Categories
cinema Esdeveniments Exposició Fotografies

CARRIE MAE WEEMS, un triangle expositiu a Barcelona. 2022

Un treball compromès amb la societat que l’envolta, amb especial èmfasi en determinats col·lectius i que va més enllà de la imatge estàtica o en moviment.

No m’entretindré en descriure la biografia de Carrie Mae Weems perquè experts en la seva trajectòria i obra ja ho han fet, per exemple el MACBA que acull la seva presentació audiovisual, o la Fundació Mapfre que ofereix bona part de l’obra fotogràfica.

El meu propòsit és deixar palesa la commoció que la contemplació d’alguns dels seus treballs que s’exposen al triangle barceloní aquesta tardor-hivern han provocat en mi.

He començat el recorregut per l’exhibició a la “capella” del Macba  del seu mini film: Lincoln, Lonnie, and Me”.  

La capella, un espai ja de per sí especial i imposant que, malgrat tot, deixa el protagonisme absolut a l’obra de Carrie Mae Weems atorgant-li una intimitat agraïda i una contraposició que la fa més atractiva.

L’audiovisual es presenta com un diàleg entre Carrie Mae Weems, Elvira Dyangani Ose, Sally Fenaux Barleycorn, i se centra en la temàtica recurrent en els treballs de l’artista, és a dir, els perjudicis racials haguts i actuals en Estats Units patits pel col·lectiu afroamericà i la complexitat persistent i aparentment insalvable en la base de la societat del país.

M’ha atret la forma de presentació de la cinta, emmarcada en un espès teló d’escena teatral d’un roig vigorós, envoltant les imatges que com molts dels seus treballs són en blanc i negre. Una particularitat que, pel que a mi es refereix, encara fa més interessant la seva producció.

Vull destacar que una de les coses més singulars, a nivell personal, és el protagonisme de l’individu en sí mateix: cares, bocins de cos, expressions facials, mirades, moviments, riures, tristeses, en tota classe d’ambients, sovint, molt sovint, quotidians, socials o laborals que farceixen moltes de les seves produccions.

En remarco una que m’ha semblat molt íntima i suggeridora. Es tracta de Ode to father, on els plans curts i la gairebé manca d’escenografia atorguen als actors el focus únic de la història. Senzillesa i bellesa combinades en uns minuts tremendament expressius.

En contemplar-les tinc la impressió que la Carrie Mae Weems pretén endinsar-se més enllà de la superfície per cercar la veritat que s’amaga en cadascun de nosaltres i que, en moltes ocasions, no veu mai la llum. Trobo molt engrescadora la captació dels ulls, de les mirades dels actors que apareixen en els seus vídeos i fotografies, jo diria que provocant l’espectador.

En segon lloc he visitat la Fundació Colectània que, entre d’altres, exhibeix un recull de fotografies (desconec si hi són totes) que componen el grup titulat Kitchen tables series, de les meves preferides. En aquestes imatges s’expliquen històries domèstiques, algunes força colpidores, des d’un espai petit i íntim com és la cuina de la casa d’una família qualsevol, en aquest cas una llar afroamericana, tot i que en una d’elles apareixen convidades (potser veïnes) d’una altra ètnia.

El conjunt se centra en detalls quotidians i inter generacionals i ressalta la importància de la dona dins la llar en el suposat paper de reina de la casa que se li ha assignat des de temps immemorials, alhora que denúncia l’esclavatge encobert que la manté impossibilitada, en molts cassos, per adoptar un paper més influent en la societat que l’envolta.

Un altre recull que es pot veure a la Fundació Colectània i que m’ha resultat d’allò més interessant és And 22 Million Very Tired and Very Angry People”.  

Objectes ordinaris esdevinguts protagonistes  a través d’una reproducció bicolor on predomina una pàtina enrogida que l’autora ha emprat en més d’una ocasió. Un recurs que a mi em resulta un xic misteriós i fins i tot intrigant.

He deixat per  al darrer moment la visita a l’exposició presentada al Centro de Fotografía KBr, de la fundació Mapfre, al port olímpic

Coneixia algunes de les seves obres, la majoria de la sèrie The kitchen Table Series, com he coimentat més amunt, en les quals el reflex d’una quotidianitat comuna assoleix un protagonisme descarnat, humà i profund afegit a la força del blanc i negre, tot plegat per produir en mi una sensació colpidora.

En aquest sentit el grup Family Pictures and Stories”, a la KBr em retorna a la realitat senzilla i diària de l’entorn de la llar i a les contradiccions que l’envolten i que ella tan bé ressalta.

Em costaria escollir les imatges que més m’han agradat d’aquesta exhibició però destacaré, en primer lloc, les fotografies-document sobre actes de protesta de la comunitat afroamericana les imatges de les quals, a no ser per la indumentària o els pentinats dels protagonistes i alguns detalls de l’entorn, ben bé podrien reflectir les escenes de persecució i discriminació que pateix aquest col·lectiu encara a dia d’avui. Les reivindicacions del black power semblen més actuals que mai, una evidència esgarrifosa.

Un recull d’imatges que m’ha causat impressió és el conjunt From Here I Saw What Happened And I Cried,  de mitjans dels noranta. Parla de l’ésser humà com a mer objecte, en aquell cas concret es tractava d’imatges antigues d’esclaus de Carolina del Sud, extretes dels arxius del científic Louis Agassiz, amb les quals pretenia recolzar la seva teoria frenològica que relegava la comunitat negra a una raça inferior.

Carrie Mar Weems acompanya cada imatge  d’una retolació que ens situa en l’apreciació pejorativa de la persona retratada, presentada en un muntatge bicolor a través d’un filtre vermellós que, al meu parer, els atorga un dramatisme molt escaient per al missatge.

Haig de dir que malgrat la meva total inclinació vers l’element fotogràfic, he pogut visionar diversos muntatges audiovisuals de la Carrie Mae Weems que he trobat no tan sols interessants per les temàtiques tractades, sempre al voltant de les comunitats més desfavorides, de forma especial, l’afroamericana, i les dones, sinó que estèticament són d’una exquisidesa i una vitalitat remarcables.

Vull afegir aquí un parell d’enllaços a mini films de la seva autoria per tal que pugueu comprovar el que exposo:

Carrie Mae Weems: Past Tense

Carrie Mae Weems: A Woman in Winter  

D’altra banda incloc l’entrevista que li van fer a  Elvira Dyangani comisaria de la exposició de Carrie Mae Weems presentada al Centre Andalús d’Art Contemporani, anys enrere, que explica la composició de la mostra.

Per acabar, aquí teniu un enllaç amb el web de l’artista, on hi trobareu informació exhaustiva sobre la seva trajectòria. Al meu parer, força útil per comprendre la seva obra: Carrie Mae Weems.

Per Àngels Blasco Ros

Escric, faig fotografies de tot allò que m'interessa, em fascina l'art, des del prehistòric fins al post posmodern (si és que existeix) i tracto de gaudir al màxim de tot. Encara que em preocupa, i molt, el caire d'algunes actituds i l'acceptació de radicalitats que em sorprèn observar a l'actualitat. Tots som iguals i alhora diferents, no és aquesta la bellesa?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s