EL TREN A LA LITERATURA DE FICCIÓ

Gairebé sempre escenari de la història, el tren a voltes n’esdevé protagonista.

Potser us estranyarà que confessi la meva aspiració de conduir-ne un. No és gaire habitual, en soc conscient, però hi ha una màgia, una atracció en la possibilitat de comandar un enginy poderós com una d’aquestes magnífiques locomotores, tant dels trens antics, com dels més moderns. La visió d’una o més màquines arrossegant un comboi de vint o més vagons de càrrega desprèn una força que sembla imparable. Al magnetisme de la potència física hi afegiria la intriga que emana dels viatgers dels trens de passatgers que circulen contínuament per les vies de ferro. Persones que es mouen d’una banda a l’altra i de les quals no ens arribarà mai cap intimitat.

En qualsevol cas, m’agrada viatjar en tren fins i tot en els rodalies, si arriben a l’hora programada, i en tot cas, si no hi arriben, també. Després de tot, són màquines conduïdes per persones i ni les unes ni les altres no son infalibles.

La literatura ofereix obres destacables en les quals un ferrocarril serveix d’escenari o marc per a una història i de tant en tant en algunes n’és l’actor principal. L’interior d’un vagó pot esdevenir lloc de trobada de bandits, d’enamorats, de fugitius i de tota classe de situacions, a més, per descomptat, de simples passatgers que es traslladen d’un lloc a l’altre. L’exterior sovint posa a prova els personatgets més agosarats que cavalquen l’estructura metàl·lica desafiant la gravetat i l’equilibri en enfrontaments dignes d’herois grecs.

M’he decidit a furgar un xic en la narrativa de ficció, en la qual d’una forma o altra els trens hi tenen un paper important. Les troballes són diverses i he decidit començar per les novel·les d’assassinats, del tan especial gènere negre, i fer-ho per ordre d’aparició temporal.

He comprovat que l’Agatha Christie és una de les autores amb més obres dedicades a aquest segment ambientades en un tren:

• La més antiga sobre aquest tema és “EL MISTERI DEL TREN BLAU”, del 1928. Un tren amb vagons de luxe, un assassinat i el seu infalible detectiu, Hercule Poirot. Aquesta història es va incloure en l’edició de la sèrie de pel·lícules  Poirot, publicada a mitjans dels 90.

• “ASSESSINAT A L’ORIENT EXPRÉS”, del 1934. Una complicada trama d’assassins diversos implicats en la mort d’un passatger, el vagó de primera, un tren blocat per una intensa nevada i, altre cop, l’Hercule Poirot que n’ha de treure l’entrellat. El 1974 se’n va fer una versió cinematogràfica, dirigida per Sidney Lumet. Després n’hi ha hagut d’altres, però noi gosaria dir millors que la primera.

• A França, l’any 1942, Leo Malet publica la novel·la “CARRER DE L’ESTACIÓ, 120”. Un assassinat, una investigació i el detectiu Nestor Burma que és l’encarregat de desvetllar el misteri i trobar l’assassí, sota el rerefons de l’ocupació alemanya del país. En aquest cas és l’entorn ferroviari el que sobretot està en primera plana.

He trobat una mena de confrontació entre la Christie i el Graham  Greene, el qual el 1932 va escriure l’obra: “EL TREN D’ESTAMBUL”, ambientada precisament a l’Orient Exprés, on s’hi apleguen assassinats, intrigues, luxúria, política i revolucions, en el trajecte d’Ostende a Constantinopla. M’ha semblat entendre que hi havia entre ells (o entre les editorials), una picabaralla per l’ús del títol. En qualsevol cas, d’aquesta novel·la se’n van fer dues adaptacions cinematogràfiques, cap de les quals va merèixer l’aprovació de l’autor.

Continuant amb els assassinats als trens, he localitzat dues obres més:

• Seicho Matsumoto: “L’EXPRÉS DE TOKIO”, del 1958. En la qual a més d’aparèixer els elements característics d’una història d’aquest gènere, en destaca un  de primordial per a la investigació que és la puntualitat dels trens japonesos.

• Sense deixar el Japó,  el 2010 Kotaro Isaka, va publicar la novel·la “Maria Beetle”, que parla d’un tren ultra ràpid en el que coincideixen diversos assassins que acaben interactuant, amb una trama de venjança familiar de fons. El 2022 se’n va fer una adaptació cinematogràfica, dirigida per David Veitch, amb el títol “Bullet train”.

L’altre tema del gènere negre, d’intriga o suspens, és el de les desaparicions i els trens no se n’escapen. Seguiré l’ordre temporal per referir-me a les obres que he localitzat amb aquest rerefons.

• En primer lloc, el 1936, l’Ethel Lina White, va escriure “LA DAMA DESAPAREIX”. Un viatge de vacances pel centre d’Europa, una passatgera que s’esfuma i una complexa investigació per esbrinar que se n’ha fet. L’Alfred Hitchcock, el mateix any, en va fer una versió per al cinema.

