Avui m’agradaria parlar de les persones que tenen la facultat, màgica o provocada per la ciència, de transformar-se en animals, els anomenats metamòrfics, canviants, mimètics, transformadors, canvi-formes, i altres denominacions del folklore popular pròpies de molts indrets lligades a les llegendes mítiques ancestrals.
En aquest enllaç podeu veure una visió un xic abstracte del concepte.
La Teriantropia s’ocupa d’aquests casos de transformisme en general, perquè està subjecta a algunes subdivisions. Deixaré de banda el tema més que garbellat dels licantrops i sinantrops perquè se n’ha parlat, escrit, representat i discutit des de tots els angles imaginables.
En vull centrar en la metamorfosi humana en altres espècies animals, que són la base d’algunes obres literàries i que han influït de forma destacable en el món cinematogràfic.
Tot i que haig de dir que el tema és tan antic com la memòria. Sembla ser que hi ha pintures rupestres en les quals es poden observar éssers humans amb trets d’animals, generalment associades a creences i mites. Potser no és exactament Teriantropia pura, però per a alguns antropòlegs, segons he observat, està considerada com a tal.
En la mitologia egípcia hi trobem diverses figures de deïtats formades per una part humana i una d’animal, com el mateix Ra. En la Grècia mítica es parla de figures com Proteu que tenia la facultat de transformar-se en qualsevol bèstia, a més de tots els déus olímpics que sembla ser podien adoptar la forma de qualsevol criatura. En l’antiga Xina es descriu els dons de certs homes que es podien convertir en gossos, associats a la seva mitologia. D’altra banda en els països nòrdics es fa referència a Loki, el déu de l’engany, capaç d’adoptar aparença d’animal per apropar-se a la gent.
En l’àmbit literari més antic, apareixen referències d’aquesta facultat metamòrfica a l’Epopeia de Gilgamesh i també a la Ilíada.
Dit això, en el camp de la literatura fantàstica i concretament en l’apartat de la ciència ficció, he observat que destaca Robert Louis Stevenson, amb la seva obra “L’estrany cas del Dr. Jekil i Mr. Hyde”, tot i que no he trobat que defineixi exactament en quin animal es materialitza la seva transformació.
En l’apartat de fantasia jo, particularment, destacaria “La bella i la bèstia”, un conte popular francès de Jeanne-Marie Leprince de Beaumont, on el subjecte sota un malefici esdevé una criatura semblant a un lleó, tot i que camina sobre les extremitats inferiors. Parlant de la narrativa fantàstica més actual, alguns assenyalen el Beorn, de l’Hobbit de Tolkien, com un exemple de canviant, atès que tant ell com el seu clan es poden transformar en ossos.
En la cerca d’antecedents per aquest article, i ja en el camp de la cinematografia, he observat que s’atribueix aquesta facultat metamòrfica a entitats que no són pròpiament humanes, com ara el terminator de matèria liquida de la pel·lícula “El judici final”, o a diferents entitats extraterrestres protagonistes de filmografia més fantàstica que científica, com els invasors reptilians d’algunes cintes i sèries.
Seguint amb la cinematografia, crec que puc afirmar que el tema de la Teriantropia s’hi ha guanyat un lloc d’honor. Homes-llop a part, he trobart una representació substancial de diverses espècies animals en les quals un home o una dona s’hi ha transformat. Haig de recalcar que és anecdòtic que siguin dones les que es converteixen en animals, tant en el camp literari com del cinema, tot i això hi ha un parell d’exemples. Un d’ells i potser una de les cintes més antigues d’aquest gènere es:
La mujer pantera, del 1942. Una transformació malèfica que afecta la protagonista fins destruir-la.
Aquí teniu alguns exemples per ordre cronològic d’aquest tipus de filmografia basada en les facultats teriantròpiques dels seus protagonistes:
La bella y la bestia, del 1946. La versió en blanc-i-negre de Jean Cocteau, amb uns efectes impressionants atesa l’època en què va ser filmada i una escenografia barroca a l’extrem. La bèstia ens recorda un felí, com al conte original.
La novia del gorila, del 1951. Ubicada enmig de la selva amazònica ens submergeix en el món de les malediccions i les seves conseqüències. El protagonista es veu afectat pel seu comportament inadequat i la manca de respecte a les tradicions locals.
La mosca, del 1958. És la primera d’aquest títol que posa en relleu el tema, sovint abordat, dels experiments realitzats per científics en la pròpia naturalesa.
La mujer avispa, del 1959. En aquest cas podríem dir que la transformació de la noia es deu a un científic boig i als seus experiments per assolir l’eterna joventut.
La mosca, del 1986. Si haig de ser sincera, per a mi, és la millor pel·lícula sobre Teriantropia induïda per la ciència. Sense una gran escenificació efectista i una magnífica interpretació de Jeff Goldblum, el David Cronenberg ens va oferir una impactant cinta.
El hombre delfín, del 2011. Em costa considerar el valor de la pel·lícula còmica que considera la transformació d’un ésser humà amb tanta superficialitat i amb un tractament tan poc elaborat, però estic convençuda que hi va haver-hi qui la va trobar divertida i fins encertada. Ja ho diuen: hi ha públic per a tot.
La bella y la bestia, del 2017. La factoria Disney presenta el conte interpretat per persones, seguint el guió de la versió anterior en dibuixos animats., tot i que el protagoniste té una cara entre lleó i bùfal, i banyes de cabra.
The velocipastor, del 2019. Destaco que la majoria de comentaris sobre aquesta pel·lícula la defineixen com la pitjor de la història. Jo no m’atreviria a dir tant perquè hi ha moltes obres que no he vist, però en tot cas, coincideixo en què és impresentable. La transformació és terrible i el guió més que qüestionable.
Dr. Jekyll y Mr. Hide, del 2020. Una nova versió amb una escenografia efectista i ben cuidada del tema, però que com les anteriors, no acaba de definir el tipus d’animal en què es converteix el protagonista.
Tusk, del 2014. He trobat aquest tràiler que il·lustra l’ambient i la composició de la pel·lícula. A mi em sembla una història ben realitzada i representada que no aporta una gran novetat pel que fa als motius de la transformació, però que té un rerefons emotiu i de vegades esgarrifós.
Fins aviat!
Àngels Blasco Ros 