aquesta selecció, perquè exposa un problema, que jo considero molt greu, i és el capitalisme contra el clima i la perillosa progressió que no s’atura.

2015 – De Paolo Bacigalupi tenim “GANIVET D’AIGUA”. Com a conseqüència del canvi climàtic el riu Colorado s’asseca, hi ha sequeres, emigracions, corrupció, barreres entre estats i enfrontaments per sobreviure.

2019 – L’escriptora noruega Maja Lunde a “LA NOVEL.LA DE L’AIGUA” , ens trasllada la seva preocupació pel canvi climàtic a través de dues històries amb l’aigua com a fons i com a protagonista alhora.

2019 – Daniel Ruíz, a la seva obra “L’ESCALFAMENT GLOBAL” descriu l’enfrontament entre sectors radicalment oposats com els de les indústries petroquímiques i els defensors del medi ambient i activistes del canvi climàtic.

2019 – La novel.la “I VAM VEURE CANVIAR LES ESTACIONS” dels científics  Philip Kitcher i Evellyn Keller, presenta la problemàtica de l’escalfament global i el desgel dels pols a través de les converses quotidianes d’uns personatges que amb un llenguatge no excessivament especialitzat dialoguen sobre el tema.

2019 – Sobre els devastadors  efectes de l’augment del nivell del mar degut al desglaç parla el llibre “EL PLANETA INHÒSPIT” del periodista  David Wallace Wells.

2019 – Kim Stanley Robinson, guanyador de diversos premis per obres fantàstiques i de ciència ficció, utilitza a “EL MINISTERI DEL FUTUR” una distopia per parlar del tema del canvi climàtic i d’uns poders fàctics que volen solucionar tots els problemes que es generen d’una forma molt particular. Una novel·la amb missatges contundents per als dirigents actuals.

2022 – “CENITAL”, d’Emilio Bueso. La humanitat suporta un desastre darrere l’altre: crisis energètiques, crisis alimentàries, pandèmies, canvi climàtic. Un col·lectiu antisistema tracta de sobreviure com pot, però Bueso premonitòriament, com diu el meu títol, s’anticipava al que ja està succeint.

I pel que fa al cinema no cal dir que la temàtica de l’escalfament global, el canvi climàtic, l’augment del nivell del mar i els fenòmens meteorològics són una font inesgotable d’arguments. He recollit una mostra de l’impacte cinematogràfic en aquests darrers dotze anys.

2013 – “COLÒNIA”, dirigida per Jeff Renfroe. El canvi climàtic, una màquina per controlar-lo i uns efectes inesperats que obliguen els homes a sobreviure sota terra, mentre el món està submergit en una edat de gel.

2013 – “SNOWBRAKER”, dirigida per Bon Joon ho. La terra gelada, els supervivents viuen i malviuen en un tren que roda imparable, separats per classes. Una revolució és inevitable.

2014 – “INTERESTELAR”, de Cristopher Nolan. Improductivitat de les collites, tempestes de pols, problemes gravitatoris, un viatge explorador d’un equip d’especialistes, un forat de cuc pel mig, recerca d’un altre planeta habitable, una altra dimensió  i unes connexions pare-filla molt especials.

2015 – “LA OLA”, film noruec dirigit per Roar Uthaug. Una cinta de desastres climàtics: una glacera que s’enfonsa provocant un tsunami  que ho arrossega tot al seu pas.

2015 – “OKKUPERT”, sèrie televisiva noruega, dirigida per Erik Skjoldbjærg. Degut al canvi climàtic, problemes amb els combustibles i una guerra per fer-se amb el control de les fonts energètiques.

I ja no vull atabalar -vos més. Em disculpo per tot allò que he negligit involuntàriament (més si és interessant) i us deixo us parell de xifres sobre l’escalfament global actual. Ja ha arribat el llop!

La temperatura més alta ssolida al planeta (mesurada).

Any 2022 la temperatura global per damunt del promig i el cinquè més càlid del que se’n té notícies.

Categories
cinema literatura llibres Relats

EL TREN A LA LITERATURA DE FICCIÓ

Gairebé sempre escenari de la història, el tren a voltes n’esdevé protagonista.

Potser us estranyarà que confessi la meva aspiració de conduir-ne un. No és gaire habitual, en soc conscient, però hi ha una màgia, una atracció en la possibilitat de comandar un enginy poderós com una d’aquestes magnífiques locomotores, tant dels trens antics, com dels més moderns. La visió d’una o més màquines arrossegant un comboi de vint o més vagons de càrrega desprèn una força que sembla imparable. Al magnetisme de la potència física hi afegiria la intriga que emana dels viatgers dels trens de passatgers que circulen contínuament per les vies de ferro. Persones que es mouen d’una banda a l’altra i de les quals no ens arribarà mai cap intimitat.

