Categories
Reflexió Relats

PRONOMS: INCONGRUÈNCIA DEL GÈNERE?

Pot sonar estrany, i de ben segur que és una qüestió personal, però a mesura que escric m’adono que el llenguatge no camina a la mateixa velocitat que les necessitats reals dels individus. Em refereixo aquí als pronoms (abans personals, ara forts/febles, demà qui sap què), el quals considero  que, en alguns casos, no representen el “gènere” amb el que designen.

La naturalesa d’algunes persones, cada cop més, està sacsejada, actualment,  per un moviment de transformació dels paràmetres definitoris de la pertinença fisiològica dels humans, fins ara basada en la distinció morfològica originària: mascle o femella.

 El moviment LGTBIQ+ que engloba els col·lectius de lesbianes, gais, trans-sexuals, bisexuals, intersexuals, queer i més, pugna per enderrocar les velles assignacions limitades a uns paràmetres de base fisiològica primària, quan no moralista.

Per declaracions, articles, llibres i moviments, entenc que d’alguna forma les limitacions lingüístiques són un topall per a la lliure diversitat de gènere i, com a conseqüència, una determinada part de la societat veu discriminada la seva voluntat de pertinença.

Darrerament, he estat revisant enquestes, formularis d’inscripcions a entitats, a seminaris, a cursos, obertures a comerç digital, plataformes de serveis, entre d’altres, i he confirmat que quan s’arriba a l’apartat sexe/gènere del client/estudiant/subscriptor… (aquí no entro en si cal o no) hi ha les dues definicions clàssiques: home/masculí o dona/femení (per sort han descartat allò de “varón o hembra/mascle o femella”). En alguns casos, haig de dir que també inclouen una tercera opció “altres”, però reconec que és un terme que encara no sé si em causa estupor o tristesa. En qualsevol cas, no comprèn el total de la societat, si més no, no ara, i al meu entendre, tampoc de forma respectuosa. Potser ha arribat el moment de deixar de banda aquest paràmetre? Cal buscar solucions inclusives?

Veiem doncs que mentre que el singular de la primera persona, és a dir el “jo” (jo t’estimo), o de la segona persona, el “tu” (tu m’estimes) podríem dir que són a-sexuats, fixeu-vos en el quadre comparatiu de diverses llengües (no n’excloc cap altra, si assenyalo aquestes és per una qüestió d’espai i perquè em són més properes):

CatalàCastellàGallecFrancèsAnglèsItaliàPortuguèsAlemanyLLatí
         
JoYoEuJeIIoEuIchEgo
TuTuTiTuYouTuTuDuTu

Ara bé, quan arribem al singular de la tercera persona ell/ella la designació, en molts casos,  es bifurca en dues direccions: masculí i femení. No incloc aquí el neutre per a les designacions d’objectes perquè, en aquest cas, no ho considero rellevant i s’hauria de tractar en un altre context d’anàlisi.

He recollit un quadre exemple d’aquestes diferències, a més de les dels plurals,  en el qual s’observen aquells pronoms que mantenen l’a-sexualitat i com, en la mateixa persona, d’altres es bifurquen, segons quines accepcions.

CatalàCastellàGallecFrancèsAnglèsItaliàPortuguèsAlemany
        
El /ellaEl/ellaEl/elaIl/elleHe/sheLui/leiEle/elaEr/sie
NosaltresNosotros / NosotrasNósNousWeNoiNósWir
VosaltresVosotros /VosotrasVósVousYouVoiVocêsIhr
Ells/ellesEllos/ellasElesIls/ellesTheyLoroElesSie

Bé, està clar que en el singular de la tercera persona tots coincideixen a separar la designació per sexes clàssics. En el cas dels plurals moltes llengües tenen una designació comuna per als plurals de la primera i segona persona, tret del castellà que hi manté la diferenciació. Per als plurals de la tercera persona també el català i el francès fan distincions entre sexes clàssics.

