Àngels Blasco Ros

Què n’esperem? Compleixen els nostres somnis? Necessitem vacances per guarir-nos de les vacances? Com portem allò de què s’acabin i tornar a començar amb les rutines?

Sí, avui parlem de les “vacances d’estiu”, ara que ja estem a punt de finalitzar la temporada d’enguany, si més no, l’època típica per gaudir-les, tot i que actualment la gent fa vacances quan vol, o quan pot.

Diguem, però, que l’estiu és el moment en què les escoles, instituts i universitats han acabat el curs lectiu, moltes empreses estan tancades i d’altres aprofiten per fer-hi reparacions o innovacions, i una multitud de persones s’embarquen en viatges de descoberta i aventura empeses pel bon temps i, per què no dir-ho, seduïdes per les ofertes dels tour operadors i les agències de viatges que prometen odissees dignes d’una pel·lícula emocionant. És clar que ens les ofertes no els parlen de massificació turística, de problemes laborals en els mitjans de transports o de situacions crítiques polítiques i/o socials en els llocs de destí. I no hem d’oblidar l’actuació de la Natura que sovint ens sorprèn amb algun esglai inesperat.

Lluny queden aquells temps en què les vacances d’estiu servien per reposar, “prendre les aigües”, revitalitzar-se i aprofitar les boneses del clima per respirar aire pur i procurar-se una bona alimentació. Encara que aquesta gentilesa de mercès només era gaudida per una mínima part de la societat. Aquells que s’ho podien permetre, i prou. Per sort, a primers del segle XX, algunes institucions van considerar els beneficis d’enviar la canalla, la dels treballadors, a colònies durant l’estiu per millorar-ne la salut i la vida social. Un petit avenç, però molt important.

Aquestes consideracions m’han portat a furgar en la literatura i el cinema per comprovar com han repercutit en ambdós sectors unes pautes socials que m’atreviria a dir afecten tot l’entorn occidentalitzat i fins països en els quals no existia la pràctica de l’estiueig, però que actualment, potser degut a la fortalesa de les seves economies emergents i a la imparable globalització, s’han afegit a la tendència.

Una de les primeres obres que realment considero que parla de “vacances”, és la novel·la de Jules Verne “Dos anys de vacances”, del 1888.   Malgrat que es tracta d’un naufragi on un grup de nanos arriben a una illa deserta i s’han d’espavilar per sobreviure, l’argument es presenta com una aventura en la qual ells són veritables herois que aconsegueixen de superar els entrebancs i fer-se amb un vaixell per tornar a casa. No es pot negar que són unes “vacances” molt originals. L’any 1982 se’n va fer una pel·lícula d’animació emesa per TV3 el 1985.

Una novel·la que trobo molt escaient per al tema és “Mort a Venècia”, de Thomas Mann, escrita el 1912. L’escenari excepcional és la ciutat italiana que dona títol a l’obra. Vacances de famílies benestants, relacions circumstancials, amors prohibits, desitjos amagats, una epidèmia de còlera i una societat circumspecta que mostra un rostre al públic mentre encobreix unes intimitats censurables, si més no, en el moment on se situa la història. Evidentment, es tracta de vacances de gent amb prou mitjans per pagar-se els ostentosos hotels o balnearis, els llargs viatges i l’acompanyament de servei que requerien les elevades posicions dels estiuejants. D’aquesta novel·la se’n va rodar una pel·lícula que no desmereixia el relat original.

Ian McEwan , el 1948, va escriure  “El plaer del viatger” (The Comfort of Strangers ). La història també transcorre a la ciutat de Venècia, un lloc indiscutible d’estiueig i esbarjo cultural, però a ple segle XX, on una parella d’amants fugint de la quotidianitat s’hi desplaça per passar unes vacances. La coneixença d’una altra parella alterarà profundament l’estada a la ciutat. En el millor estil de McEwan, es van alternant moments d’una intimitat exuberant i parsimoniosa amb passatges tensionats per la presència dels altres.  El text, complex i detallista, es desenvolupa en clau ascendent i fins un pèl angoixant. En qualsevol cas, és una altra cara de les vacances, que no sempre resulten com les imaginem. La versió cinematogràfica es va estrenar el 1991, dirigida per Paul Schrader.