En qualsevol cas, m’agrada viatjar en tren fins i tot en els rodalies, si arriben a l’hora programada, i en tot cas, si no hi arriben, també. Després de tot, són màquines conduïdes per persones i ni les unes ni les altres no son infalibles.

La literatura ofereix obres destacables en les quals un ferrocarril serveix d’escenari o marc per a una història i de tant en tant en algunes n’és l’actor principal. L’interior d’un vagó pot esdevenir lloc de trobada de bandits, d’enamorats, de fugitius i de tota classe de situacions, a més, per descomptat, de simples passatgers que es traslladen d’un lloc a l’altre. L’exterior sovint posa a prova els personatgets més agosarats que cavalquen l’estructura metàl·lica desafiant la gravetat i l’equilibri en enfrontaments dignes d’herois grecs.

M’he decidit a furgar un xic en la narrativa de ficció, en la qual d’una forma o altra els trens hi tenen un paper important. Les troballes són diverses i he decidit començar per les novel·les d’assassinats, del tan especial gènere negre, i fer-ho per ordre d’aparició temporal.

He comprovat que l’Agatha Christie és una de les autores amb més obres dedicades a aquest segment ambientades en un tren:

  • La més antiga sobre aquest tema és “EL MISTERI DEL TREN BLAU”, del 1928. Un tren amb vagons de luxe, un assassinat i el seu infalible detectiu, Hercule Poirot. Aquesta història es va incloure en l’edició de la sèrie de pel·lícules  Poirot, publicada a mitjans dels 90.
  • “ASSESSINAT A L’ORIENT EXPRÉS”, del 1934. Una complicada trama d’assassins diversos implicats en la mort d’un passatger, el vagó de primera, un tren blocat per una intensa nevada i, altre cop, l’Hercule Poirot que n’ha de treure l’entrellat. El 1974 se’n va fer una versió cinematogràfica, dirigida per Sidney Lumet. Després n’hi ha hagut d’altres, però noi gosaria dir millors que la primera.
  • A França, l’any 1942, Leo Malet publica la novel·la “CARRER DE L’ESTACIÓ, 120”. Un assassinat, una investigació i el detectiu Nestor Burma que és l’encarregat de desvetllar el misteri i trobar l’assassí, sota el rerefons de l’ocupació alemanya del país. En aquest cas és l’entorn ferroviari el que sobretot està en primera plana.

He trobat una mena de confrontació entre la Christie i el Graham  Greene, el qual el 1932 va escriure l’obra: “EL TREN D’ESTAMBUL”, ambientada precisament a l’Orient Exprés, on s’hi apleguen assassinats, intrigues, luxúria, política i revolucions, en el trajecte d’Ostende a Constantinopla. M’ha semblat entendre que hi havia entre ells (o entre les editorials), una picabaralla per l’ús del títol. En qualsevol cas, d’aquesta novel·la se’n van fer dues adaptacions cinematogràfiques, cap de les quals va merèixer l’aprovació de l’autor.

Continuant amb els assassinats als trens, he localitzat dues obres més:

  • Seicho Matsumoto: “L’EXPRÉS DE TOKIO”, del 1958. En la qual a més d’aparèixer els elements característics d’una història d’aquest gènere, en destaca un  de primordial per a la investigació que és la puntualitat dels trens japonesos.
  • Sense deixar el Japó,  el 2010 Kotaro Isaka, va publicar la novel·la “Maria Beetle”, que parla d’un tren ultra ràpid en el que coincideixen diversos assassins que acaben interactuant, amb una trama de venjança familiar de fons. El 2022 se’n va fer una adaptació cinematogràfica, dirigida per David Veitch, amb el títol “Bullet train”.

L’altre tema del gènere negre, d’intriga o suspens, és el de les desaparicions i els trens no se n’escapen. Seguiré l’ordre temporal per referir-me a les obres que he localitzat amb aquest rerefons.

