Categories
Esdeveniments literatura llibres Relats

“VINT-I-QUATRE HORES DE LA FAMÍLIA CAMINS”, d’Àngels Blasco Ros

Una novel·la quotidiana i alhora singular.

Aquí teniu la portada de la meva novel·la, la primera i espero que no sigui la darrera. Podría parlar-vos d’ella, però prefereixo que la descobriu vosaltres.

La presentació oficial serà a:

Lloc: Biblioteca Gòtic Andreu Nin, a La Rambla núm, 30

Dia:  22 de novembre vinent – 22/11/22

Hora:  18:30

Sereu benvinguts i benvingudes!

Booktrailer

Categories
literatura Reflexions

TERROR: LA NARRATIVA DE LA POR

Ja tenia previst un article sobre aquest tema i justament fa uns dies vaig assistir a una conferència sobre “La filosofia de la por”, impartida notablement pel professor Bernat Castany Prado, i considerada la qüestió sota l’esguard de filòsofs de la categoria d’Epicur, Lucreci, Sèneca, Erasme, Montaigne, Spinoza, Nietzsche, entre d’altres.

Deixant a banda les consideracions de les diferents escoles filosòfiques respecte a la por, vaig confirmar els temors ancestrals a la mort, al sobrenatural, al desconegut, al patiment, tant físic com moral, a la vulnerabilitat de l’ésser humà davant els entorns agressius (por al deshonor, al ridícul, a la humiliació…), a la virulència de la natura, a la pèrdua d’éssers estimats, a la fam, és a dir, comprovo que les pors fonamentals no han canviat gaire amb el pas del temps perquè la majoria perduren avui en dia.

Actualment a aquests conceptes bàsics de la por hem d’afegir alguns fenòmens propis de l’època, com podrien ser la por a les guerres nuclears, o a la invasió d’extraterrestres, o a les tortures refinades, físiques o psíquiques, a les manipulacions directes o indirectes, a les pertorbacions psíquiques causades per l’estrès i la vida agitada, a patir una suplantació d’identitat digital, a sucumbir al xoc d’un meteorit, a les epidèmies que esdevenen pandèmies amb una velocitat descontrolada, a un metavers dels qual se’n parla molt; fins diria que el pànic a envellir es pot incloure en la llarga llista de pors que ens torturen, i segur que me’n deixo més d’una a la bossa.

Alguns filòsofs, antics i actuals, sostenen que la por és una creació interior i que si la deixem créixer i apoderar-se de nosaltres ens impedeix de desenvolupar-nos lliurement i ens converteix en esclaus de les nostres limitacions, dels nostres temors. Deuen tenir raó, saberuts com són, però és més fàcil alliçonar que aconseguir que d’altres puguin  viure sense por a res, o gairebé res.

Lluitar contra la por que posseeix a molts de nosaltres no és gens fàcil. De fet, un filòsof francès, Alain, de finals del segle XIX, va dir que “L’home que té por sense perill, inventa el perill per tenir por”. No sortim gaire afavorits en aquesta màxima. És clar que, abans que ell, Sòfocles ja va afirmar que “Per a l’home que té por, tot són sorolls”.

Dit això, a tall d’introducció, em consta que els esforços són inhumans per deslliurar les persones de les seves angoixes. Resulta evident que “la por”, com a subjecte de sensacions radicals i fins i tot passions singulars, és objecte d’un culte notable i segons com d’una admiració incomparables.

En una altra ocasió tocaré el tema del terror en el cinema o en el còmic, ara em refereixo al camp de la narrativa per a adults, en particular.  I quan dic narrativa també incloc els primers transmissors orals de fets i fantasies, els xerrameques antics que recorrien els pobles i viles amb els seus contes, que es troben a gairebé totes les cultures i que s’encarregaven de difondre i mantenir les històries (algunes inspirades en fets reals) i les llegendes (fonamentades en la mitologia i en les gestes del herois locals, moltes d’elles), fins que es van poder escriure per conservar-les i apropar-les a les persones. Un bon nombre d’aquelles històries eren veritables contes de terror i parlaven de monstres fantàstics, d’éssers sobrenaturals, de fantasmes i d’esperits venjatius que atemorien la població, assassinant criatures i dones, sobretot.

M’ha sorprès, en la meva cerca sobre “la por”, que la majoria de vells relats, transformats en llibres, no han estat bandejats pels contes actuals, ans al contrari, moltes de les històries antigues han assolit llocs privilegiats en les llistes de contes de terror, fins i tot superant la producció moderna d’aquest gènere.

