Categories
literatura Reflexions

TERROR: LA NARRATIVA DE LA POR

Ja tenia previst un article sobre aquest tema i justament fa uns dies vaig assistir a una conferència sobre “La filosofia de la por”, impartida notablement pel professor Bernat Castany Prado, i considerada la qüestió sota l’esguard de filòsofs de la categoria d’Epicur, Lucreci, Sèneca, Erasme, Montaigne, Spinoza, Nietzsche, entre d’altres.

Deixant a banda les consideracions de les diferents escoles filosòfiques respecte a la por, vaig confirmar els temors ancestrals a la mort, al sobrenatural, al desconegut, al patiment, tant físic com moral, a la vulnerabilitat de l’ésser humà davant els entorns agressius (por al deshonor, al ridícul, a la humiliació…), a la virulència de la natura, a la pèrdua d’éssers estimats, a la fam, és a dir, comprovo que les pors fonamentals no han canviat gaire amb el pas del temps perquè la majoria perduren avui en dia.

Actualment a aquests conceptes bàsics de la por hem d’afegir alguns fenòmens propis de l’època, com podrien ser la por a les guerres nuclears, o a la invasió d’extraterrestres, o a les tortures refinades, físiques o psíquiques, a les manipulacions directes o indirectes, a les pertorbacions psíquiques causades per l’estrès i la vida agitada, a patir una suplantació d’identitat digital, a sucumbir al xoc d’un meteorit, a les epidèmies que esdevenen pandèmies amb una velocitat descontrolada, a un metavers dels qual se’n parla molt; fins diria que el pànic a envellir es pot incloure en la llarga llista de pors que ens torturen, i segur que me’n deixo més d’una a la bossa.

Alguns filòsofs, antics i actuals, sostenen que la por és una creació interior i que si la deixem créixer i apoderar-se de nosaltres ens impedeix de desenvolupar-nos lliurement i ens converteix en esclaus de les nostres limitacions, dels nostres temors. Deuen tenir raó, saberuts com són, però és més fàcil alliçonar que aconseguir que d’altres puguin  viure sense por a res, o gairebé res.

Lluitar contra la por que posseeix a molts de nosaltres no és gens fàcil. De fet, un filòsof francès, Alain, de finals del segle XIX, va dir que “L’home que té por sense perill, inventa el perill per tenir por”. No sortim gaire afavorits en aquesta màxima. És clar que, abans que ell, Sòfocles ja va afirmar que “Per a l’home que té por, tot són sorolls”.

Dit això, a tall d’introducció, em consta que els esforços són inhumans per deslliurar les persones de les seves angoixes. Resulta evident que “la por”, com a subjecte de sensacions radicals i fins i tot passions singulars, és objecte d’un culte notable i segons com d’una admiració incomparables.

En una altra ocasió tocaré el tema del terror en el cinema o en el còmic, ara em refereixo al camp de la narrativa per a adults, en particular.  I quan dic narrativa també incloc els primers transmissors orals de fets i fantasies, els xerrameques antics que recorrien els pobles i viles amb els seus contes, que es troben a gairebé totes les cultures i que s’encarregaven de difondre i mantenir les històries (algunes inspirades en fets reals) i les llegendes (fonamentades en la mitologia i en les gestes del herois locals, moltes d’elles), fins que es van poder escriure per conservar-les i apropar-les a les persones. Un bon nombre d’aquelles històries eren veritables contes de terror i parlaven de monstres fantàstics, d’éssers sobrenaturals, de fantasmes i d’esperits venjatius que atemorien la població, assassinant criatures i dones, sobretot.

M’ha sorprès, en la meva cerca sobre “la por”, que la majoria de vells relats, transformats en llibres, no han estat bandejats pels contes actuals, ans al contrari, moltes de les històries antigues han assolit llocs privilegiats en les llistes de contes de terror, fins i tot superant la producció moderna d’aquest gènere.

