vampirs – Àngels Blasco Ros

És evident que la meva anàlisi és completament subjectiva, però el cert és que, com a cinèfila incansable, soc capaç d’acabar una pel·lícula encara que no sigui del meu gust, per donar-li una oportunitat de convèncer-me o seduir-me.

Al llarg dels anys d’espectadora he comprovat que, malgrat que moltes cintes comencen de forma gens engrescadora, algunes, més aviat poques, tenen la capacitat de progressar a mesura que avancen i enganxar-me fins visionar els crèdits finals.

Avui vull parlar de les “dones vampir”, perquè així com en els cas dels “mascles” del gènere que han protagonitzat pel·lícules amb actors d’allò més populars, grans directors, magnífics pressupostos i campanyes publicitàries escandaloses, en el cas de les “vampires” la producció cinematogràfica, que no és extremadament àmplia, s’ha vist sovint supeditada a cintes de baix pressupost, amb guions no gaire interessants, per dir-ho d’alguna manera i, en massa ocasions, amb un enfocament del tot sexual sense més propòsit que abocar un títol més a la llarga llista de pel·lícules on s’exhibeix el cos femení com a reclam fonamental, en aquest cas transformat en dones o assassines assedegades de sang i sexe, resumint tot l’argument.

Entre aquesta munió de pel·lícules del tema, la meva opinió és que n’hi ha tres que, de forma destacada, eleven el llistó de les exigències cinematogràfiques i ens ofereixen uns espectacles dignes de ser elogiats.

La primera d’elles, i per ordre cronològic, per no enredar la troca, és “EL ANSIA”, dirigida per Tony Scott, el 1983. La distingeixo, a més, perquè les dues protagonistes estan a la meva llista d’actrius preferides. Poc puc afegir de la Catherine Deneuve que no s’hagi dit en tots els idiomes possibles. Versàtil com poques i adorada per la càmera, encarna el paper de col·leccionista d’antiguitats, especialment d’amants, com si l’haguessin escrit a la seva mida. Una dona vampir distingida i exigent lluny de les exuberants i massa sensuals núvies del Dràcula clàssic.

L’altra protagonista femenina, que també mantinc a la meva llista d’especials, és la Susan Sarandon, que amb la seva vitalitat i passió dona un contrapunt perfectament estudiat als personatges foscos i gairebé dramàtics dels seus oponents; fins els físics es contraposen per enfortir l’estranya relació que s’estableix entre ambdues dones.

No vull oblidar que el protagonista masculí [per dir-ho d’alguna manera] és el David Bowie. Discutit, gairebé sempre; tan elogiat com depreciat, però amb unes maneres, figura i ambigüitat seductores que encaixen amb genialitat en el vampir centenari que interpreta. Mai em deixa o em deixava indiferent.

En segon lloc, la pel·lícula em va cridar l’atenció perquè sortia de l’escenari gòtic, tan abusat, fins i tot grotesc, de vegades, per situar-nos enmig d’una gran ciutat i cercar el terror en la proximitat del perill, dissimulat en la quotidianitat més moderna, en aquell moment. És cert que l’atmosfera d’una casa opulenta i singular, decorada amb una magnificència impròpia de la practicitat urbana, ens pot recordar els ambients aristocràtics que sovint envolten el vampirisme, però en tot cas disfressat amb una excentricitat de la pròpia New York en la que tot hi cap. No ho intuïm, però el perill és a prop nostre. Ho vaig trobar molt interessant.

Si hi afegim una escenografia acurada fins al mínim detall, uns efectes especials o de maquillatge, per dir-ho d’alguna forma, colpidors i esgarrifosos, una fotografia d’allò més acurat i una música que ens transporta des de Schubert a Iggy Pop, amb una intensitat aclaparadora, no és difícil entendre que resulti una cinta de les millors del gènere.

No he pogut trobar que n’opinava l’autor de la novel·la, de la qual se’n va extraure el guió, el Louis Whitley Strieber, una llàstima perquè m’hagués agradat saber que en pensava de la versió cinematogràfica de la seva obra. Un escriptor ben curiós, segons he llegit, perquè assegurava haver tingut contactes amb extraterrestres, unes afirmacions que diuen molt d’ell en el seu aspecte creatiu i vívid.

Aquí teniu el tràiler oficial de la cinta “EL ANSIA”:

La segona pel·lícula de la qual vull parlar és “ADDICTION”, de l’Abel Ferrara, del 1995. Què voleu que us digui, em declaro admiradora del blanc-i-negre ben aplicat, i considero que en aquesta pel·lícula afegeix un aspecte demolidor a l’atmosfera llòbrega que incrementa la tensió de l’argument fins a fer-se insuportable. Ambientada a un New York que sota la batuta de Ferrara resulta gairebé surrealista. La sang vermella i gratuïta perd protagonisme, per la imposició de l’unicolor, deixant pas a la pròpia addicció i l’esclavatge que imposa als “convertits”.

D’entrada, ens trobem amb les imatges d’una guerra que, com passa sovint, s’acarnissa en els més dèbils, que es repeteixen cruentes en diferents moments de la cinta. La protagonista, interpretada de forma magistral per Lili Taylor, és una estudiant de filosofia, una ment inquieta, encuriosida, disconforme amb el sistema i amb algunes opcions polítiques, que durant tota la pel·lícula contraposa allò que estudia amb el que realment li succeeix. Una contradicció en el sentit moral que la martiritza, alhora que va transformant la seva voluntat, que cada cop es fixa més en el salvatgisme que regna en les societats de tots els temps, i s’hi deixa endur. Amb tot, la lluita de la protagonista contra ella mateixa és pertorbadora.