Podria estar dies parlant de la literatura de terror, però aquí  només puc donar pinzellades de fets que m’han sorprès o, si més no, xocat. Deixo de banda tota la narrativa “occidental” de terror, de sobres coneguda.

Preparant aquest article, m’he trobat amb informació que m’ha sobtat, sobre indrets (continents o països) amb un singular historial de relats de terror.  Com que no els puc citar tots, n’assenyalaré alguns, per ordre alfabètic, perquè ningú no se senti menyspreat.

Àfrica: Potser sembla molt genèric, però no he sabut trobar massa informació sobre les particularitats per països d’aquesta producció narrativa, ni antiga ni actual. Tot i que em consta que la tradició oral de contes i llegendes es troba a gairebé tots els països del continent. Tanmateix, sí que he localitzat alguns webs que parlen de la proliferació d’autors, alguns força coneguts localment (em disculpo per la meva ignorància en aquest sentit), que donen una idea de l’evolució del gènere en el conjunt heterogeni d’Âfrica. En els webs següents es parla de la literatura africana de terror, actual, de la qual em confesso ignorant total.

Parlant de transmissió oral, aquest bloc és força exhaustiu:

Lanaveva.wordpress.com – L’eficàcia de les cultures transmeses per via oral.

Kiriko.org – Narrativa de terror africana actual.

Relatoscortos.org – Llegendes africanes de terror.

Com a curiositat, aquí teniu l’enllaç a un video que presenta algunes de les llegendes més conegudes:.

Video – Llegendes africanes de terror.

Tot seguit, passo ara a un país amb una notable producció de literatura de la por:

Argentina – On als fantasmes i zombis tradicionals, s’afegeixen les pors sorgides últimament de caire polític, catastròfic i fins i tot social. La revista “Estudios de Teoría Literaria”, parla d’aquesta deriva i m’ha semblat destacable la seva anàlisi.

Jo vull ressaltar una de les representants del gènere, la Mariana Enriquez que no necessita gaire presentació; només dir-vos, per corroborar-ho, que aquest any la tindrem com a jurat al Sitges Film Festival 2022.

He trobat un article que parla de la puixança de la literatura de la por en aquell país, amb una empenta destacable d’autores, tot i que no acabo de copsar el sentit positiu o negatiu dels comentaris. Jutgeu vosaltres mateixos. Article.

Continuo la meva exploració i m’aturo a:

ÀsiaDeixant de banda el Japó, al qual em refereixo més endavant, us incloc l’enllaç a un audiovisual, si més no curiós, que parla de la producció de llibres de terror al continent, en diversos països,  i que pot ser interessant, tot i que diria no és massa acadèmic, però sí molt entusiasta.

Bloc de Malik – Literatura de terror al continent asiàtic.

També he localitzat un bloc Caninomag.es que parla de llegendes de terror de diversos territoris asiàtics.

Canviant de continent m’aturo a:

Brasil – Encara ara un país d’una gran tradició fantàstica;  destaquen les històries d’éssers sobrenaturals i fantasmes. Per cert, a l’enllaç que us he posat per conèixer més del Brasil “El portal del miedo” de les tres històries dues estan protagonitzades per criatures perverses amb cos de dona, i en la tercera un dels dos malvats és una dona. Sortim mal parades com a éssers terrorífics. Hi ha un personatge que sembla dels més populars del gènere en aquell territori, em refereixo a “La pisadeira”, a l’enllaç podreu aprofundir en aquest terrorífic personatge que, per variar, es tracta d’una dona.

Anem a l’altra banda del planeta:

Japó – Dir que és un dels principals productors de terror seria just. Tot i que molta de la seva narrativa encara no es prou coneguda, el cinema i el còmic han recollit la tradició que cultiva el gènere de la por i han col·locat  el Japó a l’avantguarda del sector.

He trobat material força interessant i la llista podria ser llarga, però us deixo aquest tast per anar fent boca.

Magnet.xataka.com – Llegendes japoneses d’horror.

Japonalternativo.com – Llegendes urbanes de terror.

I aquí tenim un  altre indret amb una vasta tradició de narrativa de la por:

Mèxic –  Aquest país gaudeix d’una arrelada pràctica, tant de transmissió oral antiga, com de narrativa literària de terror actual, ampliada a la seva producció cinematogràfica, que recull relats tant actuals com ancestrals i de la qual se’n parla en el bloc següent:  animal.mx.