• “EL TREN DE MITJANIT”, escrita el 2008, per Denysse Woods, ens transporta a un tren al Sudan on un home desapareix del costat de la seva xicota. Anys més tard un altre tren, un de mitjanit, entra en la història.

• El 2013, es publica “ESTRANYS EN UN TREN NOCTURN”, de l’autora Emily Farr. Un viatge setmanal per tornar de la feina, una dona que desapareix i una amiga que la busca al marge de la investigació formal.

• Paula Hawkins, el 2015, publica “LA NOIA DEL TREN”. La viatgera habitual d’un recorregut quotidià, que observa obsessivament els paratges per on passa,  es declara testimoni d’una desaparició contemplada des del tren. L’obra treu a la llum temes com la violència masclista, els maltractaments, l’alcoholisme, els defectes de l’administració, les relacions trencades, entre d’altres. Se’n va fer una adaptació al cinema el 2016, dirigida per Tate Taylor.

Continuant amb les temàtiques clàssiques o més usuals en aquest tipus d’obres, em referiré als robatoris, en aquest cas al robatori concret d’un tren., que segons sembla ha estat inspirador de diverses produccions cinematogràfiques, ambientades en la mateixa època i d’altres d’actualitzades.

• El 1975, l’escriptor Michael Crichton va publicar “EL GRAN ROBATORI DEL TREN”, en la qual es parlava del robatori d’un carregament d’or del govern briutànic que va tenir lloc el 1855. Quatre anys més tard ell mateix va dirigir una pel·lícula basada en aquesta obra.

Els llargs viatges en tren han estat motiu de novel·les força conegudes, unes més del sector de l’aventura i d’altres amb un to de diari, experiència personal o assaig que potser jo no hauria catalogat com a narrativa de ficció, però aquí estan.

• En el primer apartat destacaria “AVENTURA EN EL TRANSASIÀTIC”, del Jules Verne, escrita el 1892. Un periodista, uns passatgers singulars, i un viatge fins a Pequin, amb el to juvenil de les obres d’aquest autor.

En el segon apartat destacaria llibres, alguns considerats novel·les, com:

• “EL LLARG VIATGE”, de Jorge Semprun, del 1963. Acabada la segona guerra mundial, uns presoners francesos alliberats del camp de concentració tornen al seu país.

• El mateix any 1963 Primo Levi descriu la tornada a casa d’un soldats italians alliberats de l’empresonament al llibre “LA TREVA”.

• El 2013 es va publicar “L’ALCOHOL I LA NOSTALGIA”, de Mathias Énard. Un llarg viatge amb un triangle amorós de fons, barrejat amb la política i la societat russes que han conduït el protagonista allà on és. Va rebre el Premi Camus el 2022.

D’altra banda, la narrativa de ficció, o no tant, està farcida d’obres en les quals el tren esdevé un indret especial on s’aconsegueixen intimitats ben curioses i on es forgen relacions singulars. Per fer-ho seguidor em mantindré en el detall temporal dels títols.

• “ANNA KARENINA”, escrita per Leon Tolstoi, el 1878, és, segons opinions més enteses, la millor novel·la que s’ha escrit. Llarga de continent i contingut, repassa la Rússia imperial i la societat de l’època amb una profunditat aclaparadora. Destaca enmig de l’argument un idil·li amorós impossible. En aquesta obra els trens són referents en moments puntuals, en els quals tenen lloc algunes de les  millors escenes de l’argument. D’una història com aquesta se n’han fet diverses versions per al cinema.

• “ESTRANYS EN UN TREN”, de la, per a mi genial, Patricia Highsmith, es va publicar el 1950. Durant un viatge dos desconeguts entaulen conversa i acaben planejant l’assassinat de dues persones de cadascuna de les famílies. Intriga i crim com en les millots obres de la literatura “negra”. L’Alfred Hichcock en va fer una versió cinematogràfica el 1951, encara no superada.

• L’Antonio Orejudo va publicar el llibre “AVANTATGES DE VIATJAR EN TREN”, el 2000. Un viatge fins Madrid, dos passatgers, un psiquiatre i l’esposa d’un malalt mental, i una infinitat d’històries dins d’històries que es van entrellaçant durant el trajecte explicades pel metge.

• El 2004 Pascal Mercier va publicar “TREN NOCTURN A LISBOA”. Un llibre intimista, de descobriment personal, on un poeta es cerca a sí mateix. El 2013 en Billie August et va fer una adaptació per al cinema.

• A l’obra “ELS ANYS DE PEREGRINATGE DEL NOI SENSE COLOR”, d’Haruki Murakami, es descriuen els viatges per diferents països (molts en tren) d’un home que busca reconciliar-se amb la seva joventut. Relat íntim, retrospectiu i aclaridor d’un passat mai entès.

