Àngels Blasco Ros

Relats de terror

Estem al mes de novembre, esperits, fantasmes, aparicions, esquelets, festes populars, unes més paganes que d’altres.

Fa uns anys, molts, en arribar aquesta època es representava el Tenorio. Un més lleuger i permissiu, com era el de José Zorrilla, molt popular. Un altre més seriós i punitiu, com era el de Tirso de Molina.

Jo ho vaig viure molt especialment perquè el meu pare, actor de teatre amateur, va protagonitzar el Tenorio, versió Zorrilla, durant uns quants anys. Veieu en la foto d’aquí baix l’escenografia tan elaborada del darrer acte amb fantasmes inquiets.

He pensat que era un bon moment per penjar el meu relat “El taüt buit”, molt escaient per a l’època de l’any.

Aquí el teniu.

“EL TAÜT BUIT“

Uns minuts abans d’obrir la capella, un funcionari del tanatori entrava a la cambra frigorífica per endur-se el fèretre de Genís Llimot, un difunt que havien portat el vespre anterior, i dipositar-lo a l’espai de la vetlla.

Alguns parents del finat, entre ells els dos fills bessons, esperaven que obrissin la sala  i donar inici al comiat d’amics i família.

—Pobre Anselm. Quin disgust. Tant bona persona com era.

La Violeta Guasch, veïna de tota la vida del traspassat, plorava sense gaire soroll mentre pronunciava aquelles paraules.

—Gràcies, Violeta. Vostè sempre se’l va apreciar, el pare. I ell també la considerava molt. Gràcies per acompanyar-nos en aquest comiat.

L’Ernest, el fill gran del finat, gran perquè havia nascut cinc minuts abans, l’acomboià fins una butaca, a prop de la porta de la sala de vetlla, i l’ajudà a asseure-s’hi. La dona, enmig de sanglots afegí.

—La teva mare, ai senyor, deu estar molt trista i neguitosa perquè l’he sentida remenar pel pis tota la nit. Quina llàstima! Tan jove i ja vídua.

Aquell comentari desconcertà l’Ernest. Pensà en sa mare que era vint anys més jove que el seu marit, i ja vídua, com deia la veïna, i després en l’insomni de la nit. Deixà acomodada la vella coneguda i s’adreçà al seu germà Albert, que acabava d’arribar.

—Escolta, què en saps, de la mare? Ja hauria de ser aquí.

El bessó se’l mirà estranyat.

—No en se res. Em pensava que estava al lavabo. Tenia entès que tu l’aniries a buscar. No vam quedar així, ahir el vespre?

L’Ernest va reflexionar un moment. Després respongué sense massa convicció.

—Ahir, en arribà al pis, rebé un missatge d’ella que deia que tu la recolliries per venir plegats al tanatori. Jo també he pensat que devia estar en algun lloc del recinte, en no veure-la aquí. La Violeta diu que…

Un cosí i soci del difunt, d’estreta relació amb la família, en Pere Cuixart, se’ls acostà.

—Perdoneu, nois. Què hi ha cap problema? Ja fa mitja hora que s’hauria d’haver obert la sala de vetlla. I… on és la Coral?

L’intercanvi de mirades i de silencis fou prou explícit. El recinte començava a estar ple de familiars, coneguts i algunes persones que els bessons desconeixien, probables relacions del difunt. La Lluïsa Mirabet, cunyada del traspassat, es reuní amb ells.

—Ernest! Albert! Que no obren la sala de vetlla? On és la vostra mare? L’he trucada un munt de vegades i no respon. La gent ja comença a comentar-ho. La meva germana sempre tan extravagant. Ni el dia del comiat del seu marit podia arribar a l’hora. I, bé… Què me’n dieu? No us quedeu aturats com estaquirots feu alguna cosa.

Sense temps a reaccionar, una dona amb uniforme del tanatori, flanquejada per dos empleats de l’establiment, s’acostà al grup que estava a tocar de la porta tancada de la sala.

—Perdonin, soc Natàlia Boronat, administradora del tanatori. Busco la família del senyor Genís Llimot. La senyora Coral Pons, esposa, o els senyors Ernest i Albert Llimot, fills.