La qual cosa, si atenem les necessitats reals de la societat per designar la naturalesa fisiològica dels seus membres, empeses pels canvis existencials i biocientífics, que ja s’experimenten actualment, es dona el cas que amb aquestes mancances designatives s’invisibilitza  un sector important i emergent del col·lectiu humà.

Ens trobem doncs en una cruïlla transcendent, al meu entendre. Mantindrem encotillats els llenguatges en unes designacions que exclouen ja una part de la societat? Obrirem definitivament els llenguatges, encara que resulti difícil i complex, a una nova realitat? És de valents, és clar, adoptar mesures tan radicals, però si no ho fem estem exposats a què, com en anteriors ocasions, la societat vagi per davant, en aquest cas, de les filologies quotidianes.

Dic això des d’una preocupació personal i sense propòsit de ser impertinent ni pensar que la meva visió és més ampla que la d’experts que estic segura estan ja treballant en aquesta qüestió.

Bé, com que el que m’agrada és escriure relats, breus o extensos; en aquesta ocasió n’he escollit un de curt. És una exercici narratiu a-sexuat on el protagonisme és una incògnita  que manté el discurs. Ell o ella? Ell o ell? Ella o ella? La totalitat?

DECLARACIÓ

Per què? Per què em costa tant obrir-me a tu? Sé el que sento i el que m’empeny a tu, cada cop amb més intensitat, però no t’ho se explicar, no et se traslladar la força dels sentiments que dominen cada una de les meves accions, de les quals tu n’ets receptacle.

Per amagar aquesta incapacitat de trobar paraules per fer-te saber què em mou, què em pertorba, què m’importa, t’ho dono tot. És un recurs poc creatiu, ja ho se, però ho faig.

Vols que mantinguem el secret de la nostra relació fins obtenir el treball que t’interessa, i he accedit malgrat que el veure’t cada dia a la feina i no poder-te besar o acaronar-te em produeix un dolor insuportable. Però no t’ho se transmetre sense exposar la nostra relació, sense que sembli un acte de coacció del teu somni, i em sotmeto a l’exigència d’aquesta oportunitat venturosa per a tu. L’orgull del teu assoliment compartit serà el meu premi.

Vols que tinguem dos fills, tan aviat com puguem viure plegats,  i malgrat que  per a mi no és important, consento en el desig  en apreciar el teu entusiasme i tinc la seguretat que després no podré viure sense ells. Amb tot, no he sabut transmetre’t el perquè de la meva aparent indiferència inicial, i deploro que tu puguis tenir alguna reticència amagada sobre la meva devoció per la canalla.

Vols residir en una casa a rural, per criar-los en la natura i per treballar a prop d’ells, perquè les feines ens ho permetran.  Jo, amant de la ciutat, m’avinc al trasllat d’ambient perquè adverteixo com n’és d’importat per a tu el benestar de la llar i, ara, encara que tu sovint tens dubtes, se que seré feliç en l’ambient que crearem per a la nostra família. T’ho hauré de demostrar amb fets, perquè els mots  no m’obeeixen.

Vols ser el més important per a mi, i ho ets, però no et se participar la magnitud dels meus sentiments, no tinc el teu do de paraula que m’embolcalla, quan em parles, com  un mantell de vellut protector. Hauré de confiar que els meus ulls, els meus llavis i tot el meu cos siguin missatgers avinents de la profunditat del meu sentir, de la meva adoració.

Podeu escoltar el relat, si ho preferiu, a través de l’enllaç al meu canal d’audiollibres: DECLARACIÓ

Haig de confessar que, degut a moltes de les meves relacions, molt bones relacions, fa temps que aquesta qüestió em preocupa. M’agradaria pensar que, ben aviat, fins i tot les persones que no vulguin estar incloses en les tradicionals designacions sexuals o de gènere podran tenir el seu propi espai en les lingüístiques actualitzades.

