Àngels Blasco Ros

Enguany es complirà un quinquenni de la seva concepció. Sembla ahir, però fins les novel·les es fan grans. Per celebrar aquesta efemèride us proposo la lectura del primer capítol. Per a qui no l’ha llegida serà un tastet, i per a qui ho ha fet, potser l’animarà a rellegir-la.

Pau:  07:00

Surto de casa per anar a la feina i encara és fosc. Avorreixo l’hivern. Poques hores de llum, fred i pluja. No m’agrada caminar amb aquest temps, però vull marxar d’hora, així evito trobar-me amb la dona, d’aquesta forma m’estalvio haver d’escoltar els seus retrets, de bon matí. D’uns dies ençà la Rosa està molt irritable, i sempre rebo jo.  Els nadals no se’m donen bé. Tinc ganes que passin les festes. A més, ahir al vespre ens les vam tornar a tenir per la meva afició; aprofita qualsevol ocasió per burxar-me perquè em desfaci de la meva col·lecció de bolígrafs. Per què la molesta tant? És la meva distracció: l’única. Diu que és més porqueria per netejar. Com em pot dir una cosa així? Soc jo qui ho fa, i a més els tinc entaforats en una capsa a l’armari.  

     No sé què vol aquest dimoni de dona. Li dol que m’ho passi bé i no ho comparteixi amb ella. Però…, si no li agrada gens…, a més, ella té les seves coses. Jo no li retrec quant surt amb les amigues a berenar o al cinema, o com l’altre dia que van anar al bingo i van arribar a les dues de la matinada. Els nois, però, l’animen perquè diuen que soc un ensopit. “Mama, surt”, “mama diverteix-te”, “mama …”. I jo què? A mi ni em veuen. Fa anys que no tenim una conversa en família. Alguns dies de festa mengem plegats. De vegades jo tracto de parlar, però de seguida desvien la conversa i xerren d’ells, de les seves coses, fets consumats en els que jo no he pres part. Jo… només escolto. Si no hi fos, ningú no notaria la meva absència. No soc interessant.  Caram! Algú s’ha deixat la porta de l’edifici oberta i entra una gelor… no… és algú que entra.

     ─Bon dia, Pau! Vas d’hora avui, jo arribo abans perquè m’han dut amb cotxe. Has caigut del llit, o la dona t’ha fet fora de casa?

     És en Josep. Tan poca-solta com sempre. És prou dolorós que hagi de suportar-lo a la feina i com a veí, una veritable creu. Aquest mes, com que fa el torn de nit, ens trobem un munt de vegades. Quan ell arriba, jo marxo. Hi ha cops que entra sorrut i ni em saluda; ho prefereixo, perquè quan ho fa és per riure’s de mi o per gastar-me alguna broma ximple. No m’hi torno, no en sé, em van ensenyar a ser educat, prudent, no sé respondre a les seves provocacions, però hi ha cops que el bufetejaria.

     ─Bon dia, Josep! Com va tot? Tinc gestions, i després cap a la feina.

     No som amics, malgrat que fa molts anys que som veïns. Ell és molt fatxenda; fa una cara estranya, avui, no soc capaç de seguir els seus acudits, però…, cau bé tothom, bé, o m’ho sembla. No com jo. Parla sempre com si estigués enrogallat.

     ─Doncs molt malament noi. Ja et pots estalviar el viatge perquè ens han acomiadat a tots.

     Les seves paraules ressonen en el meu cap com un cop de martell. L’escolto sense esma.

     ─El gerent ens ha dit que nosaltres no cal que hi tornem, i als dels altres torns que us trucarien a casa per avisar-vos dels canvis. Es veu que en un parell de dies ens convocaran a tots per posar-nos al corrent i preparar les liquidacions. Deixaran que passi Cap  d’Any.  No t’han telefonat, a tu?

     ─No pot ser. Ho dius en serio, Tomàs?

