Sí, ja ho sé, pot semblar un títol desconcertant, però veieu tot seguit com s’acosta a la realitat.
En la literatura infantil, per exemple, els ratolins i les ratetes han estat protagonistes de les més tendres històries, algunes de les quals són patrimoni universal, per anomenar-les d’alguna manera.
La que crec, és una opinió personal, que mereix el primer lloc diria que és: LA RATETA QUE ESCOMBRAVA L’ESCALETA. Un conte que parla d’ingenuïtat, d’aparences, de perills i d’amistat. Versionat una i mil vegades en infinitat d’idiomes. Aquí teniu un enllaç on podeu escoltar-lo en català (no s’és mai prou gran per escoltar un conte, no us sembla?).
A continuació, per popular, potser caldria esmentar EL FLAUTISTA D’HAMELIN, però en aquest cas, les rates del conte no són precisament els personatges més adorables de la història, així que no els inclouré en aquesta selecció.
Pel que he pogut comprovar HISTÒRIES DE RATOLINS, d’Arnold Lobel, és un dels contes infantils sobre ratetes més prestigiat, de fet són set contes que un pare explica als seus fills. N’he trobat una versió per escoltar. Enllaç al conte.
El que he observat és que en la literatura infantil, i em refereixo tant a la narració com a la il·lustració, els ratolins adopten actituds gairebé humanes per exposar tant defectes com virtuts dels éssers, ja siguin animals o humans. N’hi ha un bon grapat d’exemples, i jo n’he triat alguns, recordeu que sempre és una tria subjectiva i personal.
El Ratolí que es va menjar la lluna, de Petr Horácek – Un ratolí que es menja un boci de lluna i com afronta les conseqüències d’aquesta acció. He trobat aquesta versió en àudio conte: enllaç al conte.
El ratolí Pérez, encarregat de recollir les dents que els cauen als menuts i que ha donat peu a una sèrie de contes dels quals n’és el protagonista. Enllaç al conte.
Petit Ós i els sis ratolins blancs, de Chris Wormel. Un conte que parla d’amistat i de tendresa entre animals de diversa condició. Us adreço a una versió per escoltar en aquest enllaç.
La casa dels ratolins, de Schaapman, Karina. Una llar on el Sam i la Júlia viuen un sens fi d’aventures. Podreu veure de què van les històries que protagonitzen aquest parell de ratolins en aquest enllaç.
El lleó i el ratolí, de Nój, Natha – Un conte on es parla de com un animal petit por ajudar a un de gran, una metàfora que es pot aplicar a la vida, en general. D’aquest n’he trobat una versió per escoltar en aquest enllaç.
Les vacances del Ratolí Carter, de Marianne Dubuc. Aquí teniu una de les moltes .aventures d’aquest personatge.
En podria esmentar d’altres, és clar, com ara:
“El ratolí del camp i el ratolí de ciutat“
És evident que la llista seria llarga i el que vull destacar és el fet que en la literatura infantil les ratetes i els ratolins acostumen a ser personatges simpàtics, actius i entremaliats que gaudeixen de l’estimació de la quitxalla.
Aquest fenomen es reprodueix potser amb més intensitat en el cinema infantil, sobretot en el de dibuixos animats. Posaré un exemple que em sembla puntual. Una de les cintes de dibuixos que crec que ha fet plorar més gent ha estat “DUMBO”, el petit elefant de grans orelles que a través de la seva amistat amb un ratolí passa de ser un pària en la societat a l’estrella del circ. Un n’ofereixo un tast.
Una altra pel·lícula a destacar és “Basil el Ratón Superdetective”, en la qual el personatge de l’investigador protagonista està interpretat per una rata d’allò més intel·ligent. Aquí en teniu un tràiler de la cinta.
No podia faltar una versió cinematogràfica barreja d’animació i realitat del popular “Pérez, el Ratoncito de tus Sueños”, en la qual el ratolí desenvolupa la seva admirada professió d’obsequiar amb regals els menuts als quals els ha caigut una dent. Veieu aquí una curiosa versió d’aquest conte.
