Tocada i retocada.
No he pogut resistir la temptació de fer una comparativa entre la situació de la Plaça d’Espanya del 1929 i l’actual.
La imatge que teniu a continuació és llicència Wikimèdia Commons, i prové d’una postal antiga. És d’autor desconegut. M’ha semblat magnífica per descriure la sensació que tinc actualment quan passo per aquell indret. Fixeu-vos com estava aleshores:
Llavors es preparava per un gran esdeveniment: l’Exposició Universal. D’aleshores ençà ha vist uns quants canvis, però potser cap com els actuals.
Ja ni recordo el temps que fa que està en obres. No dubto que si s’han aventurat a fer tal projecte és per una necessitat real, però de vegades tinc la sensació que enlloc d’avançar, creix, i quan dic creix em refereixo a la quantitat de forats, bastides, construccions i paraments que l’han ocupada, mai tan ben dit, fins i tot més enllà dels seus límits.
De tant en tant he anat fent fotografies d’aquest indret difícil d’evitar i quan les he revisades m’han deixat parada.
Les que teniu a continuació són del 2014 i donen una sensació d’estabilitat que reconforta.
De fet n’emana una pau que normalment no aconsegueix perquè es tracta d’un eix principal d’accés a la ciutat i moltes línies de superfície, em refereixo sobretot a línies d’autobusos, del sud litoral arriben per aquí. Les soterrades perquè no les veiem, però les entrades i sortides demostren l’afluència de persones que les utilitzen. Devia ser un moment inusual.
Dies enrere vaig tornar a fotografiar la Plaça d’Espanya i entorn perquè em va semblar fins i tot desemparada. Ja pots buscar que no hi ha un racó que se’n salvi, de la desfeta. Potser el resultat serà sorprenent, però de moment les imatges més aviat esborronen.
Comproveu-ho vosaltres mateixos. Com que a mi m’agrada molt la fotografia en blanc i negre, he volgut fer-les en aquesta modalitat per tal que les pugueu comparar amb la de l’any 1929.
Setembre 2026, la fesomia de la Plaça d’Espanya, la miris pel cantó que la miris és penosa.
El parc Miró també rep lo seu. A continuació en teniu una mostra i si la compareu amb la del 2014, ni s’hi assembla.
I l’entrada a la Granvia per anar al centre és llastimosa.
He d’admetre que feia molts temps que no veia Barcelona amb tantes zones de districtes diversos i diferents en procés d’apedaçament, per dir-ho d’alguna manera.
Voldria pensar que tot aquest terrabastall és un símptoma de millora, però… el temps ho dirà.
Bé, una reflexió i unes imatges per acompanyar-la que he volgut compartir. Ja en parlarem més endavant.
Salut!
Deixa un comentari