Els bessons s’identificaren immediatament com a tals i, força estranyats pel retard i per la compareixença imprevista d’aquella dona, l’urgiren a explicar-se i justificar la situació.

La dona va demanar de parlar en privat, però els nois convingueren que tant el cosí del seu pare com la germana de la seva mare, els parents més propers, fossin presents en la conversa.

En un escaire de la gran sala, on s’aplegaven diverses capelles, en aquell moment inoperants, la Natàlia Boronat s’explicà.

—Veuran. És un cas inèdit i haig de confessar que no sé ben bé com justificar-ho, però…

El Pere Cuixart, visiblement amoïnat per tot plegat, no se’n va poder estar.

—Escolti, vol fer el favor de dir-nos què passa? El difunt no està aquí, la seva dona tampoc. Parli! A veure si aclarim alguna cosa.

Aquell rampell, un xic irat, sorprengué el grup, però l’administradora, assentí i continuà.

—Doncs, fa una estona, quan aquests dos empleats del tanatori han anat a recollir el taüt del pare de vostès —i assenyalà els bessons—, s’han trobat amb la terrible sorpresa

que estava buit.

La Lluïsa Mirabet, amb la veu mig engolada, interrogà la dona.

—Perdoni, vol dir que han perdut el cos del meu cunyat? Però… quina mena de lloc és aquest? Com ho explica? Digui, com ha desaparegut? És que aquí entra qui vol i s’enduu el que li plau? O potser és que ha ressuscitat i se n’ha anat a fer un vol? És inconcebible. No m’ho puc creure.

Fou l’Ernest el qui tractà de tranquil·litzar la seva tia i s’adreçà a la Natàlia Boronat.

—Miri, senyora, ja estem prou trasbalsats amb la mort del pare com perquè ara vostè ens expliqui una història truculenta de desaparicions. Volem saber on és el pare i no ens mourem d’aquí fins que el trobin. M’ha entès? Què estan fent per resoldre aquesta tràgica situació?

L’administradora, que gairebé no respirava, tractà d’explicar-se sense mostrar neguit.

—Senyors Llimot, hem posat la majoria de personal del centre a la cerca del cos del seu pare. Estem fent revisar tots els fèretres per si, per error, hi hagués hagut algun canvi. També les càmeres de seguretat per esbrinar si ha estat possible l’entrada d’algú a les instal·lacions. Cosa gairebé impossible, però… per si de cas. D’altra banda, estem analitzant el taüt per comprovar que realment és del seu pare i, en tot cas, veure si hi ha empremtes de qui sigui que hagi estat l’autor del robatori.

La Natàlia Bartrina interrompé la seva explicació en veure que se’ls apropava un home alt, corpulent, seriós i molt ben vestit. S’adreçà al nouvingut i el presentà al grup.

—El senyor Rusquella és el cap del nostre servei de seguretat. En confirmar que el cos del seu pare havia desaparegut de les nostres instal·lacions, l’hem convocat perquè es faci càrrec de la investigació. Els asseguro que ell donarà una resposta ràpida a aquest insòlit cas. Mentrestant, si volen esperar al tanatori, els hi oferim d’allotjar-se a la sala de premsa, juntament amb els acompanyants. Els farem portar unes begudes i els anirem informant de les novetats sobre la investigació.

Mentre contemplaven com el cap de seguretat s’allunyava d’ells, i la Natàlia Bartrina es feia a un costat perquè poguessin parlar en la intimitat del que volien fer, la resta d’assistents congregats es miraven els uns als altres amb cares d’expectació i desconcert. Amb tot, el silenci era imposant i les mirades es dirigien cap a la porta tancada, amb el nom del Genís Llimot, al costat.

L’Ernest es girà cap a l’administradora del centre i parlà decidit.

—Miri, nosaltres ens quedem fins que aparegui el pare. Està clar! D’altra banda, ara parlarem amb els amics, parents i coneguts que han vingut a acomiadar-lo a veure què volen fer. Suposem que, en el cas, ara mateix llunyà que el trobin aviat, procedirem a la cerimònia per donar-li sepultura. I em refereixo a fer-ho avui mateix, perquè tot plegat ja és prou dolorós per allargar-ho més. Haig de dir que el meu oncle, aquí present, el Pere Cuixart, és l’advocat de la família i procedirà en el que calgui perquè se solucioni aquest afer. Li demano que ens indiqui on és la sala de premsa. Ens hi instal·larem fins que es resolgui la desaparició del pare.