Com acostumo a fer, incloc alguns enllaços que considero interessants per al tema:

Nacions Unides: drets humans

Comisión europea

Amnistia Internacional:

Associació catalana d’asexuals:

Federación Estatal de Lesbianas, Gais, Trans, Bisexuales, Intersexuales i más

Categories
Esdeveniments Reflexió

EL MAR, MOBY DICK I JO

Soc conscient que moltes figures preeminents de la literatura han parlat del mar, en un sentit o altre, per això faig aquesta reflexió des del punt de vista d’una enamorada del mar, que no pot viure lluny d’ell, però que refusa la moderna cultura de consum-platja que tantes satisfaccions sembla que proporciona a molts humans, però tantes contrarietats comporta per al medi marí i no diguem per a les criatures, animals o vegetals, costaneres o profundes que conformen el sistema aquàtic del planeta. Malauradament el medi marí ha esdevingut rebost descontrolat, autopista nàutica, abocador de deixalles, receptacle de residus perillosos i altres abusos que semblen no tenir fi.

No parlaré aquí del mar com a inspiració de transcendentals poemes d’escriptors tan puntuals com Lord Byron, poeta i aventurer, coneixedor dels mars com pocs, o d’autors posteriors que n’han lloat tant la grandesa com la perversitat. Em refereixo a noms com Machado, Lorca, Baroja, Alberti, Neruda i, per citar casa nostra destacar en Jacint Verdaguer amb “L’Atlàntida. Ara, però, no toca parlar de poesia i mar.

Pel que fa al teatre, un apunt per destacar dues obres que considero rellevants en aquest apartat. La primera, en la que coincideixen un bon grapat d’entesos, és “La tempesta”, de William Shakespeare, una obra que lloa el mar com un entorn màgic on tot hi és possible, la vaig llegir en anglès, però amb un diccionari al costat i amb molta paciència. La segona és l’adaptació dramàtica de “El viejo y el mar”, d’Ernest Hemingway, un relat quotidià en la vida d’un pescador senzill portat a l’extrem, d’un realisme colpidor. Tornant a casa nostra, cal esmentar “La filla del mar” i “Mar i cel”, d’Àngel Guimerà, que he tingut la sort de llegir i visionar en diferents representacions dutes a terme al país.

Dit això, avui vull parlar de narrativa, especialment de novel·la, amb el mar de protagonista.

Com moltes persones, vaig començar les meves lectures sobre el tema amb obres com “L’illa del tresor”, de Robert Louis Stevenson; o “20.000 llegues de viatge submarí”, “L’illa misteriosa” i “El far de la fi del món, d’en JulesVerne. Després van arribar alguns relats de Jack London, com “Llop de mar” i “Contes dels mars del sud”, també el “Lord Jim”, de Josep Conrad. Me’n deixo algunes, és clar. Llavors, com és natural, no tenia criteri selectiu i les lectures venien filtrades pel meu pare, un lector compulsiu que era qui m’introduí en el viciós món dels llibres, en general, i de les novel·les en particular.

En la meva evolució lectora es van introduir els clàssics grecs i, destacat entre ells L’odissea”, d’Homer. Per ser justa haig de dir que n’hauré llegit unes quatre versions, des d’una de caire més juvenil, fins a una traducció en català, adaptació en prosa. En tot moment em va cridar l’atenció el protagonisme del mar com a subjecte provocador de l’acció: a voltes rival, sovint protector, en ocasions botxí i sempre de rerefons, com un més dels personatges de la història.

Fent un incís, a nivell més antic destacaria la història del Diluvi universal, en la qual els mars cobriren la totalitat de la terra. Una història comuna, amb diferències, que es troba a les religions cristiana, musulmana i hebrea, que alguns consideren té les arrels en un mite sumeri. Apareix també en alguns relats hinduistes. Una narració semblant, encara que no del tot igual, la trobem a la mitologia grega. El mar, en tot cas, s’alça amb el protagonisme del fet relatat, ja sigui mite o realitat. La història, per se, ha donat lloc a no poques versions, re-invencions i adaptacions: el mar com amo i senyor de la Terra, amb capacitat punitiva.

