No puc negar que és l’admiració la que em porta a parlar de Jaume Plensa. La delicadesa de la seva monumentalitat em produeix una sensació tan forta com si els materials pesants i consistents amb els que treballa esdevinguessin teixits de seda o gasa de les més fines i transparents. Comproveu-ho a “Invisibles”, del Palacio de Cristal de Madrid. On la grandària no impedeix la gracilitat de les escultures.
Vaig començar a seguir-lo els anys vuitanta quan va fer la primera exposició individual a la Fundació Miró, de Barcelona. Em va captivar, així de senzill. La netedat de les línies, la rotunditat dels materials, la profunditat dels arguments. Cada escultura em semblava una història amb entre línies i secrets amagats. Vaig esdevenir còmplice dels missatges encoberts i sovint críptics de les seves obres.
D’aleshores ençà, el vaig seguir, sempre que em va ser possible. Quan exposava alguna obra a Barcelona, jo ja hi era. El 1981, 1982 i 1983 el vaig gaudir en diferents galeries de la ciutat. El 1986 hi va tornar, després d’estar per diferents capitals europees, en el que ja va esdevenir un contínuum. Havíem de compartir el Jaume Plensa, era inevitable.
No faré història, hi ha molt bons articles que parlen dels seus inicis. I jo podria afegir-hi ben poca cosa. Aquí incloc un article de “Temps de les arts”que descriu el seu itinerari artístic de forma breu però molt específica.
JAUME PLENSA, L’ESCULTOR DEL QUE ÉS HUMÀ
El defineixen com l’escultor “del que és humà”, i hi estic d’acord. Les escultures d’en Plensa enlloc d’allunyar-te per la sobrietat i sovint immensitat, t’embolcallen, com les gàbies de vidre i llum que et permeten formar-ne part. Les escultures de cossos o part de cossos d’acer inoxidable, buides i formades per símbols o lletres t’interioritzen com una part més de la seva estructura. T’aixopluguen per tornar-te a la matriu vital. No contemples l’obra, n’ets un componen essencial.
El 2016 el vàrem recuperar. La Galeria Senda va exposar “El bosc blanc”. Us recomano de veure la presentació que en feien.
Jo m’hi vaig immergir com qui penetra en un bosc màgic esperant commoure’s amb les sensacions inspirades pel conjunt escultòric. En aquells moments la influència poètica en les obres de Plensa ja era evident, fins i tot per a una afeccionada i prou com jo, amb més voluntat que coneixements.
D’aquell any és el llibre “El cor secret”, on Jaume Plensa es deixa entrevistar per dotze personatges de reconegut renom dins l’entorn de l’art. Jean Fremont, al pròleg diu: “…oblidem el metall o la pedra, el so o la llum; ell (Plensa) només treballa amb un sol material, la vida, i Henry James tenia raó, perquè és el material més difícil”.
No hi ha dubte que és una gran frase, però comparteixo aquesta afirmació perquè crec que Plensa va més enllà de la simple transformació d’una idea amb els mitjans físics habituals; hi ha un alè de vida en cada obra.
A l’exposició del 2019 al MACBA em vaig trobar enfront d’una varietat d’arguments esculturals vius i colpidors com la galeria de les ampolles de memòria, les Islands; o la cortina de lletres que en travessar-la t’inundava de sons enigmàtics obligant-la a travessar-la de nou, i també la més que representada interrogant de ferro que expressa tots els dubtes que cadascun de nosaltres portem dins, i sovint no gosem reconèixer. Vull destacar la impressió causada pels címbals que jugaven amb el so i el silenci embriagant-me els sentits, crec que em vaig comportar com una criatura que descobreix quelcom atractiu i no vol abandonar-ho, però tractant-se d’una composició d’en Plensa, m’autoperdono.
Vegeu aquest vídeo en el que en Plensa comentava aquella exposició. Escoltar-lo és reviure impressions i rememorar sensacions.
https://www.macba.cat/ca/exposicions-activitats/exposicions/jaume-plensa
Haig de dir que vaig veure l’exposició en tres ocasions, amb companyies diferents, i cada cop vaig descobrir o em van fer descobrir detalls que em semblaven nous i inexplorats.
El mateix any Institut Català de les Empreses Culturals va realitzar un documental sobre l’escultor-poeta: “Jaume Plensa, pots sentir-me?”
http://catalanfilms.cat/ca/produccions/jaume-plensa-pots-sentir-me
En aquest reportatge Plensa ens deixa entrar al seu taller i el que és més important, en la seva intimitat i ens convida a explorar la nostra, a buscar més enllà del que veiem o d’allò que ja hem acceptat com a quotidià.
Vull comentar que quan vaig visionar aquest documental em va fer goig comprovar que compartia una cosa amb l’artista: flotabilitat zero. O potser és que jo encara no he trobat el mar adequat, com va descobrir ell.
Darrerament m’interesso de manera especial pel tractament de la llum i com Plensa la utilitza per aconseguir que algunes escultures semblin modificar-se segons les hores del dia, o les il·luminacions nocturnes i fins i tot aconseguir efectes hipnòtics i engrescadors amb llum artificial.
Veieu alguns enllaços que il·lustren el meu interès:
LAMURAD Southern Journal of Research in Art and Design
El 2020-2021 Plensa torna a la Galeria Senda amb “la llarga nit”. La presentació de la galeria és força eloqüent: “Jaume Plensa presenta La llarga nit en Galeria SENDA, una exposició amb la qual elogia el temps misteriós de la nit, capaç d’infondre quietud i inspiració a l’ànima de tot poeta. Les obres incloses en l’exposició, des de grans escultures suspeses per fils subtils a delicats treballs en paper, es presenten com un cor polifònic de figures en aparença dorments i silents, de les quals destaca la dimensió lírica i contemplativa típica del treball de l’artista barceloní”.
No us perdeu aquesta visita virtual de l’exhibició: Visita virtual
Avui he estat fullejant altre cop el llibre “Jaume Plensa” d’Edicions Polígrafa. Un recull molt exhaustiu i documentat de l’obra de Plensa i m’he emocionat en comprovar com les obres d’aquest magnífic escultor, investigador de l’art i de la vida, poeta de les dimensions i, sobretot, un humà inquiet que no deixa de cercar mai el que sigui que hi ha més enllà d’ell mateix, s’escampen arreu del món portant a més de la bellesa l’aura d’espiritualitat que envolta l’autor.
Àngels Blasco Ros 
One reply on “JAUME PLENSA: la poètica de l’escultura”
S’agraeix molt el recull d’informació i els enllaços. 👏👏👏
M'agradaM'agrada