En la meva cerca literària sobre el tema m’he adonat que, malgrat que les novel·les siguin sobre l’època de vacances, no sempre les històries relaten moments fantàstics i arrauxats de divertiment extrem. Fins diria que moltes de les obres parlen més aviat de desenganys, angúnies i desil·lusions.

Ni les “vacances perpetues”, com és el cas de “Bon dia tristesa”, de Françoise Sagan , escrita el  1954, no són garantia de disbauxa i divertiment. L’argument relata la vida d’un pare vidu, frívol i superficial, i una filla adolescent, amb complicitat respectuosa, lliurats al plaer i a les despreocupacions, fins que una dona nouvinguda al cercle destarota la seva harmonia, interposant-se entre ells. De fons el Mediterrani i una vida folgada. La conseqüència de la interferència estranya, malgrat ser una amiga de la mare morta, és que la filla inicia una lluita per fer-la fora, tan cruel i perversa que ella mateixa en resulta afectada.

El meu admirat Ray Bradbury també va escriure una novel·la d’estiueig, el 1957:  “Dandelion Wine” . El relat, situat als anys vint, del segle vint, parla de las vacances d’un noi en un escenari fictici. Fa del protagonista un observador àvid i  li atorga la possibilitat de viure allò quotidià envoltat de fantasia com en una història de ciència ficció. Hi ha opinions en el sentit que Bradbury descrivia la seva pròpia pre-adolescència en aquesta obra.

Les vacances d’estiu no sempre són un moment de relaxament i esbarjo, com esdevé en la novel·la d’Haruki Murakami   “Escolta la cançó del vent”, publicada el 1979. La història se situa a Tòquio, i el protagonista és un estudiant de vint-i-un anys que aprofita les vacances per rememorar la seva infantesa, recuperant amics i relacions bandejades de la seva vida per condicionants laborals, de distància o de voluntat. Coneixent l’autor, no podem descartar que en aquesta obra ens relati part de la seva adolescència i joventut. En qualsevol cas, l’estiueig es transforma en un retorn al passat que no sempre garanteix alegria i satisfacció.

Sense ser en clau d’aventura clàssica, Alex Garland va escriure   “La platja” el 1996. He comprovat que va tenir un gran ressò i va ser tot un èxit. El protagonista és un jove anglès que viatja a Tailàndia i al final s’embarca en la cerca d’una illa on sembla que hi resideix una comunitat de forans, com ell mateix, on es comenta sobre la possibilitat real de mantenir la natura en el seu estat més pur o contràriament si estem condemnats a destruir-ho tot, siguin quines siguin les conseqüències. Se’n va fer una pel·lícula el 2000 basada en aquesta obra.

El que sí he observat, en moltes de les novel·les  que parlen sobre vacances, és la preeminència de les relacions amoroses, en tots els sentits i a diferents nivells, des de la pèrdua de la ingenuïtat adolescent a l’obsessiva devoció adulta per l’inabastable. Semblaria que l’estiueig propicia comportaments no usuals, fins extraordinaris, que porten les persones a conduir-se de forma diferent i en ocasions exagerada de com són habitualment.

Fins la notable Patricia Highsmith ens parla d’ aquest període de l’any a la seva obra   “Small g: un idil·li d’estiu”, publicada el 2004 (de forma pòstuma). En aquest cas descriu un conjunt de relacions equivocades o singulars, amb un component homosexual preeminent, amb la problemàtica del moment per aquest sector de la societat, tot i que alguns consideren que hi ha un aura massa positiva que s’allunya una mica del que ens tenia acostumats l’autora.