A partir d’aquí el mar ha arribat a mi, narrativament parlant, amb obres tan diverses com estils es puguin catalogar.

Des d’obres més poètiques com “El mar”, de Pablo Neruda, d’una riquesa expressiva colpidora; o Las olas, de Virginia Wolf, d’un intimisme provocador i agosarat de descobriment dels “jo” interiors de les protagonistes de les històries que componen la novel.la; i també L’Atlàntida”, de Jacint Verdaguer, escrita mentre navegava i on el món perdut centra l’atenció de l’argument, amb un nàufrag de fil conductor.

No cal dir que les novel·les d’aventures, en el sentit més ampli de la paraula, m’han acompanyat sempre: “Capitanes intrépidos”, del Rudyard Kipling, l’odissea d’un  noiet que cau al mar; “Os Lusiadas”, de Luis de Camoes, l’epopeia barreja de fabulós i realitat, amb el monstre Adamaster, gegant de la mitologia portuguesa; “La vida de pi, de Yann Martel, un jovenet que sobreviu no tan sols al mar sinó al tigre que l’acompanya en la peripècia; “Lobas de mar”, de Zoé Valdés, dones pirata que emulen als més agosarats bucaners; o les aventures d’”Erik el Roig, per esmentar la literatura nòrdica.

En aquest sentit, he anat afegint literatura del fantàstic actual que es construeix al voltant, dins o en la profunditat del mar com “El Silmarilion, de Talkien, que requerí un esforç titànic per part meva per la profusió de noms i referències noves que m’eren del tot desconegudes. Uns escrits que em van interessar són els que conformen l’antologia “Fábulas y leyendas del mar”, d’Álvaro Cunqueiro, una redacció rica i vigorosa que no em deixà indiferent. En aquest sentit voldria destacar el món submarí, fantàstic i espectacular de les històries de Lovecraft, tot i que sovint em costa identificar les originals de les posteriors.

Això podria eternitzar-se perquè la literatura que m’ha caigut a les mans sobre el mar és inacabable, així que he decidit fer-vos un llistat al final de la que més m’ha impactat, a mi, és clar. i segurament me’n deixo molta.

Haig de dir que sempre m’ha admirat que aquest tipus de narrativa que parla de grans viatges, uns d’exploració, els altres de pura aventura; de naufragis, un tema recurrent, on persones soles o acompanyades sobreviuen en illes o territoris inexplorats durant dies, mesos o fins i tot anys; de la visió del mar des de la costa, recreada per poetes i novel·listes; i, per descomptat, els llibres novel·lats o no, sobre les travesses nàutiques en embarcacions de tot tipus, desafiant les inclemències de les aigües marines, destacant la perícia dels protagonistes per sobreviure i vèncer al més aviat considerat enemic: el mar.

És aquí on “Moby Dick” em va captivar, per damunt de les altres històries. Herman Neville, desconec si conscient o no, va gosar escriure una novel·la, amb el desafiament més esgarrifós que he llegit fins l’època, que acaba malament per al protagonista principal, em refereixo al capità Ahab. Bé, per a mi, és el personatge principal indiscutible, malgrat que l’Ismael en sigui l’únic testimoni supervivent de la batalla contra la terrible balena blanca.

El primer cop que la vaig llegir vaig acabar amb el cap com un timbal, per dir-ho sense més. Tenia la sensació d’haver fet un màster en pesca de balenes; d’haver realitzar una professionalització en construcció i reparació de vaixells de captura; d’haver-me sotmès a un curs accelerat de com proveir  una nau per resistir una travessia de tres o quatre anys; d’haver assistit a un seminari sobre càrrecs i sots-càrrecs en les naus pesqueres; experimentar la sensació que no havia vist mai el mar després de les descripcions, unes bucòliques i les altres aterridores, que en Neville esgrimia durant tota la novel·la, i gairebé podia contemplar com en una fotografia les imatges gravades al meu cervell de la tripulació del Pequod que en acabar de llegir-la em semblaven del tot familiar.