Les pinzellades tradicionals apareixen sense trencar el fil: l’aversió a la llum, l’imperi de la nit, l’animadversió als miralls, a més de l’aparició en un moment de l’embranzida mortal de la protagonista d’una mena de vampir aristocràtic i podríem dir que socialitzat, encarnat per Christopher Walken, que en paraules seves “fins i tot defeca”. Una expressió realment insòlita en el context de l’argument.

Vull destacar una festa, escena rellevant en l’argument, en què es reuneix una varietat de subjectes representatius de la diversitat de ciutadans d’una metròpoli com New York. Vull entendre amb aquesta concentració que ningú no estem al marge de les conseqüències negatives de comportaments desenfrenats i destructors.

De fet, segons he llegit, l’Abel Ferrara, amb aquesta pel·lícula pretenia mostrar el dolor de l’addició en general, i va escollir el tema del vampirisme per mostrar-ho, potser per l’eloqüència de les imatges.

Jo, en algun moment, he entès que la maldat pot actuar i progressar perquè el bé és massa tolerant i passiu. Potser m’equivoco, és clar.

Aquí teniu l’enllaç a la versió en anglès (amb subtítols en castellà):

“ADDICTION” – 1995

En tercer lloc, vull destacar “SOLO LOS AMANTES SOBREVIVEN”. Dirigida per Jim Jarmuch, del 2013. Haig de dir que una de les meves predilectes. La protagonista, l’Eva, una vampira socialitzada i encoberta de prop de tres-mil anys, està interpretada per Tilda Swinton, la qual figura encaixa sense esforç en el personatge. Representa una entitat il·lustrada, amant de la música, de la ciència i, sobretot, la literatura, que en el moment temporal de l’argument resideix a Tànger, on hi té un nucli íntim, molt íntim d’amics.

Bàsicament és una història d’amor ancestral entre ella, i la seva parella, l’Adam, un vampir de gairebé cinc-cents anys, interpretat per Tom Hiddleston, que, podríem definir com un romàntic underground, instal·lat al Detroit més deslluït, sovint amb aparença de ciutat apocalíptica, on viu absolutament retirat i amb el pensament posat en la seva parella, l’Eva, de la qual depèn anímicament, si es pot dir així.

Ambdós viuen moments difícils perquè la sang dels humans està corrompuda pels hàbits i les infeccions i els costa trobar sang prou neta per al consum segur, atès que es neguen a tornar als hàbits antics de xuclar humans.

Eva ha de viatjar per ajudar l’Adam, que malgrat ser un gran músic, es nega a actuar en públic i manté un retir absolut. Només el retrobament amb l’Eva el treu del seu aïllament.

Naturalment tot es complica amb l’arribada de la germana encara salvatge de l’Eva que trencarà l’harmonia de la parella, a més de carregar-se el muntatge de protecció i intimitat que havien establert a la seva residència.

Vull destacar per sobre l’escenografia que considero d’un encert meticulós i genial, la música d’aquesta cinta. La banda sonora correspon a Jozef van Missem i a Soürl, a banda d’una sèrie de temes que s’escolten en diferents moments, i considero que aporta a la pel·lícula l’ambient d’angoixa i depressió que plana en la vida dels dos amants.

No m’estranya gens que s’endugués el Premi del Jurat de Sitges, en el moment de la seva presentació en aquell festival.

Aqui us incloc l’enllaç al tràiler oficial de la pel·lícula:

Dit això, m’agradaria fer un esment especial a la pel·lícula “CARMILLE”, dirigida per Emily Harris, del 2020, basada en la novel·la de Sheridan Le Fanu, del 1871, del mateix nom. En la qual el tractament de la “dona/noia vampir”, tot i l’ambient gòtic i barroc a què estem acostumats, es manté en una línia austera i d’una severitat inquietant, al marge de la línia sexista/sensacionalista de la majoria de cintes d’aquest tipus.

Per tal que us en feu una idea us poso l’enllaç al tràiler d’aquesta cinta.

Per no deixar-vos amb la mel a la boca, he seleccionat algunes pel·lícules, segons la meva opinió, no tan ben aconseguides, però que us donaran una idea de la generalitat del tema “dona vampir/dona sotmesa, nimfòmana amb tendències lèsbiques” en el cinema, al llarg de molts anys.

1962 – SANTO VS LAS MUJERES VAMPIRO. Dirigida per Alfonso Corona Blake.

1971 – LA VENGANZA DE LAS MUJERES VAMPIRO. Dirigida per Federico Curiel.

1996 – ABIERTO HASTA EL AMANECER (sèrie) – Dirigida per Roberto Rodríguez

2002 – LA REINA DE LOS CONDENADOS – Dirigida per Michael Rymer (tràiler)

2021 – VIRUS VAMPÍRICO – Dirigida per Charlie Steeds

Vull destacar dues famílies de pel·lícules que mereixen una certa atenció, per la cura, els efectes especials, i els guions, en les quals apareixen dones/vampir, algunes força interessants, tot i que sempre supeditades a l’hegemonia masculina.

SAGA UNDERWORLD:

1 – UNDERWORLD – Dirigida per Len Wiseman – 2003 (tràiler)