Àngels Blasco Ros

He pensat que, atesa l’estació de l’any, més càlida que cap altra cosa, ens aniria bé un relat refrescant. Què us sembla? Per si hi esteu d’acord, aquí en teniu un: QUÈ HI HA A LA FAÇANA?

---

Aquesta setmana tinc torn de nit, arribo a casa que són dos quarts de vuit del matí. Acaben de posar els carrers, com deia la meva àvia.

     No hi ha gaire gent a la plaça, la vesprada ha estat de galerna eixuta i, els que hi transiten, van mig adormits, encara. Per tot arreu s’hi veuen les restes de la forta ventada de fa encara no una hora. Fulles d’arbres, papers, plàstics, fins i tot hi ha una bufanda atrapada en les bardisses del parc.

     La travesso, m’aturo al semàfor, que sempre ensopego vermell, i contemplo l’immoble on visc, a la vorera del davant. És una mena de ritual, miro la porta de l’edifici, i alço la vista poc a poc repassant els diferents pisos de la construcció, dos per planta.

     Es tracta d’una finca que ja té un anys i, just al cap de munt de la façana, hi sobresurt una mena de clau gegant, que segons m’havien dit era per alçar materials de construcció mentre s’aixecaven les obres. Deu ser així, d’aquestes coses no n’entenc. Jo, però, trobo aquell estri un xic sinistre.

     Les oficines del principal estan tancades, les estan remodelant i tota la setmana són buides. El primer l’ocupen dues parelles joves, una amb un fill i l’altra composta de dos nois estrangers. El segon primera és el meu, visc sola, i comparteixo planta amb una dona, ara vídua, que hi viu des de fa trenta anys, amb moltes flors a la miranda. Al tercer hi resideix gent jove, amb gossos, música, treball al domicili i cadires d’acampada per prendre el sol al minso balcó. No els tinc tractats. Al quart només hi ha un matrimoni de fa anys, grans i tranquils. L’altre pis l’estan refent…

     Ep! Què hi fan aquestes persones? Per què s’han aturat tan a prop meu? S’ha encongit la plaça? I… què miren amb tanta atenció? La façana de casa no és tan interessant, crec, jo. Però… què és allò?

     Allò, que no puc creure tot i veure-ho, allò que miren ells i miro jo, és una nina inflable que penja dels cabells enganxada al sortint superior i que m’inspira sensacions inquietants. Aquella mena de forca incompleta que convida a pensaments estranys, avui sosté un cos de dona, encara que sigui un cos polimèric d’estructura no massa refinada. Encara bufa un ventijol alegre que mou constantment la figura que, un cop localitzada, és impossible d’obviar.

     Em giro i m’adono que el grup concentrat al meu voltant arriba a una quinzena de persones, que somriuen, especulen entre elles sobre les circumstàncies que han portat aquell globus d’aparença humanoide a convertir-se en guarniment estrafolari, penjat com un ninot a l’arbre de Nadal. 

     La majoria dels circumdants tenen els mòbils a les mans i prenen fotografies d’aquell objecte, alguns vídeos i, a mesura que se n’afegeixen de nous, els comentaris augmenten de to, tant pel que fa al volum de les converses com a les referències eròtiques del guarniment.

     Darrera meu, un jove comenta engrescat “Un despullat de bon matí, anima el dia!”. La resta coreja unes rialles. Ja som una trentena d’espectadors contemplant la improvisada escenografia.

     La vídua, veïna de planta del segon, treu el cap, com cada matí, per regar les plantes. Amb la regadora a la mà comença a ruixar els geranis del centre i llavors s’adona que hi ha una mena de públic que l’està mirant. De l’improvisat grup de badocs s’alcen alguns crits per tractar que la dona entengui què passa. Sense èxit perquè la pobre vídua, després de guaitar a banda i banda de l’edifici, s’esmuny cap a l’interior, més espantada que altra cosa.

     Els crits dels espectadors, alterats cada cop més pels moviments rítmics que el vent imprimeix a la protagonista vinílica, atrauen llavors l’atenció dels ocupants del quart, el matrimoni gran, que es deu està preparant per anar a la merceria que tenen dos carrers enllà. L’home surt al balcó i observa el sorollós cúmul de persones que s’aplega al semàfor, a l’altra banda del carrer, just davant del nostre edifici.