Podria estar dies parlant de la literatura de terror, però aquí  només puc donar pinzellades de fets que m’han sorprès o, si més no, xocat. Deixo de banda tota la narrativa “occidental” de terror, de sobres coneguda.

Preparant aquest article, m’he trobat amb informació que m’ha sobtat, sobre indrets (continents o països) amb un singular historial de relats de terror.  Com que no els puc citar tots, n’assenyalaré alguns, per ordre alfabètic, perquè ningú no se senti menyspreat.

Àfrica: Potser sembla molt genèric, però no he sabut trobar massa informació sobre les particularitats per països d’aquesta producció narrativa, ni antiga ni actual. Tot i que em consta que la tradició oral de contes i llegendes es troba a gairebé tots els països del continent. Tanmateix, sí que he localitzat alguns webs que parlen de la proliferació d’autors, alguns força coneguts localment (em disculpo per la meva ignorància en aquest sentit), que donen una idea de l’evolució del gènere en el conjunt heterogeni d’Âfrica. En els webs següents es parla de la literatura africana de terror, actual, de la qual em confesso ignorant total.

Parlant de transmissió oral, aquest bloc és força exhaustiu:

Lanaveva.wordpress.com – L’eficàcia de les cultures transmeses per via oral.

Kiriko.org – Narrativa de terror africana actual.

Relatoscortos.org – Llegendes africanes de terror.

Com a curiositat, aquí teniu l’enllaç a un video que presenta algunes de les llegendes més conegudes:.

Video – Llegendes africanes de terror.

Tot seguit, passo ara a un país amb una notable producció de literatura de la por:

Argentina – On als fantasmes i zombis tradicionals, s’afegeixen les pors sorgides últimament de caire polític, catastròfic i fins i tot social. La revista “Estudios de Teoría Literaria”, parla d’aquesta deriva i m’ha semblat destacable la seva anàlisi.

Jo vull ressaltar una de les representants del gènere, la Mariana Enriquez que no necessita gaire presentació; només dir-vos, per corroborar-ho, que aquest any la tindrem com a jurat al Sitges Film Festival 2022.

He trobat un article que parla de la puixança de la literatura de la por en aquell país, amb una empenta destacable d’autores, tot i que no acabo de copsar el sentit positiu o negatiu dels comentaris. Jutgeu vosaltres mateixos. Article.

Continuo la meva exploració i m’aturo a:

ÀsiaDeixant de banda el Japó, al qual em refereixo més endavant, us incloc l’enllaç a un audiovisual, si més no curiós, que parla de la producció de llibres de terror al continent, en diversos països,  i que pot ser interessant, tot i que diria no és massa acadèmic, però sí molt entusiasta.

Bloc de Malik – Literatura de terror al continent asiàtic.

També he localitzat un bloc Caninomag.es que parla de llegendes de terror de diversos territoris asiàtics.

Canviant de continent m’aturo a:

Brasil – Encara ara un país d’una gran tradició fantàstica;  destaquen les històries d’éssers sobrenaturals i fantasmes. Per cert, a l’enllaç que us he posat per conèixer més del Brasil “El portal del miedo” de les tres històries dues estan protagonitzades per criatures perverses amb cos de dona, i en la tercera un dels dos malvats és una dona. Sortim mal parades com a éssers terrorífics. Hi ha un personatge que sembla dels més populars del gènere en aquell territori, em refereixo a “La pisadeira”, a l’enllaç podreu aprofundir en aquest terrorífic personatge que, per variar, es tracta d’una dona.

Anem a l’altra banda del planeta:

Japó – Dir que és un dels principals productors de terror seria just. Tot i que molta de la seva narrativa encara no es prou coneguda, el cinema i el còmic han recollit la tradició que cultiva el gènere de la por i han col·locat  el Japó a l’avantguarda del sector.

He trobat material força interessant i la llista podria ser llarga, però us deixo aquest tast per anar fent boca.

