Àngels Blasco Ros

L’estiu està en el seu punt àlgid, la calor és abrusadora, doncs per combatre-la us proposo un conte que fa “esborronar”.

Podeu escoltar-lo en format audiollibre aqui, o llegir-lo a continuació.

Que passeu una bona estona.

…

Jo hi era aquell dia. De fet, feia cinquanta anys que servia a casa de la Delfina.

Ella em va recollir quan jo nomes tenia deu anys i ningú no hem volia, ni tan sols la família.

La mala sort m’havia perseguit des que vaig néixer. Primer vaig caure del bressol i vaig acabar amb el cap deformat i un defecte en la parla perquè m’havia tallat un tros de llengua.

Quan només tenia cinc anys, anava de paquet a la bicicleta del meu pare i, en ensopegar amb un pedrot, vam caure tots dos. En aquell accident el meu pare no es va fer gran cosa però jo hi vaig deixar mitja cama esquerra i dos dits de la mà dreta, a més del nas trencat i un quart d’orella.

Sembla befa, però no ho és. Encara no havia complert els deu que em va atropellar un automòbil fent-me rodolar com una pilota i vaig anar a parar damunt d’uns esbarzers que em van deixar la pell tota esgarrapada, amb uns talls profunds que no m’han acabat de marxar mai.

Per si amb allò no en tingués prou, a finals d’aquell any vaig patir una verola terrible que em va deixar la cara i el coll marcats per sempre. A l’escola era la riota dels companys i el maldecap dels mestres. Ni la mare no em volia mirar.

La Delfina, una dona encara jove, pietosa i amable em va contractar per fer de mosso a casa seva. L’alegria de la mare va ser tan gran que fins va renunciar a cobrar res per la meva feina amb la condició de no tornar-me a veure.

Quan  jo vaig entrar a treballar a la casa hi havia, a més de la mestressa, el seu marit de nom Josep, i els dos fills, el Frederic i el Robert. Mitja dotzena de persones constituïen el servei a la família.

L’amo no estava gaire conforme amb la meva contractació, però ella es va imposar. Després de tot, el gruix dels diners eren seus, d’unes terres, algunes finques arrendades i fons que li venien d’una padrina.

No eren molt rics, tots treballaven, però vivien molt bé i jo vaig considerar aquest lloc com un palau. El servei tenia ordres de no molestar-me ni ficar-se amb mi. Jo vivia a la caseta de les eines, al fons del jardí, del qual en tenia cura i també m’encarregava del bestiar que criaven per menjar. Hi havia de tot, gallines, conills, coloms, oques, fins un parell de porcs que s’engreixaven per Nadal.

Menjava sol, a l’aire lliure, malgrat que podia fer-ho a la cuina com la resta de personal, segons havia ordenat la Delfina, però jo preferia no fer-ho, així m’estalviava les mirades de la gent que deien tant o més que les paraules que tenien prohibit de pronunciar. Val a dir que, d’altra banda m’estaven agraïts perquè llavors ells no havien de fer aquelles feines que consideraven brutes i barroeres. I així vaig esdevenir com un objecte més de la casa, un objecte esgarrifós, per a tots, menys per a la senyora.

Anys després, el fill petit, el Robert, es va matar en un accident de cotxe. La Delfina va estar durant un temps com absent, com si l’animeta l’hagués abandonada. Poc a poc, fent perllongades estades al jardí, es va anar refent, però l’aire tristoi no el va perdre mai. Durant un temps vam tenir llargues converses sobre plantes, animals, el color del cel i la collita de les figues que donaven dues figueres esplendoroses.

Els anys van passar de pressa, l’amo va morir d’un emfisema, que no va sorprendre ningú perquè fumava com si tingués accions d’una fàbrica de cigars. El fill gran va marxar a treballar a un país àrab, era enginyer i li havien fet una bona oferta, això vaig sentir a dir. La Delfina llavors va reduir el servei i es va quedar amb la cuinera, amb un home de nom Evarist que feia com de mantenidor de la finca, a més d’ajudant de la Delfina en els afers relacionats amb les terres arrendades i les altres propietats. També es va quedar la Teresina, una noia jove que feia poc que havia arribat per substituir les dues donzelles anteriors, una que s’havia casat i l’altra que, massa vella per treballar, se n’havia anat a viure a casa d’una germana. Jo no tenia gaire relació amb ells, per no dir cap, però durant aquell temps vaig aprendre moltes coses, per a sobreviure i per donar algun valor a l’esforç de la Delfina en mantenir-me a la llar, malgrat tot i tots.

Amb els anys, l’Evarist va acabar marxant perquè li havien ofert una feina de més responsabilitat i més ben pagada i perquè estava tip de fer d’home comodí. No era massa amable, ni amb mi ni amb ningú. Però feia bé la seva feina.