Sembla que els trens, sigui per la durada dels trajectes o pel romanticisme de l’escenari, propicien els recorreguts de descoberta d’un mateix, com en obres a dalt esmentades, i com a la novel.la:

• “EL SENYOR NORRIS CANVIA DE TREN”, del Christopher Isherwood, publicada el 1931, a Alemanya.

No és d’estranyar que en un país com l’Índia s’escriguin novel·les amb trens de fons o de forma. És el cas de :

• “TREN A PAKISTÀ”, de  Khushwant Singh. Pel que llegit, malgrat l’entramat històric de revoltes, alçaments, enfrontaments i lluites com a conseqüència de la colonització britànica, destacant un tren carregat de cadàvers ocasionats per les baralles, l’autor està més interessat pels efectes que aquests fets produeixen en les persones, en les seves reaccions i emocions que no pas en el propi entorn motivador  dels sotracs individuals.

• “LA CANÇÓ DEL CAMÍ”, de Bibhutibhushan Bandyopadhyay, relata amb tendresa i crueltat alhora, la supervivència d’una família  amb la xarxa de parentius, posicions i privilegis que condicionen la societat. El director Salvajit Ray, en va fer una adaptació per al cinema el 1955.

En un altre sector narratiu, no específicament novel·la, m’agradaria destacar aquelles obres en les que el tren esdevé el personatge principal, conferint-li gairebé sentiments en algunes ocasions. Per mantenir  l’ordre emprat en altres apartats, m’hi referiré també per dates de publñicació.

• El 1906, Edith Nesbit va esciure “ELS NENS DEL FERROCARRIL”. És una obra que transcorre al voltant d’una estació, amb personatges lligats al món ferroviari; una intriga familiar que cal desvetllar i reivindicar i els trens com un personatge més de l’argument. El 1970 se’n va fer una adaptació per a la gran pantalla, sota la direcció de Lionel Jeffries.

• El 1923, Eduardo Zamacois va escriure el llibre “MEMÒRIES D’UN VAGÓ DE FERROCARRIL”. Ambientada a les primeries del segle XX, on és el vagó qui ens parla de les seves experiències en les diferents destinacions on és enviat i de les diverses i esbogerrades accions en les que es veu involucrat, robatoris, assassinats, persecucions.

• Una novel·la que també aplega joves i l’entorn del ferrocarril és l’escrita per Bohumil Hrabal, el 1965 “TRENS RIGOROSAMENT VIGILATS”. Una història de petits herois, d’enfrontament contra l’ocupació alemanya i de creixement personal portada al cinema per Jiri Menzel, el 1966, que va merèixer la nominació a un Oscar.

• A l’altre costat de l’Atlàntic, Elena Poniatowska, el 2003, publica la seva obra “EL TREN PASSA PRIMER”. Ambientada en el món ferroviari de Mèxic, de finals dels cinquanta, en la qual es reflecteixen lluites sindicals, enfrontaments i reivindicacions dels col·lectius entorn el complex món dels trens, que tan rellevant va esdevenir per al progrés d’aquell país.

• El sempre admirat i comentat Orient Exprés va protagonitzar el llibre de Christian Wolmar, “BILLET A LA FI DEL MÓN”, DEL 2017, on aquest ferrocarril es veu comentat i revisat fins al darrer detall, per un autor especialista, per dir-ho d’alguna forma, en el món dels trens i el seu entorn.

• Mauricio Wissenthal, en el seu llibre “ORIENT EXPRÉS: EL TREN D’EUROPA”, publicat el 2020, retrata el trajecte recorregut per aquest ferrocarril sense obviar les circumstàncies polítiques, socials i culturals que marcaven cada època. Haig de dir quer alguns crítics el consideren una crònica o assaig.

• El mateix any, el 2020, es publica l’obra “EL TREN DELS NENS”, de Viola Ardone. En aquesta novel·la es relata la separació de les seves famílies de nens italians del sud del país per hostatjar-se de forma temporal al nord i conèixer altres entorns més afavorits de la Itàlia del 1946.

Tot i que avui m’he dedicat de forma exclusiva a la narrativa de ficció, em permeto sortir-me de l’encapçalament per destacar una pel·lícula, el guió de la qual és de Franklin Coen i Frank Davis i mereixia haver nascut com una novel·la. Em refereixo a “EL TREN”, del 1964, dirigida per John Frankenheimer. El 1966 va ser candidata a l’oscar al millor guió. En aquesta producció la trama per evitar que els alemanys s’enduguin de Paris un carregament d’obres d’art, ens transporta al món dels ferrocarrils francesos, des de la conducció fins els tallers on les intimitats de les màquines ens són revelades, passant per gairebé totes les seccions i treballadors de l’entorn ferroviari. Ja us podeu imaginar que en soc admiradora total. Considero que és una de les cintes més completes sobre l’àmbit dels trens en el sentit més romàntic.

Fins aviat!