Fantasmes, éssers sobrenaturals, zombis, extraterrestres, monstres, súper assassins i tot el ventall de personatges terrorífics, fantàstics o no,  emplenen la literatura mexicana de terror. Curiosament, quatre dones estan considerades de les més rellevants del gènere: Amparo Dávila, Guadalupe Dueñas, Inés Arredondo y Adela Fernández

Us incloc l’enllaç al bloc Xataca, que parla de tretze escriptors mexicans destacats i reconeguts, i dona una idea de la situació d’aquest gènere al país.

Xataca – Escriptors mexicans de terror. 

Com us podeu imaginar, això és només un entremès, i molt escarit, perquè aquí es podria afegir la tradició nòrdica i centro-europea, a més de diversos països d’Amèrica del Sud, i l’Àsia meridional i no acabaria mai. El gènere està a la primera línia d’audiència i la proliferació d’autores i autors és constant.

Haig de reconèixer, però, que per la meva base cultural occidentalitzada he ignorat fins fa poc la riquesa narrativa d’alguns pobles. Una llàstima, considero, i un buit que m’he proposat d’omplir en la mesura del possible.

Com a curiositat, per acompanyar aquesta senzilla reflexió sobre la por en la literatura, he realitzat una repassada a trenta-dues llistes, nacionals i internacionals, dels considerats millors autors i autores d’aquesta categoria narrativa, que malgrat estar inclosa en el ventall del Fantàstic, té característiques singulars i pròpies.

Jo diria que el número 1, sense discussió, atès que apareix en 29 de les 32 llistes escrutades és:

STEPHEN KING      –    En algunes llistes amb més d’una obra.

En segon lloc, no gaire lluny de King, figura, en 23 de les 32 llistes:

HOWARD PHILIPS LOVECRAFT – En algunes llistes amb més d’una novel·la, com l’anterior.

En tercer lloc, gairebé sempre amb la mateixa obra, apareix en 22 de les 32 llistes:

BRAM STOKER     –    La novel·la  és el seu “Dràcula”. 

En quarta posició, apareixen en 18 de les 32 llistes, dos mestres de la por:

EDGAR ALAN POE   –   Amb diverses obres.

MARY SHELLEY     –    Amb el seu “Frankenstein”.

M’atreviria a dir, després de veure els resultats de la meva repassada  que aquests autors i autora estan molt lluny de qualsevol altre escriptor o escriptora, en el sentit de popularitat. El seu treball, si tenim en compte que n’hi ha que no són precisament actuals, està considerat com a obra mestra de la narrativa de terror i marca la pauta de mínims per a moltes generacions posteriors d’artistes del gènere que aspiren a perpetuar el seu nom en aquest difícil i controvertit sector.

Darrere seu, he trobat, en un altre ordre, que en 11 de les llistes apareix:

CLIVE BARKER

Figurant en 10 de les 32 llistes, apareixen:

ANNE RICE

SHIRLEY JACKSON

Tot seguit, esmentats en 8 de les 32 llistes:

DEAN KOONTZ

PETER STRAUB

RICHARD MATHESON

En 5 de les 32 llistes hi consten:

OSCAR WILDE 

RAY BRADBURY

En 4 de les llistes figura el nom de:

DAPHNE DU MAURIER

JACK KETCHUM

MARIANA ENRÍQUEZ

RAMSEY CAMPBELL

En 3 llistes de les 32 de la consulta apareixen:

GRADY HENDRIX

HENRY JAMES

JOE HILL

JOHN ALVIDE LINDQVIST

JOSH MATERMAN

KOJI SUZUKI

ROBERT LOUIS STEVENSON

SUSAN HILL

La resta, potser més d’una cinquantena d’escriptors i escriptores surten en “1” de les llistes, i no m’he volgut estendre en aquest detall.

De la majoria dels esmentats aquí dalt, s’han filmat pel·lícules basades en els seus relats, en alguns casos en més d’una versió, i una infinitat, gosaria dir, de sèries per televisió inspirades en les obres d’aquests autors i autores.

Faré un parèntesi per parlar d’algunes de les sèries antigues de TVE, de les quals títols com “Tras la puerta cerrada o “Historias para no dormir”, van tenir una gran influència en el públic televisiu en introduir un gènere tan particular com el de terror. Darrere d’aquestes produccions estava la dedicació i bon fer de Narciso Ibañez Serrador.