En una temàtica com aquesta no podien faltar els creuers, un mitjà d’estiueig que cada cop agafa més embranzida. Truman Capote  n’utilitza un per situar la seva història “Creuer d’estiu”,  escrita el 2005. Narra  les vacances d’una adolescent rica, que en un acte de rebel·lia  contra les disposicions familiars i  enamorada d’un noi pobre que no correspon a les seves expectatives, es vol quedar sola a Nova York, rebutjant d’acompanyar els seus pares a participar en un creuer per Europa. Tot plegat reportarà unes relacions familiars complicades. La noia perquè espera ni sap el què de la seva relació i els pares, sobretot la mare, que la manté al dia de tot el que esdevé en aquell sumptuós viatge.

Amb un títol que parla per ell mateix, Christine Angot ens ofereix “Una setmana de vacances”, del  2012. Ens trobem davant la història d’un home madur que passa uns dies de vacances als Alps en companyia d’una jove estudiant. Titllada per molts com una obra eròtica i per uns altres com una novel·la d’autor, en aquest cas d’autora, aborda una complicada relació que es va descobrint al llarg del text i de la qual no us en faré l’avançament.

I per introduir en la meva selecció un altre ambient típic de vacances, he inclòs l’obra de Liane Moriarty  ”Nueve perfectos deconocidos”, del  2018.   Un estiu en un balneari de luxe en el que conflueixen  nou perfectes desconeguts, carregats amb les problemàtiques particulars, físiques i morals, i en el que esperen trobar la pau i l’harmonia que els manca. Al seu costat, el personal de la institució que també carrega amb els propis espectres vitals. L’aprofundiment en cadascun dels personatges és exhaustiu per revelar sense pietat les pregoneses inconfessables que els condicionen.

Dit això, em trasllado al món estricte del cinema i a banda de les pel·lícules que he esmentat de forma particular en algunes obres, m’agradaria destacar algunes cintes que han explorat el tema.

“Vacances a Roma”, del 1953, dirigida per William Wyler. Conte de fades, gaire bé, en què una princesa passa uns dies a la ciutat i vol fer-ho desapercebuda, sense aconseguir-ho.  El títol pot donar lloc a confusió, perquè més que unes “vacances”, és una estada reial, un argument que es pot trobar en alguns films més moderns però d’un caire semblant: princeses en problemes enmig del proletariat.

Del mateix any, però d’un caire completament diferent és la pel·lícula “Les vacances del senyor Hulot”, del 1953, dirigida per Jacques Tati. Un personatge extravagant i singular que estiueja a la costa francesa, el qual gairebé no parla però mostra l’activitat d’un “turista” de l’època: platja, esports, excursions… Una cinta a voltes desconcertant i lluny dels cànons clàssics del cinema, fins i tot del de còmedia.

En contraposició a la candidesa de l’anterior proposo “La temptació viu a dalt”, del 1955, dirigida per Billy Wilder. Unes vacances a la ciutat. Dues persones en apartaments veïns, un home casat amb la família a la costa, i una jove model que gaudeix del pis d’una amiga. Embolics, insinuacions, situacions pintoresques tot per oferir-nos un divertiment total. Unes vacances atípiques però molt entretingudes.

Un altre exemple de vacances, en aquest cas, frustrades és “La nit de la Iguana”, del 1964, dirigida per John Huston i basada en una obra de teatre de Tenneessee Williams. Una cinta destacable pel realisme amb què tracta els viatges exòtics de l’època. Un grup de viatgeres, la majoria  granadetes, una joveneta  i una beata  radical es desplacen a Mèxic per gaudir d’unes vacances. Un guia turístic alcoholitzat no els ho posarà fàcil. Els residents a l’illa, cadascú amb les seves particularitats conformaran un quadre de personalitats singulars.  Una cinta que convidava, ja aleshores, a la reflexió sobre el tipus d’esbarjo escollit, les expectatives d’abocar tots els problemes en una estada curta i intensa en un lloc edènic i l’acompliment d’allò promès en l’oferta.

