No pretenc esdevenir una profetessa o una activista del canvi climàtic, no és això. Però davant el bombardeig massiu d’advertiments diversos i notícies apocalíptiques, d’una banda; manifestacions que menystenen la radicalitat de les recomanacions i continuen amb les polítiques econòmiques i socials que ens han dut on som, de l’altra, he decidit dir la meva per expressar alguns dubtes que, com jo, tenen moltes persones a peu de carrer. Per a fer-ho he escollit la narrativa i la filmografia de ficció, dos camps que m’entusiasmen.
Per posar-nos en context una mirada enrere. Està clar que tot el que fem té conseqüències. Després de la primera revolució industrial es van constatar canvis en la concentració de gasos que podrien ocasionar un augment de la temperatura (John Tyndall). He comprovat que a finals dels segle XIX es va mesurar la temperatura mitjana global que era de 13,6 oC.
Al tombant del segle XIX ja es van realitzar les primeres apreciacions específiques sobre l’escalfament global, en les quals alguns investigadors es van adonar d’alteracions evidents en la climatologia, sembla que degudes en gran mesura a les activitats econòmiques desenvolupades durant aquella centúria.
A començament del segle XX, en plena segona revolució industrial es va accelerar el creixement de gasos contaminants. El que significava progrés per una banda, ens complicava la sostenibilitat d’un benestar saludable. És a dir, tot té un preu i llavors, pel que sembla, es va considerar que certes variacions climàtiques es podien assumir. Curiós, oi? Irresponsable, potser?
En aquella època la literatura de ficció, com no podia ser de cap altra manera, es va interessar en el problema i trobem ja una novel·la dedicada especialment al canvi climàtic. “LA MORT DE LA TERRA”, de J. H. Rosny (1910). Una meteorologia adversa, grans sequeres, poblacions desplaçades, formes de vida no humanes amenaçadores i el desastre total per a la humanitat. Com a obra de ficció hi apareixia un component fantàstic, però la suposició no anava desencaminada en referència al camí que havia endegat l’anomenat primer món, si més no, una part important del planeta amb poder absolut de decisió i gran riquesa econòmica. Estem parlant de fa més de cent anys.
L’entorn científic del món real va avisar de la direcció perillosa que havíem acceptat i pocs anys després, el 1919, després de la primera guerra mundial, en James Lovelock parlava ja del forat a la capa d’ozó, un fantasma que amenaçava l’equilibri del planeta. Es confirmava la tendència a l’escalfament global i l’obertura de grans camps petrolífers s’afegia a l’evolució del problema. Es va fer cas a les recomanacions dels especialistes?
Un altre científic, Guy Callendar, a la dècada dels trenta, insistia en els factors de l’escalfament global del planeta, però en cercles econòmics influents es negava l’evidència.
Després d’aquesta introducció, dono pas a la narrativa de ficció, que sempre atenta als canvis de qualsevol índole que puguin alimentar-ne la creativitat, va aportar el seu granet de sorra amb l’obra “LA VINGUDA DELS GELS”, de Peyton Wertenbauer, publicada el 1926. Es tracta d’una història on les glaçades cobreixen la Terra i els homes s’extingeixen sota la implacable duresa dels elements, amb un protagonista de tints fantàstics. Potser no era exactament un clam concret contra el canvi climàtic, però en ella ja s’intueix com es pot defensar la Terra davant d’una agressió.
Repassant la realitat de l’època, la segona guerra mundial va conferir un protagonisme màxim a la possessió de camps de petroli, una indústria que governava i malauradament encara ho fa, l’economia mundial. En acabar la conflagració es van posar en marxa centres d’investigació, sobretot a EE.UU., per estudiar, entre d’altres factors, el del canvi climàtic. Encara l’estant “estudiant”.
Tornant a la literatura, poc després d’acabada la gran guerra, el 1949, es publica “LA TERRA ROMAN”, de George G. Stewart. Considerat un gran clàssic de la fi del món. Una plaga que gairebé elimina tota la humanitat. Uns quants supervivents que malden per continuar la vida el millor possible, i una Natura, desfermada i implacable que mostra com pot regenerar-se arraconant les persones per defensar-se de les conductes destructives a les que ha estat sotmesa. Un càstig merescut per ignorar els senyals?