  • En primer lloc, el 1936, l’Ethel Lina White, va escriure “LA DAMA DESAPAREIX”. Un viatge de vacances pel centre d’Europa, una passatgera que s’esfuma i una complexa investigació per esbrinar que se n’ha fet. L’Alfred Hitchcock, el mateix any, en va fer una versió per al cinema.
  • “EL TREN DE MITJANIT”, escrita el 2008, per Denysse Woods, ens transporta a un tren al Sudan on un home desapareix del costat de la seva xicota. Anys més tard un altre tren, un de mitjanit, entra en la història.
  • El 2013, es publica “ESTRANYS EN UN TREN NOCTURN”, de l’autora Emily Farr. Un viatge setmanal per tornar de la feina, una dona que desapareix i una amiga que la busca al marge de la investigació formal.
  • Paula Hawkins, el 2015, publica “LA NOIA DEL TREN”. La viatgera habitual d’un recorregut quotidià, que observa obsessivament els paratges per on passa,  es declara testimoni d’una desaparició contemplada des del tren. L’obra treu a la llum temes com la violència masclista, els maltractaments, l’alcoholisme, els defectes de l’administració, les relacions trencades, entre d’altres. Se’n va fer una adaptació al cinema el 2016, dirigida per Tate Taylor.

Continuant amb les temàtiques clàssiques o més usuals en aquest tipus d’obres, em referiré als robatoris, en aquest cas al robatori concret d’un tren., que segons sembla ha estat inspirador de diverses produccions cinematogràfiques, ambientades en la mateixa època i d’altres d’actualitzades.

  • El 1975, l’escriptor Michael Crichton va publicar “EL GRAN ROBATORI DEL TREN”, en la qual es parlava del robatori d’un carregament d’or del govern briutànic que va tenir lloc el 1855. Quatre anys més tard ell mateix va dirigir una pel·lícula basada en aquesta obra.

Els llargs viatges en tren han estat motiu de novel·les força conegudes, unes més del sector de l’aventura i d’altres amb un to de diari, experiència personal o assaig que potser jo no hauria catalogat com a narrativa de ficció, però aquí estan.

  • En el primer apartat destacaria “AVENTURA EN EL TRANSASIÀTIC”, del Jules Verne, escrita el 1892. Un periodista, uns passatgers singulars, i un viatge fins a Pequin, amb el to juvenil de les obres d’aquest autor.

En el segon apartat destacaria llibres, alguns considerats novel·les, com:

  • “EL LLARG VIATGE”, de Jorge Semprun, del 1963. Acabada la segona guerra mundial, uns presoners francesos alliberats del camp de concentració tornen al seu país.
  • El mateix any 1963 Primo Levi descriu la tornada a casa d’un soldats italians alliberats de l’empresonament al llibre “LA TREVA”.
  • El 2013 es va publicar “L’ALCOHOL I LA NOSTALGIA”, de Mathias Énard. Un llarg viatge amb un triangle amorós de fons, barrejat amb la política i la societat russes que han conduït el protagonista allà on és. Va rebre el Premi Camus el 2022.

D’altra banda, la narrativa de ficció, o no tant, està farcida d’obres en les quals el tren esdevé un indret especial on s’aconsegueixen intimitats ben curioses i on es forgen relacions singulars. Per fer-ho seguidor em mantindré en el detall temporal dels títols.

  • “ANNA KARENINA”, escrita per Leon Tolstoi, el 1878, és, segons opinions més enteses, la millor novel·la que s’ha escrit. Llarga de continent i contingut, repassa la Rússia imperial i la societat de l’època amb una profunditat aclaparadora. Destaca enmig de l’argument un idil·li amorós impossible. En aquesta obra els trens són referents en moments puntuals, en els quals tenen lloc algunes de les  millors escenes de l’argument. D’una història com aquesta se n’han fet diverses versions per al cinema.
  • “ESTRANYS EN UN TREN”, de la, per a mi genial, Patricia Highsmith, es va publicar el 1950. Durant un viatge dos desconeguts entaulen conversa i acaben planejant l’assassinat de dues persones de cadascuna de les famílies. Intriga i crim com en les millots obres de la literatura “negra”. L’Alfred Hichcock en va fer una versió cinematogràfica el 1951, encara no superada.
  • L’Antonio Orejudo va publicar el llibre “AVANTATGES DE VIATJAR EN TREN”, el 2000. Un viatge fins Madrid, dos passatgers, un psiquiatre i l’esposa d’un malalt mental, i una infinitat d’històries dins d’històries que es van entrellaçant durant el trajecte explicades pel metge.