No voldria acabar sense parlar d’uns mitjans en els qual la por és transmesa per via oral, però no per això menys impactant, que és la ràdio, els podcasts i els audiollibres, sovint amb creacions pròpies. He localitzat un grapat de programes o podcasts sobre radio-teatre, alguns basats en narrativa coneguda, però d’altres amb guions creats especialment per a la radiodifusió. Jo, particularment, n’he trobat alguns de molt aconseguits. És el misteri del desconegut, d’allò que no es veu, que s’afegeix a la història. Haig de dir que alguns molt ben ambientats i narrats. Aquí en teniu alguns exemples:

IVOOX – Relats de terror.

Per acabar, m’agradaria parlar de la narrativa de terror catalana, al meu parer encara insuficient. El bloc “El Biblionauta”, el 2019, proposava una selecció de libres en català (traduccions i escrits originals), entre els quals hi havia alguns autors i autores catalans, no gaires. Jo, per afinitat amb l’autora, voldria destacar l’obra “Fòrbid”, d’Elena Bartomeu. Una publicació de l’editorial Males Herbes, que us recomano.

Us convido a escoltar, al meu canal d’audiollibres ANBLARO PRAT on trobareu diversos relats breus inclosos en aquest gènere:

Relats de terror – Breus històries per fer patir.

Per acabar, no me’n puc estar de recollir dues frases sobre el tema de “la por” que considero molt encertades:

“Para quien tiene miedo, todo son ruidos”Sófocles.

“Los monstruos son reales y los fantasmas también. Viven dentro de nosotros… y a veces ganan”. Stephen King

No cal dir que la por, en sí mateixa, ha generat molta tinta, com se sol dir. Per tal que us en feu una idea incloc alguns enllaços a webs que recopilen frases sobre la por, en diferents vessants, algunes provinents d’escrits, de pel·lícules o de personatges famosos.

Psicología y mente

Cosmopolitan

Smashmexico

Categories
cinema Fantàstic literatura

RATES: D’ANIMALONS SIMPÀTICS A MONSTRES REPUGNANTS.

Sí, ja ho sé, pot semblar un títol desconcertant, però veieu tot seguit com s’acosta a la realitat.

En la literatura infantil, per exemple, els ratolins i les ratetes han estat protagonistes de les més tendres històries, algunes de les quals són patrimoni universal, per anomenar-les d’alguna manera.

La que crec, és una opinió personal, que mereix el primer lloc diria que és: LA RATETA QUE ESCOMBRAVA L’ESCALETA. Un conte que parla d’ingenuïtat, d’aparences, de perills i d’amistat.  Versionat una i mil vegades en infinitat d’idiomes. Aquí teniu un enllaç on podeu escoltar-lo en català (no s’és mai prou gran per escoltar un conte, no us sembla?). 

A continuació, per popular,  potser caldria esmentar EL FLAUTISTA D’HAMELIN, però en aquest cas, les rates del conte no són precisament els personatges més adorables de la història, així que no els inclouré en aquesta selecció.

Pel que he pogut comprovar HISTÒRIES DE RATOLINS, d’Arnold Lobel, és un dels contes infantils sobre ratetes més prestigiat, de fet són set contes que un pare explica als seus fills. N’he trobat una versió per escoltar. Enllaç al conte. 

El que he observat és que en la literatura infantil, i em refereixo tant a la narració com a la il·lustració,  els ratolins adopten actituds gairebé humanes per exposar tant defectes com virtuts dels éssers, ja siguin animals o humans. N’hi ha un bon grapat d’exemples, i jo n’he triat alguns, recordeu que sempre és una tria subjectiva i personal.

El Ratolí que es va menjar la lluna, de Petr Horácek – Un ratolí que es menja un boci de lluna i com afronta les conseqüències d’aquesta acció. He trobat aquesta versió en àudio conte: enllaç al conte.

El ratolí Pérez, encarregat de recollir les dents que els cauen als menuts i que ha donat peu a una sèrie de contes dels quals n’és el protagonista. Enllaç al conte.

Petit Ós i els sis ratolins blancs, de Chris Wormel. Un conte que parla d’amistat i de tendresa entre animals de diversa condició. Us adreço a una versió per escoltar en aquest enllaç.

La casa dels ratolins, de Schaapman, Karina. Una llar on el Sam i la Júlia viuen un sens fi d’aventures. Podreu veure de què van les històries que protagonitzen aquest parell de ratolins en aquest enllaç.

El lleó i el ratolí, de Nój, Natha – Un conte on es parla de com un animal petit por ajudar a un de gran, una metàfora que es pot aplicar a la vida, en general. D’aquest n’he trobat una versió per escoltar en aquest enllaç.