De nou al món real, durant el tercer quart del segle XX hi ha un esclat en la investigació sobre el canvi climàtic. D’una banda neix la cèl·lula solar. Ewing i Donn aporten un model de retroalimentació per al canvi climàtic abrupte. Gilbert N. Plass apunta el balanç de radiació resultant d’afegir més CO2 a l’atmosfera. Roger Revelle descobreix que el CO2 produït pels humans no serà fàcilment absorbit pels oceans. El Dr. Charles David Keeling afirma que els combustibles fòssils són culpables del canvi climàtic. Keeling mesura amb precisió un augment anual de temperatura. A Boulder, Colorado, es sosté una reunió sobre les causes del canvi climàtic: Lorenz i altres assenyalen la naturalesa caòtica del sistema climàtic i la possibilitat de canvis sobtats. Colleen Mercer-Clarke apunta el perill del desglaç dels gels àrtics amb el conseqüent augment del nivell del mar. Té lloc la primera reunió d’experts preocupats per l’escalfament global. El satèl·lit Nimbus III proporciona per primer cop mesures sobre la temperatura de la Terra. Se celebra el Primer Dia de la Terra. Reid Bryson adverteix sobre els aerosols i la seva influència en l’esclafament global. Terribles sequeres a Àfrica, Ucraïna i Índia ajuden a estendre la por sobre el canvi climàtic. Es produeix la primera crisi energètica per l’embargament de crus. No sé a vosaltres, però tot això va passar fa quaranta anys o més i a mi em sembla que són les capçaleres dels articles actuals.
I mentre es parla, s’elucubra, s’endeguen estudis i es presenten teories en el món real, sense arribar a les veritables accions per contenir el que sembla inevitable, a la narrativa de ficció es publica, el 1962, “EL MÓN SUBMERGIT”, de J.G. Ballard, on ens presenta una Terra devastada pel desglaç i la conseqüent alça del nivell del mar. El 1965, en Brian Aldiss estrena “UN MÓN DEVASTAT”, un planeta que pateix una destrucció ecològica insostenible. D’altra banda, Ursula K. Legin, publica, el 1971, “LA RODA CELESTE” on ens mostra un món superpoblat, insalubre amb deficiències alimentàries amb els somnis del protagonista com a presumptes causants de les catàstrofes que arrassen el planeta.
La inquietud que produeix l’ombra de la manca de recursos en un món esgotat i convuls que s’encamina a un escalfament global imparable i incapaç de mantenir una població que creix sense aturador s’exposa a l’obra “MAKE ROOM! FACIN LLOC!”, d’Harry Harrison, publicada el 1966, que ens transporta a una Nova York, on la població viu amuntegada on pot, en condicions precàries, els combustibles s’han esgotat, la manca d’aliments fa que la gent consumeixi un component sintètic d’origen ignorat distribuït pel poder governant i les condicions ambientals en extrem degradades són inhumanes. D’aquesta novel·la se’n va fer una pel·lícula, el 1973, dirigida per Richard Fleischer, “SOYLENT GREEN”, que recreava encertadament l’atmosfera claustrofòbica, angoixant i desesperançada dels humans atrapats pel desastre.
Un cop d’ull a la realitat del moment ens presenta l’últim quart del segle vint, una època en què malgrat els congressos, les trobades, els propòsits de moltes institucions nacionals i internacionals i les actuacions de moviments socials emergents per exigir als respectius governs accions contundents per aturar el canvi climàtic, no es van aconseguir uns resultats satisfactoris. La capa d’ozó es deteriorava. Hi havia proves de l’efecte hivernacle que generaven els CFCs. La temperatura global augmentava per la presència de CO2. Es constatava el perill imminent de desforestació i altres canvis detectats en ecosistemes condicionants de la bona salut del clima del planeta. El món científic semblava d’acord en què les conseqüències de l’escalfament seria un dels perills més importants per al nou segle.
A finals dels 70 es produeix la segona gran crisi energètica i els moviments socials clamen per polítiques que donin suport a la utilització d’energies renovables per substituir progressivament els combustibles fòssils, amb tot, l’energia nuclear augmenta. L’any 1983 es confirma que ha estat el més calorós des que se’n tenen dades. La qüestió del canvi climàtic entra a formar part dels afers prioritaris d’alguns països, davant l’evidència d’un esdevenidor compromès. L’any 1985 es descobreix un forat a la capa d’ozó a l’Antàrtida. L’escalfament global actua més ràpid del que es preveia. A la Village Conference es confirma que l’escalfament és inevitable i es recomana a les institucions internacionals i als governs polítiques radicals de restricció en l’emissió de gasos efecte hivernacle i altres elements provocadors de la situació. L’accident al reactor de Chernobyl, el 1986, posa en alerta tot el món pel perill que l’ona de radioactivitat comporta i l’afectació que representa per als ecosistemes propers en els que incloc a les persones.