Sembla que els trens, sigui per la durada dels trajectes o pel romanticisme de l’escenari, propicien els recorreguts de descoberta d’un mateix, com en obres a dalt esmentades, i com a la novel.la:

No és d’estranyar que en un país com l’Índia s’escriguin novel·les amb trens de fons o de forma. És el cas de :

  • “TREN A PAKISTÀ”, de  Khushwant Singh. Pel que llegit, malgrat l’entramat històric de revoltes, alçaments, enfrontaments i lluites com a conseqüència de la colonització britànica, destacant un tren carregat de cadàvers ocasionats per les baralles, l’autor està més interessat pels efectes que aquests fets produeixen en les persones, en les seves reaccions i emocions que no pas en el propi entorn motivador  dels sotracs individuals.
  • “LA CANÇÓ DEL CAMÍ”, de Bibhutibhushan Bandyopadhyay, relata amb tendresa i crueltat alhora, la supervivència d’una família  amb la xarxa de parentius, posicions i privilegis que condicionen la societat. El director Salvajit Ray, en va fer una adaptació per al cinema el 1955.

En un altre sector narratiu, no específicament novel·la, m’agradaria destacar aquelles obres en les que el tren esdevé el personatge principal, conferint-li gairebé sentiments en algunes ocasions. Per mantenir  l’ordre emprat en altres apartats, m’hi referiré també per dates de publñicació.

  • El 1923, Eduardo Zamacois va escriure el llibre “MEMÒRIES D’UN VAGÓ DE FERROCARRIL”. Ambientada a les primeries del segle XX, on és el vagó qui ens parla de les seves experiències en les diferents destinacions on és enviat i de les diverses i esbogerrades accions en les que es veu involucrat, robatoris, assassinats, persecucions.
  • Una novel·la que també aplega joves i l’entorn del ferrocarril és l’escrita per Bohumil Hrabal, el 1965 “TRENS RIGOROSAMENT VIGILATS”. Una història de petits herois, d’enfrontament contra l’ocupació alemanya i de creixement personal portada al cinema per Jiri Menzel, el 1966, que va merèixer la nominació a un Oscar.
  • A l’altre costat de l’Atlàntic, Elena Poniatowska, el 2003, publica la seva obra “EL TREN PASSA PRIMER”. Ambientada en el món ferroviari de Mèxic, de finals dels cinquanta, en la qual es reflecteixen lluites sindicals, enfrontaments i reivindicacions dels col·lectius entorn el complex món dels trens, que tan rellevant va esdevenir per al progrés d’aquell país.
  • El sempre admirat i comentat Orient Exprés va protagonitzar el llibre de Christian Wolmar, “BILLET A LA FI DEL MÓN”, DEL 2017, on aquest ferrocarril es veu comentat i revisat fins al darrer detall, per un autor especialista, per dir-ho d’alguna forma, en el món dels trens i el seu entorn.
  • Mauricio Wissenthal, en el seu llibre “ORIENT EXPRÉS: EL TREN D’EUROPA”, publicat el 2020, retrata el trajecte recorregut per aquest ferrocarril sense obviar les circumstàncies polítiques, socials i culturals que marcaven cada època. Haig de dir quer alguns crítics el consideren una crònica o assaig.
  • El mateix any, el 2020, es publica l’obra “EL TREN DELS NENS”, de Viola Ardone. En aquesta novel·la es relata la separació de les seves famílies de nens italians del sud del país per hostatjar-se de forma temporal al nord i conèixer altres entorns més afavorits de la Itàlia del 1946.

Tot i que avui m’he dedicat de forma exclusiva a la narrativa de ficció, em permeto sortir-me de l’encapçalament per destacar una pel·lícula, el guió de la qual és de Franklin Coen i Frank Davis i mereixia haver nascut com una novel·la. Em refereixo a “EL TREN”, del 1964, dirigida per John Frankenheimer. El 1966 va ser candidata a l’oscar al millor guió. En aquesta producció la trama per evitar que els alemanys s’enduguin de Paris un carregament d’obres d’art, ens transporta al món dels ferrocarrils francesos, des de la conducció fins els tallers on les intimitats de les màquines ens són revelades, passant per gairebé totes les seccions i treballadors de l’entorn ferroviari. Ja us podeu imaginar que en soc admiradora total. Considero que és una de les cintes més completes sobre l’àmbit dels trens en el sentit més romàntic.

Fins aviat!

Categories
cinema Esdeveniments Exposició Fotografies

CARRIE MAE WEEMS, un triangle expositiu a Barcelona. 2022

No m’entretindré en descriure la biografia de Carrie Mae Weems perquè experts en la seva trajectòria i obra ja ho han fet, per exemple el MACBA que acull la seva presentació audiovisual, o la Fundació Mapfre que ofereix bona part de l’obra fotogràfica.

El meu propòsit és deixar palesa la commoció que la contemplació d’alguns dels seus treballs que s’exposen al triangle barceloní aquesta tardor-hivern han provocat en mi.