L’administradora es limità a assentir i ordenà a un dels empleats que l’havien acompanyada que indiqués el camí a la sala de premsa i els hi obrís la porta per tal que s’hi poguessin acomodar.

Abans de retirar-se va comentar que tot seguit els portarien aigua, cafès i infusions i que estarien a la seva disposició en tot moment.

Poc convençuts, però incapaços de fer res més, es disposaven a parlar amb els assistents al comiat quan l’Albert exclamà.

—Ei! I… què fem amb la mare? Bé l’hauríem de localitzar.

L’Ernest rumià un moment abans de parlar.

—La senyora Violeta m’ha comentat que ahir va sentir com la mare remenava pel pis tota la nit. No deu haver dormit gaire i potser quan li ha agafat el son no ha sentit el despertador. Un de nosaltres hauria d’anar a buscar-la. No us sembla?

—Ja hi aniré jo, així de passada li llegiré la cartilla.

Les paraules de la Lluïsa Mirabet haurien propiciat algun somriure si la família no estigués tan amoïnada per la desaparició del Genís Llimot.

—Té, tieta, aquí tens les meves claus —l’Ernest li allargà un clauer.

El Pere Cuixart intervingué en la conversa.

—Espera, Lluïsa, li diré al meu fill que t’hi acompanyi. Té el cotxe a prop i coneix bé la zona. Anireu ràpid i ens mantindrem en contacte.

De cop i volta, s’activà la concentració. Els propers seguiren l’empleat del tanatori fins la sala de premsa mentre explicaven als assistents el que feia al cas i s’acomiadaven d’algunes persones que, per exigències personals, no els podien acompanyar fins a resoldre l’assumpte.

*

La Lluïsa Bartrina, escortada per l’Alfons, el fill del Pere Cuixart, encarà la porta del pis de la seva germana. Abans d’entrar, amb les claus que li havia facilitat un dels bessons, i coneixent la Coral, trucà al timbre diverses vegades. Ningú no  respongué i tampoc no se sentia cap mena de soroll dins el pis.

Introduí la clau al pany i, abans d’obrir, encara insistí amb el timbre per no espantar sa germana. La porta s’obrí deixant pas a una penombra molt adient per aquell moment trist en què vivia la família. Donava la impressió que totes les finestres estaven ben tancades i cap mena de claror no es filtrava per enlloc. Palpà la paret i topà amb l’interruptor. En encendre els llums avançà pel curt passadís i contemplà espaordida com el pis havia estat capgirat. Hi havia mobles i objectes estavellats. Quadres i fotos trossejats. Estris escampats arreu.

Quan ella s’endinsava en el pis per anar cap al dormitori matrimonial, el seu acompanyant, també advocat, parlava ja amb el seu pare i, seguint les seves indicacions, tot seguit trucava als mossos per denunciar els fets.

La Lluïsa encara va cridar el nom de sa germana abans d’entrar a la cambra. La porta estava entreoberta i l’empenyé suaument. Encengué el llum i se li escapà un crit prou fort perquè al noi que l’acompanyava li rellisqués el mòbil de les mans. El recollí i arribà a temps d’entomar el cos de la Lluïsa que corpresa de la impressió s’esvaní sense poder-ho impedir.

Mitja hora més tard, ja recuperada del tot i asseguda al replà de l’escala, es limità a observar l’anar i venir d’un grup de persones uniformades que parlaven amb el fill del Pere Cuixart, mentre aquest, es mantenia en contacte telefònic amb el seu pare. Entenia que l’Alfons els explicava el que s’havien trobat en arribar al pis. Destrucció arreu, la cambra del matrimoni defenestrada, plena de sang i amb un home despullat damunt del llit, amb el cap esberlat i els testicles a terra. Un espectacle desolador, però… ni rastre de la seva germana.

