Àngels Blasco Ros

Admeto que és un districte que conec poc. No és per cap motiu discriminatori, no ho penseu, és senzillament perquè no ha estat dins el meu entorn laboral i no m’he relacionat amb gaires persones de la zona (per algun motiu que no us sabria explicar sempre he tirat més cap al sud de la ciutat, de la perifèria del qual en vinc jo), tot i que l’he visitat en ocasions per actes culturals, però sempre per anar a un lloc concret.

De fet, és un districte “jove”, per dir-ho d’alguna manera, perquè tal com he vist, la formació de Nou Barris com el coneixem té només quaranta anys, i cadascuna de les seves parts té una història particular i força atractiva, si més no, m’ho sembla. És a dir, la suma de les individualitats el fa gran i heterogeni, amb unes particularitats complexes, gens fàcils de seguir.

En el meu cas, la zona que més conec del districte és la del Turó de la Peira, perquè durant uns anys de la meva infantesa en vaig seguir el grup de teatre d’aficionats a través de l’activitat teatral dels meus pares i de l’Associació a la qual pertanyien. Era un intercanvi cultural força interessant, un treball intens d’actors i actrius amateurs que maldaven per acostar la cultura al seu entorn.

Ara, decidida a corregir una mica aquest desconeixement i, de la mà d’una veïna del barri, amiga, mestra i activista de la memòria històrica, m’he deixat portar per indrets prou interessants perquè l’inclogui en les meves futures passejades i excursions per Barcelona.

M’ha sorprès comprovar com el districte de Nou Barris s’ha anat fent, com és avui realment, amb l’esforç dels seus habitants, amb una reivindicació brutal i constant de persones treballadores, moltes arribades de dins i, sobretot, de fora de la ciutat, que han maldat per accedir a un lloc digne per viure i per establir-s’hi. La lluita per aconseguir un espai habitable, cordial i acollidor ha estat una constant per als seus residents. Un indret que ha aglutinat aquests esforços, pel que he tret de la meva pètita investigació, diria que és l’Ateneu Popular 9 Barris, vigorós i palpitant com un cor jove en plena acció.

No us amagaré que el vessant cultural d’aquesta entitat, la meva dèria particular, m’ha cridat molt l’atenció, perquè considero que a través de l’intercanvi d’idees, tradicions, de compartir sentiments, necessitats i visions de futur, podem apropar-nos els uns als altres d’una forma més autèntica i comprensiva.

En el meu recorregut, del que us parlava a dalt, he visitat l’antic Institut Mental de Santa Creu (crec que per als veïns és conegut com “El mental”, un detall curiós), on s’apleguen un seguit de serveis als ciutadans, entre ells el que més m’ha interessat i que és la Biblioteca de Nou Barris, amb un espai infantil impressionant, diàfana, i amb una oferta engrescadora. He trobat alguns articles que parlen abastament de la transformació d’aquest complex psiquiàtric. Aquí teniu el de la Biblioteca de Nou Barris amb enllaços relacionats.

També vaig visitar al Centre Cívic de Can Basté que, per cert, està especialitzat en fotografia, una de les meves aficions més antigues i encara conreada. Fent honor a l’activitat vaig admirar algunes imatges del barri i de les activitats que s’hi desenvolupen d’allò més espectaculars. A més, vaig gaudir de l’exposició de gegants i gegantes que et reben només entrar a l’espai públic.

Al costat del centre cívic de Can Basté hi ha la íntima ermita de Santa Eulàlia de Vilapicina, sobre la qual no m’estenc perquè he trobat l’article de l’enllaç que en parla amb més propietat que no ho faria jo. Haig de dir que és una construcció magnífica i molt ben conservada i el pont que la uneix a la masia em va fer pensar en el passat medieval del conjunt.

Haig de confessar que m’ha sorprès gratament la quantitat d’espais verds, parcs i jardins que oxigenen el barri. Destacant, és clar, el parc Central de Nou Barris, d’una grandària i una boniquesa que m’ha impressionat, en el millor sentit de la paraula.

I per a mi, que soc una entusiasta de l’escultura i que admeto que, en el seu moment, vaig desplaçar-me expressament per veure “L’Escullera”, de Plensa, a la via Júlia, sense amoïnar-me en saber més de l’indret on estava ubicada, m’ha frepat de valent veure la quantitat d’obres que engalanen els barris, com algunes: L’Estàtua de la República, la dels Aurigues Olímpics al parc que can Dragó, la de Zorro al parc de la Guineueta, les “Palmeres” del Parc Central (un bell espectacle de nit, totes il·luminades), en fi, tot un gaudi visual, que em satisfà.

Bé, estic convençuda que sota el bocí d’epidermis del barri que he visitat, també deu haver-hi moltes coses negatives. Aquest no és un districte diferent d’altres indrets de la ciutat, però el que jo he vist em fa pensar que, per sort, hi batega una ànsia de millorar tot el que sigui possible. De vell antuvi, els barris que conformen el districte han hagut d’enfrontar-se a problemes economico-socials a més de polítics de gran envergadura (els socials sovint provocats pels econòmics i/o polítics), però he vist molta joventut, molt de “barri”, encara, i això és una força difícil d’ignorar. Ho dic amb esperança perquè, en aquests moments, jo visc en un barri que s’ha venut al turisme i comença a patir la desertització de ciutadans autòctons, el pitjor que li pot passar a una urbs.

Salut, amics!