     Tracto de copsar un deix de broma a la seva cara, però, no n’hi veig cap. Sabia que hi havia problemes, però no imaginava que fossin tan greus.  És una notícia esfereïdora. Ahir no ens van dir res, malgrat que els de la direcció van estar reunits tot el dia. Sort que sempre surto d’hora de casa. Potser li deuen estar donant la nova a la Rosa, he sentit un telèfon que m’ha semblat venia del pis… i a aquestes hores… Segur que sortirà a buscar-me, a veure si encara rodo per aquí. Haig de marxar ràpid. Ara no puc parlar amb ella. El Josep estossega i continua.

     ─Sí, collons, és ben cert! No sé pas com ens ho farem perquè tu i jo tenim uns quants anys, i la cosa no es presenta gaire bé per a ganàpies com nosaltres.

     Té raó. A la meva edat, trobar una altra feina seria gairebé impossible. I encara tenim una part de la hipoteca. M’imagino els retrets de la Rosa, com si tot fos culpa meva.

     ─Josep, haig de marxar.

     La veïna de la planta baixa escombra l’entrada i està al mig del camí. A veure si em deixa passar aquesta, ara. El Josep hi torna.

     ─Però, on vas home? No aniràs a la feina, oi?

     ─Potser m’hi arribaré, sí, però si dius que ens avisaran… bé, m’hi arribaré; en tot cas avui haig de fer unes gestions i aprofitaré que ja soc fora per avançar-les. Adeu!

     ─Adeu, Pau! I no t’encaparris que tot s’arranjarà. Ja parlarem

     Encara somriu, el brètol. Que no m’encaparri? Què sap ell? Quan la Rosa ho sàpiga, l’allau de recriminacions serà insuportable. Em trucarà al mòbil, segur. On l’he posat? Sempre el duc en aquesta butxaca de la jaqueta; no hi és. A l’abric tampoc. Ostres! Me’l dec haver deixat a casa. Millor!  Així tindré temps de preparar-me. Podria anar a la feina, parlar amb els caps, o amb els altres companys. Algú deu quedar a l’edifici. El jefe estarà allà, segur. Després del malentès d’ahir, bé, una esbroncada monumental que em va clavar per un petita errada en la feina, potser és millor esperar que em truquin. A més, amb el cap no hem congeniat mai. Des que es va incorporar a la secció, fa vuit anys, no perd ocasió de posar-me en evidència davant del departament, fins i tot, davant de clients. La reprensió d’ahir, però, va ser exagerada. El Josep diu que no tinc pebrots, i potser té raó, però jo sempre he estat home de pau, i els enfrontaments no són el meu fort. La Rosa diu que soc un covard, que no tinc empenta, segons ella tots em poden. Els nois també ho pensen, encara que no ho diuen. Aniré per l’altra vorera. Necessito rumiar i no vull parlar amb ningú conegut. M’ha vingut la migranya.

     ─Bon dia, Pau! Anem de pressa, avui? S’ha deixat el paraigües, diuen que plourà. Les festes bé? El veig capficat, es troba malament?

     Vatua! Ara, aquesta. La Martina aprofita el negoci per estar al corrent de tot el que passa al carrer. No em lliuro, o m’espavilo o em farà un tercer grau com cada matí.

     ─Bon dia, senyora Martina! Espero que no plogui. Les festes com sempre. Estic molt bé gràcies, molt enfeinat.

     És una tafanera. No hi ha res al barri que ella no sàpiga. Fa disset anys que vam venir a viure al pis, i ella ja hi era. El semàfor es posa verd, aprofito per travessar a l’altra banda del carrer. M’endinso en el passeig d’arbustos que han posat al centre de la via, sota aquesta mena de porxada de metall, per desaparèixer de la vista dels coneguts.  Com ha canviat el carrer Aragó des que ens vam instal·lar a Muntanya.

     Feia anys que no passava per aquesta vorera; al matí és ombrívola, i jo prefereixo el solet de l’altra banda. Sempre tinc fred. Soc home de costums, però avui no vull anar al bar del Jaume perquè ens tenim molta confiança i acabaria xerrant. No puc, ni vull, no em ve de gust conversar de banalitats, i menys encara dels meus problemes a l’empresa o amb la dona. La Rosa encara em vindria a cercar allà. No vull parlar amb ningú, ni de la família, ni de res, i menys de la feina; a més, la barberia del Pitu és a tocar del bar, i no se li escapa una. Li vaig dir que passaria avui a tallar-me els cabells, però… ni cabells, ni pèls del nas, ni de les orelles, avui res. Les temples em bateguen amb força, deu ser el neguit. Tinc set, molta set. Creuant el carrer hi ha un bar. Haig de seure. M’agradaria que sortís el sol, però encara és d’hora i sembla ennuvolat.