Magnet.xataka.com – Llegendes japoneses d’horror.

Japonalternativo.com – Llegendes urbanes de terror.

I aquí tenim un  altre indret amb una vasta tradició de narrativa de la por:

Mèxic –  Aquest país gaudeix d’una arrelada pràctica, tant de transmissió oral antiga, com de narrativa literària de terror actual, ampliada a la seva producció cinematogràfica, que recull relats tant actuals com ancestrals i de la qual se’n parla en el bloc següent:  animal.mx.

Fantasmes, éssers sobrenaturals, zombis, extraterrestres, monstres, súper assassins i tot el ventall de personatges terrorífics, fantàstics o no,  emplenen la literatura mexicana de terror. Curiosament, quatre dones estan considerades de les més rellevants del gènere: Amparo Dávila, Guadalupe Dueñas, Inés Arredondo y Adela Fernández

Us incloc l’enllaç al bloc Xataca, que parla de tretze escriptors mexicans destacats i reconeguts, i dona una idea de la situació d’aquest gènere al país.

Xataca – Escriptors mexicans de terror. 

Com us podeu imaginar, això és només un entremès, i molt escarit, perquè aquí es podria afegir la tradició nòrdica i centro-europea, a més de diversos països d’Amèrica del Sud, i l’Àsia meridional i no acabaria mai. El gènere està a la primera línia d’audiència i la proliferació d’autores i autors és constant.

Haig de reconèixer, però, que per la meva base cultural occidentalitzada he ignorat fins fa poc la riquesa narrativa d’alguns pobles. Una llàstima, considero, i un buit que m’he proposat d’omplir en la mesura del possible.

Com a curiositat, per acompanyar aquesta senzilla reflexió sobre la por en la literatura, he realitzat una repassada a trenta-dues llistes, nacionals i internacionals, dels considerats millors autors i autores d’aquesta categoria narrativa, que malgrat estar inclosa en el ventall del Fantàstic, té característiques singulars i pròpies.

Jo diria que el número 1, sense discussió, atès que apareix en 29 de les 32 llistes escrutades és:

STEPHEN KING      –    En algunes llistes amb més d’una obra.

En segon lloc, no gaire lluny de King, figura, en 23 de les 32 llistes:

HOWARD PHILIPS LOVECRAFT – En algunes llistes amb més d’una novel·la, com l’anterior.

En tercer lloc, gairebé sempre amb la mateixa obra, apareix en 22 de les 32 llistes:

BRAM STOKER     –    La novel·la  és el seu “Dràcula”. 

En quarta posició, apareixen en 18 de les 32 llistes, dos mestres de la por:

EDGAR ALAN POE   –   Amb diverses obres.

MARY SHELLEY     –    Amb el seu “Frankenstein”.

M’atreviria a dir, després de veure els resultats de la meva repassada  que aquests autors i autora estan molt lluny de qualsevol altre escriptor o escriptora, en el sentit de popularitat. El seu treball, si tenim en compte que n’hi ha que no són precisament actuals, està considerat com a obra mestra de la narrativa de terror i marca la pauta de mínims per a moltes generacions posteriors d’artistes del gènere que aspiren a perpetuar el seu nom en aquest difícil i controvertit sector.

Darrere seu, he trobat, en un altre ordre, que en 11 de les llistes apareix:

CLIVE BARKER

Figurant en 10 de les 32 llistes, apareixen:

ANNE RICE

SHIRLEY JACKSON

Tot seguit, esmentats en 8 de les 32 llistes:

DEAN KOONTZ

PETER STRAUB

RICHARD MATHESON

En 5 de les 32 llistes hi consten:

OSCAR WILDE 

RAY BRADBURY

En 4 de les llistes figura el nom de:

DAPHNE DU MAURIER

JACK KETCHUM

MARIANA ENRÍQUEZ

RAMSEY CAMPBELL

En 3 llistes de les 32 de la consulta apareixen:

GRADY HENDRIX

HENRY JAMES

JOE HILL

JOHN ALVIDE LINDQVIST

JOSH MATERMAN

KOJI SUZUKI

ROBERT LOUIS STEVENSON

SUSAN HILL

La resta, potser més d’una cinquantena d’escriptors i escriptores surten en “1” de les llistes, i no m’he volgut estendre en aquest detall.