Mentrestant al món literari, més inclinat encara vers els desastres apocalíptics enfocats als efectes de les guerres nuclears, dels errors científics que acaben transformant humans en zombis, i fins en els cataclismes provinents d’accions exoplanetàries, es publica la novel·la “LES OVELLES MIREN CAP AMUNT”, de John Brunner, el 1972; una obra amb estil diferent del que acostuma a presentar-se en aquest gènere, que ens mostra un planeta destruït, amb grans carències alimentàries, un canvi climàtic extrem que ho exigeix tots dels humans, i uns sectors que s’aprofiten de les mancances de la majoria. Una crida a tenir en compte les advertències sobre el futur que estem construint, o potser hauríem de dir destruint. També vull fer esment de la novel.la gràfica francesa “LE TRANSPERCENEIGE”, de Jacques Lob i Jean-Marc Rochette, del 1982, que presenta un món devastat climatològicament per un desastre nuclear i als supervivents habitant un tren que roda en un circuit imparable; una història que anys més tard donaria peu a una pel·lícula.
En el sector del cinema destaco dues pel·lícules que entren de ple en la temàtica de l’article. El 1979, es va estrenar la cinta “MAD MAX, SALVAJES DE L’AUTOPISTA”, dirigida per George Miller, que va coincidir amb l’esclat de la segona crisi energètica. Al film se’ns mostren uns paratges desolats, erms, deserts immensos on la manca d’agricultura i aliments, l’escassetat de combustible i la barbàrie social impedeixen de viure amb harmonia a les comunitats afectades per aquella devastació. Molts grups supervivents somnien en trobar un destí on puguin establir-se en pau. Uns anys més tard, el 1982, es va estrenar “BLADE RUNNER”, dirigida per Ridley Scott, en la qual es plantegen l’efecte de la superpoblació, de la substitució d’elements productius per androides especialitzats d’una intel·ligència superior a la de molts humans, a més del problema del canvi climàtic amb la conseqüent degeneració atmosfèrica. Està ambientada en una ciutat on el cel ha deixat de ser blau, les persones viuen en torres immenses, amuntegades com en una colònia d’insectes, i els animals són artificials.
Els darrers quinze anys del segle XX estan farcits de trobades, reunions, declaracions, articles, projectes, intencions i algunes imposicions a nivell global per a la restricció d’emissions de gasos, seguides amb més o menys cura. Mentrestant el planeta continua sota la pressió de l’escalfament, es destrueixen ecosistemes per l’increment de la temperatura, augmenta el desglaç dels gels àrtics, es tem per la continuació del permafrost siberià, es pateixen meteorologies radicals de gran impacte arreu. Cal afegir que els escèptics encara mantenen posicions contràries pel que fa al motiu de l’escalfament, que alguns adjudiquen al sol. No m’estendré en la descripció perquè als enllaços podeu trobar informació exhaustiva sobre el tema.
En l’àmbit de la narrativa de ficció, durant aquests deu anys, remarco la novel·la de Margaret Atwood “EL CONTE DE LA SERVENTA”, publicada el 1985, que ens transporta a un món on els efectes del canvi climàtic han trastornat completament la societat, en la qual les dones són simples màquines per a la procreació (les que poden fer-ho) i el treball. També hi trobem la novel·la “PARÁBOLA DEL SEMBRADOR”, d’Octavia Butler, publicada el 1993. Ens situa a l’any 2024, amb una megacrisi als EE.UU. a resultes del canvi climàtic, on es proposa la fe com a canvi esperançador, amb l’acceptació d’un culte propi. Una visió diferent del problema.
Gosaria afirmar que a partir del 2000 hi ha una major inquietud en tots els àmbits respecte a la certesa de l’escalfament global i sobre les repercussions que ja es donen per fermes en la climatologia del planeta. Tot i que les accions per reconduir els estralls causats per la irresponsabilitat col·lectiva i, sobretot, en l’àmbit polític i econòmic per enfrontar-ne les conseqüències són, al meu veure, lamentables.
