Categories
Relats

“ENYOR”, d’Àngels Blasco Ros

Com recuperar la seva imatge enmig del brogit de la ciutat embogida de sons i colors, que no respecta la meva tristesa? No ho sé, però em cal intentar-ho. Ho necessito.

Em lliuro un cop més a la contemplació que em condueix a ell, malgrat el dolor i l’amargor de l’absència. Li retrec, una vegada més, que m’hagi abandonat. M’hauria d’haver dut amb ell.

De fons, música d’arpa celta, un disc que em va regalar en la primera cita, escoltat fins el cansament, emplena la infinitat de buits al meu voltant.

M’he assegut en una cadira amb reposa-mans davant del finestral, deixant-me acaronar pel sol del migdia, abatuda com una fulla marcida repenjada en el voral d’un test a l’espera del descarnat final.

M’he col·locat uns auriculars  que m’han aïllat de tot, i he clos els ulls. Ell, la nostra música i jo. He mirat endins, perfilant aquelles faccions quasi perfectes, que la pols deu haver desfigurat. No estava preparada per renunciar-hi. Encara no ho estic malgrat els mil jorns d’allunyament.

L’efecte de l’escalfor del sol sobre la pell m’ha fet esgarrifar i ser més conscient del meu cos, que ell no s’estava d’acaronar. L’he recorregut sense pressa com si examinés el d’un estrany, en cerca del seu tacte sobre la pell. Des dels dits dels peus fins els cabells he anat recuperant-me com si fos una troballa egípcia, de temps amagada. Només ell em feia sentir única.

La remor compassada de la meva respiració emulava la de l’oratge en una mar plana, i ho ha emplenat tot. M’he eixamplat i he ocupat tot l’espai, tot era jo. M’he perdut en el seu record, en les faccions bellament perfilades que em torbaven, i l’aroma que m’embolcallava fins a l’èxtasi.

De sobte, una intensa flaire de bosc m’ha revingut trencant la recreació i, quan he obert els ulls, he vist la meva mixa, a la tauleta del costat, espolsant amb la cua un ram d’eucaliptus sec, mentre es llepava amb desfici el pelatge cendrós, d’una espessor uniforme. En advertir el meu desensopiment s’ha apropat per acaronar-me l’espatlla amb tocs de cap subtils com un frec de vent càlid, acompanyats d’un roncs xiuxiuejats sobre la galta; tot per cridar la meva atenció.

Ell n’estava captivat amb la petita pantera, com l’anomenava,  i la mixa el corresponia amb afalacs melosos; també l’ha perdut. Li he resseguit el llom enlairat generós per acollir la carícia. Sovint tinc la impressió que endevina la tristor que em sotmet, que la comparteix

M’he tret els auriculars. Ha tornat la llum, els sons, els colors, tot menys ell i, aclaparada per l’evidència,  m’he deixat anar a l’absolut.

Podeu escoltar-lo a: https://www.youtube.com/watch?v=7VXn_86CZxs&t=3s