De la majoria dels esmentats aquí dalt, s’han filmat pel·lícules basades en els seus relats, en alguns casos en més d’una versió, i una infinitat, gosaria dir, de sèries per televisió inspirades en les obres d’aquests autors i autores.

Faré un parèntesi per parlar d’algunes de les sèries antigues de TVE, de les quals títols com “Tras la puerta cerrada o “Historias para no dormir”, van tenir una gran influència en el públic televisiu en introduir un gènere tan particular com el de terror. Darrere d’aquestes produccions estava la dedicació i bon fer de Narciso Ibañez Serrador.

No voldria acabar sense parlar d’uns mitjans en els qual la por és transmesa per via oral, però no per això menys impactant, que és la ràdio, els podcasts i els audiollibres, sovint amb creacions pròpies. He localitzat un grapat de programes o podcasts sobre radio-teatre, alguns basats en narrativa coneguda, però d’altres amb guions creats especialment per a la radiodifusió. Jo, particularment, n’he trobat alguns de molt aconseguits. És el misteri del desconegut, d’allò que no es veu, que s’afegeix a la història. Haig de dir que alguns molt ben ambientats i narrats. Aquí en teniu alguns exemples:

IVOOX – Relats de terror.

Per acabar, m’agradaria parlar de la narrativa de terror catalana, al meu parer encara insuficient. El bloc “El Biblionauta”, el 2019, proposava una selecció de libres en català (traduccions i escrits originals), entre els quals hi havia alguns autors i autores catalans, no gaires. Jo, per afinitat amb l’autora, voldria destacar l’obra “Fòrbid”, d’Elena Bartomeu. Una publicació de l’editorial Males Herbes, que us recomano.

Us convido a escoltar, al meu canal d’audiollibres ANBLARO PRAT on trobareu diversos relats breus inclosos en aquest gènere:

Relats de terror – Breus històries per fer patir.

Per acabar, no me’n puc estar de recollir dues frases sobre el tema de “la por” que considero molt encertades:

“Para quien tiene miedo, todo son ruidos”Sófocles.

“Los monstruos son reales y los fantasmas también. Viven dentro de nosotros… y a veces ganan”. Stephen King

No cal dir que la por, en sí mateixa, ha generat molta tinta, com se sol dir. Per tal que us en feu una idea incloc alguns enllaços a webs que recopilen frases sobre la por, en diferents vessants, algunes provinents d’escrits, de pel·lícules o de personatges famosos.

Psicología y mente

Cosmopolitan

Smashmexico

Categories
Esdeveniments Fotografies Relats

“FESTA MAJOR DE GRÀCIA 2022”

No recordo quan de temps fa que gaudeixo d’aquesta festa tan especial i, després de l’excepcionalitat dels darrers dos anys, recuperar-la en tota la seva intensitat ha estat commovedor.

La Festa Major de Gràcia aplega el conreu de les tradicions populars més diverses i la modernitat més punyent amb l’atractiu d’un esdeveniment en plena temporada de vacances que convoca centenars, potser milers, de forans que s’hi aboquen àvids d’experiències culturals i d’esbarjo.

M’hi he passejat al matí, quan els noctàmbuls encara no han abandonat el son reparador i els carrers, encara transitables, són patrimoni d’infants i residents que juguen, ballen, organitzen tallers variats, llegeixen fragments de llibres o reciten poemes, els petits es refresquen en piscines improvisades, a més d’una infinitat d’activitats producte de la imaginació dels organitzadors que m’empeny a felicitar-los.