Llavors la Delfina, com que no teníem tan de bestiar com altres èpoques, em va confiar algunes funcions que feia l’Evarist i, al meu ritme, em vaig integrar cada cop més en el grup casolà. Per sort, la cuinera ja s’havia acostumat a mi i no havia de suportar les expressions d’incomoditat que no podia evitar de la donzella.

Només fa sis anys que va arribar la notícia que el fill gran, el Frederic, s’havia matat muntant una estructura de qui sap què al mig d‘un desert.

La Delfina es va ensorrar. Desatenia els llogaters i la casa i es va dedicar a resar i anar a missa en un convent no massa llunyà. La donzella festejava amb un mecànic de cotxes i finalment s’hi va casar, abandonant la casa. No se la va substituir. A poc a poc jo vaig anar fent totes les feines que requeria el manteniment i l’atenció a la Delfina, fins arribar, fa poc, a encarregar-me també de fer els menjars. Era lent i feixuc, és clar, però ella no tenia pressa, no en tenia per a res. Gràcies als meus esforços sobrevivia enmig del seu decandiment, perquè potser en altres circumstàncies hagués mort d’inanició. Tot i que les monges la voltaven perquè se  n’anés a viure al convent, assegurant-li que la cuidarien. Jo me’n malfiava, però, ella era qui decidia.

I va ser en la nostra solitud que un dia, asseguts al jardí vam descobrir un reguerot d’escarabats que enfilaven cap a la casa. Ella no volia que hi entressin i em va assegurar que el que buscaven era menjar, així que em va demanar  de posar-los una plata, just al terra, al costat de la porta, perquè s’afartessin i deixessin l’interior tranquil.

Jo els vaig observar durant dies. Cada cop n’hi havia més i s’acostaven al menjar gairebé amb solemnitat. Ella, de tant en tant, també se’ls mirava. Ens hi vam acostumar. Els veiem com sortien de sota un roure que hi havia al mig del gran jardí que s’allargava més de cent metres per la part posterior de l’edifici i tenia la mateixa amplada que la construcció, vint-i-cinc metres de banda a banda. Aquell enorme arbre semblava ser el seu assentament i s’acostaven fins la porta de la cuina on els hi posàvem la safata de tiberi.

Un dia em vaig adonar que ella els hi parlava i jo hauria jurat que aquells cuirassats menuts se l’escoltaven.

Dos anys més tard, d’aquell festeig quotidià, van començar a entrar a la planta baixa. La Delfina no semblava pertorbada per aquella invasió de centenars de criatures que si escoltaves bé podies sentir-les teclejar el terra com un petit exèrcit rítmic i trepidant.

I aquí arribem al darrer any. Una empresa immobiliària havia anat comprant les edificacions antigues i els solars buits que hi havia a la sortida de la ciutat, just al costat de la finca de la Delfina. A ella li havien fet una proposta per quedar-se amb les seves terres, la propietat on vivíem i dues finques més enllà del convent. Aquestes darreres les va vendre sense reticències perquè no les conreava ningú de feia anys  i ella tampoc no en treia profit. El problema venia perquè es negava a vendre el terreny on residia, una bona parcel·la.

Els de la immobiliària li havien fet ofertes, li havien enviat regals, fins s’havien mostrat disposats a buscar-li un lloc prou gran, nou i còmode per instal·lar-s’hi.

El cas és que ella no volia deixar la seva casa i davant la negativa fervorosa de la Delfina havien passat a accions més radicals per convèncer-la de vendre. En una ocasió li havien enviat una inspecció de sanitat al·legant que tenia animals en males condicions, que feien pudors insuportables i que rebien maltractaments. L’evidència ho va desmentir perquè jo, malgrat estripat i lent, en tenia cura eficient i es va desestimar la denúncia.

També, més d’un cop, havien trucat als bombers al·legant  que la casa estava a punt d’ensorrar-se, tot per fer-la patir.  Els equips van certificar que l’edificació, malgrat vella, estava en bones condicions.

Fins un dia ens vam trobar una munió de rates que no sabíem d’on havien sorgit, encara que ens ho imaginàvem. Aquella acció, però, no els hi va sortir bé, perquè els escarabats, amos i senyors del domicili es van encarregar de fer-les desaparèixer. Les rates eren grosses i potser n’hi havia una dotzena, però l’exèrcit local era immens i van vèncer. La Delfina se’ls mirava com qui observa la pròpia mainada realitzant una proesa. Fins els hi va donar les gràcies. Llavors ells ja formaven un cercle al seu voltant i li vetllaven els sons, que cada cop eren més freqüents.

El cas és que les temptatives d’aquells especuladors no es deturaven i havien llançat a mitja nit trossos de cagarades per la tanca del jardí, algun animal mort i un dia vam veure entrar un parell de galifardeus que, abans que jo pogués arribar on eren, amb la pretensió il·lusòria d’escalfar-los, van abandonar el jardí com uns esperitats. La Delfina reia embogida perquè estava convençuda que els seus fillets, els escarabats fidels, s’havien encarregat de fer-los fora.