He començat el recorregut per l’exhibició a la “capella” del Macba  del seu mini film: “Lincoln, Lonnie, and Me”.  

La capella, un espai ja de per sí especial i imposant que, malgrat tot, deixa el protagonisme absolut a l’obra de Carrie Mae Weems atorgant-li una intimitat agraïda i una contraposició que la fa més atractiva.

L’audiovisual es presenta com un diàleg entre Carrie Mae Weems, Elvira Dyangani Ose, Sally Fenaux Barleycorn, i se centra en la temàtica recurrent en els treballs de l’artista, és a dir, els perjudicis racials haguts i actuals en Estats Units patits pel col·lectiu afroamericà i la complexitat persistent i aparentment insalvable en la base de la societat del país.

M’ha atret la forma de presentació de la cinta, emmarcada en un espès teló d’escena teatral d’un roig vigorós, envoltant les imatges que com molts dels seus treballs són en blanc i negre. Una particularitat que, pel que a mi es refereix, encara fa més interessant la seva producció.

Vull destacar que una de les coses més singulars, a nivell personal, és el protagonisme de l’individu en sí mateix: cares, bocins de cos, expressions facials, mirades, moviments, riures, tristeses, en tota classe d’ambients, sovint, molt sovint, quotidians, socials o laborals que farceixen moltes de les seves produccions.

En remarco una que m’ha semblat molt íntima i suggeridora. Es tracta de “Ode to father”, on els plans curts i la gairebé manca d’escenografia atorguen als actors el focus únic de la història. Senzillesa i bellesa combinades en uns minuts tremendament expressius.

En contemplar-les tinc la impressió que la Carrie Mae Weems pretén endinsar-se més enllà de la superfície per cercar la veritat que s’amaga en cadascun de nosaltres i que, en moltes ocasions, no veu mai la llum. Trobo molt engrescadora la captació dels ulls, de les mirades dels actors que apareixen en els seus vídeos i fotografies, jo diria que provocant l’espectador.

En segon lloc he visitat la Fundació Colectània que, entre d’altres, exhibeix un recull de fotografies (desconec si hi són totes) que componen el grup titulat “Kitchen tables series”, de les meves preferides. En aquestes imatges s’expliquen històries domèstiques, algunes força colpidores, des d’un espai petit i íntim com és la cuina de la casa d’una família qualsevol, en aquest cas una llar afroamericana, tot i que en una d’elles apareixen convidades (potser veïnes) d’una altra ètnia.

El conjunt se centra en detalls quotidians i inter generacionals i ressalta la importància de la dona dins la llar en el suposat paper de reina de la casa que se li ha assignat des de temps immemorials, alhora que denúncia l’esclavatge encobert que la manté impossibilitada, en molts cassos, per adoptar un paper més influent en la societat que l’envolta.

Un altre recull que es pot veure a la Fundació Colectània i que m’ha resultat d’allò més interessant és “And 22 Million Very Tired and Very Angry People”.  

Objectes ordinaris esdevinguts protagonistes  a través d’una reproducció bicolor on predomina una pàtina enrogida que l’autora ha emprat en més d’una ocasió. Un recurs que a mi em resulta un xic misteriós i fins i tot intrigant.

He deixat per  al darrer moment la visita a l’exposició presentada al Centro de Fotografía KBr, de la fundació Mapfre, al port olímpic

Coneixia algunes de les seves obres, la majoria de la sèrie The kitchen Table Series, com he coimentat més amunt, en les quals el reflex d’una quotidianitat comuna assoleix un protagonisme descarnat, humà i profund afegit a la força del blanc i negre, tot plegat per produir en mi una sensació colpidora.

En aquest sentit el grup “Family Pictures and Stories”, a la KBr em retorna a la realitat senzilla i diària de l’entorn de la llar i a les contradiccions que l’envolten i que ella tan bé ressalta.

Em costaria escollir les imatges que més m’han agradat d’aquesta exhibició però destacaré, en primer lloc, les fotografies-document sobre actes de protesta de la comunitat afroamericana les imatges de les quals, a no ser per la indumentària o els pentinats dels protagonistes i alguns detalls de l’entorn, ben bé podrien reflectir les escenes de persecució i discriminació que pateix aquest col·lectiu encara a dia d’avui. Les reivindicacions del black power semblen més actuals que mai, una evidència esgarrifosa.

