Quan qualifico els audiollibres com a moda em refereixo al fenomen en si mateix, atès que la reproducció oral de fets reals o inventats gosaria dir que és tan antiga com la pròpia humanitat.
Imagino en principi grups de persones d’èpoques prehistòriques, després de les activitats de supervivència, reunides en coves i abrics naturals per guarir-se dels elements, més tard al voltant dels focs; en aquells indrets de repòs els més vells i experimentats transmetien les vivències de la comunitat, de ben segur alimentades per la imaginació individual.
Partint d’aquest fonament, veiem com l’evolució presenta formes i subjectes diferents encarregats de transmetre, a través de la parla, fets viscuts en indrets propers i llunyans, històries rebudes d’altres xerraires i, en darrer terme, contes inventats d’arrels metafísiques, mitològiques o religioses per sorprendre i atraure els públics de cada moment, no necessàriament amb finalitats pedagògiques.
Els contistes, relataires, xerraires, poetes, joglars, comediants que recorrien els pobles i les ciutats foren els transmissors d’una informació de difícil accés per a la societat bàsica d’un bon grapat d’èpoques, en les quals la lectura i l’escriptura, de fet el coneixement en general, estava en mans d’una minoria privilegiada.
En aquest sentit vull destacar una entrevista a Boni Ofogo que afirma: “Quan es mor un ancià, es crema una biblioteca”. https://www.elperiodico.cat/ca/societat/20151018/boni-ofogo-quan-es-mor-un-ancia-es-crema-una-biblioteca-4598463
Una funció, la de rondallaire que, encara que pugui semblar estrany, perviu fins avui, en àmbits de comunitats voluntàriament aïllades, majoritàriament per casos confessionals, i en grups ètnics que conserven les tradicions ancestrals, malgrat l’empenta uniformadora de la globalització.
D’altra banda, quan em refereixo a l’audiollibre com a alternativa, ho faig des de la perspectiva d’eina relacional que s’afegeix a la diversitat de mitjans orals dels quals disposem els humans, val a recalcar que encara no tots, per accedir a la informació i al coneixement.
Crec que puc afirmar que la radiofonia, a finals del anys vint, va obrir una porta transcendental per acostar el coneixement, la informació i fins i tot la pedagogia a les societats sense accés a les fonts de coneixement més tradicionals. Ben cert que es disposava dels discs anomenats de pedra des de finals dels segles dinou, i del cilindre de fonògraf des de principis del segle vint, però la seva reproducció exigia uns aparells que la majoria de la gent no es podia permetre.
Per curiositat podeu veure aquest vídeo: Historia de la radio: inventor y evolución. https://curiosfera-historia.com/historia-de-la-radio/
No entraré a analitzar la qualitat de les transmissions o la intencionalitat de la informació. El cas és que per primer cop el gran públic disposava d’un mitjà relativament assequible per escoltar notícies dels successos esdevinguts en el seu entorn i en d’altres països. A través de la ràdio s’escoltaven retransmissions teatrals, comentaris sobre llibres, espais de contes infantils i per a adults, fins en alguns programes s’hi podia participar si es disposava de telèfon.
Després, i mercès a l’evolució tecnològica es van afegir altres sistemes que permetien la reproducció oral i més tard també visual; fent memòria diria els discs de vinil, les cintes magnètiques, la televisió, les cassets. Tot i que aquests suports requerien reproductors especials, la gran oferta i varietat de productes assolida pels fabricants va situar-los a l’abast d’una gran majoria i es van popularitzar en pocs anys, sense desplaçar la ràdio com a mitjà important de comunicació. Tot plegat eren noves alternatives per a la comunicació.
L’arribada d’Internet va capgirar els límits imposats per les tecnologies conegudes. D’una forma meteòrica, a través de diferents plataformes, en evolució permanent, des d’un ordinador es podia accedir al cinema, al teatre, als esports, a la música, fins a la ràdio, a més de fonts d’informació que ara per ara semblen inesgotables. Però aquesta no era la revolució definitiva perquè els telèfons mòbils van reblar el clau permetent, des de la petitesa d’aquests enginys, gaudir de totes les possibilitats que s’ofereixen a les xarxes, més, si compten la fotografia.
Tots aquests avenços han accelerat la forma de viure, d’administrar els nostres horaris, de gaudir de les coses al nostre abast i durant un temps va semblar que la lectura de llibres tradicionals esdevenia la germana oblidada de les aficions. Asseure’s còmodament, agafar un bon llibre, novel·la, assaig, revista o conte esdevenia un impossible per a molta gent. El ritme trepidant imposat per un model exigent i de constants novetats excloïa la lectura de la llista de preferències d’un sector important de la societat. Fins alguns pessimistes es van atrevir a parlar de la mort del llibre.
Aquest article m’ha semblat interessant sobre aquest aspecte: “La muerte del libro”, El Historiador Roger Chartier, En Medellín. https://www.semana.com/entretenimiento/articulo/la-muerte-del-libro/88313-3/
L’audiollibre irromp en el panorama lector modernitzant el vell concepte de la transmissió oral, no com a substitut d’altres ofertes, jo diria que més aviat com una alternativa per acostar la lectura a sectors que es belluguen de forma principal per les “xarxes”, que valoren el temps i la forma d’aprofitar-lo fins l’extenuació. Llegir un llibre sense carretejar-lo tot el dia, o portar-lo penjat en una bossa a la bicicleta o a la passejada atlètica. Escoltar una novel.la mentre es condueix cap a la feina, àudio-llegir una obra durant un trajecte de metro de més de mitja hora. Reconec que poden ser maneres inacceptables per als més puristes de la lectura, però és una realitat, i crec sincerament que ha vingut per quedar-se.
En català, concretament, podeu trobar informació al respecte en aquest enllaç: https://llengua.gencat.cat/ca/serveis/informacio_i_difusio/accions_sensibilitzacio/audiollibres/
Per acabar, i no menys important, m’agradaria parlar de la “necessitat” de l’audiollibre. Els condicionants individuals, ja siguin congènits, accidentals o per desgast biològic, en qualsevol cas excloents de l’entorn lector tradicional, troben en l’audiollibre un substitut apreciat, una eina que els permet gaudir de la literatura, en particular, i els proporciona una via per accedir a la ingent producció d’obres originals en format podcast, en les que incloc els assaigs, les adaptacions radiofòniques, les pel·lícules comentades, el teatre, entre d’altres.
És una alternativa més. L’àudio-lectura és un fet i crec que molt profitós per a un important col·lectiu de lectores i lectores, lletraferits de mena, entre els que m’incloc.
Alguns enllaços sobre el tema:
Àngels Blasco Ros 