Ja tenia previst un article sobre aquest tema i justament fa uns dies vaig assistir a una conferència sobre “La filosofia de la por”, impartida notablement pel professor Bernat Castany Prado, i considerada la qüestió sota l’esguard de filòsofs de la categoria d’Epicur, Lucreci, Sèneca, Erasme, Montaigne, Spinoza, Nietzsche, entre d’altres.
Deixant a banda les consideracions de les diferents escoles filosòfiques respecte a la por, vaig confirmar els temors ancestrals a la mort, al sobrenatural, al desconegut, al patiment, tant físic com moral, a la vulnerabilitat de l’ésser humà davant els entorns agressius (por al deshonor, al ridícul, a la humiliació…), a la virulència de la natura, a la pèrdua d’éssers estimats, a la fam, és a dir, comprovo que les pors fonamentals no han canviat gaire amb el pas del temps perquè la majoria perduren avui en dia.
Actualment a aquests conceptes bàsics de la por hem d’afegir alguns fenòmens propis de l’època, com podrien ser la por a les guerres nuclears, o a la invasió d’extraterrestres, o a les tortures refinades, físiques o psíquiques, a les manipulacions directes o indirectes, a les pertorbacions psíquiques causades per l’estrès i la vida agitada, a patir una suplantació d’identitat digital, a sucumbir al xoc d’un meteorit, a les epidèmies que esdevenen pandèmies amb una velocitat descontrolada, a un metavers dels qual se’n parla molt; fins diria que el pànic a envellir es pot incloure en la llarga llista de pors que ens torturen, i segur que me’n deixo més d’una a la bossa.
Alguns filòsofs, antics i actuals, sostenen que la por és una creació interior i que si la deixem créixer i apoderar-se de nosaltres ens impedeix de desenvolupar-nos lliurement i ens converteix en esclaus de les nostres limitacions, dels nostres temors. Deuen tenir raó, saberuts com són, però és més fàcil alliçonar que aconseguir que d’altres puguin viure sense por a res, o gairebé res.
Lluitar contra la por que posseeix a molts de nosaltres no és gens fàcil. De fet, un filòsof francès, Alain, de finals del segle XIX, va dir que “L’home que té por sense perill, inventa el perill per tenir por”. No sortim gaire afavorits en aquesta màxima. És clar que, abans que ell, Sòfocles ja va afirmar que “Per a l’home que té por, tot són sorolls”.
Dit això, a tall d’introducció, em consta que els esforços són inhumans per deslliurar les persones de les seves angoixes. Resulta evident que “la por”, com a subjecte de sensacions radicals i fins i tot passions singulars, és objecte d’un culte notable i segons com d’una admiració incomparables.
En una altra ocasió tocaré el tema del terror en el cinema o en el còmic, ara em refereixo al camp de la narrativa per a adults, en particular. I quan dic narrativa també incloc els primers transmissors orals de fets i fantasies, els xerrameques antics que recorrien els pobles i viles amb els seus contes, que es troben a gairebé totes les cultures i que s’encarregaven de difondre i mantenir les històries (algunes inspirades en fets reals) i les llegendes (fonamentades en la mitologia i en les gestes del herois locals, moltes d’elles), fins que es van poder escriure per conservar-les i apropar-les a les persones. Un bon nombre d’aquelles històries eren veritables contes de terror i parlaven de monstres fantàstics, d’éssers sobrenaturals, de fantasmes i d’esperits venjatius que atemorien la població, assassinant criatures i dones, sobretot.
M’ha sorprès, en la meva cerca sobre “la por”, que la majoria de vells relats, transformats en llibres, no han estat bandejats pels contes actuals, ans al contrari, moltes de les històries antigues han assolit llocs privilegiats en les llistes de contes de terror, fins i tot superant la producció moderna d’aquest gènere.
Podria estar dies parlant de la literatura de terror, però aquí només puc donar pinzellades de fets que m’han sorprès o, si més no, xocat. Deixo de banda tota la narrativa “occidental” de terror, de sobres coneguda.
Preparant aquest article, m’he trobat amb informació que m’ha sobtat, sobre indrets (continents o països) amb un singular historial de relats de terror. Com que no els puc citar tots, n’assenyalaré alguns, per ordre alfabètic, perquè ningú no se senti menyspreat.
Àfrica: Potser sembla molt genèric, però no he sabut trobar massa informació sobre les particularitats per països d’aquesta producció narrativa, ni antiga ni actual. Tot i que em consta que la tradició oral de contes i llegendes es troba a gairebé tots els països del continent. Tanmateix, sí que he localitzat alguns webs que parlen de la proliferació d’autors, alguns força coneguts localment (em disculpo per la meva ignorància en aquest sentit), que donen una idea de l’evolució del gènere en el conjunt heterogeni d’Âfrica. En els webs següents es parla de la literatura africana de terror, actual, de la qual em confesso ignorant total.