Notava com el cor li anava com un cavall desbocat. On era la Coral? Havia fugit? La Coral sempre havia estat un cap verd. Era vint anys més jove que el Genís Llimot, i més d’un cop havia tingut dubtes sobre el bon funcionament d’aquell matrimoni. Amb tot, i malgrat que el seu espòs havia estat tolerant i permissiu amb el seu tarannà frívol i, a voltes descarat, res no feia pensar que arribés a aquells extrems. Una noia capriciosa i consentida que havia tingut la sort de casar-se amb un home que li havia rigut totes les ximpleries. Un home amb possibles que, quan s’havia vist pare de dos fills, el seu somni, havia donat carta blanca a l’esposa. I ella, s’ho havia pres al peu de la lletra. Però això d’enllitar-se amb un home el dia mateix de l’enterrament del Genís… La Lluïsa sentí una mena de vergonya pel fer de sa germana i de repulsió per l’evidència de la seva poca-solta.

L’Alfons la rescatà de l’abstracció per informar-la que tornaven al tanatori amb els policies que volien parlar amb els fills del difunt i de la desapareguda, i també amb el personal de l’establiment mortuori. La coincidència de fets era, si més no, inusual, i volien aclarir si hi havia alguna relació.

Mentre circulaven pels carrers en direcció al cementiri, la Lluïsa tractava de comprendre allò que havia passat o que semblava que havia passat. D’una banda el seu cunyat, difunt, desaparegut de la cambra frigorífica del tanatori, de l’altra la seva germana, que havia passat, segons semblava, la nit gaudint dels plaers sexuals d’un… el que fos, i que havia acabat amb ella també desapareguda i l’acompanyant sexual capat i mort.

Havia sentit comentar als policies que feia unes quatre hores que l’home era mort. Bé, això ho havia dit una persona que anava embolicada amb una mena de mono de plàstic i que examinava el cadàver recollint, amb unes pinces, alguns elements del seu cos.

Tot plegat era increïble. Ella havia parlat la nit anterior amb la Coral. Li havia demanat que es quedés a casa seva per no passar la nit sola al domicili  familiar. La seva germana, però, li havia assegurat que preferia anar al seu pis, fer-se un bany i reposar el més tranquil·la possible per aguantar el dia que l’esperava, fent compliments a la gent que assistiria al sepeli.

Ara ho entenia el que la Coral volia dir amb estar tranquil·la. El que no li va comentar és que ja en tenia de companyia per fer-li més lleugera la vesprada. Com podia ser tan insensible? Pobre Genís. Havia mort després de mig any de patiments, l’havia deixada ben acomodada i aquesta era la correspondència que la seva germana li atorgava. Ni la seva memòria havia respectat per un dia, o millor dit, per una nit. Quina vergonya.

*

L’automòbil de l’Alfons s’aturà a l’aparcament del tanatori, just al costat del dels policies. En entrar al recinte els esperava la Natàlia Bartrina, amb el Rusquella al seu costat. Després d’una breu salutació i parlant sobre l’afer, els guià fins la sala de premsa, atès que el policia els havia informat que volia parlar amb els fills del Genís Llimot.

Darrera el petit grup caminava la Lluïsa Mirabet i l’Alfons. Aquest darrer no s’havia desenganxat del telèfon mòbil des que havien trobat el cadàver de l’home mort al llit de la Coral. Amb els mans lliures i l’aparell a la butxaca de l’americana, havia anat informant el seu pare de tot el que esdevenia i els passos que s’estaven donant.

Abans d’arribar la comitiva a la sala de premsa, els nois Llimot i el Pere Cuixart ja els esperaven. De primer presentacions, identificacions i el policia encarregat del cas explicà als bessons el que havien trobat a casa dels seus pares. L’Albert, més sensible, va esclatar en un plor commovedor que va fer que la Lluïsa també llagrimegés. El Pere Cuixart va suggerir que els dos afectats s’asseguessin una mica separats del grup per poder parlar amb tranquil·litat.

Un cop informats els familiars propers de tot el que havien trobat a la casa del Genís LLimot i del procediment que esdevindria tot seguit, complint el protocol que requereixen aquests casos, el policia s’interessà per la Coral.