Les vacances del Ratolí Carter, de Marianne Dubuc. Aquí teniu una de les moltes .aventures d’aquest personatge.

En podria esmentar d’altres, és clar, com ara:

“El ratolí del camp i el ratolí de ciutat

“Ratolí, ves amb compte”

“El ratolí i la muntanya”

És evident que la llista seria llarga i el que vull destacar és el fet que en la literatura infantil les ratetes i els ratolins acostumen a ser personatges simpàtics, actius i entremaliats que gaudeixen de l’estimació de la quitxalla.

Aquest fenomen es reprodueix potser amb més intensitat en el cinema infantil, sobretot en el de dibuixos animats. Posaré un exemple que em sembla puntual. Una de les cintes de dibuixos que crec que ha fet plorar més gent ha estat “DUMBO”, el petit elefant de grans orelles que a través de la seva amistat amb un ratolí passa de ser un pària en la societat a l’estrella del circ. Un n’ofereixo un  tast.

Una altra pel·lícula a destacar és “Basil el Ratón Superdetective”, en la qual el personatge de l’investigador protagonista està interpretat per una rata d’allò més intel·ligent. Aquí en teniu un tràiler de la cinta.

No podia faltar una versió cinematogràfica barreja d’animació i realitat del popular Pérez, el Ratoncito de tus Sueños,  en la qual el ratolí desenvolupa la seva admirada professió d’obsequiar amb regals els menuts als quals els ha caigut una dent. Veieu aquí una curiosa versió d’aquest conte.

 I me’n deixo molts, sens dubte, però és evident que els ratolins, per la seva astúcia i vivacitat física, resulten uns protagonistes de primera en l’apartat dels dibuixos animats. Especialment, pel que fa a les series de dibuixos de televisió, amb personatges com  l’”Speedy Gonzalez,  de la Warners; el Micky mouse,  de la Dysney; o el Jerry,  de la Metro.  

Com que no puc evitar tenir unes preferències personals, vull destacar tant per la qualitat dels dibuixos com pel guió la pel·lícula Ratatouille.  Un heroi que més aviat és un antiheroi, una rateta més humana que els humans i un final “ni per a tu ni per a mi”, que estic convençuda complau a gairebé tothom.

Després d’aquesta exposició, que es podria dir que conforma la cara dolça de la moneda, tornem a la literatura però, en aquest cas, a la narrativa per a adults on les rates deixen de ser els animalons simpàtics per esdevenir monstres de destrucció. Quan no son presentades com animals perniciosos i destructius s’utilitzen, en ocasions, per reflectir els més indignes aspectes de la naturalesa humana, les conductes reprovables i les angoixes més íntimes. El protagonisme d’aquesta metàfora ignominiosa està en la base d’una bona quantitat de literatura, tan realista com fantàstica.

Com d’habitud, he hagut de fer una tria perquè l’abundància de material es gairebé impossible d’encabir en aquest article, però, en un ordre cronològic he considerat dignes d’esment les obres següents:

1722Diario del año de la peste, de Daniel Dafoe – Escrita amb el rerefons de la pesta a Londres del 1665 i el protagonisme de les rates. Un paisatge dantesc expressat amb la màxima escrupolositat i versemblança.

1842 La torre de las ratas, de Victor Hugo – Narra les tribulacions d’un arquebisbe malvat delmador de pobres als quals fa assassinar impunement. Les indefenses víctimes cerquen venjança convertides en rates. És un veritable conte de terror. 

1878El entierro de las ratas, de Bram Stoker – Un jove anglès condemnat a viure als baixos fons del Paris del segle XIX. Una mirada macabra dels barris de la ciutat.  Por gòtica en essència.

1935El día de las ratas”, Dytonelia Machado – Una novel·la plena d’angoixa, patiment i esforços per sobreviure d’un individu qualsevol que lluita per trobar diners per comprar llet per al seu fill.

1936Las ratas del cementerio, Henry Kuttner – La relació del guàrdia del cementeri més antic de Salem amb les rates, mestresses del lloc. 

1942El rey de las ratas, de James Clavell – En un camp de concentració un dels presoners es dedica a la cria de rates per sobreviure.

1947La peste, d’Albert Camus – D’un realisme descarnat, l’obra curiosament comença amb una cita de Dafoe.

1961La rebelión de las ratas, de Fernando Soto – L’angoixa d’uns miners sobreexplotats portats a l’extrem, que fan el que calgui per sobreviure.   