Parlant de transmissió oral, aquest bloc és força exhaustiu:
Lanaveva.wordpress.com – L’eficàcia de les cultures transmeses per via oral.
Kiriko.org – Narrativa de terror africana actual.
Relatoscortos.org – Llegendes africanes de terror.
Com a curiositat, aquí teniu l’enllaç a un video que presenta algunes de les llegendes més conegudes:.
Video – Llegendes africanes de terror.
Tot seguit, passo ara a un país amb una notable producció de literatura de la por:
Argentina – On als fantasmes i zombis tradicionals, s’afegeixen les pors sorgides últimament de caire polític, catastròfic i fins i tot social. La revista “Estudios de Teoría Literaria”, parla d’aquesta deriva i m’ha semblat destacable la seva anàlisi.
Jo vull ressaltar una de les representants del gènere, la Mariana Enriquez que no necessita gaire presentació; només dir-vos, per corroborar-ho, que aquest any la tindrem com a jurat al Sitges Film Festival 2022.
He trobat un article que parla de la puixança de la literatura de la por en aquell país, amb una empenta destacable d’autores, tot i que no acabo de copsar el sentit positiu o negatiu dels comentaris. Jutgeu vosaltres mateixos. Article.
Continuo la meva exploració i m’aturo a:
Àsia – Deixant de banda el Japó, al qual em refereixo més endavant, us incloc l’enllaç a un audiovisual, si més no curiós, que parla de la producció de llibres de terror al continent, en diversos països, i que pot ser interessant, tot i que diria no és massa acadèmic, però sí molt entusiasta.
Bloc de Malik – Literatura de terror al continent asiàtic.
També he localitzat un bloc Caninomag.es que parla de llegendes de terror de diversos territoris asiàtics.
Canviant de continent m’aturo a:
Brasil – Encara ara un país d’una gran tradició fantàstica; destaquen les històries d’éssers sobrenaturals i fantasmes. Per cert, a l’enllaç que us he posat per conèixer més del Brasil “El portal del miedo” de les tres històries dues estan protagonitzades per criatures perverses amb cos de dona, i en la tercera un dels dos malvats és una dona. Sortim mal parades com a éssers terrorífics. Hi ha un personatge que sembla dels més populars del gènere en aquell territori, em refereixo a “La pisadeira”, a l’enllaç podreu aprofundir en aquest terrorífic personatge que, per variar, es tracta d’una dona.
Anem a l’altra banda del planeta:
Japó – Dir que és un dels principals productors de terror seria just. Tot i que molta de la seva narrativa encara no es prou coneguda, el cinema i el còmic han recollit la tradició que cultiva el gènere de la por i han col·locat el Japó a l’avantguarda del sector.
He trobat material força interessant i la llista podria ser llarga, però us deixo aquest tast per anar fent boca.
Magnet.xataka.com – Llegendes japoneses d’horror.
Japonalternativo.com – Llegendes urbanes de terror.
I aquí tenim un altre indret amb una vasta tradició de narrativa de la por:
Mèxic – Aquest país gaudeix d’una arrelada pràctica, tant de transmissió oral antiga, com de narrativa literària de terror actual, ampliada a la seva producció cinematogràfica, que recull relats tant actuals com ancestrals i de la qual se’n parla en el bloc següent: animal.mx.
Fantasmes, éssers sobrenaturals, zombis, extraterrestres, monstres, súper assassins i tot el ventall de personatges terrorífics, fantàstics o no, emplenen la literatura mexicana de terror. Curiosament, quatre dones estan considerades de les més rellevants del gènere: Amparo Dávila, Guadalupe Dueñas, Inés Arredondo y Adela Fernández
Us incloc l’enllaç al bloc Xataca, que parla de tretze escriptors mexicans destacats i reconeguts, i dona una idea de la situació d’aquest gènere al país.
Xataca – Escriptors mexicans de terror.
Com us podeu imaginar, això és només un entremès, i molt escarit, perquè aquí es podria afegir la tradició nòrdica i centro-europea, a més de diversos països d’Amèrica del Sud, i l’Àsia meridional i no acabaria mai. El gènere està a la primera línia d’audiència i la proliferació d’autores i autors és constant.
Haig de reconèixer, però, que per la meva base cultural occidentalitzada he ignorat fins fa poc la riquesa narrativa d’alguns pobles. Una llàstima, considero, i un buit que m’he proposat d’omplir en la mesura del possible.
