Relats en català
Ja entenc que pot sonar “estrany” aquest títol, però he iniciat una “llista de reproducció” al meu canal de vídeo/audiollibres de Youtube –ANBLARO PRAT AUDIOLLIBRES– on s’inclouen relats, de la meva autoria, que són de difícil qualificació.
Per fer-me entendre millor, aquí teniu el que dona inici a la llista.
“SALA D’ESPERA”
El vestíbul està ple a vessar. En un banc arraconat hi ha un home gros, amb rostre esporuguit, ben vestit, amb les butxaques plenes de monedes d’or que li vinclen el cos.
En bellugar-se, les peces metàl·liques dringuen com els picarols d’una mula guarnida per festejar el dia de Sant Antoni. El subjecte resta astorat de la quantitat de persones, més empolainades encara que ell, que atapeeixen la sala i amb uns nassos prominents. Es frega els ulls perquè té la impressió que aquells òrgans olfactius els creixen per moments.
De cop sent una veu que ho omple tot i que parla autoritària: “Estem a punt d’obrir el xuclador per la nova planta deu. No es resisteixen, és inútil. No es poden amagar, estan identificats”.
Encara no ha acabat el parlament d’aquella veu invisible que es dibuixa un forat en el terra, sortit de qui sap on, i una gran força engoleix aquella gernació esverada que crida i es retorça sense aconseguir deslliurar-se de la força absorbent.
En un tancar i obrir d’ulls es queda sol a la sala de pas. El silenci l’espanta més que no el brogit de la multitud devorada. Una suor incontenible li crema la pell. S’aixeca i algunes monedes d’or li cauen de les butxaques que no deixen mai d’estar plenes. Camina feixuc com si transportés un elefant a les espatlles.
A la seva dreta veu una finestreta retallada a la paret, amb un rètol al cap de munt que diu “Direcció”. S’hi acosta i pica el vidre amb el dit del mig arronsat de por.
S’obre el ventalló i apareix un home, molt vell, de cara magre i nas aguiló que parla sense pressa: “Aquí Alighieri, en què el puc servir?”.
L’home l’esguarda un xic impressionat, però com que l’altre no mostra ni inquietud ni retret, continua: “Escolti…, jo em pensava que només hi havia nou pisos a l’infern, i he sentit que tota aquesta colla els han enviat al desè. És que hi ha hagut canvis?”
El que s’ha presentat com Alighieri assenteix. Es remulla els llavis que la calor de l’ambient resseca de forma inevitable i respon: “Veurà, n’hi ha tants, darrerament, que hem hagut d’habilitar un nou cercle exclusivament per als polítics corruptes i mentiders. Ja no ens hi cabien a la planta nou”.
L’home se’l mira, rumia. L’altre no fa res, com si esperés més preguntes. A la fi l’interrogador es decideix: “I… escolti, això del nas… això de què els hi creixi… també és nou?”
Amb la mà recolzada en el marc de la finestreta i ja disposat a tancar-la Alighieri somriu: “Sí, veurà en Collodi ens va visitar fa poc i hem volgut fer una concessió a la seva creativitat, i al seu Pinotxo, així que ha partir d’ara, als polítics falsos, tramposos, prevaricadors i altres vicis, quan arribin aquí els hi començarà a créixer la nàpia fins a envoltar-los el cos, com si fos una anaconda tropical que es dedicarà a escanyar-los contínuament. És un divertiment afegit a la tortura de l’aigua congelada i les altres penes a què seran sotmesos. Després de tot, també hem d’innovar-nos, pensi que amb el temps apareixen nous tipus de pecadors”.
L’home es gira per asseure’s i sent la veu d’Alighieri que parla mentre tanca el ventalló: “Vostè s’ha d’esperar, estan decidint on enviar-lo, perquè d’una banda ha estat un banquer avariciós, fraudulent i malversador i podria anar al quart cercle, però ha estat la luxúria la que ha anticipat la seva arribada aquí, i li correspondria de cremar-se al segon. Va morir mentre s’enllitava amb tres dones, entre les quals hi havia una menor de deu anys. Home… això ja és massa. Au! Ja l’avisarem”.
Dit això, la finestra desapareix com ho havia fet el gran forat que havia buidat la sala.
L’economista torna cap el bancal desert i s’asseu en un extrem. Les monedes d’or brollen incontenibles de les seves butxaques i la pesantor l’aclapara. Del membre irritat i envermellit li regalima una substància lletosa que li va muntant el cos i li causa una inquietud insuportable i creixent que és incapaç d’apaivagar.
Fi
Podeu escoltar aquest relat en format vídeo/audiollibre AQUI.
Salut, amics i amigues!
Àngels Blasco Ros 
Deixa un comentari