No recordo quan de temps fa que gaudeixo d’aquesta festa tan especial i, després de l’excepcionalitat dels darrers dos anys, recuperar-la en tota la seva intensitat ha estat commovedor.
La Festa Major de Gràcia aplega el conreu de les tradicions populars més diverses i la modernitat més punyent amb l’atractiu d’un esdeveniment en plena temporada de vacances que convoca centenars, potser milers, de forans que s’hi aboquen àvids d’experiències culturals i d’esbarjo.
M’hi he passejat al matí, quan els noctàmbuls encara no han abandonat el son reparador i els carrers, encara transitables, són patrimoni d’infants i residents que juguen, ballen, organitzen tallers variats, llegeixen fragments de llibres o reciten poemes, els petits es refresquen en piscines improvisades, a més d’una infinitat d’activitats producte de la imaginació dels organitzadors que m’empeny a felicitar-los.
Al migdia el caire dels actes s’encamina cap el món gastronòmic i et pots trobar, a gairebé tots els carrers guarnits, un vermut popular. En d’altres s’afanyen en la preparació d’un àpat veïnal, que pot ser una gran paella, una botifarrada, una immensa graella de carn a la brasa o de verdures al caliu, o una truitada, la imaginació no té límit, alguns amenitzats amb música. Les taules al mig del carrer són patrimoni veïnal i els forans, quan poden accedir als carrers per visitar els guarniments, s’ho han de mirar de lluny, sovint amb una certa enveja, en el millor sentit. No me n’he pogut estar d’endur-me’n algunes imatges de recordatori.
A la tarda, malgrat la forta calor i la presència massiva de curiosos, la festa s’engalana de tallers de balls, concerts refrescants de músiques tradicionals, campionats de jocs de taula, xocolatades, espectacles infantils, correfocs, en suma, de qualsevol acció que sigui capaç d’animar la sobretaula i mantenir l’atracció fins arribar al vespre. Amb una llum potent del sol abrusador els guarniments accentuen l’acoloriment.
I arriba el vespre, l’hora màgica en què les il·luminacions dels carrers s’encenen i els guarniments adquireixen una fesomia quasi màgica. És el punt àlgid, diria que per agosarats que no els fa por endinsar-se en una gernació de persones adelerades del gaudi que ofereixen, un darrere l’altre, els espectacles de música amb concerts de tot estil i procedència, ballades populars, si queda un racó per fer-ho. És un espectacle colpidor i alhora magnífic, que no vaig immortalitzar.
Segons he comprovat al web de la Festa, es calcula que durant la setmana s’hi han realitzat més de 900 activitats, tot un èxit. Com en d’altres edicions, s’han concedit premis als guarniments per més destacats, com consta a la llista de guardonats.
És clar que, no només les entitats dels carrers s’afanyen en la fesomia encisadora de les disfresses monumentals, perquè alguns edificis privats o particulars també participen de l’ambient guarnint les façanes amb una creativitat i excel·lència que enamoren. Vegeu-ne uns exemples.
Veure els carrers guarnits en ebullició, l’oferta de restauració inacabable amb els locals ataquinats de personal, les places amb activitats per a totes les edats, concerts, mercadets i espectacles com els castellers de clausura de la setmana, m’omple d’il·lusió per una festa que em doldria de debò que es perdés. L’esforç de les entitats que treballen tot l’any per fer-ho possible és lloable i el resultat és una celebració trepidant difícil d’oblidar.
Dit això, que només poden ser elogis per a la Festa, per als organitzadors i per als que n’han gaudit, jo la primera, voldria comentar que tinc la sensació, davant l’acceptació i l’assistència de públic d’enguany, que aquella temible frase de “es pot morir d’èxit”, m’ha vingut al cap en més d’una ocasió, mentre tractava de seguir, sense perdre-me’n cap, tots els carrers i racons guarnits del barri.
L’efecte de les sensacions i emocions que m’ha provocat la Festa Major de Gràcia, s’ha plasmat en un relat que podreu llegir a continuació, o escoltar-lo al meu canal de youtube: “Festa Major”.
“FESTA MAJOR”
Ens hem perdut. La nostra segona sortida i l’he espatllat. He suggerit que m’acompanyessis a fer una passejada pels carrers guarnits del barri i, enmig d’una aglomeració inesperada ens hem separat. Tu t’has deixat el mòbil a casa i ara estem incomunicats, envoltats d’estranys que ignoren la nostra angoixa, si més no, la meva, i incapaços de pensar amb claredat com retrobar-nos. No havíem considerat aquesta possibilitat, jo no ho havia fet.
Jo, romàntic desbocat, desubicat temporal, m’arrossego rodejat d’una multitud que m’absorbeix com un mal alè. Deambulo amb inquietud a la cerca de la teva figura. Travesso el pòrtic de cartró plàstic que simula l’entrada a uns estudis de cinema atapeïts de curiosos que s’aturen per fotografiar-se amb les coses més inversemblants o sota la gola del King Kong i, repenjat en el llom d’un tauró gegantí, escruto l’espai.
No et localitzo, m’angoixo. Desfaig el camí, deixo enrere la gran plaça on una munió de criatures s’enjogassen en piscines inflables plenes d’aigua per a l’esbarjo dels menuts.
Enfilo carrers estrets que encabeixen una gernació d’esverats per la festa i la calor i el brogit d’actuacions musicals, còmiques o teatrals, i em trobo cara a cara amb el llop que, ajagut al llit i vestit amb la roba de l’àvia, m’amenaça mostrant unes dents llargues i esgrogueïdes, esmolades com espases de justa. Tremolo, no pel brivall del conte, tremolo perquè no veig el que busco. Penetro en el bosc fantàstic, poc llòbrec de tan fantàstic, ple de formigues, grans com conills, més pertorbadores que el propi llop. A l’altre extrem del carrer i, malgrat el somriure de la caputxeta, jo romanc amb les mans buides de tu, i no apaivago el desassossec.
Lluitant contra els badocs que augmenten a mesura que passa el temps vaig a petar a un parc d’atraccions impossible de travessar, atestat d’infants que criden esvalotats i pares que lluiten per controlar-los. Respiro ple d’angoixa, m’encercla un estol d’encantats que m’impedeix d’avançar, estic empresonat com una estàtua en un pedestal de marbre.
Gairebé al límit de la desesperació, després de girar-me a dreta i esquerra, d’avançar i retrocedir uns mil·límetres sense anar enlloc, m’enfilo en un pedrís de casa antiga i llanço l’esguard enllà, com un pescador que bat la canya de la platja estant, desafiant les onades d’humanitat que, escopint “ais” i “os” d’admiració extrema, espanten la captura desitjada.
Ressegueixo la maregassa una vegada i una altra i, al punt de l’abatiment, diviso la teva silueta i m’adono que també t’has enfilat en un pilar improvisat per fer-te’m visible.
Somric, somrius, bellugues els braços com una gavina mou les ales per anunciar la seva arribada, gesticules amb moviments deliciosos, i tractes de dir-me on ens podem trobar. Sí. M’esforço per entendre’t. Una torre, sí, ja ho tinc, després m’assenyales el rellotge. Està clar, sí, la plaça de la torre del rellotge. Una empenta gairebé em tomba. T’he perdut de vista un segon i ja has desaparegut, però sé on trobar-te, i em sento feliç i esperonat i navego per entre els cossos hostils interposats en la meva singladura, però que no poden impedir el meu pas perquè he esdevingut el capità més expert dels grans mars, i al final del camí m’espera la sirena dels meus somnis.
Àngels Blasco Ros 