Àngels Blasco Ros

Un conte d’Àngels Blasco Ros que “podria ser una història d’amor”.

EL QUADRE

Havia acceptat la proposta i m’havia regalat el seu somriure. Havia compartit un munt d’hores d’exposició dels seus encants,  deixant-se escrutar amb delectança per la meva mirada que recorria el seu cos àvida de revelacions.

     Els pinzells em governaven les mans, impulsats per les commovedores sensacions que em produïa la contemplació d’aquella obra, quasi perfecta, de la natura, i expressaven impacients el que jo sentia.

     N’estava tant d’il·lusionat amb el descobriment dels contorns sinuosos més recondits, que em deixava absorbir per complert. Un mes de confiar-me el privilegi del seu cos m’havia conduït  a un estat de servitud tal que cap imatge no adquiria significat sense la seva presència. Estava convençut que era la musa definitiva per a les meves creacions. Mai no havia interpretat els colors amb tanta llum, amb tanta intensitat, mai les formes no havien adquirit una delicadesa com la que espontàniament sorgia del meu fons.

     Els habituals del meu taller, persones íntimes, elogiaven entusiasmats l’excel·lència de la composició, a mesura que avançava, sense deixar de banda els atractius naturals de la model, que resplendia com un diamant en un encast de platí.

     Quan la llum d’aquell matí de juny va il·luminar l’obra finalitzada, vaig plorar, fruit d’una llangor generosa d’autocomplaença. Aquella imatge era la síntesi absoluta dels meus sentiments.

     Els propers, seduïts pel resultat,  clamaven per veure-la exposada en una galeria. M’exigien que en deixés gaudir tothom, d’una creació com aquella.

     La vaig reservar uns dies per contemplar-la en solitud, per amarar-me d’ella. Encara vaig esmerçar algunes pinzellades exigents per arrodonir la perfecció de l’obra de la qual jo mateix m’admirava.

     Mai res no és com un  desitja, i allò no n’era una excepció. Quan li vaig fer contemplar la tela acabada, la model, elogiant-me, però sense pertorbació, es va acomiadar de mi. D’una forma senzilla i, fins i tot, tendra, em va dir que havent finalitzat el quadre tornava a la platja.

Era professora de natació, ja m’ho havia comentat en conèixer-nos, la temporada estava en alça i les companyes i companys ja l’havien reclamada per reincorporar-se a la feina. Va marxar, va desaparèixer de la meva vida igual com hi havia penetrat. Un petó a cada galta i el seu número de telèfon a la meva llibreta de contactes, després d’abonar-li el convingut, era tot el que em restava, de la meva idolatrada.

     Vaig embogir. Ningú no contemplaria l’èxtasi dels meus sentiments més intensos, més sincers, per riure’s del meu fracàs sentimental. De la mà dels olis més foscos la sirena va esdevenir congre, i les dolces ones d’un mar blau van ser engolides fins a les profunditats més agrestes  del fons marí. La foscor em va arrossegar i em va trossejar la percepció.  D’aleshores ençà, només pinto natures mortes.

Fi

Podeun escoltar el conte en audio aquí.