1962Las ratas, de Miguel Delibes – Un fill i un pare d’un poble abandonat a la seva sort que es dediquen a la cacera de rates per subsistir.

1979La rata, Andrzej Zaniewski – La protagonista és una jove rata enlairada a l’alçada humana amb vicis, passions, debilitats i forces. És un elogi de la por i de fins a on ens pot portar l’afany per sobreviure, retratat a través d’una societat de rosegadors sense límits definits.

2022Pepe, el rata, de Fernando Antonio i Hernández Rodríguez – Un home es converteix en rosegador per defensar-se i sobreviure. Una història fantàstica i diferent, per variar una mica.

En qualsevol cas, en la literatura d’adults les rates, ratolins, ratetes i ratotes, surten gairebé sempre mal parades. Aquella empatia que despertaven en els contes infantils s’ha trastocat en una aversió obsessiva que impulsa les persones a eliminar aquests animals. És a dir, la majoria d’històries per a adults, on les rates apareixen, cal qualificar-les de relats de terror. Més que una connexió tòxica és una relació absolutament destructiva que ha incentivat els contes més macabres i esgarrifosos de la literatura universal.

Aquesta actitud vers els rosegadors també es reflecteix en el cinema per a adults, en el qual els rosegaires representen sempre una amenaça per als humans.

M’ha costat triar alguns exemples de cinematografia sobre aquests animals perquè apareixen de fons en infinitat de pel·lícules, però em sembla que la tria que he fet servirà de mostra per al que exposo aquí:

1961 El pozo y el péndulo – Basada en un relat de E. A Poe. La tortura, humiliació i angoixa d’un condemnat a mort que té per únics companys de cel·la a un grup de rates. Considerat un dels contes més esgarrifosos de l’autor.

1971 – La revolución de las ratas (Willard)Un jove portat al límit per la societat que l’envolta i amic de les rates, escampa el terror arreu per aplicar la seva venjança.

1976El alimento de los dioses   – Basada en una història de ciència ficció d’H. G. Wells. Científics, experiments, un aliment extraordinari i un creixement descontrolat d’humans i animals.  

1982 Fieras radiactivas  –  Adaptació de la novel·la  de James Herbert “La invasión de las ratas”.  Aliments contaminats, rates gegantines i destrucció total.

1983 De origen desconocido  –  Està basada en la novel·la “El visitant” de Chauncey G. Parker. Un banquer benestant contra una rata gegant al seu domicili. 

1985 Año 225, después del holocausto – Un entorn apocalíptic, una banda de rodamons que arriba a una ciutat enrunada, on s’ha d’enfrontar a les veritables mestresses del lloc que son les rates.

1990La fosa común  –  Un poble, un molí abandonat al costat del cementiri, un grup d’homes es proposa netejar-lo però les rates s’han apoderat del lloc.

1995Cementerio de alimañas  –  Fantasia total. Un jove de nom Bram Stoker de viatge, és capturat per unes dones rata, encapçalades per la del Flautista d’Hamelin, i és obligat a escriure contes de terror.  

2001 Altered species   Rates de laboratori, experiments, rates que esdevenen monstres. 

2006Ratas, Alerta en París. –  Vaga d’escombriaires que dura una eternitat, les rates que s’apoderen de la ciutat, conseqüències desastroses per Paris. 

2017Ratas  –   Documental que es pot qualificar d’horripilant sobre la presència de rates a tot el món. Adaptabilitat, supervivència, enginy, tots els aspectes puntuals d’aquests rosegadors que per dessota les ciutats més importants formen una societat que podria ser l’única en sobreviure davant un apocalipsi com els anunciats tant en pel·lícules de ciència ficció com en articles científics d’allò més seriosos. Una veritable tortura per als estómacs delicats.  

20171922   – Basada en un relat de l’Stephen King. Un assassinat, l’encobriment, els implicats, i una munió de rates que s’escampa arreu fins a infestar-ho tot.

Bé, encara en podria afegir algunes més, però crec que la mostra és prou eloqüent, tot i que no es pot dir que siguin totes elles pel·lícules de gran qualitat.  La gran esquerda que hi ha entre la imatge de cinemes i narrativa infantil sobre els rosegadors i la que domina literatura i cinematografia en el món dels adults és d’una distorsió bàrbara de la realitat, tant en un cas com en l’altre, tot i que si atenem els auguris i els pronòstics al voltant de les “rates”, potser si que hauríem de començar a preocupar-nos. Qui sap.  