I me’n deixo molts, sens dubte, però és evident que els ratolins, per la seva astúcia i vivacitat física, resulten uns protagonistes de primera en l’apartat dels dibuixos animats. Especialment, pel que fa a les series de dibuixos de televisió, amb personatges com l’”Speedy Gonzalez”, de la Warners; el “Micky mouse”, de la Dysney; o el “Jerry”, de la Metro.
Com que no puc evitar tenir unes preferències personals, vull destacar tant per la qualitat dels dibuixos com pel guió la pel·lícula “Ratatouille”. Un heroi que més aviat és un antiheroi, una rateta més humana que els humans i un final “ni per a tu ni per a mi”, que estic convençuda complau a gairebé tothom.
Després d’aquesta exposició, que es podria dir que conforma la cara dolça de la moneda, tornem a la literatura però, en aquest cas, a la narrativa per a adults on les rates deixen de ser els animalons simpàtics per esdevenir monstres de destrucció. Quan no son presentades com animals perniciosos i destructius s’utilitzen, en ocasions, per reflectir els més indignes aspectes de la naturalesa humana, les conductes reprovables i les angoixes més íntimes. El protagonisme d’aquesta metàfora ignominiosa està en la base d’una bona quantitat de literatura, tan realista com fantàstica.
Com d’habitud, he hagut de fer una tria perquè l’abundància de material es gairebé impossible d’encabir en aquest article, però, en un ordre cronològic he considerat dignes d’esment les obres següents:
1722 – “Diario del año de la peste”, de Daniel Dafoe – Escrita amb el rerefons de la pesta a Londres del 1665 i el protagonisme de les rates. Un paisatge dantesc expressat amb la màxima escrupolositat i versemblança.
1842 – “La torre de las ratas”, de Victor Hugo – Narra les tribulacions d’un arquebisbe malvat delmador de pobres als quals fa assassinar impunement. Les indefenses víctimes cerquen venjança convertides en rates. És un veritable conte de terror.
1878 – “El entierro de las ratas”, de Bram Stoker – Un jove anglès condemnat a viure als baixos fons del Paris del segle XIX. Una mirada macabra dels barris de la ciutat. Por gòtica en essència.
1935 – “El día de las ratas”, Dytonelia Machado – Una novel·la plena d’angoixa, patiment i esforços per sobreviure d’un individu qualsevol que lluita per trobar diners per comprar llet per al seu fill.
1936 – “Las ratas del cementerio”, Henry Kuttner – La relació del guàrdia del cementeri més antic de Salem amb les rates, mestresses del lloc.
1942 – “El rey de las ratas”, de James Clavell – En un camp de concentració un dels presoners es dedica a la cria de rates per sobreviure.
1947 – “La peste”, d’Albert Camus – D’un realisme descarnat, l’obra curiosament comença amb una cita de Dafoe.
1961 – “La rebelión de las ratas”, de Fernando Soto – L’angoixa d’uns miners sobreexplotats portats a l’extrem, que fan el que calgui per sobreviure.
1962 – “Las ratas”, de Miguel Delibes – Un fill i un pare d’un poble abandonat a la seva sort que es dediquen a la cacera de rates per subsistir.
1979 – “La rata”, Andrzej Zaniewski – La protagonista és una jove rata enlairada a l’alçada humana amb vicis, passions, debilitats i forces. És un elogi de la por i de fins a on ens pot portar l’afany per sobreviure, retratat a través d’una societat de rosegadors sense límits definits.
2022 – “Pepe, el rata”, de Fernando Antonio i Hernández Rodríguez – Un home es converteix en rosegador per defensar-se i sobreviure. Una història fantàstica i diferent, per variar una mica.
