Àngels Blasco Ros

La narrativa que transita des de la senzillesa seductora a la complexitat extasiant.

Res no puc ni vull afegir al que s’ha dit i s’ha especulat sobre Manuel de Pedrolo, tret que per a mi és un dels primers referents literaris, a banda del respecte que em mereix el que conec d’ell com a persona a través d’articles periodístics, entrevistes dels anomenats experts i biografies diverses.

Amb tot, haig de comentar que admiro la versatilitat de la seva obra: poeta, dramaturg, novel·lista, traductor… exigent i de qualitat. Em captiva la profunditat dels arguments, la gosadia en el plantejament formal d’algunes novel·les  i, com assenyalo a l’enunciat, la capacitat de circular des d’una expressió planera i quotidiana a una de complexa i provocadora de la percepció de qui llegeix els seus escrits.

Abans de continuar, i essent poc original, vull deixar palesa la impressió que em va causar i encara em produeix “El mecanoscrit del segon origen” perquè tot i l’escenari apocalíptic en què es desenvolupa i que ara ens resulta tan quotidià, la vaig trobar, i encara la trobo, una història plena de tendresa i esperança.

Dit això, si he volgut dedicar un article del meu bloc a Pedrolo és perquè una de les coses que més m’ha impactat de la seva producció ha estat el tractament de les dones, protagonistes o secundàries.

Em seria impossible fer una anàlisi de la llarga llista de títols publicats d’aquest autor. Així, doncs, he decidit centrar-me en dues novel·les que m’han commogut, les quals fullejo de tant en tant, on les dones, diferents tipologies de dones, en són personatges centrals. Però vull parlar d’ell, o més ben dit, d’aquestes dues novel·les des de les sensacions que em va causar la seva lectura.

Em refereixo, en primer lloc, a “Crucifeminació”, a la contraportada de la qual la presenten com una obra experimental en la forma i el contingut. Potser és cert, perquè no es pot dir que sigui molt tradicional, però precisament aquest va ser un dels factors que va cridar la meva atenció.

El primer cop que vaig llegir-la vaig tenir la sensació que s’anava escrivint a mesura que jo la devorava. Una sensació de narració creixent, fins inquietant, que després d’unes pàgines minvava fent-me sentir com si me la prenguessin. Una primera part, en narració exterior, intrigant i provocadora que em va suscitar una compassió profunda per aquella noia penjada a la creu, un rebuig furibund cap els estaments oficials, laics i seglars, i una consternació per l’actuació del conjunt social aplegat a l’entorn de l’escenari, avergonyida de pensar que jo podria formar part d’aquella coral impresentable.

I després d’aquesta entrada passional i colpidora, la primera part s’acaba amb una nota prosaica i gairebé tècnica sobre els fets que no dona massa llum sobre l’esdevingut, i que ho qüestiona tot. Un xic desconcertant.

La segona part, retrocedint en la cronologia racional de la història, és una curiosa entrevista, en format de diàleg a quatre, per trobar la dona adequada per a un projecte en el qual semblen estar implicades autoritats i institucions de tot caire, que d’entrada es presenta com un estudi científic. La noia escollida té l’aparença, o m’ho va semblar a mi, d’una persona alliberada, independent i amb les idees clares de com vol viure. També acaba amb una nota en aquest cas referida a la procedència d’aquesta segona part, basada en un llibre publicat en un proper futur, i parla de l’autor, un personatge extravagant, desafiant i fins i tot irreverent, fins sacríleg, segons el defineixen, que acaba de mala manera. Fantasia per recolzar la fantasia, ho vaig trobar d’allò més interessant.

La tercera part, protagonitzada per un periodista-investigador, sembla realment un report professional. Es basa en una guia de l’actuació de l’informador i a mesura que avança l’acció a través d’entrevistes amb diferents testimonis dels fets va descobrint aspectes de la situació que individualment no són definitius, però que sumats resulten reveladors. És com un diari dels interrogatoris i l’informe, comentat per un narrador extern, em va arribar a desconcertar. Tot i que s’expressa amb una veu en tercera persona, les anotacions que en fa el protagonista estan redactades en primera persona, molt contundent. Em va semblar molt àgil aquesta combinació.