     Sense immutar-se mira a un costat i altre de la façana, també la vorera i després cap a munt. S’arronsa d’espatlles, observa els congregats, torna a revisar l’entorn del seu balcó i, està a punt de retirar-se, quan la cridòria augmenta i l’home alça les mans en senyal de desconcert.

     En aquell moment, la seva dona surt per lliurar-li el mòbil. L’home l’agafa, i s’adona que qui el truca soc jo. Sí, tenim tractes perquè som dels més antics. Li faig un senyal perquè atengui la trucada i, enmig de l’aldarull muntat per la concurrència que no para de créixer, li explico de què va tot allò. Llavors alça la vista, forçant la posició, atès que els balcons superiors l’impedeixen de veure què hi ha a dalt de tot, i resta amb la boca oberta en contemplar la nina que, en aquell moment, voleia al vent com una bandera.

    Em comenta que pujarà al terrat, ell en té la clau, per veure si la pot retirar.

     Espero, bé, esperem, perquè ningú no es mou d’allí a l’expectativa del que passi amb la gràcil figura.

     Encara no ha aparegut el meu veí que es presenta una parella d’agents de la urbana per interessar-se en aquella gernació que ja impedeix el pas per la vorera, tot i ser de bona amplada. En preguntar que motiva l’acumulació de persones, responc jo, entre d’altres coses perquè la majoria no són del país.

     —Miri allà dalt i sabrà el motiu d’aturar-me, bé, d’aturar-nos aquí. Jo visc en aquest edifici.

     L’agent em fa cas i observa, força sorprès, el penjoll que bandeja mogut pel ventijol impertinent que no el deixa descansar. L’home crida al seu company, es parlen i llavors els hi faig notar que hi ha algú que ha pujat al terrat i que s’aboca per tractar d’agafar la nina. Hi ha un moment de silenci. Tothom atent a les evolucions del meu veí, infructuoses perquè el globus està fortament entortolligat pels cabells a l’anella que penja de la barra i, per més que estira d’una de les cames, no cedeix.

     Sona el meu mòbil. És ell, diu que li fa por tensar massa fort perquè si la nina es desinfla encara serà més difícil treure-la d’allà, si més no, perquè no hi arribaran.

     Un dels guàrdies demana de pujar per ajudar l’home i, si no aconsegueixen de retirar l’objecte, diu ell, hauran d’avisar els bombers. Jo somric, ja imagino l’escena: l’escala, un bomber pujant per salvar la polimèrica del seu segrestador de ferro i una denúncia al vent per fer maleses de tal índole. Estic segura que d’aquella sortim a les notícies.

     Obro la porta de l’edifici i l’agent s’hi endinsa per agafar l’ascensor. Torno al meu lloc, al centre del grup i aixeco la vista enlaire. Per tot hi ha gent mòbil en mà, fotografiant a tort i a dret tot el que passa.

     L’aldarull creix quan apareixen a la barana del terrat el veí i l’agent. El primer amb un pal, que sembla d’escombra, tractant d’atreure la joguina per poder agafar-la. L’altre agafant un peu que el vent li ha apropat i mantenint-la en posició horitzontal mentre el veí s’esforça a deslliurar-li els cabells, esbullats com d’embogida i tossudament collats a l’anella metàl·lica.

     Al meu voltant sento crits d’ànim que s’aturen aviat en contemplar la inutilitat de les maniobres. Alguns creuen que haurien d’estirar fort encara que es desinfli. D’altres hi estan en contra perquè potser només li arrencaran un peu i la nina restarà desinflada però penjada i, a la fi, l’hauran de treure els bombers. Pocs, però alguns, demanen que la deixin en pau que quan vulgui ja marxarà. Tot això, és clar, en diversos idiomes, atès que tinc una representació de diferents nacionalitats al meu voltant. Per ser sincera, sento comentaris en llengües que no entenc i que, ben mirat, és millor no saber el que diuen.

