Àngels Blasco Ros

OBSCURITAT, d’Àngels Blasco Ros

He estat absorbit per la foscor de la llarga nit d’hivern que senyoreja l’apartament. Per no haver, ni tan sols hi ha lluna. Els meus companys encara tracten d’esbrinar què ha passat.

Què ha de ser?

Les notícies avançaven una desfeta com aquella.  Les energies, escadusseres, cada cop eren més inaccessibles, bé ho eren per a les economies més desafavorides, és a dir, gairebé tota la humanitat, tret, és clar, d’uns milers de privilegiats.

Què fem?

Mormolaven per tot arreu, veïns i passants que s’havien quedat a la vorera, com estaquirots, en la més completa obscuritat.

De tots els balcons propers ens arribaven veus esgarrifades interrogant l’aire.

Un home, des de l’altre extrem de la plaça tractava de fer-se entendre: “Ha passat. Ens hem quedat sense llum; res no funciona. És un desastre. Els cotxes encara circulen, però fins quan?”.

Es veien les pantalles d’una gernació de mòbils tractant d’il·luminar l’entorn, lluitant contra l’inevitable.

Uns metres més enllà, esclafí un interrogant que tots teníem en ment: “I quan se’ns acabin les bateries i el combustible, què? I el menjar, com ens ho farem?

Una dona que portava una llanterna a la mà, s’esforçava per arribar al veïns: “De moment amb les làmpades de càmping, les llanternes, i les espelmes, anem fent. Algú sap on se’n poden trobar, per si de cas”. Fins rialles nervioses se sentiren com a resposta.

Una veu jove parlava amb més confiança: “Això durarà poc, ja veureu. Aviat tornarà la llum i tot es normalitzarà”. Rere seu sonava una música estrident, provinent a ben segur d’algun aparell amb certa autonomia energètica.

Els balcons es van omplir de llumenetes per acompanyar les solituds que l’obscuritat imposava, i durant les primeres hores hi havia encara un esperit positiu, fins i tot en els vianants que s’havien trobat aïllats al carrer i tractaven d’arribar als respectius domicilis ajudats pels fars dels cotxes que circulaven a poc a poc per no topar amb altres vehicles, a les cantonades sense semàfors.

A mesura que s’esmunyien les hores s’apagaven els punts de llum de balcons i finestres, els comentaris encoratjadors defallien de son, de cansament o de por.

Uns raigs blaus van atraure l’atenció del veïnat i es va escoltar una veu robotitzada, provinent d’un vehicle que circulava sense aturar-se enlloc, que demanava la col·laboració  dels ciutadans: “Quedeu-vos a casa, l’apagada és total. El consistori tracta d’esbrinar quina és la situació i què ens espera després d’això. Es veurà la forma de tenir la població informada. Sigueu cívics. Demà els establiments que puguin fer-ho obriran. Tractarem de solucionar-ho el més viat possible”.

Solucionar el què?

Va preguntar un dels meus companys de pis,  mentre començava a clarejar el que seria un dia d’hivern ennuvolat, gris, trist.

Ancorats al balcó, cercant llum i aire van escoltar-se les primers veus de persones esgarrifades i temoroses que no podien contenir la por i els brams.

Era allò l’apocalipsi?

Va preguntar el company més jove que plorava mentre repetia com una salmòdia: “Només tinc divuit anys, no hi ha dret, només tinc divuit anys…”

El va interrompre el plor encès d’un nadó  de ben segur afamat, la topada de dos o més vehicles a la cantonada on ja era impossible de transitar-hi,  i el terrabastall de vidres trencats i portes esberlades del supermercat de sota casa acompanyats d’aücs de bèsties barallant-se per aconseguir la presa.

Fi

Podeu escoltar el relat en video, format audiollibre, en aquest enllaç.

La versió en castellà aquí.