Àngels Blasco Ros

Potser us ha sobtat el títol, però és així. El carrer Aragó, de Barcelona, és un personatge més de la meva novel·la “VINT-I-QUATRE HORES DE LA FAMÍLIA CAMINS”.

El cas és que, per circumstàncies personals, vaig haver de caminar per aquesta via durant molt de temps, i fixeu-vos que dic caminar, no passejar, perquè si haig de ser sincera no conec gaire gent que vagi a passejar pel carrer Aragó.

Han estat els comentaris d’alguns lectors de la novel·la els que m’han empès a què us ho vulgui explicar. Per què el carrer Aragó? N’hi ha de més importants a Barcelona, ni ha de més artístics, de més passejables i fins i tot més tranquils. Per què aquest? Doncs perquè el coneixia bé i  tenia tots els ingredients per situar-hi l’argument del meu relat, de fet va ser a mesura que m’hi familiaritzava que la novel·la  s’anava construint.

El carrer Aragó, al centre,  hi concetra una zona, diguem-ne clàssica, amb una història que forma part de l’engrandiment de la ciutat, travessada per les vies més emblemàtiques.  S’ha de tenir en compte que fins els anys cinquanta la línia de ferrocarrils Llobregat-Besós era descoberta i circulava per una rasa  per sota el nivell del carrer. Al costat de Pau Claris hi havia un abaixador. L’activitat al seu voltant era frenètica. Un bon tram del carrer disposava d’una munió de ponts que permetien circular per les vies que el travessaven. Als enllaços podreu veure algunes fotografies molt interessants sobre la situació i els canvis operats a la zona.

Una part estreta al sud trenca l’amplada de la zona central. Està exempta de grans edificacions i més centrada en veïnatge i petit comerç. Aquest tram desemboca al carrer Tarragona, amb el gran parc de l’Escorxador, dit així perquè en aquell indret s’ubicava l’escorxador general de la ciutat. Un parc que, ara ha esdevingut públic i ben conegut, i un lloc molt adient per culminar la meva història.

Al nord, als voltants de l’avinguda Meridiana, es barreja barri antic amb una part més nova i de gran creixement, que ha patit notables canvis els darrers decennis, molt escaient per situar l’inici del relat.

Però això no és tot.

Al llarg del seu recorregut té jardins exteriors, de tota la vida, i interiors, corresponents als nous plans d’urbanisme. Allotja diverses institucions públiques i privades, edificis notoris per la seva arquitectura, a més d’una munió de  comerços consolidats tan historiats com el propi carrer i altres de nous però no menys importants. Al cor de la via continua existint una estació de ferrocarril, ara soterrada i modernitzada, que  connecta tant amb transports urbans, com de mitja i llarga distància. Tot plegat em permetia desenvolupar la història tal com jo la imaginava.

Després de desenes de fotografies d’aquesta avinguda, de dia i de nit, de mirar-me-la i remirar-me-la fins el més mínim detall, de punta a punta, i d’un mural que vaig confeccionar de tot el recorregut, amb mapes i imatges, on hi assenyalava les hores i els espais on es desenvoluparien les escenes, m’hi vaig posar, a escriure, em refereixo. Aquesta eina, que havia d’estendre a terra perquè no tenia paret prou alta per veure-la tota, em va servir per no moure’m mai del carrer Aragó mentre escrivia cada pàgina. Tot i que, més d’un cop, vaig tornar al lloc concret d’un moment determinat per situar-me en el marc descrit, per “ensumar” l’ambient. Les olors semblen desterrades del blanc sobre negre, però sovint són més essencials del que se semblen.

Ja havia decidit que la novel·la començaria als voltants de la Meridiana, a la part més nova, i acabaria al carrer Tarragona, creuant tota la ciutat. Us asseguro que va ser una experiència perquè, després de tants anys de circular pel carrer Aragó, encara apareixien petites coses que per pressa, indiferència o, senzillament per manca d’atenció, m’havien passat desapercebudes.

A més, cal tenir en compte un detall, i és que la novel·la transcorria durant el període de Nadal i, entre una cosa i una altra, vaig trigar tres anys a acabar-la. Volia que la meva immersió en aquella època de l’any em mantingués sempre dins el relat i, encara que sembli mentida, el carrer Aragó, com un ésser viu, anava patint canvis, amb el temps.

El meu actor principal el tenia decidit de feia temps. De fet té més de real del que pot semblar. El seu físic, el seu caràcter, els seus temors, eren els fonaments de la història, i l’heterogeneïtat de la via em va permetre que un i altra formessin una entitat embriagadora que captivés als lectors i lectores de principi a fi.

El cert és que vaig gaudir de valent fent meu el carrer, integrant-lo en la novel·la i deixant que, en alguns moments, dominés la situació. Ho dic així perquè allà on jo hagués preferit que hi hagués una edificació, un banc o un fanal, no hi eren i m’havia de replantejar l’escena.

     Algunes persones que van llegir l’obra em van interrogar sobre el motiu de situar-la al carrer Aragó i em vam fer comentaris sobre la seva vinculació amb aquella via. Em vaig trobar amb gent que havia anat a escola en un col·legi a prop del Passeig de Gràcia, d’altres hi tenien família o amics que hi vivien i els havia encuriosit la novel·la i els detalls que els havien passat desapercebuts, fins vaig parlar amb un parell que treballaven en una empresa just on començava la història i que s’hi havien sentit un xic protagonistes.

     El més curiós, però, va ser un petit grup de lectores que van decidir fer una visita al circuit, per on transcorre el protagonista, acompanyant l’obra i situant-se en els punts principals del recorregut argumental. Una persona em va comentar que, anys enrere, s’havia fet una fotografia al fotomató de l’estació dels ferrocarrils.

     Bé, tot plegat molt satisfactori, perquè si he aconseguit que algú altre s’interessi pel carrer Aragó d’una forma especial i que no el travessi sense adonar-se per on camina o circula, doncs ja és fantàstic.

     Aquí teniu un tast de la novel·la, just del començament:

“Pau:  07:00

Surto de casa per anar a la feina i encara és fosc. Avorreixo l’hivern. Poques hores de llum, fred i pluja. No m’agrada caminar amb aquest temps, però vull marxar d’hora, així evito trobar-me amb la dona, d’aquesta forma m’estalvio haver d’escoltar els seus retrets, de bon matí. D’uns dies ençà la Rosa està molt irritable, i sempre rebo jo.  Els nadals no se’m donen bé. Tinc ganes que passin les festes. A més, ahir al vespre ens les vam tornar a tenir per la meva afició; aprofita qualsevol ocasió per burxar-me perquè em desfaci de la meva col·lecció de bolígrafs. Per què la molesta tant? És la meva distracció: l’única. Diu que és més porqueria per netejar. Com em pot dir una cosa així? Soc jo qui ho fa, i a més els tinc entaforats en una capsa a l’armari… “