En qualsevol cas, en la literatura d’adults les rates, ratolins, ratetes i ratotes, surten gairebé sempre mal parades. Aquella empatia que despertaven en els contes infantils s’ha trastocat en una aversió obsessiva que impulsa les persones a eliminar aquests animals. És a dir, la majoria d’històries per a adults, on les rates apareixen, cal qualificar-les de relats de terror. Més que una connexió tòxica és una relació absolutament destructiva que ha incentivat els contes més macabres i esgarrifosos de la literatura universal.
Aquesta actitud vers els rosegadors també es reflecteix en el cinema per a adults, en el qual els rosegaires representen sempre una amenaça per als humans.
M’ha costat triar alguns exemples de cinematografia sobre aquests animals perquè apareixen de fons en infinitat de pel·lícules, però em sembla que la tria que he fet servirà de mostra per al que exposo aquí:
1961 – El pozo y el péndulo – Basada en un relat de E. A Poe. La tortura, humiliació i angoixa d’un condemnat a mort que té per únics companys de cel·la a un grup de rates. Considerat un dels contes més esgarrifosos de l’autor.
1971 – La revolución de las ratas (Willard) – Un jove portat al límit per la societat que l’envolta i amic de les rates, escampa el terror arreu per aplicar la seva venjança.
1976 – El alimento de los dioses – Basada en una història de ciència ficció d’H. G. Wells. Científics, experiments, un aliment extraordinari i un creixement descontrolat d’humans i animals.
1982 – Fieras radiactivas – Adaptació de la novel·la de James Herbert “La invasión de las ratas”. Aliments contaminats, rates gegantines i destrucció total.
1983 – De origen desconocido – Està basada en la novel·la “El visitant” de Chauncey G. Parker. Un banquer benestant contra una rata gegant al seu domicili.
1985 – Año 225, después del holocausto – Un entorn apocalíptic, una banda de rodamons que arriba a una ciutat enrunada, on s’ha d’enfrontar a les veritables mestresses del lloc que son les rates.
1990 – La fosa común – Un poble, un molí abandonat al costat del cementiri, un grup d’homes es proposa netejar-lo però les rates s’han apoderat del lloc.
1995 – Cementerio de alimañas – Fantasia total. Un jove de nom Bram Stoker de viatge, és capturat per unes dones rata, encapçalades per la del Flautista d’Hamelin, i és obligat a escriure contes de terror.
2001 – Altered species – Rates de laboratori, experiments, rates que esdevenen monstres.
2006 – Ratas, Alerta en París. – Vaga d’escombriaires que dura una eternitat, les rates que s’apoderen de la ciutat, conseqüències desastroses per Paris.
2017 – Ratas – Documental que es pot qualificar d’horripilant sobre la presència de rates a tot el món. Adaptabilitat, supervivència, enginy, tots els aspectes puntuals d’aquests rosegadors que per dessota les ciutats més importants formen una societat que podria ser l’única en sobreviure davant un apocalipsi com els anunciats tant en pel·lícules de ciència ficció com en articles científics d’allò més seriosos. Una veritable tortura per als estómacs delicats.
2017 – 1922 – Basada en un relat de l’Stephen King. Un assassinat, l’encobriment, els implicats, i una munió de rates que s’escampa arreu fins a infestar-ho tot.
Bé, encara en podria afegir algunes més, però crec que la mostra és prou eloqüent, tot i que no es pot dir que siguin totes elles pel·lícules de gran qualitat. La gran esquerda que hi ha entre la imatge de cinemes i narrativa infantil sobre els rosegadors i la que domina literatura i cinematografia en el món dels adults és d’una distorsió bàrbara de la realitat, tant en un cas com en l’altre, tot i que si atenem els auguris i els pronòstics al voltant de les “rates”, potser si que hauríem de començar a preocupar-nos. Qui sap.
He estat a punt d’incloure en l’article l’apartat de “rates en el món del còmic”, però he trobat prou interessant el tema per dedicar-li un article exclusiu.
Fins aviat!
Àngels Blasco Ros 