Els fills, incorporat ja l’Albert a la conversa, explicaren el que sabien respecte als moviments de la seva mare, la nit anterior. La Lluïsa Mirabet, que l’havia acompanyada a casa seva, també comentà el que havien fet abans de deixar la seva germana instal·lada a la llar familiar, no sense recança, perquè ella hauria preferit que passes la nit acompanyada… bé, acompanyada d’algú de la família, és clar.

Després va ser el torn dels gestors del tanatori, els quals van explicar al policia els fets tal com havien succeït, amb hores i detalls. L’agent de seguretat, el Rusquella, en aquells moments estava esperant que la seva empresa li donés informació de les empremtes que havien recollit al taüt, per identificar qui l’havia remenat. També havien revisat les càmeres de seguretat del tanatori que no havien revelat res d’especial. És a dir, aquella nit ningú no havia entrat o sortit del recinte, que no fos algun membre del servei.

L’intercanvi de mirades fou intens. El policia parlava amb la Natàlia Bartrina i la família quan un equip de la brigada forense es feia present, amb quatre agents més. Uns examinarien la cambra frigorífica i el fèretre mentre els altres revisarien els magatzems on es guardaven els taüts per descartar qualsevol incidència. I, si calia, el policia va afirmar amb veu seriosa, remenarien totes les instal·lacions per trobar el cos del difunt.

El Pere Cuixart va demanar d’acompanyar-los, ell, els fills i la Lluïsa. Tot plegat era incomprensible, estaven molt alterats i necessitaven respostes. A més, volien veure el lloc i el fèretre. Volien entendre què havia passat.

El policia, de primer indecís, finalment va accedir. D’una banda, ell, amb la família, els gestors del tanatori i l’equip forense s’encaminaren al dipòsit. De l’altra els agents arribats en darrer moment, acompanyats de treballadors de l’establiment es dirigiren als magatzems per començar l’escorcoll de les instal·lacions.

La Lluïsa Mirabet, agafada del braç de l’Albert, caminava com si trepitgés ous i no estava segura que fos el noi qui la recolzés perquè el pobre fill estava encara més nerviós que ella.

Els passadissos interiors del tanatori no convidaven a l’assossegament, tot i que el grup que els precedia no parava de xerrar, els uns fent preguntes i els altres explicant la funció de les sales que travessaven.

La cambra frigorífica era al final d’un passadís de llum esmorteïda i la comitiva s’havia esfilagarsat amb el Rusquella i la Natàlia Bartrina al capdavant.

La Lluïsa percebé una mena de grinyol en obrir-se la porta d’aquella mena de nevera gegant. El Rusquella s’avançà per mostrar-los el taüt on havien reposat les restes del Genís Llimot i que, assegurà, havia estat curosament examinat pel seu equip. Era l’únic que hi havia aquell moment a la sala.

La Natalia Bartrina, deixà pas a l’equip forense i aquest s’apropà al fèretre que restava tancat. L’expectació era total. A un costat la família, silenciosa i corpresa, contemplava com la brigada repassava l’exterior del contenidor de fusta de caoba, prenia empremtes, el fotografiava per totes bandes, prenia notes i s’adreçava al policia per informar-lo que ja es podia obrir. El següent pas era revisar acuradament l’interior per veure si revelava qui havia buidat de contingut aquell recipient.

Els bessons s’avançaren per estar més a prop del taüt. El Pere Cuixart era quasi bé a tocar de l’equip forense. La Lluïsa Mirabet s’havia col·locat darrere els nois, just al mig, on un espai prou ample li permetia de veure el que passava. El policia ordenà l’obertura del fèretre.

El silenci primer es trencà per l’esgarip d’esglai de la Lluïsa que caigué a terra presa de convulsions. L’Albert esclatà amb un plor esfereïdor i arrencà a córrer com un esperitat perseguit per l’Ernest que tractava de calmar-lo.

El Pere Cuixart restava pàl·lid, silenciós i no podia apartar la vista del taüt. La resta de presents guardaven un mutisme extrem que feia més colpidora l’escena.

Fou el forense qui s’adreçà al policia i, amb un gest del cap, l’interrogà sobre la situació. Aquest esguardà el Pere Cuixart que restava immòbil. La circumstància era excepcional i ja rumiava com ho explicaria al seu informe. El Rusquella se li acostà i li assegurà que les gravacions del vespre i matinada no havien mostrat cap entrada o sortida al recinte i que estaven a la disposició de la policia per inspeccionar-les immediatament, si ho volien.