    Es produeix un altre intent per recuperar l’eròtica bandera que, empesa pel vent, que bufa un xic més fort, s’ha esmunyit de les mans de l’agent i voleia ben estofada de cara al públic. Xiulets, aplaudiments, expressions obscenes i, de sobte, un parell d’encaputxats que s’acosten a l’edifici a tota velocitat.

     Això sí que és un espectacle. La multitud emmudida, gairebé s’han aturat les respiracions, i tots observem astorats.

     Les dues persones, les quals fesomies estan amagades sota una coberta, s’enfilen per les parets de l’edifici, com si es tractés d’una escala. Val a dir que la façana de casa meva té una decoració d’aquelles que fan quadrats d’un dit de sortint i que, per aquells experts, es diria que són una passarel·la amb barana. “Homes aranya” els anomenen. Sí. Sento aquella expressió darrera meu. Hi ha altres espectadors que en parlen.

       La vídua surt en el moment que un d’ells arriba a l’alçada del seu balcó i deixa anar un esgarip que quasi la fa caure mentre l’home arrapat a la paret segueix el seu camí.

     L’agent de la urbana que tinc al meu costat parla amb algú pel comunicador i els informa del que està passant. Un cotxe dels mossos s’atura a la cantonada i es reuneix amb el guàrdia. Ells també miren enlaire. És evident que no poden fer res més. Ara toca esperar, que arribin bé i, sobretot, que no caigui ningú.

     Les dues aranyes es troben al balcó del darrer pis. No hi ha ningú i ells es mouen amb llibertat. Puja un damunt l’altre i arriba a la nina que, en aquell moment, resta plàcida com si esperés el rescat.

     Tenen feina per desembullar els cabells de la ferramenta. El veí i el guàrdia els demanen que els hi donin la nina. El públic aplaudeix.

     Amb la mà estesa el veí espera que li allarguin el globus recuperat, però hi ha un canvi en el guió.

     Un dels homes aranya es lliga la nina a l’esquena i, amb el seu company, comencen a moure’s en sentit lateral cap a l’edifici del costat. És esgarrifosa la facilitat i la velocitat amb què es desplacen, talment com si fossin un guarniment més de la façana. En un tancar i obrir d’ulls es troben a dues escales a la dreta de la meva, ascendint cap el terrat i desapareixent amb la donzella alliberada.

     Tothom crida. Els dels terrat s’han quedat amorrats a la barana de l’edifici, incrèduls del que ha esdevingut. Els mossos parlen pels seus comunicadors sobre el cas. Els espectadors xiulen, aplaudeixen, ovacionen els llibertadors i riuen exaltats mentre fotografien, graven i comparteixen la improvisada actuació.

     En aquell moment la vídua treu el cap pel balcó, amb un braceig frenètic i cridant per fer-se sentir. A la fi, els agents entenen que la dona ha vist els homes aranya a la plaça interior que hi ha al mig de l’illa, corrent amb la nina als braços i cantant una cançó que no ha reconegut.

    Tothom es mou. Fins hi ha persones que s’apressen per entrar al parc de l’illa, però no ho poden fer perquè encara no és obert l’accés. Feina inútil, tanmateix, perquè aquell parell ja deuen ser a uns carrers d’allà. Semblaven en bona forma.

     L’agent del terrat baixa per reunir-se amb el seu company, mentre aquest comunica les darreres novetats a algú. Els mossos marxen a fer una revisió dels voltants per si de cas localitzen els infractors cirquenses.

     M’he quedat sola, palplantada mirant la façana i amb la recança de què, qualsevol dia, em puc trobar una aranya a la saleta, amb l’agreujant que no la podré matar amb un cop de sabata.

     Els agents de la guàrdia urbana s’acosten a les motos, a un metre d’on soc, per marxar, i uns esgarips ens atrauen.

     Un homenet, gruixut i de baixa mida, que camina apressat i esbufegant, demana que l’esperin. Jo no em bellugo. Estic intrigada. En arribar a la nostra alçada, l’home embarbussat i gesticulant com enfollit ens demana què ha passat amb la seva nina.

     Què podem fer, tret de riure fins plorar?

Si us ve de gust escoltar-lo podeu fer-ho en aquest enllaç al meu canal d’audiollibres: AQUÍ

BON ESTIU!