Un recull d’imatges que m’ha causat impressió és el conjunt “From Here I Saw What Happened And I Cried”,  de mitjans dels noranta. Parla de l’ésser humà com a mer objecte, en aquell cas concret es tractava d’imatges antigues d’esclaus de Carolina del Sud, extretes dels arxius del científic Louis Agassiz, amb les quals pretenia recolzar la seva teoria frenològica que relegava la comunitat negra a una raça inferior.

Carrie Mar Weems acompanya cada imatge  d’una retolació que ens situa en l’apreciació pejorativa de la persona retratada, presentada en un muntatge bicolor a través d’un filtre vermellós que, al meu parer, els atorga un dramatisme molt escaient per al missatge.

Haig de dir que malgrat la meva total inclinació vers l’element fotogràfic, he pogut visionar diversos muntatges audiovisuals de la Carrie Mae Weems que he trobat no tan sols interessants per les temàtiques tractades, sempre al voltant de les comunitats més desfavorides, de forma especial, l’afroamericana, i les dones, sinó que estèticament són d’una exquisidesa i una vitalitat remarcables.

Vull afegir aquí un parell d’enllaços a mini films de la seva autoria per tal que pugueu comprovar el que exposo:

Carrie Mae Weems: Past Tense

Carrie Mae Weems: A Woman in Winter  

D’altra banda incloc l’entrevista que li van fer a  Elvira Dyangani comisaria de la exposició de Carrie Mae Weems presentada al Centre Andalús d’Art Contemporani, anys enrere, que explica la composició de la mostra.

Per acabar, aquí teniu un enllaç amb el web de l’artista, on hi trobareu informació exhaustiva sobre la seva trajectòria. Al meu parer, força útil per comprendre la seva obra: Carrie Mae Weems.

Categories
cinema Fantàstic literatura

RATES: D’ANIMALONS SIMPÀTICS A MONSTRES REPUGNANTS.

Sí, ja ho sé, pot semblar un títol desconcertant, però veieu tot seguit com s’acosta a la realitat.

En la literatura infantil, per exemple, els ratolins i les ratetes han estat protagonistes de les més tendres històries, algunes de les quals són patrimoni universal, per anomenar-les d’alguna manera.

La que crec, és una opinió personal, que mereix el primer lloc diria que és: LA RATETA QUE ESCOMBRAVA L’ESCALETA. Un conte que parla d’ingenuïtat, d’aparences, de perills i d’amistat.  Versionat una i mil vegades en infinitat d’idiomes. Aquí teniu un enllaç on podeu escoltar-lo en català (no s’és mai prou gran per escoltar un conte, no us sembla?). 

A continuació, per popular,  potser caldria esmentar EL FLAUTISTA D’HAMELIN, però en aquest cas, les rates del conte no són precisament els personatges més adorables de la història, així que no els inclouré en aquesta selecció.

Pel que he pogut comprovar HISTÒRIES DE RATOLINS, d’Arnold Lobel, és un dels contes infantils sobre ratetes més prestigiat, de fet són set contes que un pare explica als seus fills. N’he trobat una versió per escoltar. Enllaç al conte. 

El que he observat és que en la literatura infantil, i em refereixo tant a la narració com a la il·lustració,  els ratolins adopten actituds gairebé humanes per exposar tant defectes com virtuts dels éssers, ja siguin animals o humans. N’hi ha un bon grapat d’exemples, i jo n’he triat alguns, recordeu que sempre és una tria subjectiva i personal.

El Ratolí que es va menjar la lluna, de Petr Horácek – Un ratolí que es menja un boci de lluna i com afronta les conseqüències d’aquesta acció. He trobat aquesta versió en àudio conte: enllaç al conte.

El ratolí Pérez, encarregat de recollir les dents que els cauen als menuts i que ha donat peu a una sèrie de contes dels quals n’és el protagonista. Enllaç al conte.

Petit Ós i els sis ratolins blancs, de Chris Wormel. Un conte que parla d’amistat i de tendresa entre animals de diversa condició. Us adreço a una versió per escoltar en aquest enllaç.

La casa dels ratolins, de Schaapman, Karina. Una llar on el Sam i la Júlia viuen un sens fi d’aventures. Podreu veure de què van les històries que protagonitzen aquest parell de ratolins en aquest enllaç.

El lleó i el ratolí, de Nój, Natha – Un conte on es parla de com un animal petit por ajudar a un de gran, una metàfora que es pot aplicar a la vida, en general. D’aquest n’he trobat una versió per escoltar en aquest enllaç.

Les vacances del Ratolí Carter, de Marianne Dubuc. Aquí teniu una de les moltes .aventures d’aquest personatge.