     És un local de barri, però hi ha prou gent per ser tant d’hora. A la barra tinc un tamboret lliure. El cambrer sembla malcarat.

     ─Què vol prendre? Què li passa? No es troba bé? Fa mala cara.

     ─Estic bé, gràcies. Posi’m un tallat descafeïnat i un aigua mineral natural.

     Em mira i no diu res. No em coneix i tinc la sensació que em passa pels raigs X. Uns altres clients que hi ha a l’establiment, asseguts a la barra, xiuxiuegen amb ell. Al fons la música provinent d’unes màquines escurabutxaques em treu de cabòries.

     ─Aquí té el tallat i l’aigua. Segur que està bé?

     Em mira amb tanta insistència que em posa nerviós. Em resulta incòmode sentir-me observat d’aquella manera.

     ─Gràcies!… Estic bé, repeteixo, molt bé. Cobri’m, sisplau.

     Ha mirat el bitllet de deu euros com si es malfiés. Per fi s’allunya. M’estic orinant. M’acabo el tallat i m’enduc l’aigua al reservat. No em perden de vista.

     Quan surto del lavabo m’observen. La màquina torna a cantar. No he jugat mai contra una escurabutxaques. Em sembla que tinc una moneda. A veure com es fa? No veig l’entrada dels calés. Tan difícil no pot ser. Ah! Aquí està. Però, que és això?

     ─Clinc, cataclinc, clinc, clinc, cataclinc…

     Les monedes surten com l’aigua d’un brollador en època de desgel. Sento algú que comenta.

      ─Hòstia, quina sort!

      Un dels clients se m’acosta amb els braços oberts, mentre un vell que hi ha assegut a prop de la porta, farfolla amb cara d’enveja.

     ─Això sí que és llet, mestre!

     Un home gran i gros surt de l’extrem de la barra i ve cap a mi, cridant, amb la cara vermella com un titot:

     ─Aquest cabró té una sort increïble. Jo m’he passat quasi una hora festejant la màquina i res. Ara aquest merda s’endurà el premi. Refotut pallasso.

     El de la barra s’interposa entre l’individu i jo, i l’allunya de mi portant-lo cap al seu grup.

     ─Deixa-ho, Paco. L’home ha jugat i ha guanyat. Ja saps que no vull brega aquí, o et fotré al carrer. Tu amb els teus companys, i tranquil, eh?

     Estic destarotat i confús. El cambrer se m’acosta i m’ajuda a recollir les monedes. Algunes són a terra.

     ─Vingui, li canviaré les monedes. És el seu dia de sort.

     Tothom em felicita. Fins el paio que acaba d’entrar i no sap de què va. Diu que m’han tocat mil euros… és increïble. Em tracten com si fos un principal. No estic acostumat que m’afalaguin així. I diuen que és el meu dia de sort… si ells sabessin. El del bar s’acosta amb els diners i m’aconsella que els desi.

     ─Sí, i tant, ara mateix ho faig. Tots són molt amables, oi?

     Em miren, somriuen, parlen entre ells de la meva sort, de la casualitat, de la porca màquina que no els hi ha donat el premi a ells, els assidus. Semblen decebuts. Jo, en canvi, em sento cofoi. No ho entenc perquè fa uns minuts estava molt trist i ara… tinc mil euros a la butxaca… la feina, però… no hi vull pensar, ara no.

      ─Els convido a tots a una copa! Vull compartir la meva fortuna amb vostès.

      Un dels companys del que em volia esbatussar s’avança i encaixem.

     ─Així es fa, generós!

     L’home vell s’ha aixecat ranquejant per unir-se al grup que m’envolta, i es vol fer entendre, tot i que les dents postisses li ballen i l’impedeixen d’expressar-se bé, però prou per dir:

     ─Vinga Carles, posa copes per a tots que l’afortunat convida.    