La quarta part és una confessió  del confessor que va intervenir en els singulars fets que envolten el misteri de la crucificada. Una carta on explica la seva renúncia i el desig de retirar-se a una vida senzilla i apartada per, curiosament, apropar-se més a Déu, a qui creu que ha abandonat. Acaba, com els altres apartats de la novel·la amb una nota del narrador on manifesta que hi ha un llibret d’un segle més tard on es desvetllen els lligams eclesiàstics del confessor penedit que arran la revelació in extremis d’un religiós proper decideix abandonar l’església.

I, finalment, en una nota del traductor es posa en qüestió l’ordre de les parts que no segueixen l’ordre formal de narracions més ortodoxes. Aquesta, per descomptat, no ho és.

Tot plegat em va semblar i continua fent-ho fascinant. És agosarada i atípica i, un tema que podria resultar carrincló, esdevé un relat d’una força i una passió engrescadora que no vaig poder deixar d’engolir. Verges, bruixes, criatures celestials, estaments enfrontats, dones estripades i un desafiament femení que s’amaga amb opacitat i mentides. Ho té tot per seduir, si més no, amb mi ho va fer i encara hi continuo.

A l’altre extrem del ventall narratiu hi col·loco la novel·la “Si són roses floriran”. Per a mi, un poema quotidià, d’un dramatisme cruel en ocasions, i d’una paisatgística social que m’enamora. Les dones d’aquesta història són més que de carn i ossos, són de foc i glaç, són de pedra i de núvol. Viuen encotillades en una societat ferotge i excloent que els hi ofereix poques oportunitats. Parlen quan poden, es mosseguen la llengua sovint i moltes, la majoria, han perdut la capacitat de somniar, han perdut la il·lusió.

En Pedrolo juga tota l’estona amb uns diàlegs punyents i reveladors que, amb poca descripció, de manera magistral, ens situen a cada escena en la intimitat dels personatges; els deixa que parlin, que es mostrin. El vertigen expressiu en els moments de confrontació, àgil i apassionada, brutal. La dolçor submisa dels entorns familiars, on petits i grans viuen barrejats sense gairebé espai per respirar, i on una paraula melosa pot amansir la fera de la convivència. La provocació de la naturalesa febril de la joventut i de la proximitat que ni la misèria pot aturar, defensada amb esforç i no sempre amb èxit. Un entorn desesperançat on un bri d’alegria és un premi al qual la majoria no poden accedir.

I quan estàs més embalada en el ritme de la història, en Pedrolo et deixa respirar i la trenca en diverses ocasions amb les reflexions ininterrompudes i més pregones d’un home turmentat i desmoralitzat que no veu ni la més minsa llum al final del túnel, que es veu tan perdut que considera la fugida com una bona solució i que busca en una dona de mala reputació allò que no troba a casa. La presentació, sense pauses, ni temps per respirar, trenca completament l’estructura dialogal i et deixa submergir en la personalitat corsecada del protagonista. Al meu parer, vibrant.

Potser un clàssic, no? Però la trobada entre el Santiago i la Mèlia és d’una bellesa expressiva i narrativa que captiva. La sensibilitat sense ser trivial, el lliurament a la fatalitat d’ambdós personatges, l’espontània confessió de les respectives dissorts fins un cert  alliberament davant l’acceptació de la realitat se succeeix en un ritme poderós, sense aclaparar, que t’atrapa i no voldries que s’acabés. La Mèlia és com un punt de llum en una fotografia en blanc i negre, potser una anti-heroïna, però lluita a la seva manera i amb una acceptació esgarrifosa contra la situació en què s’ha vist abocada i que defensa amb una ètica personal commovedora i alhora punyent.

Bé, una novel·la curta, si la comparem amb altres treballs de Manuel de Pedrolo, però d’una intensitat que enganxa fins consumir-la.

En tot cas, jo les considero molt interessants i com que està molt al dia això de recomanar llibres, us animo a llegir-les, en cas que no ho hagueu fet, o a rellegir-les aquest estiu. No són fàcils, aviso, però en Pedrolo no ho és, no ho era, per això escrivia com ho feia.

Com acostumo a fer en els meus articles, incloc alguns enllaços amb audiovisuals que parlen de Manuel de Pedrolo i que us el faran conèixer més profundament.

MANUEL DE PEDROLO – La vida (1918-1990)

“Vosté pregunta”, TV3, Manuel de Pedrolo

Arxiu TVE Catalunya: Avui es parla de mi: Manuel de Pedrolo | RTVE Play

Mecanoscrit del segon origen (trailer en català)