En aquell moment l’esvaniment del Pere Cuixart interrompé aquell diàleg. Dos dels forenses l’aixecaren i se l’endugueren a l’exterior acompanyat de la Natàlia Bartrina, que tractava de retornar-lo.

El policia esguardà el gestor de seguretat del tanatori.

—Tingui la certesa que ho verificarem tot, les cintes, el personal, el recinte… tot. Perquè aquí davant tenim el cos d’un difunt que havia desaparegut, un difunt la qual mort havia estat certificada pel seu equip mèdic, que ara torna estar al seu taüt i que, damunt seu té estès i ben subjecte el cos de la seva esposa, de la qual n’ha extret el cor i el ferma amb l’altra mà. No tinc cap dubte que en tota la sangassa que el cobreix de dalt a baix hi descobrirem les restes de la sang de la Coral i estic convençut que també del desgraciat que hem trobat al llit de la seva dona.

El mutisme era total. Només alguns sospirs profunds revelaven la intensitat del moment. Els forenses restaven a l’espera de les instruccions per continuar la seva feina. El policia parlava com per a ell mateix.

—Al pis familiar hem comprovat que l’entrada no s’ha forçat. No sabem com ha sortit la senyora Llimot perquè amb la sang que hi havia repartida per tot el terra hauria deixat marques al curt passadís abans de la porta, i l’enrajolat estava net. Aquí, el fèretre estava buit fa poc més de tres hores, les càmeres de seguretat indiquen que ningú no hi ha entrat ni sortit que no fos personal autoritzat, encara que les farem escrutar per veure que ens hi hem deixat. I el mort ha aparegut amb la seva dona abraçada damunt el pit, i amb el cor de la senyora a les mans. Ja tremolo d’haver de fer l’informe del cas.

La Lluïsa Mirabet, recuperada i més calmada, es col·locà al costat del policia que se la mirà interrogant.

—Es troba bé? No hauria de ser aquí. Nosaltres hem de començar la feina i no és agradable. Ho sento. La seva germana…

—La meva germana era una ximpleta que ha dut el seu marit al límit. Ell li deixava fer tot el que volia, però li havia dit més d’un cop que si l’enganyava amb un altre home, la mataria. Ella ignorava els advertiments i feia la seva, el carallot que han trobat mort al seu llit no era el primer. Fa uns mesos el Genís li va dir que si s’assabentava que l’enganyava compliria la seva promesa. Ja estava molt malalt però li va jurar que si calia tornaria de la tomba per arrencar-li el cor.

Els esbufecs dels presents ompliren l’estança. Fins aparegué algun gest sorneguer en el rostre d’un parell de forenses. La Lluïsa continuà.

—Miri’l. Ho ha fet. El seu esperit, encara no l’havia abandonat i ha complert l’amenaça. La meva germana resta dessagnada al seu costat, el cor traïdor li ha estat arrencat.

El policia parlà un xic atabalat per aquelles afirmacions.

—Però… senyora Mirabet no em voldrà fer creure que el fantasma del seu cunyat s’ha aixecat del taüt per venjar-se de la seva dona i de l’amant, oi?

La Lluïsa Mirabet feu una repassada pel grup que envoltava el fèretre i que la mirava com si fos boja.

—Jo no li vull fer creure res. Només li he dit el que sé. D’altra banda, tothom coneix les inclinacions esotèriques del meu cunyat, molt espiritual i profund. Vostè no ha trobat, ni trobarà, n’estic segura, cap indici de la intervenció de tercers, a menys, és clar, que siguin fantasmes amics del Genís que l’hagin ajudat a complir la seva venjança. Llavors quina explicació hi donarà?

El policia esguardà el forense i la resta de presents. La Natàlia Bartrina havia tornat a la sala acompanyada del Pere Cuixart que havia escoltat les paraules de la Lluïsa i s’havia acostat al seu cosí. Llavors exclamà:

—Fixeu-vos, és esgarrifós, el Genís ara somriu!

Fi

Podeu escoltar aquest conte al meu canal d’audiollibres de Youtube ANBLARO PRAT.

Fins aviat!