     De cop, semblem amics festejant una bona nova. Veig el forçut que volia guanyar el premi que s’acosta.

     ─Escolta, tu, fem les paus. Ets un bon paio i la sort és la sort, que cony!

     Mira tu, aquest violent que em volia trencar la cara, ara em vol amistat i… per què no? Diuen que una copa ho arranja tot. No sé perquè no m’ha agradat mai beure. Encaixem les mans. Un rere l’altre.

     El vell es presenta com a Guillem, i em felicita. Em pregunta el nom, i responc. Quasi no em senten perquè hi ha molt xivarri. Tots riuen i també es presenten. El Carles, el del bar, n’és l’amo, segons diu. El groller es diu Paco. I, aquest què diu? Ah! Es diu Eufrasio. Déu meu, quin nom! I llavors s’aixeca un crit general:

     ─A la salut del Pau!

     Coregen el meu nom amb bons desitjos, amb una copa a la mà, i jo responc.

     ─Això és la primera ronda, després en vindrà una altra, i a la salut de tots!

     La promesa feta amb eufòria és ben rebuda. Estan esvalotats i criden com nens al parc. Quin rebombori! No hi estic acostumat, ni a la cridòria, ni a la beguda, ni a la xerrameca. Tinc el cos ben calent i el cap com emboirat. La migranya encara hi és. Però… m’agrada. És una sensació que no havia sentit mai.

No sé quant temps he estat allà dins, però l’aire fresc del carrer em va bé. Estic tan espès que no recordo ni del que hem parlat. Tot i que el beure els ha deslligat la llengua i m’han explicat de tot. Jo també he xerrat, molt, però no recordo ni un borrall. Curiós com n’he estat de còmode amb ells, perquè tots m’eren estranys, i alhora propers. Això si, molt simpàtics. Els hi ha agradat que convidés a copes. On soc? Ah! Estic a la vorera de l’ombra. Quina ironia. Tocar-me mil euros en una màquina escurabutxaques, precisament avui. Ni de petit no m’havia tocat mai res, en cap rifa. Tots aquests establiments són nous, no m’hi havia fixat. Em costa caminar. Feia anys que no prenia conyac. Això sí, m’ha passat el fred. Quina hora deu ser? Un quart de nou. Aquí davant està l’entrada al metro del Clot, i la parada del meu autobús és a quatre passes. Travesso. Què fas, Pau? Vas a la feina? Tornes a casa? No, ni vaig a la feina, ni torno a casa. Em pesen els peus i em costa caminar. Potser millor que vagi a la feina… que m’ho diguin personalment… que… i ara per què he baixat les escales? No, no, surto. Soc ximple. Caminar m’anirà bé. Em pesa sortir del metro. Què fan aquests nois? De bon matí ja tenen ganes de gresca. No em deixen passar aquesta colla. Quina forma d’entrar, encara em faran caure. Poca-soltes… una mica més i m’entrebanco amb les bosses. Ja torno a ser a la vorera del sol, però encara no n’hi ha. Aquella em sembla que és la Teresa amb el quisso, però no crec que m’hagi vist. Haig de travessar, no vull que em reconegui. Caminar, només vull caminar, a veure si m’aclareixo. La Meridiana mai m’havia semblat tan ampla. No m’empentin, caram. Que n’és de grollera la gent. Tinc el cap com un timbal, i em xiulen les orelles, com si hi tingués un niu de rossinyols

…

Sinopsi:

El Pau Camins surt de casa al matí com cada dia per anar a treballar. El que no pot imaginar és que aquell serà el dia més inversemblant de la seva vida. Després que el seu veí i company de feina li comuniqui que l’han fet fora de la feina, decideix vagabundejar sense rumb ni sentit per la ciutat, allargant així el màxim possible el retorn a casa seva. Allà l’espera la Rosa, la seva dona, a qui li fa autèntic pànic explicar-li la seva nova situació. Mentrestant, tant la Rosa com els seus fills i amics, quan són conscients de la seva desaparició, mouen cel i terra per trobar-lo.

Vint-i-quatre hores de la família Camins és una novel·la curta escrita en un to còmic i desenfadat, però que amaga una punyent i dramàtica crítica social.