Durant la primera dècada del segle XXI hi ha enfrontaments entre les institucions internacionals que lluiten per modificar la tendència a l’alça en l’escalfament i alguns lobbies econòmics, particularment el del petroli i el de les energies fòssils. No vull allargar-me més en el tema perquè hi ha força documentació que ho sintetitza millor del que jo ho faria, però aquí teniu una cronologia que ens situa amb prou precisió en l’època.
Pel que fa a la ficció, observo que hi ha un moviment que ja considera el canvi climàtic com una de les principals fons de problemàtica mundial a tenir en compte i, per tant, com a argument principal de la narrativa del sector. Comprovem-ho a continuació.
2001 – Es publica “NOVA YORK 2140”, de Kim Stanley Robinson. On es representa una Nova York inundada per la pujada del nivell de les aigües, gratacels esdevinguts illes, i carrers convertits en canals.
2002 – L’argentí Rafael Pinedo va publicar l’obra “PLOP”, en descriu un món devastat on l’única aigua que es pot veure és la que cau del cel i on s’han alterat totes les normes socials conegudes.
2004 – “L’ESTAT DE LA POR”, de Michael Crichton – Grup d’activistes ecologistes pretenen conscienciar la població de les calamitats mediambientals amb maneres pròpies de terroristes.
2005 – En Kim Stanley Robinson publica “SENYALS DE PLUJA”. Dos membres de diferents institucions, una política i una científica, lluiten junts per conscienciar a governs que encara es pot salvar el planeta.
2007 – En la novel·la “LES TORRES DE L’OBLIT”, de George Turner, ens situem a Austràlia, el 2040, en una ciutat abatuda per l’efecte hivernacle i una societat distòpica i fraccionada.
2009 – Es publica “LA NOIA MECÀNICA”, de Paolo Bacigalupi. Degut a l’augment del nivell dels oceans per culpa de l’escalfament global, els combustibles fòssils s’han esgotat. La producció d’aliments està en mans de megacorporacions; els aliments genèticament alterats causen plagues, i malalties; s’estén el bioterrorisme i la concentració de poder econòmic. Un petit regne i una monarca nena en són protagonistes.
2009 – Ens porta una altra obra de Margaret Atwood, “L’ANY DEL DILUVI”. Un món amb un gran desequilibri ambiental i un sector científic que ha alterat les espècies animals amb barreges entre elles i amb elements humans. El caos és total i un grup sectari creu que la solució vindrà de Déu en forma d’un gran diluvi.
Encara que sembli estrany, si més no a mi, en aquest decenni, en el món del cinema, i sobre aquesta temàtica en concret, he trobat alguns documentals molt interessants sobre el canvi climàtic, però no gaires pel·lícules comercials, no tantes com m’havia imaginat en començar l’article. Una d’elles és “EL DIA DE DEMÀ”, del 2002, dirigida per Roland Eymerich, que ens fa viure una sèrie de catàstrofes provocades per l’escalfament global amb grans gelades, fenòmens atmosfèrics inesperats, nevades d’una magnitud mai vista abans, en summa, calamitats i devastació a tot el món. L’altre pel·lícula que vull incloure aquí és “WALL-e”, del 2008, dirigida per Andrew Stanton, i no per la rigorositat en el tractament de la temàtica ambiental, que ho fa, sens dubte, sinó per la poesia que és capaç d’aportar a través d’una màquina que se’ns fa més propera que moltes persones que ens envolten. El desastre hi és, però el bri d’esperança que destil·la la cinta ens impedeix sortir un cop més del visionat amb l’estómac encongit.
I arribo a l’actualitat en el món real que comprèn des del 2010, on l’activisme ecològic, els investigadors i els científics, els governs amb opinions confrontades sobre el tema, els poders econòmics encapçalats per indústries energètiques, armamentístiques i alimentàries i fins i tot algunes espiritualitats negacionistes, estan immersos en una lluita que cada cop s’acosta més, si no hi és ja, a la línia vermella per evitar que una catàstrofe climàtica anorreï aquest bonic planeta.
No insistiré més en la realitat actual del fenomen del canvi climàtic perquè els articles, les opinions, els projectes i els objectius són notícia cada dia.
Ara vull destacar la marea d’obres de ficció, tant novel·les com pel·lícules, sobre les conseqüències de l’escalfament global i el canvi climàtic que apareixen a partir del 2010. No hi seran totes, és evident, però la mostra que he aconseguit és prou il·lustrativa.