I llavors va succeir, va passar el dia que us anunciava en començar. Els de la immobiliària, tips dels intents infructuosos  d’espantar la Delfina que, al seus ulls només era una vella de vuitanta anys, esquifida i acompanyada d’un contrafet d’aspecte lamentable, van decidir enviar dos representants i no precisament per negociar.

Els homes es van presentar un matí, vestits de punta en blanc, com si anessin a un casament, amb unes carteres plenes de papers i fotografies d’un projecte que volien mostrar-li a la propietària.

Les veus, tot i controlades, eren agressives, a mi em van semblar amenaçadores. Un d’ells era molt alt i cepat, no parlava gaire, només assentia, grunyia i s’acostava a la Delfina mentre l’altre s’explicava.

Des de la porta de la sala vaig veure com els escarabats entraven a l’estança i  es col·locaven darrera la cadira balancí on la Delfina passava hores i hores sumida en els seus pensaments i en la contemplació d’aquelles criatures organitzades i constants.

El xerraire es va aturar un moment astorat en comprovar que allò que es movia, una massa fosca però viva, eren centenars d’insectes, sinó milers,  que no causaven cap impressió a la mestressa i l’envoltaven, sense ni tan sols fregar-la. Aquella catifa negra va formar un cercle als peus de la Delfina i es va estendre fins arribar a un pam de l’orador, que havia emmudit.

El més gran es va moure furiós, es va abalançar cap a la Delfina i, amb un to amenaçador, va declarar que s’havien acabat els miraments i que si ella no accedia a vendre l’obligarien a fer-ho o, si calia, la matarien a ella i a mi. No volien testimonis, va escopir enrabiat.

Aquella acció va ser un detonant imprevist. Abans no pogués arribar a la mestressa, la cort d’escarabats, protegint la seva protectora, es van llançar sobre l’atacant, primer, i després sobre el xerraire. En un tancar i obrir dels meus ulls, els dos individus van quedar coberts d’un mantell actiu que produïa una fressa eixordadora mentre devorava els il·lusos que havien intimidat la Delfina. Ella aplaudia la defensa.

En segons, aquelles estructures van esdevenir catifes arran de terra i només hi restaven les robes, les carteres i les sabates d’aquells infeliços.

La Delfina va cridar els menuts cavallers i ells van acudir a la crida cobrint-la com una segona pell i pesigollejant el seu cos fent-la vibrar i riure com feia anys que no passava.

Vaig eliminar els estris dels visitants al bidó per cremar rostolls, fent desaparèixer tot rastre de la seva presència a la casa.

Ningú no va tornar a molestar la Delfina.

Dos anys després d’aquell incident la meva benefactora va morir. Havia disposat que tot el seu patrimoni passés al convent, però amb la condició que tenien l’obligació d’acollir-me i tenir cura de mi fins la meva mort.

I aquí estic. Poc puc fer, però per alliberar-se de la meva desagradable presència, em deixen que m’encarregui d’un petit hort que hi ha a la part posterior de la gran edificació i al qual no s’acosten perquè, degut al femer que s’amuntega en un escaire del mur, l’aire és irrespirable.  Tinc una habitació, al costat dels safareigs, aïllada de la resta de dependències, lluny de la seva vista. Una cambra que ha esdevingut el meu reialme.

Em vaig oferir a treure les escombraries de la cuina i, malgrat estranyades, van accedir a concedir-me una feina tan desagradable. Amb el temps, he aconseguit que apreciïn les verdures que conreo i fins valorin la meva feina agrícola.

Elles potser ho consideren una penitència però, aquell indret ha esdevingut un refugi per a uns vells amics que, a manca de la Delfina, han trobat en mi un company fidel. I, al seu torn, ells m’ajuden a mantenir el convent lliure de visitants indesitjables.

Des que jo i el meu nombrós grup d’amics vam arribar a la casa comunal, no hi ha hagut cap intent de robatori, ni de vandalisme, ni de pertorbació nocturna del seu descans, i les monges, ignorant el veritable motiu d’aquella neteja, m’adjudiquen a mi unes virtuts palatines que, segons elles, m’ha donat l’altíssim per compensar la meva desgraciada existència.

Mentrestant, els vespres, l’activa catifa negra recorre claustres i encontorns vigilant el repòs de les nostres benefactores.

Els escarabats es mantenen invisibles per no espantar-les i gaudeixen del confort que el gran femer els hi proporciona i, a l’hivern, no em calen mantes ni abrics perquè ells s’encarreguen de cobrir el meu cos amb el mantell natural que em dona escalf.

Encara que, no puc evitar pensar què passarà quan jo falti.