Al migdia el caire dels actes s’encamina cap el món gastronòmic i et pots trobar, a gairebé tots els carrers guarnits, un vermut popular. En d’altres s’afanyen en la preparació d’un àpat veïnal, que pot ser una gran paella, una botifarrada, una immensa graella de carn a la brasa o de verdures al caliu, o una truitada, la imaginació no té límit, alguns amenitzats amb música. Les taules al mig del carrer són patrimoni veïnal i els forans, quan poden accedir als carrers per visitar els guarniments, s’ho han de mirar de lluny, sovint amb una certa enveja, en el millor sentit. No me n’he pogut estar d’endur-me’n algunes imatges de recordatori.

A la tarda, malgrat la forta calor i la presència massiva de curiosos, la festa s’engalana de tallers de balls, concerts refrescants de músiques tradicionals, campionats de jocs de taula, xocolatades, espectacles infantils, correfocs, en suma, de qualsevol acció que sigui capaç d’animar la sobretaula i mantenir l’atracció fins arribar al vespre. Amb una llum potent del sol abrusador els guarniments accentuen l’acoloriment.

I arriba el vespre, l’hora màgica en què les il·luminacions  dels carrers s’encenen i els guarniments adquireixen una fesomia quasi màgica. És el punt àlgid, diria que per agosarats que no els fa por endinsar-se en una gernació de persones adelerades del gaudi que ofereixen, un darrere l’altre, els espectacles de música amb concerts de tot estil i procedència, ballades populars, si queda un racó per fer-ho. És un espectacle colpidor i alhora magnífic, que no vaig immortalitzar.

Segons he comprovat al web de la Festa, es calcula que durant la setmana s’hi han realitzat més de 900 activitats, tot un èxit. Com en d’altres edicions, s’han concedit premis als guarniments per més destacats, com consta a la llista de guardonats.

És clar que, no només les entitats dels carrers s’afanyen en la fesomia encisadora de les disfresses monumentals, perquè alguns edificis privats o particulars també participen de l’ambient guarnint les façanes amb una creativitat i excel·lència que enamoren. Vegeu-ne uns exemples.

Veure els carrers guarnits en ebullició, l’oferta de restauració inacabable amb els locals ataquinats de personal, les places amb activitats per a totes les edats, concerts, mercadets i espectacles com els castellers de clausura de la setmana, m’omple d’il·lusió per una festa que em doldria de debò que es perdés. L’esforç de les entitats que treballen tot l’any per fer-ho possible és lloable i el resultat és una celebració trepidant difícil d’oblidar.

Dit això, que només poden ser elogis per a la Festa, per als organitzadors i per als que n’han gaudit, jo la primera, voldria comentar que tinc la sensació, davant l’acceptació i l’assistència de públic d’enguany, que aquella temible frase de “es pot morir d’èxit”, m’ha vingut al cap en més d’una ocasió, mentre tractava de seguir, sense perdre-me’n cap, tots els carrers i racons guarnits del barri.

L’efecte de les sensacions i emocions que m’ha provocat la Festa Major de Gràcia, s’ha plasmat en un relat que podreu llegir a continuació, o escoltar-lo al meu canal de youtube: “Festa Major”.

“FESTA MAJOR”

Ens hem perdut. La nostra segona sortida i l’he espatllat. He suggerit que m’acompanyessis a fer una passejada pels carrers guarnits del barri  i, enmig d’una aglomeració inesperada ens hem separat. Tu t’has deixat el mòbil a casa i ara estem incomunicats, envoltats d’estranys que ignoren la nostra angoixa, si més no, la meva, i incapaços de pensar amb claredat com retrobar-nos. No havíem considerat aquesta possibilitat, jo no ho havia fet.

Jo, romàntic desbocat,  desubicat temporal, m’arrossego rodejat d’una multitud que m’absorbeix com un mal alè. Deambulo amb inquietud a la cerca de la teva figura. Travesso el pòrtic de cartró plàstic que simula l’entrada a uns estudis de cinema atapeïts de curiosos que s’aturen per fotografiar-se amb les coses més inversemblants o sota la gola del King Kong i, repenjat en el llom d’un tauró gegantí, escruto l’espai.