En podria esmentar d’altres, és clar, com ara:

“El ratolí del camp i el ratolí de ciutat“

“Ratolí, ves amb compte”

“El ratolí i la muntanya”

És evident que la llista seria llarga i el que vull destacar és el fet que en la literatura infantil les ratetes i els ratolins acostumen a ser personatges simpàtics, actius i entremaliats que gaudeixen de l’estimació de la quitxalla.

Aquest fenomen es reprodueix potser amb més intensitat en el cinema infantil, sobretot en el de dibuixos animats. Posaré un exemple que em sembla puntual. Una de les cintes de dibuixos que crec que ha fet plorar més gent ha estat “DUMBO”, el petit elefant de grans orelles que a través de la seva amistat amb un ratolí passa de ser un pària en la societat a l’estrella del circ. Un n’ofereixo un  tast.

Una altra pel·lícula a destacar és “Basil el Ratón Superdetective”, en la qual el personatge de l’investigador protagonista està interpretat per una rata d’allò més intel·ligent. Aquí en teniu un tràiler de la cinta.

No podia faltar una versió cinematogràfica barreja d’animació i realitat del popular “Pérez, el Ratoncito de tus Sueños”,  en la qual el ratolí desenvolupa la seva admirada professió d’obsequiar amb regals els menuts als quals els ha caigut una dent. Veieu aquí una curiosa versió d’aquest conte.

 I me’n deixo molts, sens dubte, però és evident que els ratolins, per la seva astúcia i vivacitat física, resulten uns protagonistes de primera en l’apartat dels dibuixos animats. Especialment, pel que fa a les series de dibuixos de televisió, amb personatges com  l’”Speedy Gonzalez”,  de la Warners; el “Micky mouse”,  de la Dysney; o el “Jerry”,  de la Metro.  

Com que no puc evitar tenir unes preferències personals, vull destacar tant per la qualitat dels dibuixos com pel guió la pel·lícula “Ratatouille”.  Un heroi que més aviat és un antiheroi, una rateta més humana que els humans i un final “ni per a tu ni per a mi”, que estic convençuda complau a gairebé tothom.

Després d’aquesta exposició, que es podria dir que conforma la cara dolça de la moneda, tornem a la literatura però, en aquest cas, a la narrativa per a adults on les rates deixen de ser els animalons simpàtics per esdevenir monstres de destrucció. Quan no son presentades com animals perniciosos i destructius s’utilitzen, en ocasions, per reflectir els més indignes aspectes de la naturalesa humana, les conductes reprovables i les angoixes més íntimes. El protagonisme d’aquesta metàfora ignominiosa està en la base d’una bona quantitat de literatura, tan realista com fantàstica.

Com d’habitud, he hagut de fer una tria perquè l’abundància de material es gairebé impossible d’encabir en aquest article, però, en un ordre cronològic he considerat dignes d’esment les obres següents:

1722 – “Diario del año de la peste”, de Daniel Dafoe – Escrita amb el rerefons de la pesta a Londres del 1665 i el protagonisme de les rates. Un paisatge dantesc expressat amb la màxima escrupolositat i versemblança.

1842 – “La torre de las ratas”, de Victor Hugo – Narra les tribulacions d’un arquebisbe malvat delmador de pobres als quals fa assassinar impunement. Les indefenses víctimes cerquen venjança convertides en rates. És un veritable conte de terror. 

1878 – “El entierro de las ratas”, de Bram Stoker – Un jove anglès condemnat a viure als baixos fons del Paris del segle XIX. Una mirada macabra dels barris de la ciutat.  Por gòtica en essència.

1935 – “El día de las ratas”, Dytonelia Machado – Una novel·la plena d’angoixa, patiment i esforços per sobreviure d’un individu qualsevol que lluita per trobar diners per comprar llet per al seu fill.

1936 – “Las ratas del cementerio”, Henry Kuttner – La relació del guàrdia del cementeri més antic de Salem amb les rates, mestresses del lloc. 

1942 – “El rey de las ratas”, de James Clavell – En un camp de concentració un dels presoners es dedica a la cria de rates per sobreviure.

1947 – “La peste”, d’Albert Camus – D’un realisme descarnat, l’obra curiosament comença amb una cita de Dafoe.

1961 – “La rebelión de las ratas”, de Fernando Soto – L’angoixa d’uns miners sobreexplotats portats a l’extrem, que fan el que calgui per sobreviure.   

1962 – “Las ratas”, de Miguel Delibes – Un fill i un pare d’un poble abandonat a la seva sort que es dediquen a la cacera de rates per subsistir.