Durant anys la vaig tenir arraconada i em vaig limitar a veure, un parell de vegades, la pel·lícula  de John Huston, del mateix títol, conscient que una bona part de la riquesa literària es perdia pel camí.

Recentment vaig tenir l’oportunitat de visionar la versió de Moby Dick del 2010, dirigida per Trey Stokes, i vaig tenir la sensació que m’havien estafat perquè les novetats introduïdes (efectes especials, color, imatges espectaculars), no m’afegien res que millorés la història, ans al contrari, em vaig sentir un xic traïda i aquella sensació em va obligar a recuperar de nou la novel.la.

Amb l’avantatge de la familiaritat em vaig endinsar en els petits detalls que se m’havien escapat en una primera lectura i em vaig proposar d’absorbir tota l’opulència descriptiva, d’una banda, i la intimitat que Neville transmet en el seu relat, de l’altra, fins al punt que em va fer sentir com una tripulant més del Pequod, a mi que soc una bestiola de secà, ja em tens enmig d’una munió d’homes de diferents procedències, fins i tot races i creences, embarcats en un viatge que gairebé es podria comparar amb  l’Odisea, d’Ulises, o el viatge dels Argonautes.

Si haig de ser sincera, hi havia moments de tal intensitat literària en què gairebé podia percebre la barreja de sentors de les aigües, els homes i el vaixell, i podia contemplar en el meu interior els colors del mar, tan  diferents segons la llum i les circumstàncies, que tan encertadament es descrivien al llarg de la novel·la. Crec que, aquesta darrera, va ser una experiència lectora tridimensional, per dir-ho d’alguna manera.

Un cop més vaig patir en la desfeta de la tripulació, lluitant amb senzilles embarcacions per capturar gegants, i en la imatge fantàstica i escruixidora del capità Ahab, dominat per l’obsessiva fita de conquerir la bèstia blanca (simbolisme a l’extrem), entortolligat a la balena per les cordes del arpons i unit a ella per sempre  per desaparèixer en el mar que tantes vegades havia desafiat. L’heroi vençut que en tan poques històries he pogut trobar, que a més, és el culpable directe de la desfeta de tripulació i vaixell.

Tinc entès que en Neville es va inspirar o va beure d’algunes desgràcies reals de l’època, no és difícil d’imaginar, atès que els pescadors no disposaven d’un submarí nuclear per anar a caçar els monumentals mamífers. Fins i tot, una neòfita com jo pot comprendre el risc de vides i vaixells que corrien aquells mariners a l’hora de perseguir el que podia ser una magnífica recompensa o un grans desastre. És en aquest sentit, que considero en Neville com un referent de gosadia literària, en escriure una novel·la d’aventures on l’heroi resulta vençut pel seu contrincant, en aquest cas una balena blanca anomenada Moby Dick.

A partir d’aquí us incloc un  petit llistat d’obres sobre el mar, no esmentades abans,  que m’han impressionat, per no dir captivat, algunes d’elles:

Benasar, SebastiàCants de sirena negra

Benedetti, Mario – “El mar

Bonchley, Peter Tiburón

Cabús, Carme – “Miralls d’aigua

Defoe, Daniel – “Robinson Crusoe”

Felipe, León  – “Canción marinera

García Márquez, Gabriel – “Relato de un náufrago”

García Lorca, Federico – “Mar

Lluís, Joan-Lluís – “El navegant”

Machado, Antonio  – “El mar triste

Maragall, Joan  – “Vistes al mar”,

Neruda, Pablo – “Recuerdo el mar

Pla, Josep Cinc històries del mar

Storni, Alfonsina – “Frente al mar

Verdaguer, Jacint – “L’Atlàntida

Vicent, Manuel   “Son de mar