Que les vacances poden resultar esgotadores i fins i tot perilloses queda palès a la pel·lícula “Tauró”, del 1975, dirigida per Steven Spielberg. Una illa paradisíaca, una munió de turistes que hi fan cap cada temporada per gaudir de les meravelloses platges, tot un muntatge local per atendre els milers de visitants que s’hi apleguen cada estiu i un gran tauró blanc disposat a esgarrar-los la temporada. Ensurts, accidents, canalla implicada en la trama, morts i la captura de l’esqual que esdevé un veritable infern marí. Unes vacances inimaginables, no hi ha dubte.

Ja en un altre espectre cinematogràfic tenim “Les llargues vacances del 36”, del 1976, dirigida per Jaime Camino Vega de la Iglesia. Es retrata la burgesia catalana durant els moments inicials de la guerra, en els seus llocs d’estiueig i les repercussions de continuar el programa establert amb el que això representa, sobretot per la quitxalla, que veu perllongades les vacances i pot gaudir d’una temporada d’esbarjo més llarga. Mentre alguns adults, viatgen cada dia a ciutat per seguir els esdeveniments.

Les illes paradisíaques són una constant en les pel·lícules de vacances. L’exotisme, l’aventura, la calma, són qualitats apreciades, tot i que, sovint es torcen les circumstàncies i pot passar el que esdevé a la cinta “Sis dies i sis nits”, del 1998, dirigida per Ivan Reitman. En aquesta cinta podem veure la cara bonica de les vacances enmig d’unes platges fantàstiques, gaudint de begudes exòtiques i menges exquisides, en un ambient càlid i grat, sense responsabilitats ni tensions, i la cara més negra quan els protagonistes pateixen un accident aeri enmig d’una tempesta i van a parar a una illa deserta fora de les vies de circulació d’avions i vaixells. A la supervivència obligada s’hi afegeixen uns pirates que li donen el toc d’aventura total al que estan sotmesos la parella principal. Tot acaba bé, però, i la comèdia resulta divertida i exuberant.

Un aspecte completament diferent de les vacances és el que ens presenta la cinta “Entre copes”, del 2004, dirigida per Alexander Payne. Dos amics es prenen uns dies d’esbarjo per acomiadar un d’ells que està a punt de casar-se, i emprenen  una ruta vinícola per Califòrnia. L’acompanyant està completament boig pels tasts de vi i no veu més que vinyes i cellers. El nuvi, contràriament, està disposat a conquerir alguna mossa de la contrada per posar un llacet d’or a la seva vida de solter. Tot plegat un sens fi de situacions compromeses, relacions difícils, confidències, vi a dojo i un final feliç que es el que toca.

La més estrafolària de la meva llista és sens dubte “Les vacances de Mr. Bean”, del 2007, dirigida per Steve Bendelack. Després de guanyar un viatge a Cannes, passant per Paris, Mr. Bean inicia un periple en tren amb una càmera en la que va filmant tot el que veu. Fa amistat amb un jovenet que s’ha perdut de la família i les peripècies per arribar a destí són incomptables i a quina més excitant. Acció, emoció, barbaritats i ni un moment de descans fins que s’acaba la cinta. No sé si jo definiria com a “vacances” el que viu Mr. Bean, però potser a algunes persones no els importaria l’experiència.

Us deixo els enllaços a tràilers i bocins d’altres cintes, sèries i audios sobre vacances per si en voleu fer un tast:

Películes: 

“La mort de vacances” (1934) – “L’aventura”  (1960) – ”Estiu capritxós”  (1968) – “Estiu del 42”  (1971) – “Pauline a la platja”  (1983) – “Una habitació amb vistes”   (1985) – “Dirty dàncing”   (1987) – “Riu salvatge”    (1994) – “Se lo que hicistéis el último verano” (1997) – “L’exòtic hotel Marigold”  (2011)

Sèries:

“Vacances al mar”   (1976-1986) – “Verano azul”  (1981) – “Els vigilants de la platja”

Àudio conte:

“Vacances d’estiu”