No et localitzo, m’angoixo. Desfaig el camí, deixo enrere la gran plaça on una munió de criatures s’enjogassen en piscines inflables plenes d’aigua per a l’esbarjo dels menuts.

Enfilo carrers estrets que encabeixen una gernació d’esverats per la festa i la calor i el brogit d’actuacions musicals, còmiques o teatrals, i em trobo cara a cara amb el llop que, ajagut al llit i vestit amb la roba de l’àvia, m’amenaça mostrant unes dents llargues i esgrogueïdes, esmolades com espases de justa. Tremolo, no pel brivall del conte, tremolo perquè no veig el que busco. Penetro en el bosc fantàstic, poc llòbrec de tan fantàstic, ple de formigues, grans com conills, més pertorbadores que el propi llop. A l’altre extrem del carrer i, malgrat el somriure de la caputxeta, jo romanc amb les mans buides de tu, i no apaivago el desassossec.

Lluitant contra els badocs que augmenten a mesura que passa el temps vaig a petar a un parc d’atraccions impossible de travessar, atestat d’infants que criden esvalotats i pares que lluiten per controlar-los. Respiro ple d’angoixa, m’encercla un estol d’encantats que m’impedeix d’avançar, estic empresonat com una estàtua en un pedestal de marbre.

Gairebé al límit de la desesperació, després de girar-me a dreta i esquerra, d’avançar i retrocedir uns mil·límetres sense anar enlloc, m’enfilo en un pedrís de casa antiga i llanço l’esguard enllà, com un pescador que bat la canya de la platja estant, desafiant les onades d’humanitat que, escopint “ais” i “os” d’admiració extrema, espanten la captura desitjada.

Ressegueixo la maregassa una vegada i una altra i, al punt de l’abatiment, diviso  la teva silueta i m’adono que també t’has enfilat en un pilar improvisat per fer-te’m visible.

Somric, somrius, bellugues els braços com una gavina mou les ales per anunciar la seva arribada, gesticules amb moviments deliciosos,  i tractes de dir-me on ens podem trobar. Sí. M’esforço per entendre’t. Una torre, sí, ja ho tinc, després m’assenyales el rellotge. Està clar, sí, la plaça de la torre del rellotge. Una empenta gairebé em tomba. T’he perdut de vista un segon i ja has desaparegut, però sé on trobar-te, i em sento feliç i esperonat i navego per  entre els cossos hostils interposats en la meva singladura, però que no poden impedir el meu pas perquè he esdevingut el capità més expert dels grans mars, i al final del camí m’espera la sirena dels meus somnis.

Categories
Esdeveniments

Extraordinàries – Les autores – Febrer, 2020

Un somni fet realitat. La publicació de l’antologia de Noves Autores de l’Insòlit.

El món del fantàstic, en català, de la mà de quinze autores.

“La carn vol carn” d’Aina R.S., “El conte” d’Eva Espinosa, “Perduda” de Laura Tomàs Mora, “Soc la llevadora” de Roser Cabré-Verdiell, “A dins” d’Anna Martínez, “Una de la marea”, de Maria Arazo, “Solastalgia”, de Gemma Martí O’Toole, “Si a flor d’aigua surt un peix”, d’Esperança Carrió, “NEAT”, d’Inés MacPherson, “El plor del fènix” d’Àngels Blasco Ros, “En perill d’extinció” de Cristina Xifra, “Comando butxaca” d’Elena Bartomeu Magaña, “Memento morí” de Gemma Nafria, “L’univers als seus ulls”, d’Elena Polanco, “Secrets” de Muntsa Mimó.

Direcció de l’antologia a càrrec de Ricard Ruiz Garzón.

Editorial: Males Herbes.