He estat a punt d’incloure en l’article l’apartat de “rates en el món del còmic”, però he trobat prou interessant el tema per dedicar-li un article exclusiu.

Fins aviat!

Categories
Esdeveniments Fantàstic

El món del “FANTÀSTIC” amo de la tardor 2021.

Es podria dir que el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya  2021 (per a mi sempre serà de Sitges) va obrir les portes d’una tardor fantàstica. Es va recuperar la presencialitat dels actes del festival, punt de trobada indiscutible de professionals i fans del gènere, a més de curiosos  que es deixen portar per la màgia de l’espectacle, dins i fora dels escenaris o de les grans pantalles.

És excitant compartir sensacions colpidores en els visionats de cintes que es presenten especialment a Sitges; és engrescador destapar les capses de sorpreses, que no s’acaben mai.

Una magnífica oportunitat de gaudir de la participació d’experts en el fantàstic que amb les seves aportacions personals ens apropen les produccions fins la intimitat, parlo per exemple de l’entrevista amb la directora Mary Harron:

Ho considero un privilegi poder assistir a les presentacions, xerrades i exposicions que s’ofereixen paral·lelament a les projeccions i submergir-nos en l’atmosfera que, sense nau ni artefactes ens transporta a altres mons; diria que irreals però, ateses les circumstàncies actuals, les línies que els separen estan massa properes i sembla que tinguin la intenció d’envair-se l’un a l’altre.

No vull deixar de banda el gaudi d’una ciutat com Sitges que, més que mirar i viure el mar, ja viu en una dimensió aliena a la majoria de poblacions costaneres d’arreu del món. S’ha deixat seduir pel fantàstic, l’ha fet seu i s’ha lliurat a l’experiència novedosa i agosarada del gènere que viu en constant regeneració.

Només cal veure el regitxell de pel.lícules que es van presentar en aquesta edició: https://sitgesfilmfestival.com/cat/programa/pel_licules

Ara vull destacar la celebració de la 52ena Trobada Ter-Cat, de la Societat Catalana de Ciència Ficció, que tingué lloc el dia 16 d’octubre, celebrada a la Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró. La primera després d’un any i més de sequera per culpa del que ens és de tots conegut. Un feliç retrobament que esperem no es vegi torbat per noves mesures restrictives.

Aquí teniu unes imatges de les intervencions de membres de la societat i convidats a l’acte.

El mateix dia, es va fer lliurament del Premi Manuel de Pedrolo de Ciència Ficció 2021, precedit d’una xerrada d’Edgar Cotes i Argelich sobre “Manuel de Pedrolo: punt final? Una història de la ciència-ficció catalana sobre la fi del món després del Mecanoscrit”. Una interessant exposició, fins i tot, massa curta, potser perquè no en tinc mai prou d’en Pedrolo.

Arnau Domènech, de Vic, va ser el guanyador de la 18ena edició del Premi Manel de Pedrolo de Ciència Ficció, amb l’obra “Indis de l’asfalt”.

Aquí teniu més detalls de l’acte: i del guanyador.

https://www.mataro.cat/ca/actualitat/noticies/2021/arnau-domenech-guanya-el-18e-premi-de-narrativa-de-ciencia-ficcio-manuel-de-pedrolo-ciutat-de-mataro

A cavall entre octubre i novembre va tenir lloc el 27 Manga Barcelona.

Ho incloc en el meu recorregut fantàstic de tardor perquè crec que sovint s’oblida que és un viver de “fantàstics” en potència. Per algun lloc s’ha de començar i sovint el Manga/Còmic pot ser un pont molt interessant per arribar a la literatura en format tradicional (ho dic en el sentit més ampli de la paraula).

Veure tota aquella joventut, i no tant joves, mimetitzats en els seus personatges preferits, la presència d’editorials de còmics i de llibreries especialitzades, també d’exposicions, amb un públic completament lliurat, és gratificant.

Conec persones que, per limitacions d’aforament i per anar tard, no van poder accedir al saló. És genial!

El novembre va començar de forma espectacular amb el “42 1er Festival de Gèneres Fantàstics de Barcelona”. Reclamat, esperat, desitjat, què es pot dir? El director de l’esdeveniment, en Ricard Ruíz Garzón, del qual podria estar parlant una bona estona però no afegiria res que els “fans” del gènere no coneixeu, i els que no ho sou hauríeu de saber, ho va fer possible.