Començo per la narrativa:
2010 – Es publica “SOLAR”, de l’Ian McEwan, en la qual un científic decebut i solitari tracta de solucionar el problema del canvi climàtic basant-se en l’energia solar.
2015 – “AIXÒ HO CANVIA TOT”” de l’autora Naomi Klein. Tot i que és més assaig que novel.la, crec que ha de ser en aquesta selecció, perquè exposa un problema, que jo considero molt greu, i és el capitalisme contra el clima i la perillosa progressió que no s’atura.
2015 – De Paolo Bacigalupi tenim “GANIVET D’AIGUA”. Com a conseqüència del canvi climàtic el riu Colorado s’asseca, hi ha sequeres, emigracions, corrupció, barreres entre estats i enfrontaments per sobreviure.
2019 – L’escriptora noruega Maja Lunde a “LA NOVEL.LA DE L’AIGUA” , ens trasllada la seva preocupació pel canvi climàtic a través de dues històries amb l’aigua com a fons i com a protagonista alhora.
2019 – Daniel Ruíz, a la seva obra “L’ESCALFAMENT GLOBAL” descriu l’enfrontament entre sectors radicalment oposats com els de les indústries petroquímiques i els defensors del medi ambient i activistes del canvi climàtic.
2019 – La novel.la “I VAM VEURE CANVIAR LES ESTACIONS” dels científics Philip Kitcher i Evellyn Keller, presenta la problemàtica de l’escalfament global i el desgel dels pols a través de les converses quotidianes d’uns personatges que amb un llenguatge no excessivament especialitzat dialoguen sobre el tema.
2019 – Sobre els devastadors efectes de l’augment del nivell del mar degut al desglaç parla el llibre “EL PLANETA INHÒSPIT” del periodista David Wallace Wells.
2019 – Kim Stanley Robinson, guanyador de diversos premis per obres fantàstiques i de ciència ficció, utilitza a “EL MINISTERI DEL FUTUR” una distopia per parlar del tema del canvi climàtic i d’uns poders fàctics que volen solucionar tots els problemes que es generen d’una forma molt particular. Una novel·la amb missatges contundents per als dirigents actuals.
2022 – “CENITAL”, d’Emilio Bueso. La humanitat suporta un desastre darrere l’altre: crisis energètiques, crisis alimentàries, pandèmies, canvi climàtic. Un col·lectiu antisistema tracta de sobreviure com pot, però Bueso premonitòriament, com diu el meu títol, s’anticipava al que ja està succeint.
I pel que fa al cinema no cal dir que la temàtica de l’escalfament global, el canvi climàtic, l’augment del nivell del mar i els fenòmens meteorològics són una font inesgotable d’arguments. He recollit una mostra de l’impacte cinematogràfic en aquests darrers dotze anys.
2013 – “COLÒNIA”, dirigida per Jeff Renfroe. El canvi climàtic, una màquina per controlar-lo i uns efectes inesperats que obliguen els homes a sobreviure sota terra, mentre el món està submergit en una edat de gel.
2013 – “SNOWBRAKER”, dirigida per Bon Joon ho. La terra gelada, els supervivents viuen i malviuen en un tren que roda imparable, separats per classes. Una revolució és inevitable.
2014 – “INTERESTELAR”, de Cristopher Nolan. Improductivitat de les collites, tempestes de pols, problemes gravitatoris, un viatge explorador d’un equip d’especialistes, un forat de cuc pel mig, recerca d’un altre planeta habitable, una altra dimensió i unes connexions pare-filla molt especials.
2015 – “LA OLA”, film noruec dirigit per Roar Uthaug. Una cinta de desastres climàtics: una glacera que s’enfonsa provocant un tsunami que ho arrossega tot al seu pas.
2015 – “OKKUPERT”, sèrie televisiva noruega, dirigida per Erik Skjoldbjærg. Degut al canvi climàtic, problemes amb els combustibles i una guerra per fer-se amb el control de les fonts energètiques.
I ja no vull atabalar -vos més. Em disculpo per tot allò que he negligit involuntàriament (més si és interessant) i us deixo us parell de xifres sobre l’escalfament global actual. Ja ha arribat el llop!
La temperatura més alta ssolida al planeta (mesurada).
Any 2022 la temperatura global per damunt del promig i el cinquè més càlid del que se’n té notícies.
Àngels Blasco Ros 