1979 – “La rata”, Andrzej Zaniewski – La protagonista és una jove rata enlairada a l’alçada humana amb vicis, passions, debilitats i forces. És un elogi de la por i de fins a on ens pot portar l’afany per sobreviure, retratat a través d’una societat de rosegadors sense límits definits.

2022 – “Pepe, el rata”, de Fernando Antonio i Hernández Rodríguez – Un home es converteix en rosegador per defensar-se i sobreviure. Una història fantàstica i diferent, per variar una mica.

En qualsevol cas, en la literatura d’adults les rates, ratolins, ratetes i ratotes, surten gairebé sempre mal parades. Aquella empatia que despertaven en els contes infantils s’ha trastocat en una aversió obsessiva que impulsa les persones a eliminar aquests animals. És a dir, la majoria d’històries per a adults, on les rates apareixen, cal qualificar-les de relats de terror. Més que una connexió tòxica és una relació absolutament destructiva que ha incentivat els contes més macabres i esgarrifosos de la literatura universal.

Aquesta actitud vers els rosegadors també es reflecteix en el cinema per a adults, en el qual els rosegaires representen sempre una amenaça per als humans.

M’ha costat triar alguns exemples de cinematografia sobre aquests animals perquè apareixen de fons en infinitat de pel·lícules, però em sembla que la tria que he fet servirà de mostra per al que exposo aquí:

1961 – El pozo y el péndulo – Basada en un relat de E. A Poe. La tortura, humiliació i angoixa d’un condemnat a mort que té per únics companys de cel·la a un grup de rates. Considerat un dels contes més esgarrifosos de l’autor.

1971 – La revolución de las ratas (Willard) – Un jove portat al límit per la societat que l’envolta i amic de les rates, escampa el terror arreu per aplicar la seva venjança.

1976 – El alimento de los dioses   – Basada en una història de ciència ficció d’H. G. Wells. Científics, experiments, un aliment extraordinari i un creixement descontrolat d’humans i animals.  

1982 – Fieras radiactivas  –  Adaptació de la novel·la  de James Herbert “La invasión de las ratas”.  Aliments contaminats, rates gegantines i destrucció total.

1983 – De origen desconocido  –  Està basada en la novel·la “El visitant” de Chauncey G. Parker. Un banquer benestant contra una rata gegant al seu domicili. 

1985 – Año 225, después del holocausto – Un entorn apocalíptic, una banda de rodamons que arriba a una ciutat enrunada, on s’ha d’enfrontar a les veritables mestresses del lloc que son les rates.

1990 – La fosa común  –  Un poble, un molí abandonat al costat del cementiri, un grup d’homes es proposa netejar-lo però les rates s’han apoderat del lloc.

1995 – Cementerio de alimañas  –  Fantasia total. Un jove de nom Bram Stoker de viatge, és capturat per unes dones rata, encapçalades per la del Flautista d’Hamelin, i és obligat a escriure contes de terror.  

2001 – Altered species –   Rates de laboratori, experiments, rates que esdevenen monstres. 

2006 – Ratas, Alerta en París. –  Vaga d’escombriaires que dura una eternitat, les rates que s’apoderen de la ciutat, conseqüències desastroses per Paris. 

2017 – Ratas  –   Documental que es pot qualificar d’horripilant sobre la presència de rates a tot el món. Adaptabilitat, supervivència, enginy, tots els aspectes puntuals d’aquests rosegadors que per dessota les ciutats més importants formen una societat que podria ser l’única en sobreviure davant un apocalipsi com els anunciats tant en pel·lícules de ciència ficció com en articles científics d’allò més seriosos. Una veritable tortura per als estómacs delicats.  

2017 – 1922   – Basada en un relat de l’Stephen King. Un assassinat, l’encobriment, els implicats, i una munió de rates que s’escampa arreu fins a infestar-ho tot.

Bé, encara en podria afegir algunes més, però crec que la mostra és prou eloqüent, tot i que no es pot dir que siguin totes elles pel·lícules de gran qualitat.  La gran esquerda que hi ha entre la imatge de cinemes i narrativa infantil sobre els rosegadors i la que domina literatura i cinematografia en el món dels adults és d’una distorsió bàrbara de la realitat, tant en un cas com en l’altre, tot i que si atenem els auguris i els pronòstics al voltant de les “rates”, potser si que hauríem de començar a preocupar-nos. Qui sap.  

He estat a punt d’incloure en l’article l’apartat de “rates en el món del còmic”, però he trobat prou interessant el tema per dedicar-li un article exclusiu.

Fins aviat!