El somni va esdevenir realitat i vam poder amarar-nos amb les intervencions, presentacions de llibres, entrevistes, taules rodones, exposicions, xerrades de passadís, de la imponent llista d’experts/es en la temàtica fantàstica en tots els seus àmbits: creadors/es, editors/es, directors/es d’altres festivals, membres d’associacions lligades al gènere, autors/es de blocs, representants de formes de manifestació literària no escrites, i ja em perdonareu, perquè segur que me’n deixo, però el ventall era tan intens i interessant que encara em bull el cervell.

Vaig tenir l’oportunitat de participar en una de les taules rodones, la de “Noves Oralitats”, dirigida per Miquel Codony @Qdony, amb la intervenció d’Alex Pàez @InfinitoAlex i Inés Macpherson @InesMacpherson. Una veritable satisfacció ser una de les actuants en aquesta primera edició del festival.

No puc deixar de parlar de la creació dels Premis 42, el reconeixement a les obres i trajectòries de persones que es dediquen d’una forma o altra al gènere. Un petó molt especial a la Inés Macpherson, pel seu premi “Revelació en català”, amb qui he tingut el plaer de compartir taula rodona al festival i antologia de contes a “Extraordinàries”.

Comproveu vosaltres mateixos la categoria dels convidats en la pàgina “Transmèdia” del festival: https://www.barcelona.cat/festival42/ca/transmedia

Hi ha un bon assortiment de vídeos, àudios i fotografies dels esdeveniments més rellevants.

A nivell personal haig de dir que em va emocionar veure la gran assistència de públic als diferents actes, tot i que vull destacar que m’hauria anat bé tenir un holograma per doblar-me en diferents entitats, en certs moments, per poder assistir a totes les activitats que m’interessaven.

Dos dies després de començar el “42”, al País Valencià s’inaugurava el “Golem Fest”, una altra explosió de ciència ficció, fantasia i terror que es va allargar fins el 14 de novembre.

Presentacions de llibres, entrevistes, conferències, taules rodones, jocs, teatre, totes les eines per analitzar els diferents aspectes del fantàstic. Una llarga llista de convidats i convidades que podeu comprovar en l’enllaç: https://golemfest.es/va/llistat-d-autors/

Ja veieu que la tardor ha estat pletòrica del “fantàstic” sense distincions. Què puc afegir? Per als amants del gènere és una satisfacció veure que, encara que sigui a poc a poc, es perfila una actitud normalitzadora del fantàstic en l’univers literari i una proliferació d’editorials especialitzades que s’arrisquen en la promoció de nous autors, en traduccions de clàssics al català d’obres llarg temps esperades, a més de l’augment de llibreries on el fantàstic ja no és una anècdota; i, per descomptat, en la consolidació d’un públic lector i participatiu que dona fermesa al projecte.

Amb tot aquest ventall de bones notícies se’m fa difícil parlar de la pèrdua que representa la recent mort de Miquel Barceló. Jo, com tants d’altres, el vaig prendre com a guia, mai tan ben dit, en els primers passos dins el gènere i no ha deixat mai de ser una font consolidada per a consultes, un referent acreditat i valuós.

Només em veig amb cor de dir que sento una tristesa immensa. No conec ningú que emuli la seva vitalitat, entusiasme, coneixements, dedicació i passió pel gènere com ell, que va gosar portar el fantàstic, sobretot la ciència ficció, a l’àmbit universitari, diria que desafiant els sistemes més arcaics.

He trobat una conferència que va donar al País Basc que em sembla molt representativa del seu esforç per normalitzar el gènere i us poso l’enllaç com a homenatge a la seva tasca difusora:

Las dos culturas: ciencia ficción en la universidad’, por Miquel Barceló García.

Incloc altres enllaços que em semblen rellevants;:

La Vanguardia: article amb motiu de la seva mort.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20211123/7883645/mor-l-editor-i-escriptor-ciencia-ficcio-miquel-barcelo.html

Article i entrevista el 2015 de Nius diario:

https://www.niusdiario.es/cultura/miquel-barcelo-ciencia-ficcion-escritor-nova_18_3242145383.html

Categories
Esdeveniments

32è Premi Literari de Novel.la Ciutat de Mollerussa – Abril, 2020

En aquesta edició em van atorgar l’accèssit per la meva novel.la “Amics, relacions i secrets“. Una gran satisfacció.

El certamen de Mollerussa és un dels més antics vigents, i de gran prestigi. Enguany es van presentar 56 originals que optaven al premi.

Article premsa:

El Prat al dia