Com a curiositat, per acompanyar aquesta senzilla reflexió sobre la por en la literatura, he realitzat una repassada a trenta-dues llistes, nacionals i internacionals, dels considerats millors autors i autores d’aquesta categoria narrativa, que malgrat estar inclosa en el ventall del Fantàstic, té característiques singulars i pròpies.
Jo diria que el número 1, sense discussió, atès que apareix en 29 de les 32 llistes escrutades és:
STEPHEN KING – En algunes llistes amb més d’una obra.
En segon lloc, no gaire lluny de King, figura, en 23 de les 32 llistes:
HOWARD PHILIPS LOVECRAFT – En algunes llistes amb més d’una novel·la, com l’anterior.
En tercer lloc, gairebé sempre amb la mateixa obra, apareix en 22 de les 32 llistes:
BRAM STOKER – La novel·la és el seu “Dràcula”.
En quarta posició, apareixen en 18 de les 32 llistes, dos mestres de la por:
EDGAR ALAN POE – Amb diverses obres.
MARY SHELLEY – Amb el seu “Frankenstein”.
M’atreviria a dir, després de veure els resultats de la meva repassada que aquests autors i autora estan molt lluny de qualsevol altre escriptor o escriptora, en el sentit de popularitat. El seu treball, si tenim en compte que n’hi ha que no són precisament actuals, està considerat com a obra mestra de la narrativa de terror i marca la pauta de mínims per a moltes generacions posteriors d’artistes del gènere que aspiren a perpetuar el seu nom en aquest difícil i controvertit sector.
Darrere seu, he trobat, en un altre ordre, que en 11 de les llistes apareix:
Figurant en 10 de les 32 llistes, apareixen:
Tot seguit, esmentats en 8 de les 32 llistes:
En 5 de les 32 llistes hi consten:
En 4 de les llistes figura el nom de:
En 3 llistes de les 32 de la consulta apareixen:
JOSH MATERMAN
La resta, potser més d’una cinquantena d’escriptors i escriptores surten en “1” de les llistes, i no m’he volgut estendre en aquest detall.
De la majoria dels esmentats aquí dalt, s’han filmat pel·lícules basades en els seus relats, en alguns casos en més d’una versió, i una infinitat, gosaria dir, de sèries per televisió inspirades en les obres d’aquests autors i autores.
Faré un parèntesi per parlar d’algunes de les sèries antigues de TVE, de les quals títols com “Tras la puerta cerrada” o “Historias para no dormir”, van tenir una gran influència en el públic televisiu en introduir un gènere tan particular com el de terror. Darrere d’aquestes produccions estava la dedicació i bon fer de Narciso Ibañez Serrador.
No voldria acabar sense parlar d’uns mitjans en els qual la por és transmesa per via oral, però no per això menys impactant, que és la ràdio, els podcasts i els audiollibres, sovint amb creacions pròpies. He localitzat un grapat de programes o podcasts sobre radio-teatre, alguns basats en narrativa coneguda, però d’altres amb guions creats especialment per a la radiodifusió. Jo, particularment, n’he trobat alguns de molt aconseguits. És el misteri del desconegut, d’allò que no es veu, que s’afegeix a la història. Haig de dir que alguns molt ben ambientats i narrats. Aquí en teniu alguns exemples:
IVOOX – Relats de terror.
Per acabar, m’agradaria parlar de la narrativa de terror catalana, al meu parer encara insuficient. El bloc “El Biblionauta”, el 2019, proposava una selecció de libres en català (traduccions i escrits originals), entre els quals hi havia alguns autors i autores catalans, no gaires. Jo, per afinitat amb l’autora, voldria destacar l’obra “Fòrbid”, d’Elena Bartomeu. Una publicació de l’editorial Males Herbes, que us recomano.
Us convido a escoltar, al meu canal d’audiollibres ANBLARO PRAT on trobareu diversos relats breus inclosos en aquest gènere:
Relats de terror – Breus històries per fer patir.
Per acabar, no me’n puc estar de recollir dues frases sobre el tema de “la por” que considero molt encertades:
“Para quien tiene miedo, todo son ruidos”. Sófocles.
“Los monstruos son reales y los fantasmas también. Viven dentro de nosotros… y a veces ganan”. Stephen King
No cal dir que la por, en sí mateixa, ha generat molta tinta, com se sol dir. Per tal que us en feu una idea incloc alguns enllaços a webs que recopilen frases sobre la por, en diferents vessants, algunes provinents d’escrits, de pel·lícules o de personatges famosos.
Àngels Blasco Ros 